divendres, 6 de novembre de 2015

EL "CHE" DE L'EVANGELI


L’església catòlica oficial continua predicant conformant l’evangeli a les legislacions dels poderosos, púlpits de la hipocresia en nom d’un “déu persona” sempre al costat del poder, del sistema.

No els voreu a les manifestacions contra els desnonaments, ni acusant els banquers usurers que estafen la gent, ni criticant un govern que reposa allò dilapidat per la ganduleria financera amb diners públics,  ni alçant la veu contra mandataris que donen l’esquena a una realitat de 4000 suïcidis anuals per la crisi, ni defensant els treballadors en contra de la precarietat i l’esclavatge, tampoc hi hauran paraules d’humanitat cap els sentiments d’estima homosexual ni per respectar la llibertat de consciencia davant ser o no ser mare.  No escoltareu paraules en favor dels drets dels   pobles i cultures, d’unir aquesta diversitat, sinó tot el contrari: la unicitat, la uniformitat, el dogma d’una “grande y libre” per la gracia d’un déu que imposa el seu model de democràcia i de llibertat. Sols sotmetent-se a la llei d’aquest particular déu es salvarà la societat sota aquesta màxima: “Feu el que jo us diga però abstingueu-se’n de fer el que jo faig”. Els escàndols de corrupció financera, patrimonial i sexual del Vaticà en són una prova.
          

Des d’aquesta posició de domini han regit durant segles la creu i l’espasa, estat i església, política i religió. Tanmateix, els veritables evangelistes oblidats, marginats, foragitats, com el bisbe Pere Casaldàliga (i tants altres) alcen la veu i diuen:

“Crec que el capitalisme és intrínsecament dolent: perquè és l’egoisme socialment institucionalitzat, la idolatria pública del lucre, el reconeixement oficial de l’explotació de l’ésser humà, l’esclavitud de molts al jou de l’interès i la prosperitat d’uns pocs. Una cosa he entès clarament en la vida: les dretes son reaccionaries per naturalesa, fanàticament immobilistes quan es tracta de salvaguardar el propi “tros de pastís”, solidàriament interessades en aquell ordre que és el bé... de la minoria de sempre.”

Veritablement, la política ha d’ocupar-se del bé comú, i la religió també, tanmateix, quan aquest bé comú sol respon a la suma dels bens particulars d’uns quants poderosos, i quan aquestos apoderats mandataris privilegien aquells que pels altars i les llars vomiten les regles d’un “status quo” secular a través del qual ha de seguir guiant-se la societat, aleshores el pecat de la connivència catòlica-capitalista fa confondre la justícia amb la justificació.

Cada vegada hi ha més conflictes al món, més guerres on moren milers d’innocents. Es resa pels morts, s’alcen hospitals pels ferits, es beneeix l’armament i els soldats, nogensmenys, cap representant de l’església catòlica ha condemnat amb nom i cognom els capitostos dels estats que promouen “guerres preventives” causants de milers de morts innocents, tot el contrari, estos criminals de guerra son ben rebuts pel Vaticà “en nom de déu”, cóm no?

El patró és el mateix: el capitalisme s’enriqueix explotant la bondat de les persones i la naturalesa amb discursos disfressats d’humanitat i ecosofia dels qual s’autoproclamen garants en nom del poder acumulat. La paraula del capitalisme és la paraula del diner.

L’església catòlica oficial s’enriqueix explotant la fe de les persones amb sermons “usurpats” a l’evangeli, dels quals s’autoproclamen representants. La paraula del sacerdot és la paraula d’aquest déu inventat.

Uns actuen justificant el liberalisme econòmic i polític. Els altres actuen justificant un  obscè “déu persona” que condemna i castiga la llibertat de consciència creu en mà.

Sols una ment malalta podria hui imaginar-se Jesús a la Seu del Vaticà. Perquè aquell que vingué a lliurar-nos de la llei, a lluitar contra la hipocresia enfrontant-se al poder establert, a respectar i unir la diversitat, a estimar la vida, acabà crucificat “legalment”.  I és aquesta llei dels poderosos allunyà de les bones costums dels pobles  la que ens continua esclavitzant i amenaçant en nom del déu substància de l’ imperi...  i és amb aquesta autoritat no investida pel poble que es continua justificant el  capitalisme i el poder d’una quants mandataris defensors  aquest colonialisme catòlic que patim, per cert,  farcit d’un superàvit de beats i sants que han pagat milers d’euros per aquest títol.

Però si Déu no és persona sinó símbol,  si no hi ha Déu sense homes, ni homes sense món, ni món sense Déu... si Jesús és símbol  de la humanitat, el Pare de la Eternitat i l’Esperit de l’Univers,  si no hi ha jerarquies, si tot ésser humà te Déu, Humanitat i Univers dintre seu, aleshores aquesta consciència sabrà caminar i construir des del seu silenci, allà on naix la Paraula viva que busca la Justícia, la pau i l’harmonia que es fa present amb l’experiència de formar part d’un tot.  Aquest és el canvi radical que cal, urgeix aquesta metamorfosi humana imprescindible per fer caure aquest maleit sistema que diàriament amenaça, desespera i arruïna les nostres vides. Qui mor per aquesta causa, ressuscita la dignitat espoliada pel mercantilisme i  l’avarícia de poder a milers de persones que, com soldats d’amor propi, reprenen el camí de lluita d’Amor per la Vida. Morir per la dignitat és morir amb dignitat i viure sempre en la memòria d’aquesta nova humanitat que ja no es deixa despullar perquè s’encarne la indecència i la humiliació a les seues vides. Aquest és l’únic camí de salvació.


“Som amics, volgut Che Guevara”, canta Pere Casaldàliga. Ni uns ni altres ens entendran. Tan em fa. La mort ens declara tota la veritat. Sé per què has lluitat: el bé, la dignitat i la alliberació de l’home. Coincidim. I no vaig a restar validesa al teu testimoni. Perquè, més que amb paraules, vares respondre amb fets a aquesta pregunta: Quan, Senyor, vàrem fer açò amb tu? Què hem fet els cristians perquè molts puguen o tinguen que concloure que defensar la justícia i la lliberació és incompatible amb la fe cristiana?”