dimarts, 20 d’octubre de 2015

PARÀBOLA DE LA PAELLA


Anaven passejant dos amics quan, espontani, un d'ells va dir: "Per què no cridem a la resta de companys de classe (institut) i en fem una paella a la meua caseta un diumenge? Doncs ja fa molt temps que no ens reunim ".

Em sembla bé, va dir l'altre.

Va arribar el diumenge citat i allí es van reunir tots, en número dotze. Quatre eren polítics, dos jutges, tres empresaris, un banquer, un agricultor i l'últim, pescador.

Polítics, empresaris i llicenciats prenien entremesos amb cervesa, xerrant alegrement i intentant fer co-partícips als seus animosos paellers de terra i mar concentrats amb la llenya i els ingredients, als que de tant en tant els feien arribar una que una altra cervesa amb què aplacar la set de suor ... Quantes coses hi havia de què parlar! Pensaven els "fumats" i il·lusionats companys de col·legi.

¡Feta! La paella a taula i comença el festí: l'agricultor comença la tertúlia cullera en mà passant-li el relleu al pescador, un i l'altre amb les seues anècdotes i acudits en tant els altres, oh, gourmet! cullera en mà assentint i somrient de boca curulla mentre es “foten” la paella sencera. Ni cinc cullerades van arribar a l'estómac d’aquells dos pobres infeliços.


Així també passa a la vida contemporània, mentre uns teoritzen i discuteixen sobre el bon govern: que si la separació de poders legislatiu, judicial, executiu; que si el model de democràcia ha de respondre al seu concepte original o al modern; que si les mocions de censura responen o no al mecanisme democràtic; que si la llei electoral no és justa, que si la democràcia és això o allò altre, el polític, la res publica, nacionalitzar o no bancs, intervencionisme o no, etc., etc., mentre uns discuteixen tot això, dic, resulta que els que "manen" s'estan menjant el món i els seus pobladors de la següent manera:

La llenya és un objecte de negoci i es ven. La llumí també objecte de negoci i es ven. Els trossejats de carn, també es venen. El plat també. La cullera també. La mateixa paella. Ells (els amos del món)  saben que necessitem omplir l'estómac tots els dies, així que s'han apropiat de les matèries primeres aplicant "les seues" lleis, que són les del poder, alhora que llurs comensals institucionals discuteixen com tindrà el poble la millor digestió intentant maquillar aquella legislació a cops de por i propaganda en benefici dels seus amos, per així continuar comprant-los el pa de cada dia que, per suposat, no es sant.
La llei de dalt mana (i mata), i ningú no pot arribar a ella, només cal conformar-se amb discutir-la qui seu a la càtedra en tant els ciutadans treballem sota les seues normes, doncs, qui s'acoste a aquest foc d’altura es cremarà.

Tanmateix, jo sóc un comensal radical, i vull que tots els que processen la matèria primera aturen les seues produccions. Que el pescador i llaurador, l’obrer,  deixem de clamar pels nostres drets enmig del desert, deixem de sotmetre’ns a la seua arena i així, en aquest interí de la vida, buscar una mediació cap a la llibertat de l'ésser humà, la justícia social i els drets dels pobles a "habitar" la terra d'acord amb les seues creences, els seus "mites", les seues lleis i la seua particular manera de vorer i entendre el món.

Perquè sols hi ha un món, i no és aquest des del qual som dirigits, sinó aquell cap al qual hem de dirigir-nos urgentment, el món del respecte mutu en la diversitat i la diferència, on només hi ha una transcendència, una premissa major de la qual brolla llei i justícia: l'amor per la vida.

“Les multinacionals, grans empreses, grans superfícies, centres comercials o grans cadenes de supermercats que acaparen tot amb excés de poder i privilegis, esclavitzen a aquells que els han usurpat la llibertat de poder mantenir-se al davant d’un xicotet negoci, i açò és incompatible amb la democràcia. Els exèrcits, les presons... Aquesta llei electoral on la majoria mana... Tot açò també és incompatible amb la democràcia, el bé comú i l’interès general. Perquè viure en democràcia és viure sempre en funció del bé comú i l’interès general dels demés éssers vivents en comunió amb la naturalesa. Encara som ben lluny”.


¡Mireu quins estómacs omplin els amos del món! I aquesta gent buida tots els dies els seus ventres a sobre de tots nosaltres. Protestem, ens queixem, reivindiquem els nostres drets... però continuem al desert. Fins quan?