divendres, 13 de febrer de 2015

METAPOLITICA




El desencant d'aquesta jove societat 15-M davant la praxi política, és generat per l'evidència d'unes ideologies expertes en "l'art i la ciència de gestionar el servilisme als senyors del capital", allunyant-se del seu camp conceptual basat en la vida pública, el bé comú i l'interès general, així, a qualsevol polític amb dimensió humana li és impossible governar en contra d'aquest sistema neoliberal i tecnocràtic per una raó: la seua política no pot perjudicar els interessos d'aquells que el procuren, d'una altra manera és eliminat.

Advertim que el "sistema" considera  la naturalesa com a objecte d'explotació i de negoci al servei dels seus interessos; que explotació, competitivitat, productivitat, immediatesa, expansió, consum, paraules clau del llenguatge democràtic, s'han convertit en motors que intenten conformar un model de societat suposadament "ideal", quan la seua realitat ens mostra el camí de l'esclavitud moderna; que aquesta civilització del "creixement continu" no pot disminuir el seu ritme arriscant l'economia malgrat la greu situació ecològica i humana que pateix el planeta; que la democràcia occidental, amb el seu credo "tots som iguals", uniformitza i homogeneïtza pobles i cultures sotmeses al pes d'unes lleis que freqüentment atempten contra els drets humans.
L'Europa del capital imposa "la norma" dels poderosos, banca i multinacionals (reforma Constitució), veritables amos del món.
"Els diners com a fi en la vida", és l'axioma que resa aquesta democràcia capitalista deshumanitzada que vivim on, quan per causes alienes sorgeixen problemes econòmics, els treballadors són desnonats dels seus habitatges per seguir pagant als bancs que els ha embargat. D'altra banda, milionaris i grans empreses defrauden 70.000 milions € anuals a Espanya i tenen fortunes en paradisos fiscals amb tota impunitat (alguns treuen el cap amb la llista Falciani). Així, els bancs poden finançar PAIs, especular en borsa i comprar accions d'indústries poc ètiques amb els estalvis de treballadors i preferentistes estafats per obtenir grans beneficis econòmics, però quan la cosa ix malament, l'estat (que som tots) els "rescata" amb 130.000 milions € alhora que centenars d'autònoms tanquen els seus negocis abandonats a la seua sort, víctimes de l'atur. Pugen impostos i disminueix la despesa pública.
Hui, a Espanya, hi ha més de 12'8 milions de persones en risc de pobresa o exclusió, afectant sobretot a joves i xiquets. Malalts greus als que l'estat els nega la medicació per qüestions econòmiques. Discapacitats abandonats per les institucions. Desesperació, molta desesperació amb resultats tràgics. Tot això sota les faroles histriòniques d'un govern que anuncia des del seu escenari la recuperació econòmica dels seus ciutadans mentre el seu "apuntador" òbvia la frase del guió on adverteix que l'1% dels espanyols més rics posseeix la riquesa del 70% dels més pobres. 'S'ha institucionalitzat la indecència!
En fi, aquestes són algunes de les conseqüències d'aquest capitalisme salvatge que no té 50.000 milions de dòlars per combatre la fam i, no obstant això, sí que té 4'6 bilions de dòlars (92 vegades més) per "rescatar" els seus bancs des de 2007 .
Els que són conscients de la realitat, saben que el famós "recuperarem el creixement" dels polítics és impossible, ja que estem en deute ecològic per la ferotge explotació d'un planeta on pobresa, misèria, guerra i fam van en augment.
És aquest el present que volem combatre, un present molt allunyat d'una política instal·lada a la línia de fuga del futur: les seues promeses electorals, les quals obvien que "bé comú" no és la suma dels béns particulars de cada persona; obliden que l '"interès general" no es pot dur a terme fonamentant l'economia com  únic pilar polític digne de preocupació; ignoren que "la democràcia" no pot basar-se en la creença per la qual la majoria mana; obliden que "el polític" no ha de considerar "enemic" el seu rival ideològic, que la política no és cap competició ni la seua finalitat és "conquerir i perpetuar-se en el poder".
La societat no ha progressat prou en "virtut humana" per poder transformar partits polítics en diàleg gestor de polaritats positives que actuen en nom d'una ideologia universal transcendent: el "amor per la vida".
Estem en un carreró sense eixida llevat que flueixca un canvi radical i urgent de percepció de món que considere polítiques de sobrietat, de decreixement, de repartiment del treball i, sobretot, d’ecosofia.
Una nova política que acabe amb el poder de grans transnacionals i banca en favor d'economies sobiranes de pobles lliures.
Però, qui s'atreveix a exercir aquestes polítiques sense una "consciència col·lectiva" encaminada a la renúncia de certes "comoditats" del nostre món modern? Quina autoritat pot il·luminar i donar vida a l'esperit humà? Qui guiarà les consciències cap a aquest fi? Qui convencerà i vertebrarà tal repte polític, tal metamorfosi?

Si els fills continuen la seua disbauxa, la mare terra obligarà, sense remei.