divendres, 18 de maig del 2018

CATALUNYA



A Espanya no hi ha “problema de Catalunya”, com solen dir els polítics del règim democràtic, sinó la “realitat” de les seues nacionalitats o pobles.
Tota al·lusió a “la unidad”, com solen proclamar solemnement aquests polítics del règim democràtic, implica posició de domini, perquè “la unidad” és una, única, unívoca, homogènia: una cultura, una llengua, una administració preeminent, una justícia, una legislació... “En España se habla español”, però esta no és la realitat. Confondre Espanya amb Castella i pretendre que cadascun dels ciutadans que conformem l’estat espanyol haja d’assumir esta mena d’oxímoron, és una equivocació.
No es pot “obligar” cap persona a estimar allò que es vol imposar, tanmateix, està en la naturalesa humana fer-se estimar estimant.


Les llengües, les cultures, són sagrades i, com les persones, diferents i úniques. Som fills de la diversitat, i és en aquesta diferència on arrela l’humà: la meua llengua materna, els costums, la tradició, és sagrada i digna. Si aquesta dignitat és en perill, és de natural procedir actuar per fer prevaldre aquest dret universal.

La “realitat” del poble català ens adverteix que el 82% dels cinc milions i mig de ciutadans amb dret a vot està per un referèndum d’autodeterminació pactat, d’ells, més de dos milions ja estan per la independència directa.
Tota esta “porció majoritària” del poble català, evidentment, ha “autoritzat” els seus representants polítics “exercir el poder” de manera democràtica.
Nogensmenys, som testimonis del fet pel qual, actuar en funció dels desitjos d’aquesta majoria, portar a terme aquest full de ruta, provoca el xoc amb el govern central de “la unidad”.
Al·ludeix aquest a la llei i la Constitució per evidenciar la seua transgressió i justificar les conseqüents fuetades a centenars de ciutadans que han estat agredits i ferits per anar a votar unes urnes que cridaven ¡traición! ¡subversión! cada vegada que queia una papereta, evidentment, sols ho podia escoltar l’orella del constitucional.

En rigor, podem dir que els líders polítics catalans empresonats (greu atemptat contra els drets humans), ho són per intentar acomplir el manament de la seua ciutadania. Altres que són a països europeus fugint d’aquesta “justícia ibèrica”, evidencien el descrèdit internacional i el ridícul amb les seues acusacions marcials, anacròniques i profundament antidemocràtiques: “Referèndum si, però que vote toda España” Un català no pot viure amb la seua llengua a Valladolid... som diferents i únics! “Esquerra Republicana de Catalunya es un partido legal, ah! pero no podrà, en caso de éxito electoral, emprender la construcción final de su estructura ideològica: la independencia”.
Hem tocat els límits de la democràcia espanyola, l’últim és el 155.

Amb tot açò, hi ha la obscenitat d’altres partits polítics de fer electoralisme amb l’anticatalanisme (si, fa molts decenis que és així), doncs quan més càstig i condemnes a l’ideari independentista, més suport tindrà aquesta causa, com indiquen les últimes enquestes d’intenció de vot.

Portem més de 300 anys amb aquest conflicte, ja està bé! Amb silencis, insults o “palos” no s’arreglen les coses, no s’ha arreglat mai ni s’arreglarà. Hi ha mecanismes democràtics per re-integrar-nos en una Espanya que és confederal per naturalesa.

No hi ha altra.

“¡España se rompe! No, Espanya no és un objecte ornamental de l’aparador franquista, sinó una gran nació de nacions que ha de re-trobar-se, re-integrar-se, estimar-se mútuament”. Unió i no “unidad”.