dimarts, 25 d’abril de 2017

A MIGUEL HERNÁNDEZ, EN EL SEU ANY.


Gran va ser la pena que vaig sentir dintre meu, fort aquell sentiment de ràbia, de repugnància, de menyspreu i desafecció cap aquells que sotmeten la cultura baix el poder ideològic i confonen la gestió de la vida pública amb la connivència empresarial que gestiona les seues butxaques, on diner i especulació són camp conceptual de la seua activitat política. Hui, farcits de corrupció, han estat, per fi, foragitats del govern del País Valencià, doncs, tan precària humanitat no pot sinó malvar tota virtut i tota justícia.

Durant gairebé trenta anys, el llegat de Miguel Hernández ha estat a l’Arxiu Municipal d’Elx. L’any 2010, PSPV i Compromís aprovaren una inversió de 150.000€ anuals per crear una Fundació que inclouria Museu i Centre d’Investigació, un total de tres milions perquè el llegat continués vint anys més a la ciutat.

Però en 2011 arribà “el règim” del  PP, i una de les seues primeres decisions fou trencar aquell acord lliurant aquest llegat a l’abandó, a la desídia institucional: va estar condemnat, empresonat al traster d’una administració de loteria regentada pels familiars.

Tanmateix, des de Jaén, pàtria de la teua estimada Josefina, des d’on lluitares contra els assassins de la democràcia i la llibertat, t’arribaren paraules per treure’t d’aquell insult on cap bondat no pot trobar camins d’acollida.

A la teua pròpia terra, aquest teu sentiment que obra l’estima, fou destruït per la ignomínia i l’odi d’aquesta càfila de feixistes indiferents a la sublim sensibilitat, genocides de cultures, de pobles, vils hereus d’aquell despotisme salvatge de la dictadura. Afortunadament, hui, estos subjectes comencen a omplir presons, malgrat l’índex de nepotisme lletrat del “règim”. 

Tu, veu que representa allò magnànim, testimoni perenne del sentit de l’existència, tresor d’un demà de generacions alienes, eres creació constant... de paraules, de vida.

Jaén recull la teua humanitat, la teua dignitat, la teua honradesa, passió, solidaritat, puresa, instint, sensibilitat, emocions... tots els valors humans plasmats en aquesta poesia del urbi et orbi. Allí romandrà definitivament el teu Museu i Centre d’Investigació, terra d’oliveres que pren del teu sentir el seu himne. Per fi el bressol del teu esguard... ja pots tancar els ulls en pau.

Sento alegria per haver-te salvat d’aquell ultratge que volia emmordassar-te, i tristesa  per vore’t allunyat, encara que, malgrat els despropòsits i les injustícies d’estos cabdills incompetents, mai no podran arrancar-nos de l’ànima l’essència del teu missatge, mai no podran perquè... “hay un rayo de sol en la lucha que siempre deja la sombra vencida”... aquesta sinistra ombra de corrupció i de destrossa.


Com aquell 19 de Maig de 1973, davant el teu nínxol al Cementeri d’Alacant, Vicent Andrés Estellés i l’Ovidi, després del silenci, el perenne record dolorós i punyent d’aquella vesprada per a tota la vida. Tots dos han mort. També. I nosaltres continuem la pena. I la ràbia. També.