dimarts, 17 de maig de 2016

POESIA POSSIBLE


EL QUART DEL QUARTO

El quart del quarto fosc, porta 16,
fou primer temps llunyà,
vents de poble treballador
van bufar des de Suresnes,
forts, ferms, impertèrrits, lluminosos,
egregis dies.
Però aquell pilar no va caure,
com mai cauen els ideals,
aquella estructura no va cedir,
com mai fa fallida la dignitat del just,
la van tirar a baix prostituïts del capitalisme,
i el tipògraf es va remoure a sa tomba
davant seues pròpies mirades…
en butaca acomodada.

Vergonya, cavallers, vergonya!

El quart fou primer temps llunyà,
humides cunetes postergades
d’ossos d’alegria fosforescents
il·luminaren nits d'oblit,
memòries de democràcia i llibertat
clamant reclamant justícia…
però el quart al quarto fosc sojornà.
Isqué el poble a recerca de reparació
mar enllà per aquelles consciències,
i els 300 de les Termòpiles,
amb escolta de trireme
al port de La Plata va guiar,
i el poble escoltà argentina Iustitia.
Els del quart del quarto fosc
van creure sentir tangos, taral·lejant…
en butaca acomodada.

Vergonya cavallers, vergonya!



El quart fou primer temps llunyà,
ciris de sotanes
van creure molts fondre,
però la cera, d'or va continuar sent,
la seua flama llibertats cremant,
el seu patrimoni creixent
i els seus privilegis consentint.
El quart del quarto fosc  va callar…
en butaca acomodada.

Vergonya, cavallers, vergonya!

El quart fou primer temps llunyà,
sanitat i educació públiques van néixer,
mes, a poc a poc,
portes entreobertes van deixar,
senyors del privat van entrar,
transports, telecomunicacions,
energètiques, bancs…
a poc a poc, llit fet.
El quart del quarto fosc va assentir
borsa de Judes en mà,
sense bes però amb molt pes,  i va seguir…
en butaca acomodada.

Vergonya, cavallers, vergonya!

El quart viu en un quarto fosc,
els del 16, ple de mòmies complimentades,
amb pèl blanc tint capitalista,
ple de fantasmes envilits
que manen quedar-se sense llum,
sols penombra de connivència capital,
mamant prebendes de missa neoliberal,          
tirant cable al primer i al tercer,
fent l’agost amb mirades d'abstenció…
en butaca acomodats.

Vergonya, cavallers, vergonya!

Salteu els del segon per les finestres!
Llanceu-vos sense contemplacions! Confieu!
El poble està a baix braços esperant.
Salteu! Deixeu l’edifici antisocial.
Sou eines d’aquest poble:
enderrocarem podrides estructures,
alçarem de nou un nou món
de raó en la diversitat,
de drets en la diferència,
de pau, humanitat, naturalesa,
d’unió en la diversitat.
Revolució!

Dignitat, cavallers, dignitat!