Davant els luctuosos fets
ocorreguts a Huelva a la eixida cap a Catalunya dels antidisturbis de
la Guàrdia Civil, on els individus allí concentrats cridaven ¡A
por ellos! simplement per voler ficar una papereta dintre una urna,
cal preguntar-se: És aquesta gent reflex del concepte de
civilització de la societat que tan orgullosament creuen
representar?
Cada persona, com a individu,
és un món: la seua llibertat li oferix el dret a tenir un concepte
particular i peculiar de la realitat a través dels seus sentits. Som
en el coneixement.
Cada
cultura, com a col·lectivitat,
és un univers: te la capacitat de diferenciar, d'entendre,
d'ordenar, de respectar, estimar i conviure, a través de criteris
col·lectius avalats per la peculiaritat d'uns sentiments socials
expressats
en un llenguatge comú, aquesta realitat. Som en la civilització.
Tanmateix,
qui
te capacitat de transformar les idees, els costums, les
consideracions respecte a eixa realitat?
Quan les
cultures esdevenen els costums en Llei, l'individu que fa ús de la
seua llibertat per significar i demostrar l'absurditat o falsedat
d'una certa costum o creença,
haurà d’enfrontar-se, no sols a la intel·lectualitat
establerta, sinó també al logos de tota una societat, i si ésta
resta dogmatitzada degut a l'abús de les seues veritats, aleshores
la sort d'aquest individu és incerta (abans eren empresonats,
cremats o executats).
Però, si
aquesta societat es diu democràtica, l'individu exposa amb tota
llibertat les seues raons, les quals, si en són admeses,
s'aprofundix en elles i es conclou amb criteri favorable per part de
la societat, aquesta te la possibilitat d'assimilar-les. A la fi, és
la comunitat qui te capacitat de pragmatitzar
aquesta “individualitat” esdevenint-la “social”, doncs és la
societat qui preval
a sobre l'individu, car l'individu, per si sol, on pot arribar?
Ara bé, què passa quan el
sistema polític (uns quants que governen teòricament representant
els pobles esdevinguts estat) promulga lleis en funció dels «seus»
interessos polítics, econòmics o socials?
Què passa quan esta llei
ignora la seua heterogeneïtat o pertanyença a la diversitat
cultural?
Passa que es incompatible amb
la democràcia, on cada cultura abraça la seua pròpia llei que vol
conviure en normalitat, en comunió, en interculturalitat amb les
altres.
Els conceptes de Nació,
Cultura, Estat, fins i tot la mateixa Democràcia, tenen
interpretacions diferents en funció dels interessos d’una majoria
d’estats, i açò és inacceptable, no pot haver-hi dicotomies en
qüestions essencials per la llibertat de les persones i l’enteniment
de les societats. Però açò va contra el dogma capitalista i
globalitzador actual.
En una democràcia com la
nostra, pot la Llei admetre que la manifestació de canvi (polític,
econòmic, social, etc.) en llibertat de consciència del conjunt
d’una societat perjudique a eixa pròpia societat? Aleshores eixa
llei és espúria! No correspon!
No és
possible separar la Vida de la consciència, ni la consciència de
l’ésser humà i la justícia, ni l’ésser humà de la societat,
ni la societat de les diverses cultures o pobles, ni els pobles de
les seues pròpies lleis, perquè són, com la llibertat, parts
immanents de la Vida, irreductibles i sobiranes en si mateix.
«La llei
ha d’alliberar»
No sé si
tota esta gent que treu el cap per les finestres de les xarxes
socials al crit de «A por ellos, oé, oé» voldria «debatre»
estes raons... Berlanga, per què t’has mort, home?