dilluns, 6 de desembre de 2021

L'ESTRELLA

 


Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.

Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.

Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...

dilluns, 22 de novembre de 2021

BANCS "AMIGOS"

 



Santander, BBVA, CaixaBanc, Sabadell, Bankinter... aquests grans bancs del Ibex35, entre gener i setembre, han generat un benefici de quasi 16.000 milions d’euros, un 52% més que abans de la pandèmia. Tanmateix, en aquest mateix període han estat comiats quasi 15.000 empleats d’aquestes entitats, producte de les fusions amb altres bancs més petits i del tancament d’oficines, sobretot a pobles més menuts.

dissabte, 13 de novembre de 2021

ALLÒ MARCIT

 
al meu pare


Els dies de sol se’n van,

i pel vell camí

queda el somriure de les flors,

el collir de la primícia,

l’alegria d’ésser fèrtil,

la frescor d'aquells trenc d'alba...


És el que veig

quan m’ature

i mire enrere,

a la llunyania.


Aquest camí s’ha fet curt,

tanmateix, ja el crepuscle

que anuncia la nit és aquí,

i tot comença

a perdre color.

Els ulls, decrèpits,

es resignen

davant la realitat,

i el sentit d’allò marcit

et revela cada instant,

cada moment, intens,

de joia, d’estima,

com ritu sagrat

que el temps registra

i que mai no es perd,

cap paraula, cap carícia, cap alè...


Sóc aquí,

concentrat en el culte

encanudit de la meua vida,

tot esperant els dies que resten,

ja freds i enterbolits,

fins que arribe la nit...


El sentit d’allò marcit.

divendres, 12 de novembre de 2021

LA NIT DEL MEU POBLE

 


L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:

dilluns, 1 de novembre de 2021

EL FOLL


Vaig anar a visitar un amic meu que viu sol fa molts anys, allunyat del soroll de les ciutats. Molts el prenen per boig, jo no. Tots som intèrprets del llenguatge de la naturalesa, quan més xiquet eres més perceps, ara me’n adone. Així em va parlar:

dissabte, 30 d’octubre de 2021

L’AU


És un dia de vent,

ha plogut, el cel és gris,

jo, assegut davant la finestra,

allà lluny albire un au,

gran, potser un àguila,

que volta i volta fent tombs,

ara ascendeix, ara baixa,

quasi sense agitar les ales,

pareix que el vent l’ajude

i el relleu de la muntanya

li marque el límit de davallada

mentre el fullam dels arbres

aplaudeix l’espectacle...

què hi farà?

Siguem reals: guanyar-se la vida,

sobreviure!

Sí, em lleve de la cadira,

vaig a prepara el dinar...

tots hem de sobreviure!


divendres, 29 d’octubre de 2021

MORT

Entra sense clau,

sense dir res,

i et furta la vida d'improvís,

espontàniament,

impassible al dol dels estimats,

impertèrrit a l'esperit pertorbat

per la pèrdua,

així arriba la sentència

dictada al nàixer

de les persones,

futur cert, inexorable,

que molts obliden...

i se'n recorden massa tard.

TOTS SANTS



Abandonat el camí,

velles sendes de segles

hui són orfes

de tradició i de costum.


Abandonat el respecte,

els nostres morts

són víctimes atàviques

dels seus propis fills,

joventut perduda

al laberint del diable.

SUBMERGIT EN LA MEMÒRIA


Voldria, amb els ull tancats,

enlairar la meua mà

i agafar aquells temps

allunyats de la decadència,

quan el fruir dels nostres cossos

anunciaven la plenitud del desig

de la primera vegada, 

més enllà de la innocència

que ja havíem deixa't,

no del tot...

dimarts, 26 d’octubre de 2021

ANEM FENT POBLE

 


El sol se’n va, es fa tard,

els dies de tempesta, pel ponent,

no els hi tindré en compte.

En mi queda la seua llum

i l’esclat de les flors d’arrel

baix aquest cel d’esperança

dipositat en mi.


La terra davant meua

i l’empenta de les seues petjades

recorden el meu deure,

el llom jove llaurarà

pel demà dels esclats,

fins el final d’un altre dia.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

EL TRIOMF DE LA FALSEDAT

 


Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!

L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

EL QUE VEIG



Veig a Posidó, veig a Neptú,

perquè la mar sempre és blava,

plenitud de vida,

pau que niua a les profunditats,

i uns i altres,

aiguats natius,

viuen... sense més.


Però, aquí dalt,

hi són els de Posidó,

hi són els de Neptú,

i es furten la vida

els uns contra els altres,

oriünds i forasters,

buscant la mort... sense més.

SOL

 

Mesquins!!

No pertorbeu 

la pau de la solitud,

últim refugi

on preservar la dignitat.

L’AVI DE LA NIT

 



Seia totes les nits

al banquet de pedra,

baix el galà de nit.

Jo l'observava

des de la meua finestra.

Una bombeta de 25W

donava penombra

a aquell carrer

de terra i de pedres,

front l’estació d’Alacant.


Dos punts de llum verda,

minúsculs però cridaners,

m’indicaven el ras de terra,

i a prop seu,

com restes de tronc

d’arbre mort,

s’intuïen els seus peus.


Finals de Juliol,

grills i lluernes,

un cel farcit d’estrelles

feia d’aquell lloc

l’escenari d’allò que,

hui, cinquanta anys després,

he comprés.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

MALPARITS!!

 

(A cura d'Hubi, allà on sigues)

Sóc a un món de cretins

empudegats de tecnologia,

d’imbècils deixats anar

per displays dissenyats

pel dictat del capital.


Sóc a un món d’idiotes

consumats pel consum

d’allò que els consumeix

sense adonar-se’n,

per això són idiotes.


Sóc a un món d’ulls pixelats

absents de resolució humana,

embriagats de realitats virtuals.


Sóc a un món d’insolència,

d’indiferència davant la tragèdia

global de mort i exterminis,

d’indolència davant llàgrimes

que imploren el xicotet

indici d’una esperança.

divendres, 8 d’octubre de 2021

LA SEUA IMATGE






El sentiment d’un primer amor

mai no arribat

per absurdes actituds,

queda tancat

a la dolça presó del cor.


Els anys passen i passen

sense advertir la gran força

acumulada que,

com erupció de volcà,

és llançada a la vista

d’aquella flor

sempre jove del record,

que vol estimar

i cuidar tots els dies

de la seua vida...

dimecres, 29 de setembre de 2021

CEL NOCTURN


Anit mirava el cel...

o el cel em mirava a mi,

no ho sé,

ho dic perquè aquella estrella

va deixar de brillar sobtadament

al punt de pensar en el món.


Si, jo pertany a l’Univers,

estem connectats...

el cel em mirava a mi.

dimecres, 15 de setembre de 2021

1919

Recorda María el balls en aquella casa de  l'estació d'Alacant,  on vivia... Ja no hi és. 

Joiós ambient entre el xiulit del tren i les veus i les guitarres, farcits de 14 anys d'incipient jovenalla... Ja no hi és. 

I tot passa, com diu Heràclit, però res es perd, com diu qui estima en un temps que es fa difícil estimar perquè... és tan fàcil endurir els cors! és tan fàcil embossar el sentiment! és tan fàcil destrossar-ho tot en nom del progrés!

Cada dia queda menys humanitat on guardar l'estima, aquella immortal estima que ja no hi és perquè... hem negligit l'esperit.


diumenge, 13 de juny de 2021

MALEÏT TURISME... DE MASSES



«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»

El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.

Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.

dimecres, 19 de maig de 2021

DEL SILENCI

 


No sé què dir-te...

no em digues res,

el teu silenci

lapida les meues paraules,

que ja han soterrat

la teua infàmia.


No sé què dir-te...

no em digues res,

hui és un nou dia,

anem-se’n.



COM UNA LIBÈL·LULA

 




Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.
El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.
El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

MISSATGE



 La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

dijous, 13 de maig de 2021

Som U



Una vegada la mar em va dir:

Allà a la llunyania,

on es fonen els nostres cossos, 

és on has de mirar, 

però no amb els ulls 

sinó amb el cor, 

per saber comprendre.

I jo, des d'aquell tros florit de terra, 

vaig saber que també 

soc cel, terra i mar. 

Res hi ha de separat 

sinó unit en cos i ànima. 

Som U.

dilluns, 10 de maig de 2021

UN FOC QUE VA CREMAR

 


I li pregunte al record

del resguard de l'ànima

quina força oculta

et fa treure les llàgrimes,

i d'improvís

sent dintre meu

vestigis d'un foc

que va cremar

amb el fruir de les flors

i el desig dels seus colors,

aroma del seu cos

fonent-nos terra endins.


Fullam solitari,

groc i esmorteït,

el vent s'emporta

d'aquell indret

tota una vida...

d'un foc que va cremar.


dilluns, 3 de maig de 2021

POLSEGUERA

 


El món està emboirat de pols.


Opulent vent

de despatxos tecnològics

bufa contínuament

empudegant tot indret,

i una humanal pols

cada dia més profunda

cau més i més baix

fins perdre la realitat

de les seues pròpies petjades,

i ja no sap on va,

ni què fa.

dijous, 22 d’abril de 2021

VINE AMB MI

 

Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura, jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les  teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.

dimarts, 20 d’abril de 2021

L'HOME PERDUT



En silenci, en secret,

paraules tancades

dins el meu cor

voldrien esclatar

la última primavera,

encara que fos.


Tants anys han passat

sense dir-te res,

tants moments de desig

dels teus ulls,

de les teues mans,

del teu verb,

han fet de mi un estrany

que viu sense cap afany,

riu sense emoció

i s’alegra sense il·lusió,

que està en el món

com vaixell sense

timó ni brúixola,

a mercé de qualsevol

vent que bufe.

divendres, 16 d’abril de 2021

EM DIUEN BOIG



He vist eixir el sol, un altre dia,

aquí, allunyat de tot... de tots.

Entre els pins un vent em parlava

bellugant ses branques violentament,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


Un pit-roig trinava insistentment

a dalt d’un marge

mentre el cant de la tórtora

repetia el mateix so,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


De sobte, el solitari núvol

dibuixà estranyes formes

que amb el relleu de les muntanyes

esdevingué imatge enigmàtica,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.

dimecres, 31 de març de 2021

2030

                                                 


Cóm voleu que tinga l’ànim? Soc humà i habite aquest món en consciència. Si, soc conscient que dir coses amb sentit comú no te cap sentit ni cap coherència en aquesta època que m’ha tocat viure... Per què? Perquè la veu que guia el món és el diner, la seua paraula és llei, axioma de vida. Tot el demès ha estat condemnat al silenci i l’oblit. Sols els hostes de la solitud poden sobreviure, evadir-se... Ser d’aquest món però no estar amb ell és l'única experiència per salvar la dignitat humana.  

Vivim a les clavegueres on van a buidar el ventre les elits que controlen aquesta societat instal·lada en la indiferència. Ceguera, sordesa i analfabetisme convivent, humans sense sentiments, sense consideració de l’espai que xafiguen ni les repercussions que comporten les seues actituds i accions pel demà dels seus propis fills.

Un xiquet s’ofega i ningú es llança a l’aigua per salvar-lo perquè no s’arrisquen a malbaratar els bitllets que porten dins les butxaques. El planeta fa anys que clama la seua angoixa i, lluny de canviar els nostres procedirs, continuem explotant-lo sense treva en nom del “creixement”.

Realment, si ens preguntaren un a un als vora vuit-mil milions de persones que som al món sobre l’actual model de gerència sociopolítica, econòmica i mediambiental, ho aprovaríem? Doncs amb  l’arribada de l’Agenda 2030 (poca gent està assabentada) es vol donar “empoderament” als ciutadans per decidir cóm estructurar el futur desenvolupament sostenible (“sosterrible”)... Quina rialla!

Ja l’any 1974, l’informe Kissinger tenia com a màxima prioritat el control de natalitat en 13 països, doncs l'explosió demogràfica suposava una amenaça per EUA.  En 1994, a la Conferència de Població i Desenvolupament de Nacions Unides celebrada a El Cairo, David Rockefeller refereix la superpoblació com un problema que causa impactes negatius al medi-ambient... contaminació, exhauriment de recursos, pobresa, etc., i ja deia molt encertadament que a 2020 al món hi seriem 8 bilions d’ànimes. És menester controlar la població si volem portar a terme un desenvolupament sostenible com cal, vingué a dir. Allí es va encetar l’Agenda 2030.

Els servils del sistema, eixos polítics que creuen parlar a una majoria de borregos (alguns d’ells d’una penúria intel·lectual insuperable) , defensen l’Agenda 2030 parlant de participació tot dient que a 198 països de 202 que conformen l’ONU, s’ha exposat i s’ha donat veu almenys a 8 milions de persones respecte aquest projecte. Però, què son vuit milions quan al món en som vuit-mil milions? Què són 198 països davant milers de territoris i cultures diferents i úniques? I continuen amb la cançó de la igualtat, de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i la fam, protegir els ecosistemes, etc., o siga, tot allò que ve prometent-se des de fa cent anys cada vegada que hi ha una cimera d’alt nivell. I cada vegada estem pitjor.

Però, els servils del sistema continuen: davant la revolució tecnològica, més del 40% dels treballadors al món hauran de «reinventar-se». Clar, ells no cal que es reinventen perquè ja cobren a desdir per inventar-se les falsedats que han d’eixir de les seues boques en nom del Nou Ordre Mundial.

El desenvolupament sostenible ha existit sempre fins l’arribada de la revolució industrial i les seues multinacionals, corporacions i fons d’inversió, que hui suposen més del 75% del PIB mundial i financen tots els estaments, entre ells la ONU, OMS, OMC, FMI, etc., o siga, el futur ministeri global de salut, de comerç, d’economia, de treball...

Plantege al lector: el Planeta es troba en una situació crítica en tots els aspectes, són els llauradors, els pobles originaris, els mariners, els ramaders, els treballadors de qualsevol ofici, el comú de la gent, responsables d’aquesta situació? Doncs segons els hereus de Rockefeller, així és. Els abusos i agressions de les grans multinacionals als territoris no tenen res a vorer, les seues fundacions filantròpiques així ho anuncien.

Les sancions milionàries dels estats als bancs que transgredeixen lleis són ingressades als mateixos bancs dels estats. Els mateixos que destrossen el medi, que provoquen guerres, malalties i crisis són els mateixos que gestionen tots els recursos del Planeta i ara volen administrar l’Agenda 2030. Quin paper, doncs, juguem les persones? Quina veu ens representa quan ja estan diguem-nos que al 2030 no tindrem res però serem feliços, que va a desaparèixer el diner físic, que els robots destruiran milers de llocs de feina o que portarem al damunt un dispositiu amb totes les nostres dades biològiques, comercials i de localització? Parlar de democràcia aquí és una obscenitat. Açò és una imposició amb tota regla, perquè...

Què podem esperar d’una societat alienada a través de mòbils i demès enginys electrònics que ha deixat de pensar? Fa temps es va suprimir la filosofia i les humanitats a les Universitats, ara tenim programes demencials per TV tots els dies i a tota hora. És la estratègia d’una elit que impedeix als seus fills l’ús generalitzat de dispositius electrònics... doncs ells seran els futurs líders de l’Ordre Mundial.

 


dimarts, 23 de març de 2021

CARREFOUR


Quatre genets vénen per quatre camins: 

el camí de la fam, 

el camí del virus, 

el camí de la guerra, 

el camí de la mort.


En el primer les llàgrimes parlen, 

en el segon les paraules s'ofeguen,

en el tercer el verb agonitza, 

en el quart els mots sucumbeixen.


Quatre genets a la cruïlla es troben 

amb seus estris intactes,

res menester han trobat...

la feina estava feta.


Quatre genets al món han arribat.


diumenge, 14 de març de 2021

LLIBERTAT!


                  

La llibertat no s’aprèn, no és cap virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles... senzillament va subjugada a la Vida, li és immanent.

 Però, aquesta “nova normalitat”, aquest imminent “nou ordre mundial”, vol legislar allò establert per la Vida trencant els vincles humans amb la totalitat i la seua reciprocitat.

 

La naturalesa, l’aigua, la cultura i ara la llibertat, estan sent legislades. Però la llei no és la justícia ni la justícia es pot legislar.

 

Som sobirans de nosaltres mateixos, milers de milions de mans unides constitueixen un poder incommensurable que cap exèrcit ni armament pot vèncer, perquè la força de la consciència, la força de l’amor per la Vida, la força de la dignitat humana, és un esperit invisible que mou muntanyes, que commuta el temps i l’espai, que ho pot tot.

 

La llibertat és a les nostres mans i aquesta és inexpugnable. L’astre ens il·lumina tots els dies per fer record del nostre ésser: Som llum! Som naturalesa! Som món! Som llibertat!

És l’instant de lucidesa que ens abstrau d’aquest món de foscor i manipulació que no volem, aleshores ens adonem... sols en aquell instant.

 

Caldrà, doncs, fer l’instant etern per mantenir-nos elevats baix la llum d’un cel immens de llibertat que ens empeny dintre nostre actituds de respecte i compromís davant la Vida, ara mateix! És ara mateix que ens reclama subversió i lluita global contra aquest “sistema” tecnològic-capitalista inhumà i pervers.

 

Si ja haveu comprés la llibertat, si ja haveu dialogat, si ja us sentiu lliures, és que haveu retornat a l’origen: Som u, som llibertat!

 

Deixem volar la papallona, l’amor i la llibertat.

 

dissabte, 20 de febrer de 2021

QUALIS REX, TALIS GREX

 


                         

El 22 de Juliol de 1969, davant les corts franquistes, un lladre li va dir a un altre: tu seràs rei!

 I aquest, “jurant” els principis nacionals del “movimiento”, va pensar: serè garant d’aquest  projecte democràtic pactat que esdevindrà monarquia parlamentaria, amb una Constitució que no juraré. Seré la corda que perpetuarà l’Espanya immortal: faré un nus per cada pare de la Constitució i així deixar “todo bien atado”. Jo seré el rei i la llei! Així seré jo, així serà el meu poble!

 Aquell model d’estat que cap ciutadà va poder elegir ha arribat fins hui. Amb uns polítics generalment elegits per elits econòmiques, la ciutadania sols te opció de votar una llista tancada i proposada per  aquest grup reduït però retribuït. El poble no te dret a elegir cap candidat de manera individual i oberta, tampoc te cap poder per foragitar-lo si resulta corrupte. No hi ha separació de poders, cap poder vigila un altre sinó tot el contrari, la família política disposa els jutges al seu interès, cadascun en numero i color parlamentari pertinent. Un rei impune no responsable dels seus actes. Milers de polítics aforats. Una Constitució que no acompleix els seus articles: “Todos los poderes del estado emanan del pueblo”; “Todos somos iguales ante la ley”; “Derecho al trabajo y la vivienda digna”, etc., etc.

 Així, tenim un estat amb milers de víctimes de la dictadura desapareguts sense rebre reparació (el segon del món després de Cambodja); on tanquen a la presó cantants i artistes (el primer del món després d’Iran i Turquia); empresonen polítics que fiquen urnes per votar (patint condemnes més severes que alguns violadors i criminals); que envia policia a fuetejar persones decents i innocents; que cobreix la infàmia de centenars de corruptes amb toga de magistrat... però, què importa la infàmia si estan salvats els diners?

 Un estat on els seus polítics es pugen el sou quan els dona la gana, s’habiliten la compatibilitat de funcions i s’asseguren la jubilació en pocs anys de funció política; on hi ha 11 milions de pobres mentre els pocs milionaris segueixen fent-se més rics; on la mentida i l’oprobi cap a la seua ciutadania ha estat present des dels primers comicis a través d’uns programes electorals que mai no han acomplit amb la seua paraula, sense cap responsabilitat política ni punible; on s’han dilapidat milers de milions d’euros públics en infraestructures que no serveixen per res sense cap responsabilitat política ni punible; on cada any passa factura la corrupció política amb un cost d’uns 80.000 milions d’euros, etc., etc. 

 I així va tot, educació, sanitat, economia... 1´311 bilions d’euros de deute públic, 117’08% del PIB, de moment, amb un atur juvenil de més del 40% (el més alt de la UE), de moment.

 L’ex-rei a Abu Dhabi, on regeix una de les dictadures més ferotges del món, allà està festejant els milers de milions d’euros comissionistes i “Donjuanistes” mentre setanta “personalitats” (expresident del govern, ambaixadors, ministres, Alfonso Guerra; Martín Villa, el dels successos de Vitoria; Paco Vázquez, etc.) redacten un manifest de suport a l’emèrit glorificant la seua regència i justificant llur regularització amb hisenda per evitar el delicte fiscal de les targetes de crèdit amb fons opacs i demés excessos execrables. El fill de l’ex-rei no obri la boca, ni tan sols per condemnar uns seus militars que volien afusellar  26 milions d’espanyols .

Efectivament, a “Españistán del Caudillo” hi ha democràcia, a Espanya no.

 Moltes vegades ho he dit: la política i els polítics han esgotat la seua credibilitat, el poble ha perdut tot el seu poder. Els partits polítcs, en l’actual context capitalista-tecnològic global, són estèrils, el mateix que les monarquies són anacròniques. Les grans corporacions són forces supranacionals que mantenen un sistema corrupte amb superàvit de lleis (els estats més corruptes són els que més lleis tenen) on les persones no són més que objectes d’explotació i de negoci el mateix que la naturalesa i el medi.

L’única manera que els pobles “rescaten” la democràcia, els drets de la diversitat, la llibertat, sobirania i respecte mutu entre cultures, és canviant radicalment la forma de vorer i entendre el món: antropocentrisme per eco-centrisme, ecosofia.

 Cal forçar una metamorfosi social, cultural, econòmica i política que conduïsca, no a “reformar” el sistema sinó enderrocar-lo i començar de nou.  A les eleccions cal votar en blanc o no votar: sols d’aquesta manera el poble podrà recuperar tot el seu poder.

 

 

 

 

 

dilluns, 26 d’octubre de 2020

WASHINGTON 244


 

“Una societat que vol dominar el món, ha sigut i és una societat malalta, i aquesta societat malalta provoca una altra en sentir-se intimidada. Així continua hui el món, amenaçant-se els uns als altres sobre un polvorí nuclear anomenat Planeta Terra. El perill de l’home contra l’home és cosa de cada dia”.

 

És un país sense història,

no l'anomenaré.

Els filòsofs no participaren

en aquella Constitució,

no existien.

 

Un General sense educació general,

pretensiós i racista,

fou decà d’una supremacia armada

que hui dóna nom

al projecte institucional

de planificació pel terror global,

però legal.

divendres, 23 d’octubre de 2020

ORFE D’UN MATEIX

 


Enmig del silenci em ve una cançó,

de sobte, belluga el meu cor

per lliurar-se’n d’aquesta espina

hostatjada a la memòria d’una melodia

enyorada per l’inexorable pas del temps.

 

Com ànima que anhela

recuperar allò perdut,

el meu pensament viatja alçant el vol

a través del record a buscar-ho.

 

Porugues paraules encara hi nien allí

malgrat els anys, inhibides, paralitzades,

anquilosades, amarrades,

privades voluntàriament

de la seua llibertat...

Ah, Afrodita! Per què em deixares sol?

 

Però als braços de Morfeu

sóc valent i veig clar,

els sentiments mai no han estat empresonats.

Com un nadó que plora

quan no es troba bé,

tampoc jo vaig atrevir-me

a fer servir les paraules,

sols el plor... en solitud.

 

Aquí, en aquest Univers oníric t’abraçe,

i ens fonem enmig d’un Oceà d’estima

després d’haver-te buidat

el meu cor d’aquells verbs de sageta.

I sóc en pau, i sóc feliç.

 

Expira la cançó del meu present,

i se’n va amb ella la il·lusió

de passat i de futur.

Em cauen llàgrimes

que busquen tendresa i dolçor

d’unes mans que no m’acaronaran.

 

Ara mateix, sóc orfe de mi mateix.

 

 

dissabte, 12 de setembre de 2020

ELS PANDÈMICS



S’esvaneixen els honestos amb el cobdiciós alè del nou mite, agonitzen els desemparats baix l’opulenta ombra financera, s’enfonsen els savis d’humanitat trepitjats per l’arrogància tecnològica.

Nous glossadors de futur anuncien allò que mai no arriba, i des de les finestres de la meua vida veig passar tota aquesta multitud atabalada cap al virtual destí que l’especialista en felicitat projecta.

Aneu en compte! Aneu en compte! cride espaordit, però milions d’ones mediàtiques entelen contínuament l’espai que els cau a sobre, i se’ls fa la nit al seny... nit fosca.

Aquella falsa imatge, aquelles vils paraules...

Miren, escolten, assenteixen, produeixen, consumeixen... un dia rere l’altre... l’avidesa de diner, de posseir, demà seràs ric! Seràs feliç! Demà!... anuncia el capitalisme.

Però hui caldrà contar les innocents morts que hi pertoquen. No teniu consciència?

Venedors d’avantguarda, de prosperitat, de projectes de futur. Assassins de pobles, de cultures, de vides.

Apòstols de la infàmia, d’iniquitats legislades. Psicòpates, pandèmics: Mireu-los tirats de trage! Què parlen?

Vomiten paraules per menjar-se el món, desencarnades, divorciades de cor.

Són l’enginy de les seues polítiques, reflex del progrés i el creixement d’aquesta nova i democràtica pobresa occidental.

I continuen menjant, devorant l'últim tros de vida i de llibertat que queda, la resta, fa temps varen buidar dels seus ventres.

Encara, des de les finestres de la meua vida, veig passar a tota aquesta multitud atabalada...

Aneu en compte! Aneu en compte! Els cride espaordit, rebeleu-se! Sense por! Fem justícia! Lluitem per la vida i la dignitat abans que tot siga consumat!

Però la 5G ha cremat les neurones i el virus salvatge del capitalisme ha cangrenat l'esperit humà. Les portes del dimoni financer ja no es poden tancar, cap indret del món, cap poble, cap persona, no pot escapar d'aquest absolutisme global inhumà.

Sols la naturalesa de món i univers, sols la consciència d'aquesta magnanimitat, sols l'amor de la vida, pot exercir justícia, pot portar-nos una nova primavera, una nova innocència a l'ésser humà.

És a prop. Temps de desolació i de tragèdia abans d'aquest nou dia on els pandèmics i els seus deixebles seran aniquilats.



diumenge, 23 d’agost de 2020

TAN JOVES!


No va atrevir-se a acomplir el desig del seu cor en aquells temps que esclataven les flors... tan joves! Eren tant joves en aquell jardí de catorze primaveres!

Més de quaranta anys ha viscut en soledat, envoltat de gent, de soroll, acompanyat, estimat, però... en soledat.

Qui anava a pensar que aquella indecisió quasi infantil l'arrossegara  a la melancolía durant tota la seua  vida? El pes del temps es una pedra gravada amb un missatge: "Els sentiments no es poden amarrar"...  

Cada dia es sent més solitari entre tanta gent amiga, cada dia és més pesat pel pensament perpetu d'una imatge que mai no ha pogut abraçar... dies sense sol i nits sense lluna, així viu.

Si, cada nit observa les estrelles i desitja poder tornar a aquell Abril per dir-li el que hauria d'haver-li dit, però, mai no passa res, sols un record alleugera el seu patir.

La seua vida continua trista, estèril, marcida, a cent-vuitanta graus del centre del seu cor... n'està segur d'això.

I passen els dies, els anys, inexorables, i la pedra gravada... 

Sempre l'estimarà a un seu cor traspassat d'un record perenne de flors i colors, en aquell esclat  d'adolescència... fins el final dels seus dies.



divendres, 31 de juliol de 2020

COM UNA LIBÈL•LULA



Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.

El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.

El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

I així passen els dies
d'uns anys sense temps, perquè...
jo sóc temps! 

I el vaig aturar aquell dia
que el cor va mirar, va parlar,
va copejar i em va enrampar.

Així que, ja poden passar anys...
cinquanta, cent...
res no podrà marcir
l,eternitat d'un temps 
que sempre restarà jovent, sempre!

Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund...

Sóc nàufrag a l'oceà d'un món
que mai no he viscut. Per què?
No ho sé... o sí.

I m'ofegare sense remei 
portat pel vent 
de la meua pròpia inseguretat,
vetusta i penitent,
perseguit per la il·lusió perduda
d'una imatge sempre jove,
sempre present, sempre viva.

Sí! Allò que transcendeix la mort
és immortal, 
allò que mai no canvia enmig
del canvi és sagrat.

Perquè l'amor és incommensurable.

Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund...