divendres, 27 de febrer de 2015

AMIC DE L'OBLIT

                                                  

A tu, amic de l'oblit, com a l'ocell que vola jugant, només el vent et parla d'amor. Com a la flor que naix amb l'Abril, només el sol et dona alegria. Com a la terra li arriba la vida, només la pluja plora per tu. Els teus ulls, amic de l'oblit, ja no volen vorer més, sols serveixen per cridar, doncs, ja no et queden paraules, només llàgrimes per parlar.  El teu cor, amic de l'oblit, encara, a cops tremolosos, busca l'estima, l'instant ple, el recer de la pau, l'harmonia d'un món que no trobes...


I veus cóm s’esvaneixen els honestos pel cobdiciós alè del nou mite, cóm agonitzen els desemparats baix l’opulenta ombra financera, cóm s’enfonsen els savis d’humanitat trepitjats per l’arrogància tecnològica. Si, el poder, eixos apòstols de la infàmia volen menjar-se el món i vomiten paraules descarnades, divorciades de cor. Com a nous glossadors de futur, anuncien allò que mai no arriba, són venedors d’avantguarda! de prosperitat! de projectes de futur!  i  des de les finestres de la teua vida, amic de l’oblit, veus passar al seu darrere tota aquesta multitud atabalada cap al virtual destí que l’especialista en felicitat projecta, tot ignorant-te, evitant-te. Ells sols tenen ulls pel que anuncia el capitalisme, i miren, escolten, assenteixen, produeixen, consumeixen, un dia rere l’altre, l’avidesa de diner, de posseir,  demà seràs ric! seràs feliç! Demà...

Et vares cansar de cridar espaordit: aneu en compte! aneu en compte! però milions d’ones mediàtiques que propaguen la finalitat de la seua propaganda  entelen l’espai que els cau a sobre, se’ls fa la nit al seny, nit tancada. No et veuen, no t’escolten, tot ignorant-te, evitant-te... deixa’ls anar! deixa que les  turbes d’insaciables acòlits es consumisquen consumint  la consumada misèria  d’aquesta societat inhumana i miserable. Desesperats i bigarrats, allà van com deixebles de lladres i delinqüents, corruptes i terroristes legals que els furten la veu, els drets , la dignitat i la justícia social. Soscaven pau, amor i llibertat, i no se n’adonen! creuen viure en democràcia! Són més pobres i desgraciats que tu, amic de l’oblit.

Corferit i impotent, vius la solitud com un teu refugi, allí sents quelcom que t'eleva per sobre llops i guineus del lucre que devoren l'excelsa bondat i denigren la seua font. I vius aquesta llibertat almenys fins que et troben i t’acusen de transgredir la llei per vagabund, sense adonar-se’n que ets “persona”, eres sentiment, naturalesa, eres estima... aquesta és la causa per la qual vius un món aliè, sense cap dret ni cura... ells, cóm t’han de vorer en ple dia? Són cecs d’humanitat!

Però ja arriba el jorn dels desheretats, ja alcen la seua últimaº mirada els savis desemparats  assabentant-se del seu destí final, i d'entre la foscor de l'oblit humà albiren un present de vida, de llum, és aleshores quan senten la plenitud de l’ésser, de la consciència, i l’amic de l’oblit, en  instant  fugaç experimentà  tot el dolor i la pena d’aquella humanitat ... per fi, l’aigua d’aquella gota es va fondre amb l’etern oceà de la vida, en pau. Per ells, l’esperança és arribada.


“No em feu eixir hui al carrer, hi ha massa soroll que l’ànima eixorda i mata. No espereu que us entenga, no sóc gota d’aigua  que desapareix, el meu món és ma casa i la meua casa univers  de relació, perdurable. Qui vulga entrar, que es netege bé les mans abans de trucar la porta... i potser demà puga'm eixir als carrers, sense por, a lluitar amb les eines de la raó i dignitat humana”

2 comentaris:

Albert A.H. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Albert A.H. ha dit...

M'he emocionat LLuís, ara m'enrecordo que fa uns anys tambè vas escriure un poema amb aquest mateix títol, m'ha agradat molt.

Salutacions company!