divendres, 27 de febrer de 2015

ON ÉS EL MÓN DELS XIQUETS?

                                        


“Somos los omus, los inhumanos, a quien se meta con nosotros lo rajamos, si es una tía nos la tiramos, si es un tío, por cabrón, se la cortamos, por la bandera, por los colores, porque sí, somos, somos, somos, somos los mejores.”

Identificacions amb la bèstia, incitacions a la violència, agressions sexuals, actes criminals...  és el “crit de guerra” emprat per “xiquets de 9 i 10 anys” de l’Escola Municipal de Futbol de Dénia.

Aquest és un exemple de la crisi a l’educació, conseqüència de la crisi d’aquesta societat. Val que estos minyons no siguen conscients del significat de les seues paraules, però, quantes vegades s’haurà enlairat aquest crit als camps de futbol abans que “un periodista” se n’adonés i ho fes públic?
Sols aleshores hi hagué una reacció per part de pares i autoritats... què està passant?


Quan el pedagog, aquell que acompanya al xiquet, no te vocació de mestre. Quan els pares no se n’adonen que els xiquets, quan són menuts, tenen una sensibilitat especial per adonar-se’n de la hipocresia. Quan la societat oblida que, a través dels seus models d’usos, és actor principal en la formació de futures generacions... aleshores, tenim aquest resultat.

Programes de TV infantils farcits de violència, de culte als diners, inclús amb emissions les 24h.
Programes-concursos on els xiquets són tractats com adults, vesteixen i actuen com ells buscant l’èxit, la fama i els diners, usurpant-los el sagrat espai i temps de la innocència i els jocs. Quantes hores assajaran? Quantes pressions suportaran en nom de la perfecció? No és també açò una mena d’esclavitud infantil? No és un acte inconscient per part dels adults?

El llenguatge dels dibuixos animats i programes infantils és el llenguatge del sistema capitalista, la més gran amenaça a la que s’enfronta la societat en tota la seua història.

Els xiquets són aïllats del món que els pertoca, aquell món allunyat del mundanal soroll adult on els jocs col·lectius, la imaginació, l’enginy, la novetat d’un descobriment,  la màgia d’una il·lusió, van modelant, poc a poc i guiats per pares i avis amb consuetud generacional, la manera d’esser en l’adult del demà, un caràcter el qual pilar fonamental haurà arrelat en ell: la relació humana.

Tanmateix, sembla que hui triomfa l’individualisme i la superficialitat en tot àmbit, també a l’infantil... Internet, mòbils, videojocs, etc.,  cóm ha d’influir en ells tot açò quan no hi ha un control? Quan l’ull de la societat ho contempla com un ús quotidià i necessari  sense reparar en les diverses influències negatives que poden afectar el caràcter en edats dúctils?   

Perquè  l’educació no és una especialització, ni una tècnica, l’educació és, com sempre havia sigut, una responsabilitat de pares, escola i societat, on ha d’encomanar-se. Tots som responsables de tots.

Aquells anys d’infantesa descobriren un camí de relació, de diversitat, de naturalesa, de no discriminació, el joc era la nostra vida... però ningú se’n adonà, al cap dels anys, que era la vida qui jugava amb nosaltres per formar-nos  un demà d’estima per tot allò que hui hauria de viure el respecte del pluralisme i el seu compromís amb allò que realment som: part d’un tot.


Ningú se n’adonà, hui no tenim ni temps per adonar-se’n, o potser ja no hi ha res de què adonar-se?