“Somos los
omus, los inhumanos, a quien se meta con nosotros lo rajamos, si es una tía nos
la tiramos, si es un tío, por cabrón, se la cortamos, por la bandera, por los
colores, porque sí, somos, somos, somos, somos los mejores.”
Identificacions
amb la bèstia, incitacions a la violència, agressions sexuals, actes
criminals... és el “crit de guerra”
emprat per “xiquets de 9 i 10 anys” de l’Escola Municipal de Futbol de Dénia.
Aquest és un
exemple de la crisi a l’educació, conseqüència de la crisi d’aquesta societat.
Val que estos minyons no siguen conscients del significat de les seues
paraules, però, quantes vegades s’haurà enlairat aquest crit als camps de
futbol abans que “un periodista” se n’adonés i ho fes públic?
Sols aleshores
hi hagué una reacció per part de pares i autoritats... què està passant?
Quan el
pedagog, aquell que acompanya al xiquet, no te vocació de mestre. Quan els
pares no se n’adonen que els xiquets, quan són menuts, tenen una sensibilitat
especial per adonar-se’n de la hipocresia. Quan la societat oblida que, a través
dels seus models d’usos, és actor principal en la formació de futures
generacions... aleshores, tenim aquest resultat.
Programes de
TV infantils farcits de violència, de culte als diners, inclús amb emissions
les 24h.
Programes-concursos
on els xiquets són tractats com adults, vesteixen i actuen com ells buscant l’èxit,
la fama i els diners, usurpant-los el sagrat espai i temps de la innocència i els
jocs. Quantes hores assajaran? Quantes pressions suportaran en nom de la
perfecció? No és també açò una mena d’esclavitud infantil? No és un acte
inconscient per part dels adults?
El llenguatge
dels dibuixos animats i programes infantils és el llenguatge del sistema
capitalista, la més gran amenaça a la que s’enfronta la societat en tota la
seua història.
Els xiquets
són aïllats del món que els pertoca, aquell món allunyat del mundanal soroll
adult on els jocs col·lectius, la imaginació, l’enginy, la novetat d’un
descobriment, la màgia d’una il·lusió, van
modelant, poc a poc i guiats per pares i avis amb consuetud generacional, la
manera d’esser en l’adult del demà, un caràcter el qual pilar fonamental haurà
arrelat en ell: la relació humana.
Tanmateix,
sembla que hui triomfa l’individualisme i la superficialitat en tot àmbit,
també a l’infantil... Internet, mòbils, videojocs, etc., cóm ha d’influir en ells tot açò quan no hi ha
un control? Quan l’ull de la societat ho contempla com un ús quotidià i
necessari sense reparar en les diverses
influències negatives que poden afectar el caràcter en edats dúctils?
Perquè l’educació no és una especialització, ni una
tècnica, l’educació és, com sempre havia sigut, una responsabilitat de pares,
escola i societat, on ha d’encomanar-se. Tots som responsables de tots.
Aquells anys
d’infantesa descobriren un camí de relació, de diversitat, de naturalesa, de no
discriminació, el joc era la nostra vida... però ningú se’n adonà, al cap dels
anys, que era la vida qui jugava amb nosaltres per formar-nos un demà d’estima per tot allò que hui hauria
de viure el respecte del pluralisme i el seu compromís amb allò que realment
som: part d’un tot.
Ningú se
n’adonà, hui no tenim ni temps per adonar-se’n, o potser ja no hi ha res de què
adonar-se?
