dilluns, 22 de desembre de 2014

L'ARBREDA PERDUDA


No he pogut aturar el temps, oncle.
Desprès de segles, aquesta generació absent d’esperit
ha occit un indret ja buit de paisatge i de vida.
No hi ha moment, instant, pel retrobament.

Desarrelat pel progrés, despullat de plenitud,
sóc hoste d’una recança constant
que viu la nit d’un meu poble arruïnat,
governat, atropat d'arrogants incompetents.

Des de l’espai on es feia eterna
aquella experiència d’atàvic llegat,
el que ahir foren llàgrimes d’hilaritat
hui en són de ràbia i d’infern...


Conversa d'estiu llunyà, iaios i veïns,
uns s’aturen amb qui pesca assegut vora el norai,
altres inspiren la sentor marinera del port
mentre l’agraït esperit contempla l’imponent espill.

A la vorera, vida, a la vorera del carrer,
el gessamí apunta per dalt aquell mur,
rats penats i orenetes al cel dels xiquets,
serenitat, contemplació, pau i xerradissa,
alè d'agulla imperdible de flor blanca en vetust pit.

El balancí belluga en escolta jovial
mentre arriba mandrós el nítid crepuscle,
pel balcó assaja la veu del sopar
que cuinarà l'àpat a la nit fosca.
I milers d'estrelles en seran testimoni.

Conill amb tomaca i meló d'Alger
aturen conversa perquè cante el grill,
aquell puntet verd que mira el xiquet,
és una lluerna! I menja ja, Lluiset!
Tots érem feliços en la sobrietat.

Torna ja el col·loqui sota el firmament,
Maria és feliç parlant dels quefers,
i en això pregunta, ullprès el minyó,
absort d'un magnànim present de celístia:
però, Déu existeix?
és clar que si! (diu Moltó) sinó,
d'on tanta meravella?
Tendresa i estima i bones persones, enyore,
en l'antiga vorera, vida, d'aquell carrer meu.

Aquella omnipresent arbreda,
diferent, desigual,
però pletòrica d'humanitat,
no reneix, ja no arrela.
És el preu del divorci entre la terra i l'estima.

No he pogut aturar el temps, oncle,
aquí fina tot vostre desig, que ja no és nostre,
ni crec ho serà dels nostres fills,
doncs cal una transformació, una catarsi...

per recuperar l'atàvic desig d'amor per la vida.