divendres, 29 de maig de 2015

NO TE'N VAGES, RITA! ET VULL!


Oh, amor! Què trist i pesarós és viure el desig d’un paladar tot empresonat per les circumstàncies, no vull tornar-ho a experimentar! No te’n  vages, Rita! Et vull!

Si, durant molts anys havia viscut al voltant  d'un alè fresc i ufanós que em fascinava brindant per la llibertat del País Valencià... Tanmateix, fa 24 anys, de sobte la vida em va presentar una de les seues criatures llustroses, folklòricament adobada, potent, i vaig quedar absort quan, empassat per primera vegada, li vaig adobar la veu fent-la tan bèl·lica, tan impertèrrita, que va ser capaç de llançar a l'espai aquesta regia modulació que deixà commogut el mateix ambient: ¡COMUNIDAD VALENCIANA! Des d’aleshores que em vaig enamorar perdudament.


Si, Rita. Jo, acostumat a hostatjar els interiors de l'ésser, pensava que no mai arribaria a enamorar-me de ningú, que la meua essència no aprofundiria d'aquesta manera en cap altra persona, per això ara tinc por. Sóc com un granet de raïm acabat de collir, ¿Què fer? ¿Adreçar-me als déus, sobretot a Bacus? Ja he impetrat els seus consells! ¿Somniar? Si! Somnie contínuament! Somnie un destí de felicitat i joia que ens embriague eternament d'estima a tu i a mi, doncs, sense dubte... et donaria a beure tota la saba del meu cos!

Però, ni tu, ni jo, ni cap persona, podem albirar nostre destí, per aquesta raó, esperem d'ell allò imprevisible: haver-te assaciat a tu, Rita, ¿Pot ser el principi, la gènesi, del teu i del meu? Qui sap!

Si m’abandones em suïcidaré llançant-me a la mar a mercè de vents i corrents. No ho faces, Rita! Allibera’m! Agafa’m al gall, per la mort de déu sia, no m’amolles! Doncs amargs temps m'esperen mentre la teua imatge amazona i femenina siga el desig de la meua substància; mentre la teua hoplita veu reverbere en la meua extasiada ànima en tant el meu líquid espirituós passe els dies ebri i trist, potser marejat pel continu cop de mar contra les roques d’aquesta illa de Lesbos on hauré anat a parar, fart d’escoltar els poemes de Safo des d’aquesta presó de cristall on restaré condemnat si te’n vas.  

Però si et fons amb mi, serà el miracle d'encarnació de l'ampolla i, sobri amb tu, t'ensenyaré com pujar la muixeranga per cantar des del seu cim aquella cançó del Raimon “Jo vinc d'un silenci”... ebris d'amor, nostres cóssos  fonent-se abillats del roig i blau arlequinat, clamaran tot seguit des d'aquell cim popular, a l'ullprès de nostra gavina, noves glòries al blavet cel dels teus desitjos! I tots dos viurem amb dignitat intrínseca per sempre més entre goigs i exaltacions de nostre poble per la gràcia de déu!

Si! Amor brusc i salvatge! A rebolcons entre besos, arraps i talls al darrera les barraques del Canyamelar! A dintre el bell mur dels jardins de Monfort, sota el déu Bacus... lo nostre déu, Rita! Quin plaer! Som matrimoni de nostre patrimoni cultural i arquitectònic... Si! A rebolcons amb ell! Ens ho farem pols, dolceta meua! Serem rics amb aquest amor devastador i foll que ens aclapararà!

Oh, Lord Byron! No hi hauria en tot lo regne dos amants com nosaltres!... Així, sóc pres d'una estima bàrbara, noia meua! No te’n vages, Rita!

Jo, En Joan Bufat, perdudament emborratxat per tu, implore encaridament a tots el sants de la Seu el favor de la teua resposta. S'acomiada el miquelet del teu amor:

J. B. Escot.


P.D. A la gent de mals pensaments: en aquesta Oda satírica, la dita “Rita” no és de cap manera aquella que les vostres pertorbades ments estan pensant, sinó un amor imaginari, platònic... o, més bé, dionisíac!