(Exhortació d’un
home de Déu, desconegut per tots, abillat amb hàbit modest, apedaçat, de color
terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).
Germans i germanes!
En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però
també amb claredat, i ho faré amb la llengua de nostre poble que tants anys fa
que pateix aquest genocidi cultural eclesiàstic pel menyspreu a nostre llegat,
amb el qual pensem i sentim. Jo us dic que és lo més bell del món tenir estima
i dignitat per la nostra cultura que, com totes les cultures del món, són filles de la humanitat.
Déu no és cap
persona, no és substància, no és u, sinó símbol, relació: no hi ha Déu sense
humanitat, ni humanitat sense Déu; no hi
ha Déu sense naturalesa, ni naturalesa sense Déu; no hi ha Déu sense Univers, ni
Univers sense Déu. Déu és Esperit que
penetra a l’interior de totes les coses donant-los vida, que per donar vida
dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. L’amor ho pot tot,
ompli, enalteix, satisfà, il·lumina. L’amor és símbol de lliurament, de
donació, d’ajuda, de silenci. És dolçor, encant, primavera. L’amor és quelcom
innat a la naturalesa humana, reflex de Déu, aquest immortal Verb que transita
envoltat d’una llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida.
Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa Llum i, aquells que així ho
creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de
lluitar i treballar pels altres. “Amor per la Vida” és fonament de l’ésser
humà, únic camí de realització i plenitud humana.
Així, l’amor ompli
a desdir el cor i l’ésser d’aquells i aquelles que desitgen viure el lliurament
en la seua plenitud, el qual no s’atura mai en el camí, sinó que, davant les
dificultats, davant el dolor, davant el sofriment, segueix lluitant i, no sols
es conforma amb això, doncs també desitja agafar eixe dolor i eixa aflicció
dels altres per fer-la pròpia i poder alleugerar d’eixe turment a les persones que
el pateixen mitjançant la força de l’amor, sent menester aquest proïsme per
purificar-nos i seguir avant.
Molts d’ells i
d’elles han estat i estan lluitant per la justícia arreu del món, al costat
dels explotats pel capitalisme, dels desheretats, dels humiliats, de les
víctimes de grans multinacionals i grans terratinents que estan devastant la
naturalesa, assassinant vilment pobles i cultures arrelats a ella. Bisbes,
sacerdots i dones de Déu que fan la revolució en nom de la justícia… mai de la
justificació! han estat assassinats, oblidats per l’església oficial, pels món
capitalista i per l’ordre establert.
Qui no respecta els
demés no es respecta a si mateix. En aquest món cal xafar ferm i vorer on es
troba cadascú i què és el que s’ha de fer amb mirada i pensaments elevats.
Però sembla que el
Vaticà i la seua església de la justificació no se’n vol adonar de la realitat,
prediquen mirant al darrere quan sempre s’ha de viure mirant al davant... “tant
temps fa que estic entre vosaltres i, encara no em coneixeu?”
La humanitat està
degenerant, els seus líders polítics són evidència de les meues paraules. El món
està corromput des dels mateixos ciments i va rosegant, com el corcó la fusta,
el que queda d’humanitat.
Tragèdies,
assassinats, sofriment, xiquets nadons past d’animals perquè les seues mares no
poder alimentar-los... pobles sencers són aniquilats en nom de les grans
corporacions i els seus negocis, dels seus interessos creats. Gran és la
injustícia, gran és aquesta deshumanització que us fa insensibles al dolor dels
demés, doncs l’explotació, la producció, el consum, la immediatesa, la competitivitat, la globalització, els
mercats, la economia, el creixement, tot tapen. El món modern s’enriqueix amb
armes que maten i assassinen, s’enriqueix a costa de trepitjar, xafigar i foragitar
cruelment l’altre per, acte seguit,
consentir que aquestes persones, homes, dones i xiquets s’ofeguen o moren
d’esgotament i de fam podent salvar-les... estats que es diuen catòlics! Que
impetren déu als seus discursos! Quanta maldat i hipocresia! Les magnànimes ONG
són testimoni del fracàs de model de política moderna al món.
Tenim una
consciència que ens diu allò que està bé o mal, però hui eixa consciència és
anihilada, amortida, anul·lada, pel desig de posseir, de tenir poder coste el
que coste i caiga qui caiga.
Hi ha tres
cercles: un blanc de llum, altre negre
d’obscuritat i el tercer roig de sang. Pels crims que la humanitat ha
comés i continua cometent sense atur, hui el nostre món és com una lluna de
sang. Des de la Llum criden llàgrimes d’essència oblidada, d’allò que mai no
canvia enmig del canvi, fonaments i principis humans negligits: Amor!
Lliurament! Humilitat! Senzillesa! Misericòrdia! Justícia!
Cal tornar a ser
“Humans”, el cor de metall ha d’esdevenir de carn i d’esperit altra vegada, per
això, pobres d’aquells i aquelles que
utilitzen la hipocresia en nom de Déu! Pobres d’aquells que, havent pactat amb
Déu una vida de donació i sacrifici, viuen plàcidament gormands de la bona
taula i el bon vi acomplint la llei del mínim esforç! Pobres d’aquells que han
fet de l’església moneda de canvi del capitalisme! Pobres d’aquells que abusen dels
xiquets i les xiquetes!
A vosaltres, raça
de d’escurçons, us dic:
Déu no vol ni el
dolor ni el patiment pels seus fills, sinó la felicitat sublim. Som els éssers
de carn i d’os qui fem que allò no siga possible, nosaltres mateixos provoquem
el dolor, l’angoixa, la malaltia… per la nostra manca de fe i justícia, per la
nostra poca harmonia, per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir, en
acaparar, en dominar… tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.
Fins que no estem
desproveïts de tot allò que és caduc, de tot allò que hui és però dintre uns instants
pot deixar de ser, el nostre esperit, la nostra ment, lo nostre cor, no serà
lliure i no podrà actuar amb subtilesa, no podrà treballar amb eixa delicadesa
i eixa fluïdesa que tenen els éssers que viuen despullats de tot. Per què,
doncs, en feu ostentació de tresors, luxes i ornaments majestuosos? Per què,
doncs, molts de vosaltres s’haveu lliurat als vicis i la luxúria? Per què,
doncs, sou hostes de l’exuberància i la majestuositat que donen força a la
hipocresia? Sí! Ja sé que hi han necessitats que cobrir, però una cosa és
cobrir les mancances i l’altra és viure aferrats a allò que constitueix el
poder i l’afer per solucionar-les. Allibereu-vos, doncs, de totes les vostres
riqueses en nom de Déu i la humanitat o eixiu dels temples del Sagrat, raça
d’escurçons!
Una humanitat
destruïda per la deixadesa i la insensibilitat de l’egoisme, on milers de
xiquets, dones gràvides i iaios, moren cada dia de set, de fam o de simples
malalties per la desídia dels altres.
Una humanitat que
és capaç d’exterminar una raça en nom dels recursos naturals que posseeix
aquesta.
Una humanitat que
utilitza els avanços de la tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la
destrucció, i no al servei dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos…
en nom de Déu beneïu l’armament! Qui mou una guerra s’atreveix a impetrar Déu
en nom dels seus soldats! Maleïts sigueu!
Però, totes les
consciències estan callades davant aquesta devastació… Què està passant? Per
què ningú no parla? Per què ningú no protesta? Per què ningú no alça la seua
veu i la seua bandera de pau en nom de Déu, de Crist, de Mahoma, del judaisme,
del budisme, de l’hinduisme, dels ateus, de la bondat humana, de la Vida… Què
més dona si a la fi s’aconsegueix aturar el món davant aquest holocaust?
No germans! Déu no
permet tot açò! Déu esta per sobre la mesquinesa i els interessos d’una
economia que destrueix allò més sagrat: el nostre món. Sinó, d’on tanta bellesa
natural?
Vivim tan esbojarrats,
tan abstrets amb els nostres treballs, tant d’aquí cap allà, sempre amb preses,
que no hi ha temps d’aturar-nos per poder observar la natura, eixa naturalesa que
ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona forces dintre nosaltres per
seguir avant; eixe teatre natural on els seus actors ofereixen un espectacle de
franc, vital i necessari pels nostres sentits… escoltar el trinar dels ocells,
els crits dels animals que corren d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua,
eixe verd que descansa i assossega des de la carn a l’esperit… per què ho voleu
fer desaparèixer? Fa temps que allò agonitza, les criatures són exterminades a
poc a poc, els arbres, els boscos, les muntanyes, tot és massacrat!
Aquest vell
Montgó! Joia de la Mediterrània! Bressol de criatures! Alegria de vida! Conhort
de lluna! Clam de pluja! Bellesa natural orgull d’antics deniers que et
respectaven i protegien! Què ha sigut de tu?
Haveu creat un
culte maligne i vosaltres mateixos, portats per ell, caureu a l’abisme de
l’obscuritat. Per què haveu desvirtuat el centre de vostra existència? Per què
ho haveu arrancat de soca i arrel? Per què haveu ficat els diners al seu lloc?
Doncs per ells arriben la cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la
malícia, la venjança, l’afany de poder i totes les immoralitats, indignitats i
infàmies que procura eixe dimoni creat per vosaltres que presideix el món.
Viviu al costat
del mal i no ho advertiu! Déu ens va fer lliures i ara, per aquesta raó, li
lliureu l’enemic! Quan de diner per destruir i quan poc per construir!
Jo us reclame, a
partir d’ara, sentiments de pau, de concòrdia, de fraternitat, de tolerància,
de respecte, de pietat, que els vostres cors s’omplin amb ells i visquen oberts
a l’amor.
Dones i homes! Al
darrere l’obscuritat sempre està la llum, sempre està la veritat, l’estima, la
corona d’espines, la creu, el flagell, l’escopinada, els insults… no! no
cregueu que tot açò fou el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més
dolorós per Ell és eixe “el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen
creients, la indiferència, la inestabilitat, eixe “estar i no estar”… això és
el que realment colpeja el cos de Nostre Senyor.
Potser cregueu que
sentia dolor quan el varen condemnar “legalment” a dalt la Creu? No! No el
sentia perquè es va lliurar per amor cap a tots nosaltres fent la revolució,
plantant-li cara als poderosos… perquè, tot aquell que es lliura per amor no
sent dolor ni cansament. Mireu quan infanta una mare, no hi ha cap d’elles en
tot el món que s’enrecorde del dolor quan té el nadó en ses mans! Quant més no
us voldrà Déu?
All darrere de tot
sofriment hi ha una vida plena d’estima i de plenitud, no ens deixem, doncs,
influenciar per eixe dolor extern i intentem aprofundir en tot allò que eixe
pesar genera. No espereu que us ho donen tot fet, cadascú de nosaltres rebrà el
do i el premi segons els nostres esforços, segons el nostre lliurament. Mai no
diguem: no hi ha ningú! No ve ningú! No, nosaltres estem obligats a mirar molt
més enllà de la cobertura dels nostres ulls, estem obligats a mirar en
profunditat a través dels ulls de nostre esperit, amb saviesa i humilitat, amb
comprensió i amb amor, per poder transformar tot en llum, pau i harmonia.
“Sols allò que no
es fa per estima pot damnar el nostre ésser”. Sols el que ens persuadeix a
idolatrar allò buit i inconsistent pot enverinar nostre esperit. No us deixeu
regir per allò extern,per la tecnologia, per l’atracció de la imatge, en vorer
belles formes, bells cóssos d’homes o dones, perquè tot això és caduc i el
temps ho deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere
d’un cos no tan bonic ni tan perfecte, doncs això mai desapareix, sempre és
jove i resta viu. Si us atureu a mirar sols les aparences externes, perdreu el
temps inútilment i les vostres vides restaran envilides.
Tot aquell que
posa el seu èmfasi en aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment
atractiva i bella… quan equivocat està! Doncs això és efímer, un simple
accident, una simple malaltia pot enderrocar tota eixa estructura bella i
esvelta per quedar tot reduït a un tros de gel que s’esvaeix, aleshores, quan
arribe eixe moment, què serà de l’amor que sentíeu per eixa persona? Com podeu
ser feliços d’aquesta manera? No busqueu a fora de vosaltres allò que teniu a
dintre, no busqueu l’amor a fora del vostre principi fonamental que és el propi
amor. Sigueu vosaltres mateixos!
El vertader amor
transcendeix i commuta totes les coses, eixe amor espiritual que naix del
sentiment i que fa palesa la necessitat que tenim d’estimar. L’amor en la seua
puresa, en la seua grandesa, en la seua abnegació, és, no tan sols una
conseqüència sinó també una prova de la nostra excel·lència moral, i eixe
sentiment espiritual és el que ens fa senzills, humils, virtuts necessàries per
poder entendre que els ocells, amb el seu cant, estan donant gràcies a Déu; que
cada flor, cada fulla de arbre, per xicoteta que siga, si els parlem, es poden
comunicar amb nosaltres a través d’eixa estima que uneix tot. És en les
xicotetes coses que us envolten on resideix la grandesa i els valors de la
vida. La tecnologia mai no pot tenir amor, sentiments... no us deixeu portar
per ella! Vosaltres sou humans!
Germanes i germans!
Fins la flor més xicoteta i solitària te un sentit davant la Vida. Tot a l’Univers
és tan incommensurable com relacional. Sapigueu, doncs, que no hi ha macrocosmos
sense microcosmos i, per tant, cadascú de vosaltres sou diferents i únics, sou
un Univers entre milers de milions, com milers de milions de planetes com el
vostre hi ha a un Univers on tot resta comunicat.
Fa massa temps
esteu transgredint aquesta Llei de Vida, de Déu. Aquells que teniu “Amor per la
Vida” sou sabedors que el fil del quan haveu penjat aquest món resta podrit i a
punt de trencar i caure a l’abisme. Sols polítiques de reintegració en la
naturalesa, de sobrietat, de decreixement, de respecte i estima cap a les
diferents cultures o maneres de vorer i entendre el món... sols pel sacrifici d’haver
de renunciar a certes “comoditats” que estan ferint de mort el món, podreu
salvar-vos, ja queda molt poc de temps, per això...
Estimeu la vida i
tot allò que us envolta, perquè l’ésser humà ve a aquest món per “saber” viure,
però també per “saber” morir, doncs vida i mort són nus de la mateixa xarxa d’existència,
de realitat. L’individualisme, l’egoisme, la cobdícia, us fa oblidar cóm viure,
cóm “habitar” aquest món alhora que us incita a negar l’únic futur cert que
teniu: la vostra mort material.
“Qui ha estimat de
cor, qui s’ha sentit estimat així, mútuament, no són ni dos ni u, ni que u dels
dos sia demà mort, ni que els dos sien morts, perquè Amor és constitutiu
d’existència: allò etern que abraça Vida i Mort, allà es fon la nostra immortal
memòria”
Sigueu amb Déu!