L’església catòlica
oficial continua predicant conformant l’evangeli a les legislacions dels
poderosos, púlpits de la hipocresia en nom d’un “déu persona” sempre al costat
del poder, del sistema.
No els voreu a
les manifestacions contra els desnonaments, ni acusant els banquers usurers que
estafen la gent, ni criticant un govern que reposa allò dilapidat per la
ganduleria financera amb diners públics,
ni alçant la veu contra mandataris que donen l’esquena a una realitat de
4000 suïcidis anuals per la crisi, ni defensant els treballadors en contra de
la precarietat i l’esclavatge, tampoc hi hauran paraules d’humanitat cap els
sentiments d’estima homosexual ni per respectar la llibertat de consciencia
davant ser o no ser mare. No escoltareu
paraules en favor dels drets dels pobles i cultures, d’unir aquesta diversitat, sinó
tot el contrari: la unicitat, la uniformitat, el dogma d’una “grande y libre”
per la gracia d’un déu que imposa el seu model de democràcia i de llibertat. Sols
sotmetent-se a la llei d’aquest particular déu es salvarà la societat sota
aquesta màxima: “Feu el que jo us diga però abstingueu-se’n de fer el que jo faig”.
Els escàndols de corrupció financera, patrimonial i sexual del Vaticà en són
una prova.
Des d’aquesta
posició de domini han regit durant segles la creu i l’espasa, estat i església,
política i religió. Tanmateix, els veritables evangelistes oblidats, marginats,
foragitats, com el bisbe Pere Casaldàliga (i tants altres) alcen la veu i diuen:
“Crec que el
capitalisme és intrínsecament dolent: perquè és l’egoisme
socialment institucionalitzat, la idolatria pública del lucre, el reconeixement
oficial de l’explotació de l’ésser humà, l’esclavitud de molts al jou de
l’interès i la prosperitat d’uns pocs. Una cosa he entès clarament en la vida:
les dretes son reaccionaries per naturalesa, fanàticament immobilistes quan es
tracta de salvaguardar el propi “tros de pastís”, solidàriament interessades en
aquell ordre que és el bé... de la minoria de sempre.”
Veritablement, la
política ha d’ocupar-se del bé comú, i la religió també, tanmateix, quan aquest
bé comú sol respon a la suma dels bens particulars d’uns quants poderosos, i
quan aquestos apoderats mandataris privilegien aquells que pels altars i les
llars vomiten les regles d’un “status quo” secular a través del qual ha de
seguir guiant-se la societat, aleshores el pecat de la connivència
catòlica-capitalista fa confondre la justícia amb la justificació.
Cada vegada hi ha
més conflictes al món, més guerres on moren milers d’innocents. Es resa pels
morts, s’alcen hospitals pels ferits, es beneeix l’armament i els soldats,
nogensmenys, cap representant de l’església catòlica ha condemnat amb nom i
cognom els capitostos dels estats que promouen “guerres preventives” causants
de milers de morts innocents, tot el contrari, estos criminals de guerra son
ben rebuts pel Vaticà “en nom de déu”, cóm no?
El patró és el
mateix: el capitalisme s’enriqueix explotant la bondat de les persones i la
naturalesa amb discursos disfressats d’humanitat i ecosofia dels qual
s’autoproclamen garants en nom del poder acumulat. La paraula del capitalisme
és la paraula del diner.
L’església
catòlica oficial s’enriqueix explotant la fe de les persones amb sermons
“usurpats” a l’evangeli, dels quals s’autoproclamen representants. La paraula del
sacerdot és la paraula d’aquest déu inventat.
Uns actuen
justificant el liberalisme econòmic i polític. Els altres actuen justificant un
obscè “déu persona” que condemna i
castiga la llibertat de consciència creu en mà.
Sols una ment
malalta podria hui imaginar-se Jesús a la Seu del Vaticà. Perquè aquell que vingué
a lliurar-nos de la llei, a lluitar contra la hipocresia enfrontant-se al poder
establert, a respectar i unir la diversitat, a estimar la vida, acabà
crucificat “legalment”. I és aquesta
llei dels poderosos allunyà de les bones costums dels pobles la que ens continua esclavitzant i amenaçant
en nom del déu substància de l’ imperi...
i és amb aquesta autoritat no investida pel poble que es continua
justificant el capitalisme i el poder
d’una quants mandataris defensors aquest
colonialisme catòlic que patim, per cert, farcit d’un superàvit de beats i sants que han
pagat milers d’euros per aquest títol.
Però si Déu no és
persona sinó símbol, si no hi ha Déu
sense homes, ni homes sense món, ni món sense Déu... si Jesús és símbol de la humanitat, el Pare de la Eternitat i
l’Esperit de l’Univers, si no hi ha
jerarquies, si tot ésser humà te Déu, Humanitat i Univers dintre seu, aleshores
aquesta consciència sabrà caminar i construir des del seu silenci, allà on naix
la Paraula viva que busca la Justícia, la pau i l’harmonia que es fa present
amb l’experiència de formar part d’un tot. Aquest és el canvi radical que cal, urgeix
aquesta metamorfosi humana imprescindible per fer caure aquest maleit sistema que
diàriament amenaça, desespera i arruïna les nostres vides. Qui mor per aquesta
causa, ressuscita la dignitat espoliada pel mercantilisme i l’avarícia de poder a milers de persones que,
com soldats d’amor propi, reprenen el camí de lluita d’Amor per la Vida. Morir per la dignitat és morir amb dignitat i viure
sempre en la memòria d’aquesta nova humanitat que ja no es deixa despullar
perquè s’encarne la indecència i la humiliació a les seues vides. Aquest és
l’únic camí de salvació.
“Som amics,
volgut Che Guevara”, canta Pere Casaldàliga. Ni uns ni altres ens entendran.
Tan em fa. La mort ens declara tota la veritat. Sé per què has lluitat: el bé,
la dignitat i la alliberació de l’home. Coincidim. I no vaig a restar validesa
al teu testimoni. Perquè, més que amb paraules, vares respondre amb fets a
aquesta pregunta: Quan, Senyor, vàrem fer açò amb tu? Què hem fet els cristians
perquè molts puguen o tinguen que concloure que defensar la justícia i la
lliberació és incompatible amb la fe cristiana?”
