dijous, 28 de febrer de 2008

100.000.000 DE METRES QUADRATS




És la superfície, més o menys, en la qual estan desenrotllant-se els 122 P.A.I.s que hi han en marxa al nostre territori, vora 1.000.000 de noves vivendes, 40 o 50 camps de golf, més piscines, llacs artificials, etc, apareixeran sobtadament com per art de màgia gràcies al nou “cultiu intensiu del bric” que substituïx, després de “tancar els portells”, a tarongers i hortalitzes en les terres fèrtils i vives del nostre País, per a molts “Comunidad”... De “vecinos de Europa” dintre poc. A banda de les agressions al medi ambient, l’especulació de la terra i de l’aigua, la destrucció del paissatge, de la natura i del patrimoni natural, cal preguntar-se aquestes qüestions:


Qui pagarà les infraestructures d’accés a eixos nous “illots” de formigó que prompte apareixeran sembrats arreu del nostre territori en els quals viuran 1.000, 3.000, 6.000 o 10.000 persones que exigiran carreteres noves i eixamplades? Qui pagarà, quan s’òmpliguen de persones aquestos nous pobles sorgits en nom d’un “progrés imposat”, tots els serveis necessaris? (centres mèdics, guarderies, escoles, abastiment i depuració d’aigua, correus, xarxes elèctriques, policia, serveis municipals,etc).
S’ha calculat el cost d’aquestes inversions? S’ha fet un balanç seriós?
En son conscients els Ajuntaments que aquestos serveis abans esmenats s’han de mantenir i pagar durant tota la vida? Es cobriran amb l’IBI? En son conscients d’aquesta responsabilitat i obligació?
Aquest model d’urbanitzacions disperses, afavorirà la integració dels nous vinguts amb una població autòctona ja de per si prou “precària” d’identitat cultural consentida pels seus governants?
S’ha analitzat per què hui no es pot viure de l’agricultura? o potser no es vol viure? realment hi ha voluntat política per que açò siga així? o perquè no hi siga? Durant segles hi ha hagut un equilibri entre els humans i la natura, entre la ciutat i el medi, per què en pocs anys es trenca? Si açò es justifica en nom de l’economia, si com diu el PP aquesta dinàmica constructora és “motor de vida”, qui garanteix que a eixe motor mai no li mancarà la gasolina? Si continua justificant-se en nom del creixement sostenible, segurament “el xiquet” ja deu medir-ne centenars de metres en continua expansió, i tant creixerà que el mateix món l’ofegarà quan aquest se li quede menut i no es puga “sostenir” més.


Sembla que la llei de protecció del patrimoni i el paissatge resta oblidada, sembla també que fa anys en vare'm oblidar de planificar el nostre futur, de debatre sobre les necessitats reals de població, sobre la capacitat ambiental del nostre territori. És necessari recuperar l’equilibri econòmic-social-ecològic per continuar amb pautes de progrés dictades (com ha sigut tota la vida) per les necessitats dels nous sistemes d’ùsos de la societat, respectant les limitacions que ens marca la pròpia natura (recursos renovables naturals) i fer necessària la substitució dels recursos exhauribles (petroli) pels renovables que oferix la ciència i la tècnica (plaques solars, fotovoltaiques,autos ecològics,etc).


No és possible construir en 10 anys més que en tota la història del nostre País en nom d’un ùnic model econòmic. No és possible continuar aquesta carrera cada vegada més accentuada cap a la susceptibilitat del ésser humà front les neccesitats vitals i econòmiques (amb una simple vaga del transport ens moriríem de fam, amb un hora sense fluid elèctric es forma un caos, amb una brusca baixada de la borsa de N.Y. el món es desestabilitza econòmicament).

Si ho meditem, els models de ciutat i la seua dinàmica de diversitat de recursos econòmics junt amb el respecte al medi (alhora proveïdor d’aquestos), juguen un paper cabdal pel futur d’aquest món, potser l’economia ecològica siga el nou tren que ens retorne al perdut equilibri de l’ecosistema del qual tots formem part.


Cal , per la part que ens pertoca, una urgent moratòria en la construcció, parar-nos a pensar què estem fent i quínes poden ser les conseqüències d’aquesta voràgine del taulell, encara estem a temps, parem... Pensem i després actuem, volguda societat!