Ulls entristits,
orfes de llum, omplin un espai solemne fins ahir. Cap finestra no et diu res,
cristall indiferent. Allà, a la llunyania urbana, els xiquets no troben la
innocència, a la dona li costa infantar i els iaios donen nosa... El vell roure
està trist i feble, no hi troba terra on arrelar.
Un diumenge de
Juliol te n’adonares: les nou de la vesprada i no sents trinar pel carrer La
Via, on dormiran esta nit? (deies) Sense llit ni pau ni quietud. Continues
passejant cap a la mar, de sobte, tanques els ulls i inspires... la memòria no
registra eixe flaire, aleshores veus el port altra vegada i t’obligues a
creure-ho: un munt de bigarrats màstils han colonitzat l’espill.
Camines sense
descans pels carrers i no aconsegueixes vorer, no apareix la Talaia, penses del
teu poble que ha perdut la identitat natural. Sols muntanyes de pòrtland per
tot arreu t’esquincen l’ànima, cel i ciment t’ofereixen un nou ordre que tu no
acceptes.
Continues més
enllà i més enllà no hi ha camp, no hi han colors, no hi ha paisatge. T’atures,
tornes a tancar els ulls, inspires altra vegada i tampoc no identifiques la
sentor: estàs obligat a reconèixer la trista realitat!
Corres com un
esperitat cap al teu carrer d’infantesa, corres, malgrat l’edat, entre fums, sirenes
i gent estranya; però l’excèntric eres tu i no te n’adones! (això és el que
diuen ells).
Arribes al lloc i
no et saps arribat, que no! (deies), açò no és el meu carrer! i els rats
penats? i el gessamí? i el nesprer? i els canyars? i els rosers? i els set
plataners? i els grills? i les lluernes? i el galà de nit? i... tot? tot el
demés? La ira s’apodera de tu, recordes felicitat, molta felicitat que et
provoca més ira, molta ira, perds tots el valors humans per la boca i crides
desesperat: lladregots! lladregots del paisatge! (la gent, estranyada, et mira)
assassins! assassins de vides! desgraciats! maleïts sigueu vosaltres i els
diners! (la gent passa de llarg, no et fa cas) m’heu furtat els arguments!
m´heu furtat la joia! (caus a terra tu i les llàgrimes) aleshores, malgrat el
teu agnosticisme, no saps per què, potser l’instint de la reminiscència, dius:
Déu meu! on ets? I sents dintre teu un buit.
Arriba un policia
i t’invita a pujar a l’auto, pel camí et traus la cartera per mirar una foto:
allí estaves tu, assegut al banc de taulells a sota el parral de la caseta de
camp entre el pou i el fornet observant la iaia com li tallava el coll a aquell
conill que després us menjaríeu amb les tomaques del bancal. Contemples els
geranis, les murcianes i els donpedros. Per darrere, la vessant del vell Montgó
cobert del blanc i rosa (recordes) dels ametllers. Per dalt d’ells, una bandada
potser de puputs (febrer o març, penses amb un somriure).
De sobte, s’atura
l’auto i baixes encara amb la foto a la mà, entres a la comissaria i et
pregunten d’on eres, tu respons que ja no ho saps. El policia, cansat de tanta
feina, es molesta i et demana el DNI, et fa les preguntes pertinents i a la fi
et deixen lliure.
Quan ixes, ja de
nit, alces la vista al cel groc de la ciutat tot pensant: han de continuar
allí, brillant com sempre, però, total, què més em dona ja?
Camines
mandrosament amb les mans a la butxaca i la mirada al sòl, meditabund,
pensarós, quan d’improvís apareix al teu costat una persona de la qual no
recordes la fesomia amb una veu profunda i certa que et parlava així: “qui
camina molt apresa no gaudeix del
paisatge. Heu progressat molt en poc temps, però, on aneu? Mireu-se’n bé, sou
feliços? Vosaltres, esclaus del rellotge, constructors d’un sistema que us
empresona cada dia més, alimenteu tot allò que cregueu genera prosperitat i no
se n’adoneu que la bèstia creix sense mesura, el vostre pitjor enemic l’heu
creat vosaltres mateixos.
Cregueu que ho
sabeu tot, que ho domineu tot, però, si la capa d’ozó fos un gran mirall on
poder vorer instant a instant els vostres actes, el vostre “seny” no haguera permès tanta insensatesa.
Aneu pel món amb
ulls de vanitat, heu fracturat l’equilibri establert per la vida i ja no hi ha
marxa enrere. Nosaltres, vox clamantis in deserto, esgotats de tan cridar, hem
abandonat. La sort del vostre món resta a mercè de la bèstia conseqüent.
De sobte, un
soroll agut i constant et torba: són les 7’30h. del matí, et lleves del llit
cansat, fatigat i trist sense saber per què.
Dalt de l’auto,
anant cap a la feina, la ràdio diu que un xiquet de 12 anys mata els seus pares
amb arma de foc i després se suïcida, que un pare li assesta catorze punyalades
a la seua filla de 10 anys, que Espanya sofrirà efectes desastrosos deguts al
canvi climàtic, que les armes de foc ha sigut el regal nadalenc més venut als
EEUU... Segueixes conduint entre les nombroses grues d’obra, camions, cues, fum
i soroll, quan et ve al cap la veu del teu somni:
Déu ha mort!
