M’han furtat l’estima. Sembla difícil creure que allò
immutable, immanipulable, sagrat, inherent al meu ésser, puga conquerir-se i vèncer
subtilment, sense tindre que matar.
Perquè, de què val perpetuar l’amor lliurat a una
herència forjada per la tradició i la cultura, allò deixat pels nostres
avantpassats, quan al seu voltant són desarrelats els seus arbres i substituïts
per altres d’altres espècies alienes en nom del “progrés”?
Del carrer sols queda, si de cas, el seu nom; de la
vivenda, un munt de formigó farcit de cel·les que fan de llar on els seus veïns
no es coneixen; allà on hi havia camp i vegetació hui colonitzen autos i formigó;
on arribava la mar i les barques del pa de cada dia ara s’ompli de riques
botigues i vaixells de rics pel ric negoci; on hi existia relació humana ha
estat substituït per les tecnologies. Devastació, contaminació, extermini. La
propaganda i l’enganyifa ha matat la fe de les persones fent-los creure un
futur millor, una felicitat, una satisfacció, un plaer... això si, pagant. En
fi, els diners han conquerit la mateixa vida. Volen diners, siga com siga.
Fins i tot un ja no pot defendre la seua identitat, la
seua cultura, la seua llengua, el seu mite, se’m fa difícil d’estimar allò que
em pertany, que m’és propi
L’amor propi, la dignitat, la identitat, tot ha estat
amenaçat, ha triomfat el venedor. Perquè tot és a la venda... i les nostres
mans agafen aquestes monedes amb avidesa, i arribem tard en assabentar-nos que
són falses, i som lluny, molt lluny. No hi ha retorn, ja no hi ha remei.
I ara em mire a l’espill i dic: sóc víctima del
capitalisme que tot prostitueix i mata. Què puc fer?
Aquí, davant la tomba del meu iaio, l’aire fresc em corre
pel coll, i desperte, prenc consciència d’una promesa: Actuar.
Caldrà sempre estar despert, doncs, benvolgut Che.