EL PP I LA NOSTRA LLENGUA

 

* A l’IES “Isabel Clara Simó” de L’Alcúdia de Crepins, volen canviar-li el nom, doncs diuen que “no representa al poble”, ni tampoc té mèrits per merèixer-ho.

* No volen que el valencià siga llengua vehicular d'À Punt.

* Deixen morir el Dret Civil Valencià, tot impedint que Les Corts puguen legislar en matèria       civil recuperant d’aquesta manera tot un atribut d’autogovern que es remet als Furs, abans   que el Borbó Felip V prohibira la nostra llengua a les institucions, notaries, registres, esglésies, cremara llibres, incloses bíblies, i imposara el Decret de Nova Planta (llei i   govern de Castella).

 * Aproven reclamar que Alacant siga considerada castellanoparlant. 

 * Mostren rebuig institucional a les Trobades d’Escoles en Valencià, com ha passat al nostre poble, Dénia, on uns s'absteniren i els altres votaren en contra d'assolir la seu de les Trobades aques any.

 * Fan tot el possible per fer fracassar concerts i esdeveniments culturals en la nostra llengua, etc. etc.

I jo em pregunte: Per què aquest partit polític i el seu complementari (que no anomenaré per respecte al diccionari, al llatí i a la cultura que representa), actuen d’aquesta manera davant la nostra llengua? Ja portem més de 40 anys amb la mateixa patranya política: “Això no és valencià, és català”, i a partir d’aquí comença la campanya anticatalanista de sempre, on s’inclou els Països Catalans, la independència i demés arguments adients al vot dels seus partidaris.

No, miren vostès: açò s’anomena “odi” a la nostra llengua, un “enemic” a batre. Fins aquest punt arriba l’extremisme d’aquells que creuen estar escudats per la posició de domini que representa “la unidad” en detriment de “la unió”.  

Al diccionari de la RAE hi han incorporades quasi 5000 paraules hispanoamericanes, les quals, la majoria ningú no coneix, però són un orgull i una riquesa cultural. Efectivament, així és. Tanmateix, no te s’ocórrega dir “avi”, “servei”, “aixeta”, “flassada”, perquè ja t’etiqueten de “català” i et miren amb mal ull, encara que els nostres avis les utilitzaren. I tan se val si els filòlegs ens asseguren que és la mateixa llengua o que el rei Jaume jurara, davant les Corts Valencianes, els Furs del Regne a la ciutat de València en... quina llengua? La qüestió és “ofrenar noves glòries” amb el blaverisme per un costat i, per l’altre, dividir i evitar la promoció de la nostra cultura. Se’n recorda algú de “Radio 4” a Radio Nacional i el seu programa “Àrea Mediterrània” als anys 80? Va desaparèixer quan s’advertia el seu èxit, doncs es promovia llengua i cultura comunes: català-valencià-balear.

Així, hem anat a pitjor, fomentant la discòrdia i l’enfrontament des de les mateixes institucions, vergonyós. A Orba... Orba! Fa pocs dies, varen increpar, en plenes festes del poble, una cantant per cantar en valencià, això ho diu tot.

El menyspreu a la nostra llengua creix dia a dia, veiem pares valencianoparlants dirigint-se als fills en castellà, sí, estan en el seu dret, però, què inferim d’aquest procedir? Quina és la influència que fa desarrelar-te de la teua herència, de la teua identitat, del llegat dels teus avantpassats? Cóm és possible no estimar allò que ens pertany? Quin tipus de sentiment és eixe? Cóm es pot considerar inútil una llengua pròpia? Som conscients que potser sigam l’última generació que parle valencià?

Nació és el territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua manera (diferent i única) de vore i comprendre el món.

La llengua d'un poble és la manifestació de la seua identitat nacional, l'experiència d’una seua consciència lliure, i això el PP i “els complementaris” no ho poden permetre.

Ma uela, desgraciadament, no s’aclaria parlant castellà, no li calia, vivia el seu “mite”. Tanmateix, el dia que va morir, la missa li la varen fer en castellà, una llengua la qual pràcticament mai havia emprat. Aquest és el resum de la nostra història, hui rematada amb la bandera “unívoca” a l’altar, al costat del sagrari, com aquí, a Dénia, per que tot quede ben clar.

CATALUNYA

A Espanya no hi ha “problema de Catalunya”, com solen dir els polítics del règim democràtic, sinó la “realitat” de les seues nacionalitats o pobles.

Tota al·lusió a “la unidad”, com solen proclamar solemnement aquests polítics del règim democràtic, implica posició de domini, perquè “la unidad” és una, única, unívoca, homogènia: una cultura, una llengua, una administració preeminent, una justícia, una legislació... “En España se habla español”, però esta no és la realitat. Confondre Espanya amb Castella i pretendre que cadascun dels ciutadans que conformem l’estat espanyol haja d’assumir esta mena d’oxímoron, és una equivocació.

No es pot “obligar” cap persona a estimar allò que es vol imposar, tanmateix, està en la naturalesa humana fer-se estimar estimant.

ALS JORDIS, EMPRESONATS DE L’ESTIMA

No han assassinat ningú, ni s’han apropiat de bens aliens; de cap manera aprofitaren les institucions per cobrar comissions ni furtar milers de milions d’euros públics dormint en paradisos fiscals; tampoc atracat cap banc ni agredir cap persona; encara menys traficar amb droga, ni tan sols blasfemar contra ningú... res de tot açò!

El seu delicte, en rigor, ha sigut la praxi d’estimar i dignificar la pròpia cultura.

«Hem sigut cridats a la llibertat, i la llibertat no tolera lleis». És el missatge de Jesús el Natzarè, que acabà crucificat «en nom de la llei».

Estimats companys:

                                    Res és possible sense la col·lectivitat, sense la comunitat, sense la veu d’un poble, doncs, a la fi, en aquesta majoria radica la força i el manament. No sou vosaltres sinó els altres, o siga, l’altra part del vostre ésser, qui possibilita els anhels de drets i llibertats que reclama aquesta Consciència Cultural Viva.

EVIDENCE DARWIN

                                                

Agafaren els territoris històrics i desarrelaren aquelles persones del seu singular espai cultural i humà dotant-los de poder en nom d’un estat anomenat espanyol.  Els habitants d’aquells pobles ja no eren persones,  acabaren formant part d’una societat d’individus  crèduls d’aquella constitució que a cops d’articles beneiria un nou i únic poble per la gràcia de déu, on la seva sobirania, la seva unitat, la seva llibertat, la seva política,  la seva igualtat, la seva llei,  la seva justícia i la seva democràcia, residiria en aquell poble o estat-nació d’individus anomenat Espanya i on es parlaria l'espanyol.

ARRIBA ESPANYA

Jo, que estime la meua terra, que sóc persona i poble, que sóc temps i espai, que sóc vida i llibertat.

Jo, sobirà de les meues idees, de la meua identitat, sagrada.

Jo, que parle per dret secular aquesta llengua estimada.

PEDREGUER I ELS BORBONS

   

                     

L’any 2007, el ple de l’ajuntament de Pedreguer, amb el suport de PSPV, Bloc i Aixa, va autoritzar la realització d’un mural commemoratiu dels 300 anys de la Guerra de Successió mamprès pels col·lectius Endavant, Maulets i Sindicat d’Estudiants dels PPCC, on, sota el lema “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, es mostra la imatge del rei Joan Carles I cap avall, acompanyat d’aquell reial parent seu que portà la nit al País Valencià amb l’abolició dels Furs i els seus Decrets de Nova Planta.

PROXENETES DE LA TERRA

Digues, vell País Valencià: qui t'ha furtat la llum dels teus ulls? qui ha gosat profanar el teu territori? quin bandoler t’ha usurpat l’ànima?

No tens qui et defense d’un sacrilegi que ja no és pecat.

Mals temps pels sentiments d'estima, mals temps pels arrels d'identitat, mals temps pels nostres furs… qui els defensa?... ja no hi queden Miquelets.

ON ÉS LA NOSTRA DIGNITAT?

El 9 d’Octubre passat i en un article d’opinió, el nostre Honorable President de la Generalitat, va esmentar els nostres avantpassats fent referència als bancals de les muntanyes, les sèquies i assuts com elements transformadors del medi que varen donar impuls a l’economia, riquesa i benestar... “era el sueño de futuro de aquella sociedad”, va dir Francisco Camps.

NACIÓ I REFLEXIÓ

¿Per a què vull jo aquest estat de benestar, aquesta qualitat de vida basada en els diners i el consumisme, quan no sóc feliç? ¿Quan no puc realitzar-me perquè el meu arrelament en aquest espai humà i terrestre, la meua cultura, la meua identitat, es veu violentada per interessos aliens a allò que estime? ¿Quan no puc trobar la plenitud, l’harmonia, la pau, perquè allò que considere sagrat, inmanipulable i en comunió amb la meua dignitat humana, és usurpat, corromput, prostituït i devastat en nom d’un progrés al qual no li veig cap sentit davant la vida? ¿Quan la meua nació no té ni polítics ni política pròpia? Aquestos no estimen la nostra terra! Lladres! Renegats!

Vergonya, senyors, vergonya!

ESTATS HIPÒCRITES

Nació, llengua, cultura, drets i política va tot lligat. La llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és  un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles, sinó que aquesta va lligada a la Vida, li és immanent... per això podem dir que la llibertat és "l'expressió d'identitat d'un ésser", i tot ésser és únic el mateix que "cap nació és sobirana perquè ja és ÚNICA". La idea de sobirania sorgeix de l’herència dels Imperis: ELS ESTATS. I molts d'aquestos sotmeten els pobles sota particulars lleis que no respecten aquesta "expressió d'identitat col·lectiva o peculiar forma de vorer i entendre el món", trepitjant cultures minoritàries que no poden sobreviure per colonitzades. La hipocresia d’escrivans i fariseus de la política contemporània canta per “soleares” quan aquestos fan referència al “respeto plurinacional y la riqueza que para el mundo representan las culturas..." ¡hay que preservarlas! ¡derechos de los pueblos!... pero bajo nuestra jurisdicción ¡¡venga ya!! 

Respecte universal, estima i diàleg a través de les virtuts humanes: és el que uneix en la diferència!

DE LA PERSONA I LA NACIÓ

Nació és el territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que es “relacionen” d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua manera (diferent i única) de vorer i comprendre el món.

COMMEMORACIÓ: 300 ANYS GUERRA DE SUCCESSIÓ (3 vídeos realitzats per A.C.P.V.)

Original Video- More videos at TinyPic

Original Video- More videos at TinyPic

Original Video- More videos at TinyPic

SÓC D'UNA NACIÓ SENSE POLÍTICA

Sóc d'un País renunciat a ésser-ho, sóc d'una terra estimada corrompuda pel formigó, sóc d'una llengua condemnada al son, així, visc empresonat amb el somni de la meua cultura quan em lleve del llit cada dia i em pose a caminar la realitat portat pels meus atributs d'estima i sentiment heretats.

UNITAT DE LA LLENGUA I NACIÓ

"L'eminent Manuel Sanchis Guarner desqualifica decididament la legitimació del valencià modern com a descendent directe d'una llengua visigòtica i mossàrab compartida per moros i cristians. Si bé la invasió àrab va congelar la diversitat de dialectes visigòtics que nosaltres anomenem (indiscriminadament) "mossàrab", el dialecte del valencià era molt diferent a l'actual llengua valenciana, que no és més que el català importat durant la reconquesta i modificat amb elements morfològics i fonètics regionals i amb algunes paraules àrabs i mossàrabs".

Independentment de consideracions més o menys encertades respecte la gènesi de la nostra llengua, els valencians hem de responsabilitzar-nos de l’actual situació o realitat en que es troba la nostra identitat com a poble, si és que ens estimem el nostre legat... si és que hi ha quelcom de sentiment cultural, d’arrel a la terra, d’amor propi.
Tanmateix, aquesta és una qüestió o debat absent en la política valenciana causa de la seua indigna indiferència pragmàtica. Caldrà, doncs, conscienciar-nos cadascún dels ciutadans i ciutadanes del poble valencià tot qüestionant seriosament el nostre futur nacional davant l’actuació dels nostres polítics en aquestos darrers anys, doncs són els responsables del fet que la nostra llengua siga causa de divisió entre el nostre poble i per tant de destrucció; són els responsables d’humiliar a aquells que estimem la nostra nació a través de la TVV; són els responsables de no haver vertebrat a hores d'ara aquest país (on són les comarques?); són els responsables d’haver encoratjat la "fòbia al valencià" als territoris castellanoparlants; són els responsables d’abaratir, degradar i humiliar la llengua utilitzant-la quasi exclusivament de capçalera; són els responsables que un 52% dels centres educatius no aporten cap línia d’ensenyament en valencià; són els responsables que dels vora 16000 empleats a l’administració valenciana només a uns 200 se’ls ha exigit un determinat coneixement del valencià; són els responsables de “no acatar” cap de les 17 sentències del tribunal de justícia en favor de la denominació i unitat de la llengua (català-valencià); són els responsables d’enervar la difusió de la llengua valenciana evitant la seua promoció mediàtica amb nous canals de ràdio i TV (a més de la supressió de TV3); són els responsables que només la meitat dels valencians que viuen a ciutat transmeten el valencià als seus fills; són responsables, en resum, de no fer-li ús. L’actual política valenciana sembla un medi per aconseguir fer de la nostra llengua i cultura objecte de menyspreu i víctima de la desuetud.

Aquesta desafortunada realitat del poble valencià s’ha fet palesa per una raó: nació, llengua, cultura, societat, drets i política, conceptes de caràcter intrínsec per naturalesa, no estan representats perquè hi ha absència de polítics identificats amb llur sentiment. L’expressió d’identitat del polític “representatiu” del poble valencià no es correspon per desarrelada, i això significa que el seu poble no viu els drets i la llibertat que li és “connatural”. El País Valencià no te polítics propis, sinó una mena de succedanis d’antics “virreis”. Una cultura sense política pròpia és folklore... no cal dir més.

No podem, doncs, continuar en aquesta línia de destrucció d’identitat progressiva, el poble valencià ha de plantejar-se de col.laborar en la construcció d’un Món habitat per cultures en llibertat i en drets, de pobles o nacions en equilibri, en harmonia amb tot, això vol dir estima pel territori, pel seu patrimoni històric, cultural i natural. Cal sentir-se implicats i compromesos no sols amb la nostra cultura, sinó també amb l’estimació de totes les demés. Si la vida és sagrada, també ho és la peculiaritat amb la qual expressen la seua visió (o mite) la diversitat de cultures. Sols el respecte, la integració i la reciprocitat pot preservar les cultures en aquest segle XXI. Encara que, potser el poble valencià vulga continuar com fins ara, deixant-se portar per les polítiques unívoques i homogènies d’un estat centrípet que anomena “español” al castellà, amb la figura anacrònica d’un rei que no mostra cap sensibilitat ni respecte pels (seus?) pobles, (almenys el rei de Bèlgica parla flamenc quan es dirigeix a aquest poble) esmicant tota la nostra historia i identitat com a poble.

La tolerància i el respecte començarà quan els pobles del Món, lliures, es relacionen amb la manera que correspon al gènere humà, evidentment, amb humanitat.
Unir-se en la diferència, un esforç necessari.

ALS 300 ANYS GUERRA DE SUCCESSIÓ

Cultura d’un poble és aquest conjunt de sentiments socials que es relacionen d’una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l’àmbit territorial que li pertoca, donat per les circumstàncies històriques.

Les cultures són filles de la humanitat. El mateix que la llibertat és l’expressió d’identitat d’un ésser, així també la llengua d’un poble és la manifestació de la seua identitat nacional.

No consentim trencar allò establert per la vida: "Som diferents". El món és bell per la seua diversitat, cal col•laborar, conviure, unir-se per aquesta diferència.

Tot tipus d’homogeneïtat, uniformitat o unicitat cultural imposats per estats autoritaris crea conflictes.

Sols quan la cultura dominant i la seua arrogància antropocèntrica deixe de colonitzar o sotmetre les nacionalitats; sols quan el respecte a la diversitat encete l’admiració cap a altres cultures en la seua particular i singular manera de vorer i entendre el món; sols quan s’accepte aquesta diferència, haurem entrat en el vertader diàleg entre cultures: el diàleg integrador, única alternativa possible per superar aquest atzucac de crisi econòmica, ecològica, cultural i humana que ara mateix pateix el planeta.

Nosaltres, els valencians, també som part d’un tot, cridats a implicar-nos pel perenne fruir del nostre llegat i contribuir a formar part d’aquesta sagrada riquesa cultural de la humanitat.

Però ells, aquestos individus, continuen sembrant amb mà estèril esmicant els nostres patrimonis, els nostres arrels, menyspreant allò que més estimem, humiliant la memòria dels nostres avantpassats. Valencians! amb les eines de la nostra cultura...

NO CONSENTIM TRENCAR ALLÒ ESTABLERT!

AMINATU HAIDAR

Versión castellano: http://www.kaosenlared.net/noticia/aminatu-haidar

Ells no volen entendre conceptes aliens als límits que imposen les normes i preceptes de les seues institucions, parlaments o constitucions, a pesar que les dites nocions en la seua integritat siguen contínuament referides en els seus engolats discursos polítics per a denunciar qualsevol violació o actes, allà on esdevinguen, contraris als principis de la declaració dels drets humans.

Ells, eixos líders de cultures dominants amb destins d'unitat i de pàtria (potser hereus d'un atavisme colonitzador i imperialista), s'erigixen hui en defensors de la llibertat, la pau i la justícia alhora que aquestes s'allunyen de les seues pretensions.
Perquè ni la pau depén de l'acció militar ni del sotmetiment, ni la llibertat obeïx a la “aprovació o negativa” del sentiment d'identitat expressat, ni s'honra la justícia si la seua llei s'articula basant-se en justificacions.

El sentiment i la llibertat són inherents a l’esser humà i a la vida, i si la vida necessita ser experimentada com a sagrada, llavors caldrà viure-la en plenitud, en pau i en harmonia.

Tu, estimada Aminatu, eres la veu del sentiment i llibertat del teu poble clamada en el desert durant més d'onze mil nits, però hui les seues estrelles parlen en tu.
Perquè han vist en la foscor d'eixos dies, en la nit de les “wilayas”, el sotmetiment, l'esclavitud, la humiliació, la repressió i la mort al crit pacífic de llibertat i drets humans.

El teu valor, el teu sacrifici, el teu missatge, quedarà gravat, passe el que passe, en l'eternitat del present com tants altres en la història de la humanitat han perdurat: viuen per modificar conceptes i actituds en pro del verdader progrés humà.

Les cultures inventen el món, l’enriquixen, l'embellixen amb el seu geni en nom de la diversitat. Escoltar, respectar i aprendre mútuament de les seues savieses és l'assignatura pendent i imperiosa per poder transformar urgentment un món ferit en el seu cos i en la seua consciència. Per això, els pobles, les cultures, les nacions, han de poder expressar la seua identitat en llibertat i en drets... units en la diferència!

Aminatu Haidar, pose en aquesta nit per testimoni les estrelles, perquè he aprés a contemplar-les per entendre… i actuar.

Per la llibertat dels pobles!

DAVANT EL 9 D'OCTUBRE

El 9 d'Octubre, per alguns valencians, és el dia Nacional del País Valencià, per a altres, el dia de la Comunidad Valenciana, encara que, més d'un, preferirà commemorar el Dia Mundial del Correo... Si! Potser aquesta darrera possibilitat la tinguen en compte aquells saltamarges (mai millor dit) que tenen la cara més dura que un sac de segells de correus i vagen tot ufans a celebrar-ho a Terra Mítica.

Però, deixant a banda aquestes consideracions, cal dir seriosament que la situació en què es troba la nostra llengua i cultura és lamentable, impropi d'una societat culta i democràtica en un assumpte que no genera altra cosa que riquesa cultural en aquest Estat plural i en aquest món mundial. Una de les coses que més m'irrita és la capacitat de manipulació que sobre el sentit del deure de l’ésser humà té la influència mediàtica, és vergonyós (sería encara més vergonyós si no la hi haguera? em costa dir-ho, però si (quín fracàs!):
Quan ve Nadal tot són maratons per recollir diners pels necessitats, quan venen els reis tots recullen joquets pels xiquets pobres, el dia mundial del xiquet tots se'n recorden dels xiquets explotats, el dia mundial de la pobresa tots se'n recorden de la misèria que hi ha al mon, el dia mundial de la salut tots s’enrecorden de la dieta mediterrània, etc... I el dia 9 d'Octubre tots se’n recorden de parlar valencià.
I en valencià ens parlarà, sota la llustrosa blavera plena de filigrana, el Sr. Camps, per dir-nos lo bé que ens aniria l'economia sense Zapatero en aquesta “comunidad de la modernidad”, per parlar-nos de les noves inversions que reactivaràn la industria, de la prodigiosa marxa del valencià a les escoles i del puteig socialista respecte el cas “gurtel” amb trages, factures i De la Rúa inclosos. I quan acabe el seu discurs, oferiràn noves glòries a Espanya i fins l'any que ve.
I jo que, com molts, estem prou farts en un dia com avui, d'aquestos protocols de verb cautelós (no sea que, inconscientemente, oprobiemos la Constitución), he de dir que, deixant a banda les diferents consideracions envers l'Estatut i conscients alhora de l'esquifida situació en què es troba (encara) el grau d'autoestima de molts valencians respecte la pròpia identitat com a poble, conscients també d'una realitat històrica que ens fa palesa la necessitat de traure d'una vegada i després de 300 anys els nostres arrels dels testos veïns i restaurar-los “pel just dret històric” a la terra on viu el pi de les tres branques (baix el qual pernoctà i s'assabentà Jaume I que seria Rei de tres reialmes), les nostres comarques, el nostre País, esvente aquest missatge amb l'esperança que caiga en mans de l'esguard:

Advertim, de fa ja prou, massa anys, que la dreta conservadora governant al nostre País Valencià s'ha proposat bescantar i esmicar tot allò que representa el “fet diferencial” com a poble a través d'una política d'acuit que sembla heretada del Decret de Nova Planta. Ara, per a més escarni, anomenen la nostra llengua valenciana “idioma” sols amb un propòsit: regenerar encara més l'anticatalanisme i enfrontar la societat, que és lo seu. Així, baix aquest subterfugi idiomàtic, acabar d'ofegar, fins l'últim alé, l'ànima de la nostra identitat. Perquè, dir-li “idioma” a una llengua que pràcticament no parlen, dir-li “idioma” a una llengua que desprecien fins el punt de dir públicament que “no la utilizan por respeto a aquellos que no la entienden”, que no reb el suport necessari per part de la Generalitat a través de professionals ni d'altres esdeveniments (artistes, escriptors, trobades, etc), dir-li idioma a una llengua que prácticament no existix en la dinàmica política, social, administrativa i legislativa del dia a dia..., dir-li “idioma” en aquesta situació és, dic, una obscenitat!
La dreta, l'únic que fa amb la llengua dels valencians és deixar-la enneulir. Exemple indigne, incult, inequitable, irrespectuós, intolerant, d’aquest renegat procedir, l'abandera la “Consejeria” de Cultura de la Comunidad Valenciana, la qual te ja per tradició reduir les ajudes als llibres editats en valencià, mentre que a les de castellà els augmenta un 30% més.

Pregue, doncs, en un moment crític pels esgarrifats esdeveniments urbanístics que han destrossat el nostre patrimoni natural amb causalitat d’impacte social en molts indrets, en un moment d'acusada immigració multicultural, en un moment, per tant, perillosament delicat respecte el nostre futur cultural, pregue, dic, la unió, en nom de la nostra història i per la memòria d'aquells pels quals som qui som, de tots els valencians conscienciats per poder acomplir aquesta inveterada tasca: recuperar els nostres flonjos sentiments d'identitat, els quals han sigut manipulats convenientment i ofegats durant molt temps per gent indesitjable i fanàtica.

Aquesta lluita és cultural i ara, més que mai, cal guanyar-la pel futur en nom de la dignitat del poble valencià: Recuperem els arrels d'identitat!

RESSUSCITEM FUSTER!

El vent i les tempestes no trenquen el jonc del camí, doncs aquest, humilment doblega i ho deixa passar. El vell camí no el desfà el pas del temps, sinó el temps que passa sense fer ús d'ell. Tanmateix, a molts que no estimen aquesta terra, els molesten llurs joncs autòctons, i amb les seues traïdores i renegades mans, intenten arrancar-los de soca i arrel per poder trepitjar el seu hàbitat en nom de la “unidad”, del progrés, la prosperitat i el bé comú. Però eixe bé comú no és la suma dels bens particulars de cada individu de la mateixa manera que la democràcia ja no és el poder del poble sinó d'uns quants que diuen representar-lo, nosaltres els donem l'autoritat i ells regeixen un poder “personal” que trepitja les nostres pretensions (potser ja ho deia Kant: la democràcia és el camí cap el despotisme). Com podrem retornar-lo a la col.lectivitat, companys?

El meu poble viu sense política perquè la meua cultura ha esdevingut folklore. Quatre incompetents que s'anomenen polítics, especialistes en anestesiar la nostra identitat encanudint en els seus acomodats i remunerats sofàs institucionals, assassinen la meua Nació en nom d'un estat en avançat grau de monoculturalitat i uniformitat. Potser saben que Nació, cultura i política són inseparables? Sols tinc una certesa: no tenen clar el concepte d'estat, de Nació ni de cultura, és evident... i trist.
La seua mediocritat ha fet dels meus sentiments d'estima el seu negoci: quinze anys de destrucció del territori en el qual viu el meu poble... i ara patim aquesta ruïna!

Canalles, pocavergonyes, ganduls, pretensiosos i envanits "trepes" del protagonisme egocentrista, semblen els nous "llumeneres" democràtics que governen els nostres pobles, tot emparats per una abstracta llei que els concedeix el temps suficient per consumar els interessos d'uns quants cacics en nom de l'expansió capitalista del sistema. Són aquestos els que fan de l'activitat política un acte plenament humà? A quin punt de degeneració i descrèdit ha arribat la política? Què podem esperar d'uns subjectes que no respecten l'aspecte ètic ni l'espai humà, territorial o mediambiental? Quin será el camp conceptual de la seua activitat?

Però la meua Nació és òrfena de polítics, ho torne a dir. Aquestos que així s'autoanomenen treballen per a un estat de partits "turnantes" que, quan convé, qual núvols grisos, s'ajunten per provocar vent i tempestes sobre els joncs i els camins de les Nacions en nom d'una pau i llibertat desarrelada per centrípeta... "y claman sin cesar: ¡Viva la democracia!"

En un món on ja els estats no controlen l'economia, on la tecnocràcia mana de la política sent el negoci l'única ideologia que reconeix aquesta, què queda de funció política? Potser ofegar els seus pobles per crear un estat fort en nom d'un mercat mundial, d'una única administració burocràtica, d'una moneda única, d'una educació també uniforme... Un nou imperi europeu? Crec que anem per mal camí... motivant conflictes.

Els pobles del món han de desenvolupar la política que els és inherent amb tota llibertat. Les cultures inventen el món, l'enriqueixen i l'embelleixen amb el seu geni en nom de la diversitat. Sols respectant-les i escoltant-les per aprendre mútuament podrem capgirar la situació del planeta, aleshores ens podrem anomenar persones en convivència i en plenitud de llibertat.

Jo sóc jonc i sóc camí, ningú no em traurà dels meus arrels, la meua llengua és viva amb mi i per mi… això és el que demane als “meus” polítics: que siguen ells mateixos, que tinguen… dignitat!

Si, ja ho sé: sempre hi haurà algú que trobe malament aquest article. Què li hem de fer!

DAVANT LA HUMILIACIÓ CULTURAL

Alguns ciutadans, sobretot aquells que creuen ser els més efervescents i valents en cos i ànima autoproclamant-se pulcres i immaculats hereus de la causa espanyola, manifesten el seu tedi vilipendiant altres llengües i cultures que no toleren de cap manera, tant més quan aquestes viuen dintre el (seu?) territori anomenat estat espanyol.

A aquestos particulars individus (per sort no tots som iguals) d'índole intolerable i insociable que semblen confondre Espanya amb Castella i per tant, allunyats del respecte a les demés nacionalitats, jo, Lluís Ronda, en defensa del meu estimat amic En Ferràn Giménez, vituperat per expressar-se en valencià a la Comissaria Nacional de Policia de Dénia, els convide a ésser receptors d'aquest missatge:

Vostés, particulars senyors i senyores, podran ser cultes i instruïts (cosa que dubte), podran anar vestits amb trage de Policia Nacional per defensar els drets dels ciutadans davant qualsevol violació d'aquestos (cosa que ara també dubte), tanmateix, la meua consideració cap a vostés és pobra i de fútil estimació, ja que no disposen d'allò que dota a les persones de dignitat, o siga, l'atenció, el respecte i l'estima cap els demés.

I és que un ja està fins la “coroneta” d'escoltar frases com : “en espanyol, coño, que estamos en España”, despectivament referides a aquells que, com jo, parlem i escrivim quotidianament en la llengua de la mare que ens va parir, dels nostres avantpassats, i que és la nostra llengua, tan digna com qualsevol altra de les almenys 6000 que hi han al món i, per tant, oficial, dotada dels mateixos drets que el castellà, cosa que alguns no volen admetre.

Jo, gracies a les meues arrelades conviccions humanes, em considere amic de la humanitat, de totes les nacions, de totes les cultures, i intente integrar-me, identificant-me amb elles quan cal. Perquè jo soc món i soc societat, i contribuïsc amb la meua cultura a enriquir el legat cultural d'aquest planeta, per aquesta causa estime a tota una humanitat de la qual en soc part, i per aquesta causa també, demane a tots l'elevació de les consciències davant aquestos comportaments clarament intransigents.

La meua llengua, la meua cultura, els meus arrels, son germans de totes les demés, han nascut amb la mateixa finalitat: aquesta necessitat humana de comunicar-se.

Existeixen uns conceptes, no apresos en gent totalitària i intolerant, que s'anomenen “educació i respecte”, necessaris davant la diversitat d'aquest àmbit anomenat “món” on tots deurem conviure si volem gaudir de la vertadera pau i progrés humà.

Però, en tant hi haguen subjectes de pensament únic deixats dominar amb excés per una influència adoctrinada i conculcadora de “sobiranes” conviccions patriòtiques a homogeneïtzar, mai no podrà sostenir-se la tolerància, integritat, respecte, equanimitat, pau i justícia al món, i més si aquests particulars “personatges” resulten ser “Policies Nacionals”, o siga, teòricament els “garants” de tots aquests preceptes de convivència.

Personalment, no pretenc ser ni més ni menys que altres, sinó respectuós i senzill, per aquesta causa em dec a la meua llengua i cultura, doncs, per insignificant i menyspreable que siga per a aquestos singulars subjectes, és tanmateix, per mi i per a tots els qui estimem allò que ens és propi, la nostra forma peculiar d'experimentar, de vorer i estimar la vida.
Nosaltres també tenim un passat que admirar, açò dona força a la nostra vida en el present, eleva, il.lumina, sosté i transporta, a través de la quotidianitat, aquesta perenne saviesa atàvica que viu en nosaltres a cura dels nostres descendents, perquè... cal viure amb dignitat!

I mentre aquestos particulars subjectes se senten altament realitzats oferint noves glòries a Espanya actuant d'aquesta manera, jo comunicaré la meua saviesa, el meu entusiasme, la meua energia, el meu geni, la meua llengua i cultura al món, així contribuiré a formar part d'aquesta sagrada riquesa cultural de la humanitat.

Que no ens assassinen la llibertat que viu en els pobles!!

DEL NACIONALISME

"CULTURA D'UN POBLE ÉS EIXE CONJUNT DE SENTIMENTS SOCIALS QUE ES RELACIONEN D'UNA MANERA PECULIAR I DINÀMICA AMB TOT ALLÒ QUE VIU I FRUCTIFICA DINTRE L'ÀMBIT TERRITORIAL QUE LI PERTOCA, DONAT PER LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES"




Les opinions naixen amb el coneixement propi de l'individu, les quals, restaran més o menys influenciades pels corrents d'opinió publica que generen els mitjans de comunicació i la propaganda política. Així, un tècnic, un doctor en qualsevol matèria, un ideòleg de prestigi, en son gent capacitada per intentar “guiar” l'enteniment i la comprensió de les persones vers la matèria tractada, generant, evidentment, llur opinió (que quan aconseguix ésser majoritària, te molt de poder), la qual serà socialment acceptada quan els arguments que s'oferixen son aprovats pel judici individual de la raó.

Però, què passa quan eixos mateixos “ponents” estan polititzats? Doncs que una mateixa qüestió pot ser compresa de distinta forma per part de porcions de societat afins a unes o altres autoritats ideològiques. Les “raonables matisacions partidistes” en son allò que, molt sovint, canvien el sentit i la finalitat per naturalesa inherents en certs assumptes de la vida. I aquí rauxa un xic de perversitat.

Quan es menciona la paraula “nacionalista”, automàticament aparéixen en la ment de molta gent pensaments condemnatoris (sembla un misteri del Nostre Senyor l'alt grau de convicció subjectiva que, extraordinàriament, avalen aquestos càstigs) que s'exterioritzen en veus que parlen “d'enemics”, “traïció a la pàtria”, “separatisme”, “terrorisme”, “insolidaritat”, “egoisme”, etc. Aquestos qualificatius utilitzats o presumits per una part de la societat, no son més que la conseqüència dels afanys sobirans d'uns quants “homes d'estat” que utilitzen les “matisacions conceptuals” de les seues exposicions patriòtiques per vincular convenientment les seues proposicions, els seus propòsits monoculturals i homogenis com a garants de la pau, la convivència, la llibertat i l'ordre, deixant les “diversas regiones con lengua propia” com a motius folklòrics estampats al trage de feina de la seua empresa universal que treballa per la unitat de destí.
Nogensmeyns, hi ha una altra empresa universal que intenta aconseguir unir les mans de les cultures, atendre el dret d'eixes veus vingudes de la multiculturalitat o idioma del món a través de l'enteniment humà, de respecte esdevingut concòrdia, testimoni d'eixa raó que viu en la mateixa diversitat cultural.

Una raó que ens diu que la llibertat no s'aprén, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles, simplement va subjugada a la vida, li és immanent. I ens continua dient que cap nació és sobirana perquè ja és única, unívoca, singular, inalienable: hi viu la persona. Ens advertix que tot estat pretén ser sobirà perquè vol l'homogeneïtat, uniformar, ser monocultural: hi viu l'individu. Afirma que els pobles del món deuen ser respectats i admirats per poder conviure recíprocament, gaudint dels seus drets en harmonia amb la diversitat…, sols d'aquesta manera, acaba dient, podrem dir amb dignitat que som éssers humans amb plenitud de llibertat.

Aquesta darrera exposició, entesa i compresa, ens pot afirmar en l'opinió per la qual l'home no necessita més que la seua voluntat de posar en marxa els “mecanismes necessaris” per portar a terme la seua condició d'humà, o siga, la relació d'estima amb un tot del qual ell mateix forma part. Tanmateix, semblen pocs els que arriben a comprendre una qüestió tan senzilla, semblen pocs els que creuen que les nacionalitats, les cultures, som nosaltres, els nostres sentiments socials, peculiars i dinàmics de relació amb tot allò que té vida dintre el nostre àmbit territorial, herència de les circumstàncies històriques.

Si tots som fills d'una cultura, si la llibertat és mare d'eixa finalitat humana que és l'estimar allò estimable sense interferències alienes, si la diversitat pertany a un ideal de món preestablit per la vida, qui s'atrevix a tallar-li els peus als drets de les cultures? En nom de què?

Desgraciadament, en aquest estat, el poder d'una opinió majoritària fa que gran part de la seua societat s'angunieja quan sent parlar de nacionalisme per no comprendre en essència el seu sentit (o no voler comprendre). I, tanmateix, aquestos mateixos son inequívoca i naturalment, nacionalistes, diguen el que diguen. Els antics grecs encara tenen raó.