Oh, amor! Què
trist i pesarós és viure el desig d’un paladar tot empresonat per les
circumstàncies, no vull tornar-ho a experimentar! No te’n vages, Rita! Et vull!
Si, durant molts
anys havia viscut al voltant d'un alè
fresc i ufanós que em fascinava brindant per la llibertat del País Valencià...
Tanmateix, fa 24 anys, de sobte la vida em va presentar una de les seues
criatures llustroses, folklòricament adobada, potent, i vaig quedar absort
quan, empassat per primera vegada, li vaig adobar la veu fent-la tan bèl·lica,
tan impertèrrita, que va ser capaç de llançar a l'espai aquesta regia modulació
que deixà commogut el mateix ambient: ¡COMUNIDAD VALENCIANA! Des d’aleshores
que em vaig enamorar perdudament.
Si, Rita. Jo,
acostumat a hostatjar els interiors de l'ésser, pensava que no mai arribaria a
enamorar-me de ningú, que la meua essència no aprofundiria d'aquesta manera en
cap altra persona, per això ara tinc por. Sóc com un granet de raïm acabat de
collir, ¿Què fer? ¿Adreçar-me als déus, sobretot a Bacus? Ja he impetrat els
seus consells! ¿Somniar? Si! Somnie contínuament! Somnie un destí de felicitat
i joia que ens embriague eternament d'estima a tu i a mi, doncs, sense dubte...
et donaria a beure tota la saba del meu cos!
Però, ni tu, ni
jo, ni cap persona, podem albirar nostre destí, per aquesta raó, esperem d'ell
allò imprevisible: haver-te assaciat a tu, Rita, ¿Pot ser el principi, la
gènesi, del teu i del meu? Qui sap!
Si m’abandones em
suïcidaré llançant-me a la mar a mercè de vents i corrents. No ho faces, Rita!
Allibera’m! Agafa’m al gall, per la mort de déu sia, no m’amolles! Doncs amargs
temps m'esperen mentre la teua imatge amazona i femenina siga el desig de la
meua substància; mentre la teua hoplita veu reverbere en la meua extasiada
ànima en tant el meu líquid espirituós passe els dies ebri i trist, potser marejat
pel continu cop de mar contra les roques d’aquesta illa de Lesbos on hauré anat
a parar, fart d’escoltar els poemes de Safo des d’aquesta presó de cristall on
restaré condemnat si te’n vas.
Però si et fons
amb mi, serà el miracle d'encarnació de l'ampolla i, sobri amb tu, t'ensenyaré
com pujar la muixeranga per cantar des del seu cim aquella cançó del Raimon “Jo
vinc d'un silenci”... ebris d'amor, nostres cóssos fonent-se abillats del roig i blau arlequinat,
clamaran tot seguit des d'aquell cim popular, a l'ullprès de nostra gavina,
noves glòries al blavet cel dels teus desitjos! I tots dos viurem amb dignitat
intrínseca per sempre més entre goigs i exaltacions de nostre poble per la
gràcia de déu!
Si! Amor brusc i
salvatge! A rebolcons entre besos, arraps i talls al darrera les barraques del
Canyamelar! A dintre el bell mur dels jardins de Monfort, sota el déu Bacus...
lo nostre déu, Rita! Quin plaer! Som matrimoni de nostre patrimoni cultural i
arquitectònic... Si! A rebolcons amb ell! Ens ho farem pols, dolceta meua!
Serem rics amb aquest amor devastador i foll que ens aclapararà!
Oh, Lord Byron! No hi hauria en tot lo regne
dos amants com nosaltres!... Així, sóc pres d'una estima bàrbara, noia meua! No
te’n vages, Rita!
Jo, En Joan
Bufat, perdudament emborratxat per tu, implore encaridament a tots el sants de
la Seu el favor de la teua resposta. S'acomiada el miquelet del teu amor:
J. B. Escot.
P.D. A la gent de
mals pensaments: en aquesta Oda satírica, la dita “Rita” no és de cap manera
aquella que les vostres pertorbades ments estan pensant, sinó un amor
imaginari, platònic... o, més bé, dionisíac!
