PERET VOL SER POLÍTIC

 

En Peret, de mal nom «Saltamarges», és un tipus d’individu que molts titllaríem de «gandul», eixos que la feina no els agrada gens ni mica.

«La terra està massa baixeta!» Contestava quan li oferien treballs agrícoles o d’obra. Això sí, intel·ligent i observador, cavil·lava dia rere dia com guanyar diners sense desllomar-se.

DISCURS DE GLÒRIA BLAVERA

La portaveu de l’associació V.E.U. (Valencianos y Españoles Unidos), Glòria Blavera, davant aquest, segons ella, atemptat contra l’honor dels representants del “reino de valencia” i les seues institucions, va fer, en el dia d’ahir, este “acalorat” discurs baix la llustrosa senyera farcida de filigrana:

Valencianos! Una espècie de banda catalanista, un bàndol de confusionistes públics (que res té a vorer amb Confuci i la seua "humana solidaritat"), ha convertit “nostre poble” en  vergonya mundial. Subjectes que trampegen la seua sort, frenèticament aferrissats contra els que són capaços de demostrar honestedat, honradesa, diligència i vàlua intel·lectual, com nostre insigne Zaplana, estan destruint nostre regne, nostra llengua i nostra identitat.

(Aplaudiment entre crits de “Zaplana vuelve!! Zaplana presidente!!)

FORMIGÓ SENSE FRONTERES (discurs presentació ONG)

El Holding del taulell i del ciment, subjecte  de col·laboració desinteressada, sobretot econòmicament, vers els diferents partits polítics (milers de milions d’euros per finançar campanyes, justificades, això si, davant hisenda i fetes públiques; el mateix que esdeveniments, conferències, viatges, obres de seus, iots per la relaxació i meditació, etc.), portats per eixe afany de lliurament i sacrifici cap els demés que tant els caracteritza (doncs gràcies a ells a ningú els manca el sant pa de cada dia), i mercè ser persones íntegres, nobles i honestes que mai (i ocasió han tingut) han gosat demanar cap favor personal a compte de... han decidit, ja passats el anys de crisi i de vagues generals paleta enlaire, reiniciar amb més força i determinació la causa del taulell, ja no sols a casa nostra sinó també arreu del món...  Si! Torna el progrés i la qualitat de vida!  Feina per tots! Per la mort de déu!

NO TE'N VAGES, RITA! ET VULL!

Oh, amor! Què trist i pesarós és viure el desig d’un paladar tot empresonat per les circumstàncies, no vull tornar-ho a experimentar! No te’n  vages, Rita! Et vull!

Si, durant molts anys havia viscut al voltant  d'un alè fresc i ufanós que em fascinava brindant per la llibertat del País Valencià... Tanmateix, fa 24 anys, de sobte la vida em va presentar una de les seues criatures llustroses, folklòricament adobada, potent, i vaig quedar absort quan, empassat per primera vegada, li vaig adobar la veu fent-la tan bèl·lica, tan impertèrrita, que va ser capaç de llançar a l'espai aquesta regia modulació que deixà commogut el mateix ambient: ¡COMUNIDAD VALENCIANA! Des d’aleshores que em vaig enamorar perdudament.

ELS PROMETEDORS

Ja són aquí, a les nostres ciutats, altra vegada! Mireu com adoben carrers, jardins, carreteres... queden pocs dies! A cada cantó, en mig d'un carrer, dalt d'un cadafal a la Plaça del poble… ofereixen fórmules remeieres, prometen sense parar! Les ciutats s'omplin en un obrir i tancar d'ulls de bruixots, bruixes, encisadors, salmaires, oracionaires, tiradors de cartes, senyadors de mals i fetillers, tots ells, sense dubte, grans divulgadors “Populars” d'eufemismes.

¡VALENCIANOS! (discurso final campaña. Mayo 2015)

             

             

 ¡VALENCIANOS! (discurso final campaña. Mayo 2015)

(Melodía del partido. Todos en pié. Aspavientos de emoción, aplausos. Entrada del líder brazos en alto, moral de vencedor. Se debe transmitir seguridad. Motivador, convincente.  Mentalización: estar por encima de los rivales políticos)

¡Valencianos! En esta época chabacana donde todo es objeto de negocio, donde se ansía la popularidad y donde los adinerados dedican el tiempo libre a connivencias político-empresariales, vive nuestra Comunitat el prestigio de la fanfarronería, las ventajas de la  irreflexión y el éxito de la insensatez.

Nuestras siniestras sedes políticas abiertas a toda servidumbre dispuesta a triunfar mediante la fatuidad y la impostura, nos han brindado serviles mandatarios capaces de aplaudir sus miserias en tanto encuentran placer en la hipocresía, líderes cuyo carácter débil, mezquino y ruin, afortunadamente nos ha aportado modernidad, prosperidad y calidad de vida en esta nuestra Comunitat.

(Ligera pausa)

A L'ANNE SINGER, OH, MON DIEU!!

¿Qué pretende la desdichada?

esa genio de discurso ajado,

más necia y gárrula de verborrea

que fina y educada en su tarea.

¿Tarea? Confunde máquina con maquinación,

la perillán no pierde esta afición,

venida de su frustración

por intentar en Wikipedia mención

cuando, ¡Oh, infeliz! quería suscitar devoción

sin advertir su docta inhabilitación:

Comprados por su ambición,

libros y honores hoy le invisten de humillación.

ELS MANAMENTS DEL BANQUER

... I aparegué, a través del forat de la capa d’ozó, un núvol lliurat per l’escalfament global, del qual eixien rajos, trons, pluja àcida i la veu del progrés que digué:

A vosaltres, banquers, davant aquesta crisi, els manaments us recorde:

FRANCISQUET: DISCURS 9 D'OCTUBRE

                   

Valencians i valencianes:

Hui, en este Sacrosant dia de la paraula valenciana, (l’atre dia ho vaig ir en castellà perquè no era 9 d’Octubre), vull deixar clara una cosa: sóc un home honest, honrat, íntegre i religiós... si! religiós! no m’avergonyís dir-ho.

Quede clar, que si la política s’ocupa de treballar i gestionar el bé comú, la religió també! per això vaig anar a Compostela, a col.locar-me amb el “botafumeiro” i embotornar-me d’amor, per això, valencians i valencianes, vos vull un ou!

EL MISSATGE QUE VE... amb el llit fet (sàtira)

"Cal provocar el descontent, cal agitar els esperits, cal suscitar qüestions, preguntes, dubtes... ¡El poble ha de despertar de l'ensopiment!". Unamuno.

¡Españoles! Una especie de banda facciosa, una bandería de confusionistas públicos (que nada tiene que ver con Confucio y su “humana solidaridad”), ha convertido la democracia en despotismo. Sujetos arribistas que trampean su suerte, frenéticamente enconados contra quienes son capaces de demostrar honestidad, honradez, diligencia y valía intelectual, están sembrando el rencor en la sociedad.

"SIN TETAS NO HAY PARAÍSO" i la seua anàlisi filomàtic.

Sabedors de les calamitats i misèries que sofrix aquest món degut a la desídia dels seus habitants, la qual provocarà una imminent destrucció i mort de tot ésser viu, el Consell de Savis i Erudits dels cinc continents que encara sobreviuen, vàren tenir a bé fer un ínterim en els seus estudis tot deixant a banda les seues fonamentals i urgentíssimes investigacions escatològiques, evidentment, per dedicar-se a deliberar, analitzar i concloure durant 30 dies amb les seues nits, sobre aquesta “màxima” (que dona nom a l'article) esdevinguda en tot un fenòmen social no exempt de misteri cognitiu.

AI, IAIO, COM HA CANVIAT EL MÓN!!

Que sí, iaio, que sí! No et dic jo que el món està de l’inrevés? Quant que ha canviat tot! Ai, si alçares el cap!

Tu saps que a Dénia, la burra rodava la sènia i cagava enlloc per a bé de la natura. Hui, una altra espècie d’animals va voltant per tot el terme en busca de natura per cagar-li al seu damunt la ferum del formigó... per a bé de les seues butxaques! I és que per aquí, iaio, últimament el pobre va pel carrer demanant, el savi observant, el ric especulant i el lladre saludant, a quin extrem hem arribat!

Tu t’enrecordes quan em deies: “Diumenge anirem al camp a berenar”, doncs ara jo li dic al meu fill: “Diumenge anirem a dinar a eixe restaurant que està on jo de xiquet anava a berenar”, que vol que li diga? Si fins l’himne a Dénia ha quedat obsolet! almenys en l’estrofa que diu: “Dénia, taronges i riu-rau...”, caldria posar-lo al dia tot dient: “Dénia, immobiliàries i ciment...” per desgràcia, és més contemporani. És el progrés, iaio, el progrés!

I el pollastre que teníem? Sempre em donava el bon dia. Hui, quan em lleve del llit, entre sirenes, clàxons i crits de conductors exacerbats, no hi ha dia que no m’enrecorde d’aquell pollastre. Però, qualsevol te hui en dia un pollastre a ciutat! Abans que cante ja t’han denunciat!

EL CANT DE LA VERITAT

Com tot en la vida, el que per alguns és un plaer, per a altres és un martiri insofrible:

El cant dels ocells relaxa els sentits de qui estima i te sensibilitat per les coses, tanmateix, és un soroll molest per qui no contempla la vida amb ulls de sublim admiració. El cant dels grills ajuda a agafar el son a aquells que se senten agradablement acompanyats per la natura en les nits d'estiu, tanmateix, fot la nit a aquells que són durs de cor. El cant del pollastre, mentre a uns els dona el bon dia, a aquells que no agafen el son perquè no tenen la consciència tranquil·la, els dona el bon emprenyo... i ganes de tallar-los el coll per tirar-lo al putxero que alimenta les seues vides. 

El cant de la Sibil·la, quan diu: “Als dolents dirà molt alegrement: aneu, maleïts, en el turment! Aneu-vos-en en el foc etern amb vostre príncep a l'infern. Als bons dirà: fills meus, veniu! Benaventurats, posseïu el regne que us he aparellat des que el món va ser creat!”. 

Aleshores, no cal dir de la humil i discreta satisfacció interna d'alguns, però, també la d'aquells altres que, sentint-se al.ludits, sense dubte, bramaran com el porc de Sant Antoni (que corre solt per tota la ciutat) volent justificar un comportament inexistent.  

Per això, qui canta la veritat, es escoltat amb agraïment pels esperits honestos, però, a la primera estrofa, els pocavergonyes es taponen els oïts ràpidament i així, amb eixe estat, començen a córrer amunt i avall tot entonant judicis d'autodefensa i recitant dicteris que maleïxen aquella simfonia... 

Clar! i de tant córrer, s'els baixen els pantalons quedant amb el cul a l'aire a vista de tothom.

I és que la veritat, de vegades tarda en arribar, però... Sempre arriba i preval!

LETRILLA SATÍRICA

En este país... ¿Qué quiere Vd. que le diga? Financiación en B, sobresueldos, comisiones, destrucción de pruebas... ¡Oiga! ¡Lo ha dicho un juez! Empresarios, banqueros y políticos desvergonzados, impunes unos, pocos en la cárcel, otros dando conferencias, nadie devuelve un duro ¡Lo ponen los ciudadanos! Los íntegros que denuncian son desterrados y estos gandules agasajados, pero... ¡Oiga! ¡Siguen ganando elecciones! ¿Cómo votan la indecencia? Este país... oiga, ¿Qué quiere Vd. que le diga?

¿Qué pretende el desdichado?

ese genio de discurso ajado,

más necio y gárrulo de verborrea

que fino y educado en su tarea.

¿Tarea? Confunde máquina con maquinación,

el perillán no pierde esta afición

llevado por la ambición,

fama, poder y ostentación.

Sí, Larra, sí. Cualquiera en este país,

D. Medrar en un plis,

D. Ilustre nepotismo,

D. Ególatra del populismo,

D. Arrogante licenciado,

Sir Ñoño despotricado

arrastrado al gran magnate

del dinero y de los medios...

¡Aparece reputado! ¡Y diputado! ¡Para más tedio!

En fin, Mariano José, vamos al remate:

¡Autoridad será! Sin remedio.

Muchos son los engreídos,

tan soberbios, tan bambolla, trajeados, tan henchidos

que, prestando oído a veras razones,

montan en cólera por tales alusiones,

¿No será que más que listillos

son una banda de bandidos?

Cuando suben a sus antros a recoger la misiva,

el correo siembra el viento,

y su tempestad, en movimiento,

bajando de la gruta con pingüe emolumento,

arrambla el bien común por su intención furtiva.

¡Rediez! Con el genio de la ordinariez,

¡Canastos! ¡El adalid de los trastos!

¡El que comercia con la honradez!

¡Vaya! ¡Es capitoste de los faustos!

El cacique de la cueva viene orondo

para afilar desvergüenzas,

y mientras vocea el rico hediondo,

los sinvergüenzas planean sus fiestas

fichando políticos con mal fondo...

¡Córcholis! Estos granujas del trocar

¡Hoy al pueblo quieren representar!

"Poderoso caballero es don dinero",

mas, si el rico es el ladrón,

a Quevedo le faltó razón

por no decir primero

"poderoso y oprobioso", pero…

"Ande yo caliente y ríase la gente",

Góngora lo sabe bien

y yo lo confirmo también:

Mande el bellaco o la belitre ingente,

se arrastren sus lacayos incondicionalmente,

me acusen de matón arriscadamente,

me arreste el leguleyo confabuladamente …

A mí vengan razones para dejar en cueros,

patrón , presidente o vividor procaz,

aunque tenga que ser mordaz

ruando y declamando boleros. ¡Por uebos!

¡Sí! ¡Y ríase la gente!

ELS DEVOTS DEL FORMIGÓ

Aquesta gent actua i medra en l’obscuritat, a cara descoberta i sense carasseta, doncs la nocturnitat amb que s’han elaborat les seues normes ho permet.
En aquest ambient no hi pot haver transparència, és més, bull en ell una tolerància administrativa que porta a efervescència aquest pudent caldo de cultiu que ens ha portat la nit al nostre País.

L’ambició i avarícia de personatges que embruten amb els seus afers ajuntaments i conselleries, ha omplert amb més de 300 milions de metres quadrats de formigó el nostre litoral, les nostres muntanyes i els nostres camps en tan sols deu anys.

Mireu-los, allà van amb el seu trage i corbata aquestos homenets que disposen del nostre territori en nom d’un progrés social i econòmic líder... Líder en desenrotllament insostenible i en mal ús de l’exercici polític!
Això si! Espavilats si que ho són, doncs valorar el sòl rústic comprat per les promotores a preus molt baixos, com si foren urbanitzables fins i tot abans de la seua requalificació..., escolteu! Això sols ho poden fer éssers dotats d’un do especial, quasi miraculós en tant que aconsegueixen, per a major glòria benefactora i misericòrde cap a eixos pobrets i famèlics promotors, que quatres xavos pagats per aquelles terres esdevinguen plusvàlues milionàries amb beneficis astronòmics.

I com la Providència és magnànima amb aquesta humil i desventurada gent que tant ha patit, ha volgut també dotar-los de la gràcia per la qual puguen comprar vivenda sobre plànol i vendre-la abans de la formalització de l’escriptura, generant així, Oh, miracle diví! Plusvàlues de fins el 846% en menys d‘un any.

També sel’s ha concedit el meravellós fenomen de convertir el 25% de sòl agrícola en paisatge de ciment i pilotetes que passegen entre forats. Què bonic!
“La LUV divina nos ha traido la prosperidad y la vanguardia a esta nuestra Comunidad” escoltant les pregàries de necessitats i desemparats empresaris, urbanitzadors, constructors, arquitectes, advocats i algun que altre polític amant de La Creació, de la seua flora, fauna i paisatge, als quals, i en atenció als immaculats sentiments d’aquestes resignades ànimes, la divinitat els ha enviat, quan ha sigut menester, eixos càndids querubins trànsfugues advocats de les causes impossibles, com per exemple la de Dénia.

I tan gran és la magnanimitat dels déus amb aquestos infortunats i menesterosos empresaris del taulell i afins que, davant aquesta injusta i traïdorenca crisi enviada per les forces del mal i responsable que no es compre ni tan sols un dels més de quatre milions de pisos buits que hi ha arreu de l’estat (quant suor i sacrifici per a res, què injust!), responsable també que el deute de les immobiliàries als bancs arriben als 313.176 milions d’euros (d’ells uns 10 en mora), la pietosa deïtat, dic, no ha consentit que els preus dels pisos baixen entre el 15 i 21% com als EEUU i Anglaterra, ni tampoc que els bancs els traguen al mercat per vendre-los i sanejar el seu balanç ni, per la mort de Déu! obligar la majoria d’aquestes pobres empreses a fer suspensió de pagaments i encetar així concursos d’acreedors, no!
L’omnipotent ésser diví ha procurat que l’estat injecte 50.000 milions d’euros per comprar deutes dels bancs, tranquil·litzant així a aquestes empreses tan desemparades, alhora que els propis bancs i caixes d’estalvi, fent honor a la misericòrdia, esdevinguen socis immobiliaris per tal d’engreixar el seu patrimoni en bens immobles abans que depreciar els seus actius... Ja vindran temps millors! Vosaltres sou forts, podeu esperar! Tingueu fe!... els exhorta la deïtat.

Mentre tant, l’opulent i multimilionari poble treballador (empleats de fàbriques, dependents de botigues, autònoms, etc.), obligats a obeir aquesta voluntat divina, està acomplint la seua altruista tasca: som els donants d’eixos 50.000 milions d’euros!

I per la part que ens pertoca als valencians, aquest ric poble del “levante español” que gràcies als seus devots tenim col.legis, instituts, hospitals i centres de salut a cada pam i dotats de les últimes tecnologies, hem d’estar orgullosos d’haver oferit, tots a una veu, eixes noves glòries que la nostra riquesa natural atresora per a bé del pobre i desconsolat món de la construcció dispensador de progrés.

Així doncs, unim-nos, germans, a través d’eixos càntics d’amor, per continuar oferint cada quatre anys la llum popular de nostres llanternes que il.luminen la nit de nostre poble. Això si, ja comencen a esgotar-se les bateries, preparem-nos a vorer fantasmes institucionals per tot arreu!

Preparem-nos a vorer la realitat.

LA CUADRILLA

Llamamos cuadrilla a un conjunto de personas convenidas en un fin común, así, el ocio une cuadrillas de amigos y la faena de trabajadores. Tampoco vamos a ignorar que el latrocinio y el timo condicionan cuadrillas de malhechores.
Sin embargo, hay otra cuadrilla de naturaleza astuta, confesional del más acérrimo nihilismo ético y moral, que avanza sus posiciones alentados por su particular grito usurpador: ¡el pueblo no tiene razón! así, con gran diligencia, se afanan en apariencias formularias con soluciones acomodaticias para arramblar gobiernos democráticamente constituidos en nombre de intereses superiores bendecidos por sus presuntos administradores de bienes, fatuos caudillos capitalistas depositarios de un concepto de verdad, justicia y pan advenido de sus inicuas y cicateras normas de explotación humana y planetaria.
Son las “cuadrillas” políticas, los apóstoles de la infamia.
Esta bandería de confusionistas públicos (que nada tiene que ver con Confucio y su “humana solidaridad”), estos sujetos frenéticamente enconados contra quienes son capaces de demostrar la diligencia y valía intelectual por la cual se les inviste de autoridad; estos genios de la ordinariez inspirados en ambientes fariseos que no vacilan en calumniar, en faltar deliberadamente a la verdad a través de su exiguo vocabulario apestado de insuperable diatriba contra quienes son fieles a sus principios ante el soborno y el pillaje político; estas pandillas insufladas con los humos de vahídos discursos atiplados de rugidos democráticos propios de una inefable penuria intelectual; estas bandas sañudas últimamente en boga, digo, triunfan en política porque..., “todo tiene un precio”. Es el axioma particular de sospechosos caciques capitalistas patrocinadores de “granujas públicos” y promotores de una sagaz gandulería ejercida por estos correligionarios en nombre de sus bien aquilatados intereses.
¡El pueblo se ha equivocado! Verborrea la “cuadrilla” al mando de un tonto enardecido, de un títere pusilánime teñido de intensa memez e ingenuamente insolvente... ¡Todo un guiñapo servil!
¡Desgobierno! ¡Corrupción! Vociferan bajo las candilejas histriónicas de sus actuaciones públicas.
¡Nosotros somos la ley! ¡El orden y la honradez! ¡El parabién de la ciudad! Berrean en sus actos escénicos de soliviantación contra las presuntas “corruptelas de los demás”.
Y allá va la facción entera convertida en un tribunal de políticos iniciando campañas de difamación, vertiendo cúmulos de feroces acusaciones vagas sin desperdiciar un solo resorte de mentira y envilecimiento desde sus habituales lugares de trabajo (bares de puro y copas) y desde medios que patrocinan provechosos escándalos cargados en las cuentas de sus más que probables amigos los caciques capitalistas.
Así, desde este artificioso clima moral, braman: ¡Ya tenemos el poder! ¡y sin justificar sus acusaciones! pues no hay sentencias, ¡ellos las han dictaminado!
Agripina minor (pero la fea) y su tío Claudio ya tienen el nuevo juguete que la guardia pretoriana les ha comprado. ¡Viva la política híbrida! ¡Viva la democracia y el estado de derecho! Van clamando orondos estos indolentes por las calles, corriendo como atletas que para nada les interesa la meta, sino su recorrido dotado de ocultos derroteros sembrados de esterilidad derechoide que utilizan para visitar asiduamente a los heraldos del capital, alumnos del más cicatero conservadurismo que, a las órdenes de sus maestros expertos en el arte de la especulación, les entregan sus misivas diarias para mayor desvergüenza social, necesaria para poder alegrar los henchidos bolsillos de esos personajes de recalcitrante doctrina, engominados moños y fachenda facha que parecen salidos de una época chabacana.
Y a todo este espectáculo acuden las mayores excelencias de la envidia y el rencor: mezquina gentecilla, abogadetes, politiquillos fracasados, resentidos, constructorzuelos trapisondos, escritorzuelos amargados, mequetrefes y peleles que aplauden con ahínco los entremeses de estos espíritus maltratados por sus propias injurias, brindando con “champagne” al final de cada actuación.
Pero a la gente “normal” nos quedan reservas de estupor para no asombrarnos de tan pingüe iniquidad e impostura.
Estos artistas, víctimas de una efímera popularidad, que se exhiben con morboso cinismo bajo el clamor también efímero de sus acólitos, acabarán revolcados en su venenoso regocijo y arrastrados por las sucias aguas de sus difamaciones... ¡Oh, tiempo! ¿Quién se acordará de ellos?
Solo los dignos respetan la voluntad de la ciudadanía, pero, quien carece de dignidad, es capaz de elevar sus pretensiones sobre la voz del pueblo, pues la indignidad se alcanza cuando se obra por egoísta ambición y se testimonia por sí mismo, por ello se necesitan grandes dosis de descarado valor para ignorarla, desde luego..., ¡hay que tener valor!
Sin embargo, la dignidad humana se alcanza obrando con humanidad y se testimonia por los demás, por ello el político honesto, luchará sin descanso por conseguir una sociedad más justa, respetuosa, humana y democrática contra todos aquellos que la contaminan con su intencionada insensatez.
Hay que devolverle a la política su credibilidad pública, y eso sólo se conseguirá con el carácter y la voluntad honesta, honrada y respetuosa por parte de quienes la representen.

QUINS PARDALS VOLEN PEL MÓN!!

Quan amics son tots els poderosos! Mireu-los! Van abillats amb el trage ardent de l’ambició de domini... Quanta passió vinguda de l’avarícia i l’arrogància, en tot busquen els guanys!

El món fa olor a impostura perquè els malvats tenen fama d’homes bons i a les bones persones els costa creure’s aquesta realitat... Quina societat! Però, què seria d’aquestos sense l’ajut dels necis?
Si, aquestos cacics trauen a la palestra els seus acòlits que, al toc de la cornamusa, arrosseguen per carrers i places eixa llengua malparlada i fanfarrona que inventa veritats en nom d’aquesta immoralitat: “calumnia descaradament que sempre queda quelcom en l’ambient”... Més els valdria esvarar-se amb els peus que no en la llengua! Però pel cant es coneix l’au.

Efectivament, res es propaga tan ràpid com la calumnia, res és llançat amb més facilitat ni es difon tan amplament, sobretot quan els “amos” compren les notícies i cobreixen les seues falsedats amb judicis precipitats que busquen l’acusació. No es pot jutjar i acusar alhora! Però, questos no tenen cap temor a la consciència.
Tanmateix, cap persona menteix durant molt temps sense que ningú se’n adone i és el temps qui revela la persona justa.

Oh, foc envejós que arribes als punts més elevats! No hi ha res més feroç que l’enveja! Raça malvada i injusta que amb els seus dicteris han arruïnat ciutats senceres!
Contra l’enveja dels poderosos ningú està protegit, encara que aquestos ignoren que els rajos fereixen les muntanyes més altes i els vents agranen els llocs més elevats... Deurem, doncs, escoltar sense immutar-nos els disbarats dels seus necis deixebles, car la ciència no te més enemic que aquestos... On s’ha advertit un ase amb càtedra parlant dels filòsofs? Oh, docta ignorància! Què fa un cec davant l’espill? Ah! L’espill de cacic on es reflexen les imatges de llurs iniquitats! Així es recreen i s’aplaudeixen les seues misèries creguent-se respectats i temuts per la gent... I els sembla açò un honor! Oh, santa ximpleria!

Però, si no saben governar-se a si mateix, com pretenen governar els demés? Molts d’aquestos van de polítics i potentats estretint la mà que voldrien vorer tallada i simulant amistats forçades en nom dels seus interessos. Així, es passen la major part de la seua vida trampejant la seua sort, una gran part d’aquesta conspirant, i tota la vida fent el contrari del que deuria fer-se... Oh, divinitat! Quin serà el dia que els empresaris es dedicaran a les seues empreses i els polítics a la seua finalitat? Mentre, van fent escola d’insensats que obliden la prudència a propòsit quan toca defensar la causa dels seus amos..., i esdevenen llicenciats en amonestacions!
Pobres desgraciats, viuen tots ells insensatament sense esperar la mort... Per això son necis!

Així va el món!

Una societat que sofreix més per les opinions que per la realitat és una societat cega i sorda que fa cas de les bones paraules dels malvats: “les persones honestes son dolentíssims”... Ho diuen els pèrfids!

Així va el món!

I és que, observant tot aquest panorama quotidià... És difícil no escriure sàtira!

PERE PETULANT O EL PREU DEL PODER

Un bon dia, passejant pel carrer, En Pere Petulant se’n adonà d’un cartell que deia: “vols una posició social distingida?, vols ser important? Gran senyor? Ric i famós?... Doncs vine a l’Acadèmia Pirovanal, pregunta per En Banyeta i comença a fer realitat el teu somni”. En Petulant no ho dubtà, succeint el que a continuació relate:

P. Petulant: hola, venia a matricular-me.
En Banyeta: passa i seu al costat del foc..., aquí no cal matricular-se, home!
P. Petulant: aleshores...
En Banyeta: vaig a fer-te unes preguntes, una mena de test per vore si eres digne del meu dogma. Així doncs, què preferixes, ser ric de diner o d’esperit?
P. Petulant: de diner, clar!
En Banyeta: una alta posició social o elevar la teua dignitat?
P. Petulant: com diu el cartell, una posició social “distingida”.
En Banyeta: vols ser poderós i influent o més bé un home íntegre, honest, recte i honrat?
P. Petulant: poderós i influent, per suposat!
En Banyeta: intel·ligent o virtuós?
P. Petulant: intel·ligent
En Banyeta: el dissolutisme, la impudícia, la necetat, la corrupció, l’especulació, la deslleialtat, la indiferència..., el lucre com a fi els justifica?
P. Petulant: sí.
En Banyeta: estaries disposat a practicar la sodomia per un càrrec?
P.Petulant: el que calga.
En Banyeta: Bé! un perfil perfecte! Quina ocupació voldries: política, comerç, empresariat...?
P. Petulant: qualsevol alt càrrec en qualsevol gran partit polític, bona remuneració, poca feina, molt xerrar, luxe, fama i poder.
En Banyeta: això està fet!, demà mateix començaràs.
P. Petulant: però, com és possible? Aixì de ràpid? Com pot ser?
En Banyeta: amic, el mon és meu! Tot gira baix el meu control! Bé, ja eres dels nostres, tanquem el pacte! (es donen la mà).
P. Petulant: però, ja està tot? Ni em cobres res, ni he de fer estudi, ni..., res?
En Banyeta: el pacte és tot! Tu viu la vida a “tope”, que quan arribe l’hora d’enviar-te al Cèrber ja t’ho cobraré.
P. Petulant: al Cèrber? Això que és?
En Banyeta: quan t’arribe la mort com a tots, home!
P. Petulant: això queda molt lluny, tinc molts anys per davant, gràcies, ja ens hi vorem!

Però la vida passa com un llamp, allò dels quatre dies és cert. En Pere Petulant , ja a les portes de la mort, se n’adona que s’havia enriquit mitjançant l’especulació, la fal.làcia i l’estafa dels seus subordinats. Aquella ciutat, la seua, generosa amb el patrimoni natural, amb els paissatges de mar i muntanya, amb l’agricultura , els espais verds i verges, havia esdevingut un embull de pòrtland i brics, de soroll insuportable, d’autos, saturacions i fums..., era massa tard, la pau i la satisfacció internes mai les va gaudir per manca de les virtuts primàries i humils.

Pensava amb els seus dos fills, quín futur els esperava en aquella ciutat? L’infern! Pensava, què miserable he sigut!

Aleshores va vore aquells cans negres i agressius que l’esperaven. Era l’hora d’En Banyeta, era l’hora de cobrar-se allò pactat.

L'IGNASIET VOL SER POLÍTIC!

Què voleu que us diga? No pot ser!... mira que li ho dic al meu amic l’Ignasiet, que ara vol fer-se polític:



No hi ha res a fer, Ignasiet, els partits resten en mans dels empresaris capitalistes que els financen... ¿quí creus que confecciona les llistes? ¿les assembles? no! al final té la paraula l’executiva nacional. A la llista anirà gent que serveixi els interessos del capital, per això hi ha tant de gandul i pocavergonya, gent que trampeja la seua sort, arribistes... Un home intel•lectual com tu, Ignasiet, ¿quin tipus de conversa seriosa pot mantenir amb aquestos artistes? El meu avi em deia: “no discutisques mai amb un taboll, que t’irritaràs, collons! ¿No te n’adones que no tan sols t’enfrontaràs amb la seua incapacitat intel•lectual, sinó que, a més a més, també amb la seua baixúrria? ¿No te n’adones que aquesta classe de gent no posseeix els coneixements necessaris per poder comprendre i sospesar arguments intel•ligents? ”En política, perseverar en una discussió i en aquestes circumstàncies, sols pot tenir un resultat: fer popular al bròfec! Mira Paquito, el dels trages, tornarà a guanyar per majoria absoluta! Ves amb compte, Ignasiet.


Escolta’m: la gran massa pública sempre fa cas al frenètic vehement. Mira, aquest món en el que vols ficar el cap resta ple de soques, ¿no te n’adones que en tens molts al teu costat? Perquè soca, Ignasiet, és aquell que, portat per una ment vulgar, és incapaç de reconèixer les seues pròpies limitacions intel•lectuals i, tanmateix, s’atreveix a competir amb l’individu excel•lent en cada gènere, i passa que com aquestos (els soques), per si sols, no serien capaços ni d’entendre un discurs del “Mortadelo”, fan fòrum per així poder dir tots junts allò que deia Helveci: “si algú sobresurt d’entre nosaltres, que se’n vaja a sobresortir a un altre lloc”. És per aquesta raó que aquestos es passen les nits barallant-se amb Morfeu cavil•lant com aconseguir foragitar de les seues files als íntegres com tu, Ignasiet.


Perquè, sense dubte que sempre hi ha de persones intel•lectualment preparades, honestes, nobles i honrades, però, clar! A eixos cràpules atrevits els tortura vorer dignes aptituds en aquelles, envejant-les fins el punt de voler-les fer desaparèixer del lloc que sustenten, doncs no suporten l’èxit de les seues gestions, encara que aquestos reptes aconseguits repercutisquen en el bé comú de la societat... inclosos ells mateixos! ¿No te n’adones, Ignasiet? La gestió política sols pot servir un tipus d’interssos: els del capital, i aquests exèrcits d’envejosos i dissoluts cràpules en tenen cura de portar-ho a terme.


Si, molts d’aquestos haurien de portar rellotges amb la següent inscripció dintre l’esfera: “és l’hora de fer el bé”... així no arribarien mai tard al treball de la bondat, però no, Ignasiet, els seus canells no suportarien el pes d’un rellotge d’aquestes característiques.


Mira, de llumeneres polítics hi ha molts, si! d’eixos que parlen molt però tenen el cap toix (per això els gots buits sonen molt bé) i l’únic que fan és arrossegar-se als poderosos... a tota aquesta gentola, Ignasiet, els vindria com anell al dit aquell vell refrany que diu: “si als trenta no saps i als quaranta no tens, agafa un cabàs i ves-te’n a plegar fems”... però, no, home! Que per a aquestos subjectes la terra resta molt baixeta! Per aquest motiu són aquí, maquinant sense parar com poder arribar a jubilar-se asseguts a les seues cadires polítiques, ociosos... això si, amb un bon jornal! Ja ho deia el meu avi: “l’ociositat genera moltes maldats”. Ai, Ignasiet! Si aquestos es dedicaren a treballar honradament... quin gran favor farien a la humanitat!


A més a més, s’ha d’anar en compte amb aquestes rates polítiques que eixen de la ratonera a buscar el millor formatge... però, ull! perquè hi ha d’elles que ha ficat verí camuflat dintre l’emmental i, normalment, se’l mengen ratolins honestos com tu. Ignasiet, en aquest món rosegador, la rata més rata i atrevida te les de guanyar o, ¿què et creus? A tots els gats tenen comprats!


Mira Ignasiet, t’ho he de dir: al món de la política hi han moltes classes de burros, hi han de dos cames sense orellots, de dos orellots sense cames i dels que, vestits amb trage i corbata, sols bramen. Mentre uns avancen sense atendre a raons i d’altres escolten sense fer cas, els més diplomàtics sols s’inventen paraules perquè ja no els queda cap idea: són el martiri de periodistes! demagogs dels quals, en aquestes terres valentines, hi ha uns quants exemplars autòctons.


Per cert, tots aquestos “exemplars” que es dediquen a devastar el nostre territori cagant-li al seu damunt la ferum del formigó, haurien de saber allò que deia F. Bacon: “No es guanya a la natura sinó obeint la seua llei”. I jo et dic a tu, Ignasiet, que ja res podem esperar sinó la sentència d’eixa llei.


I com açò, ja ho he dit abans, resta fornit d’artistes, vaig a fer-te aquest raonament: resulta que a Catalunya, Euskadi, Galicia i, fins i tot, Andalusia, tenen pintors capaços de plasmar en les seues obres una visió natural del seu patrimoni d’identitat davant els ulls del comú de la gent, persones que arriben a admirar, comprendre i respectar aquestes exposicions ubicades en prestigioses galeries d’art. Però, collons! aquí a València encara no tenim cap artista eixit d’una bona escola que estiga a l’altura d’aquells. L’únic que tenim són pintors de brotxa grossa que no arribem a pintar ni una fava..., a tot estirar, algun garrafó malgirbat que alegra la vista al “Paquito el xocolatero” de torn creguent que allò és art... que no Ignasiet, que no! això no és art, home! que això són pinzellades de noves glòries!


Mira, jo vaig a donar-te un consell si vols arribar al Consell: tens que acostumar-te a no deixar de pegar-li voltes a la veritat encara que et mareges, i si caus, no se t’ocorrisca caure dintre el cercle de la convicció, de la realitat i la justícia, perquè aquí, en aquestes terres, per Generalitat, un és feliç fora de la veritat i infeliç tot aquell que crega el contrari.

Açò és el que hi ha, Ignasiet, i ara, fes el que et done la gana. Si vols continuar... allà tu!

¡LE VIENE GRANDE!

Hay quien, agasajado con su camisa de seda oriental, pasea orondo por la calle sin advertir que ésta le viene grande como un desierto. Quizás, quien la regaló, no sabia a ciencia cierta “la talla” del portador. Sin embargo, el infatuado petimetre, esta observación no la puede contemplar porque ni conoce la “elegancia” ni el “buen porte”, mas, sólo le interesa que todo el mundo fije en él su mirada diciendo: ¡Oh! ¡vaya camisa!

Pero, como “el hombre muy engreido tiene pobre el sentido”, no reparará en pensar aquello que seguirá diciendo quien advierte su pasar: ¡fíjate que grande le está! ¡que mal le para! ¿no se dara cuenta que esta haciendo el ridículo?

Tal parangón acontece también al político indocto, estulto, fachenda y valentón que, envanecido, se pierde en digresiones durante sus exposiciones destinadas a resolver cualquier problema menesteroso de gestión política, desembocando frecuentemente en calumnias y descalificaciones dedicadas al adversario con tilde de “incompetente” que, merced la picardía, presenta como causa e impedimento de su pronta resolución.

Tal es la penuria y bajeza intelectual del zoilo sujeto.

Contra este género de individuos hay que recurrir a la formula del sabio filósofo que así aconsejaba:

“Se debe reprobar al ñoño ensoberbecido con circunspección y elegancia, pues las reprobaciones gallardas resultan doble eficaces en cuanto a la atención del aludido. En primer lugar, por el respeto y la clarividencia que la reprobación traiga consigo y, en segundo, por el fondo, más profundo cuanta más pedagogía se abstraiga de él. Ambas consideraciones se acentúan grandemente cuanto menor sea el entendimiento del reprobado. Y para evitar, precisamente, la posible jactancia que un vulgar vulgo quiera atribuir al autor, deberá éste cumplir con la modestia que le brinda el seudónimo”.