Fa fred, molt fred,
sols el foc de la xemeneia
m’acompanya aquesta nit,
la flama bellugadissa
ompli d’ombres que tremolen
l’espai on soc.
Mire per la finestra,
la lluna és plena,
la seua claror m’arriba
com una salutació...
Bona nit! Li conteste,
tu que ho veus tot, li dic,
dis-me: quants xiquets
hi hauran al món
que passaran fred
aquesta nit?
Un exèrcit de núvols
ha amagat la lluna,
el foc de la xemeneia
s’ha apagat,
soc totalment a fosques
i sense resposta...
o serà eixa la resposta?
Les arrugues dels iaios
són l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps
de brasers i balancins
que enraonaven
farcits d’humanal afecte
en aquelles vesprades
fredes del Gener...
Més de 300 anys
il·lustraven aquell enteniment:
cinc amigues de l’avia,
cinc alenars d’un món
que hui recorde amb tristesa...
Aquell xiquet que jugava
amb joguets de fusta
al tomb d’aquells peus...
Hui recorde tanta estima,
tanta pau, tanta paciència,
tanta serenitat, tanta saviesa,
tanta comprensió, tant compromís,
tanta solidaritat, tanta atenció...
Tant d’amor que hui surt
d’aquestes llàgrimes que parlen
observant com sucumbeix
la vellesa i la bellesa
entre quatre indecents
parets d’un geriàtric...
Oblidats d’una joventut
perduda per carrers tecnològics
que no entenen
de sentiments ni d’estima...
Les arrugues dels avis
eren l’expressió
més vella i més bella
de la Vida...
Jo vinc d’aquells temps.
L’últim dia de l’any
cau la pluja a poc a poc,
no podré vore estels,
no podré vore Sírius,
ni Cassiopea, ni Pegàs,
ni el cenyidor d’Orió...
Què llàstima!
Volia parlar amb ells
l’última nit de l’any,
perquè soc fill
dels camins incommensurables
i infinits de les estrelles,
perquè jo pertany a l’Univers,
perquè vuit-mil milions
pertanyem a l’Univers
i participem d’aquesta Consciència
que ens uneix amb la força de l’Amor...
Diàleg d’Amor particular
l’última nit de l’any
hagués volgut tenir, però...
Cau la pluja a poc a poc,
no puc vore els estels, tanmateix,
sé que hi són ahí,
darrere dels núvols,
en aquesta última nit de l’any...
sé que hi són ahí... I m’entra la pau.
Aprendre a confiar
en allò que no podem vore
però podem presentir i sentir,
és un do que ens regala la Vida...
Això volia demanar pel món, aquesta nit:
El diàleg íntim i particular
de totes i tots que habitem el món
amb la nostra font d’existència:
l’Amor que ve dels estels, de l’Univers,
i saber conéixer-nos a nosaltres mateixos,
i saber cóm hem d’habitar aquest món temporal,
i sentir-nos humans... I també divins...
En aquesta última nit de l’any
això volia jo demanar.
DE L’AUTO
Qui no té més remei que agafar moto
i clavar-se pels carrers de la ciutat,
haurà de tindre la ment en claritat
si no vol a l’hospital fer-se foto.
I si de cas l’auto voldràs conduir,
doncs ves amb compte... El peató! El patinet!
D’on han eixit? Que m’agafa un ataquet!
I tot per voler aparcar... Quin sofrir!
Policia, ambulàncies, tots els dies
de segur ses sirenes t’acompanyen...
més val escoltar altres melodies!
En fi, si no vols que multa t’endinyen,
si no vols ni cabrejos ni estridències,
vés-te'n a peu i voràs com no t’emprenyen!
DEL VIANANT
A peu em diu que vaja el del sonet de dalt,
que així anar pel teu poble serà un esplai,
eixe no és d’aquí o de sa casa no ix mai,
doncs t’has de senyar abans creuar l’asfalt!
Per passejos peatonals ulls al bascoll
has de tindre: patinets, bicicletes...
Venen! Agafa la mà a les xiquetes!
I arribat a casa, quin mal et fa el coll!
Buscant pàrking conductors desesperats
quasi rep un bon cop, sóc invisible?
Això passa pel carrer tots els dies.
Si! T’impetre, Mare dels Desemparats!
Miracle és fer possible l’impossible:
Ficar-li al xòfer seny i res d’iracúndies!
Carrers il·luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, saraus, sopades, dies de mal de ventre, regals a desdir, vacances aquí i allà… Tota aquesta marxa s’acosta d’aquí a uns quants dies. Allà aniran tots amb xiulets, tamborets, disfresses del Noël, barrets i serpentines, com fidels beneitons dels dictats d’un “sistema” que ha instrumentalitzat la teua festa en nom del negoci, perquè Nadal ja no s’entén sense tota aquesta idolatria materialista: Tot puja de preu, la gent s’amuntega per comprar pernils, galls dindis, marisc… Es tira el burro per la finestra!
Al vell balancí de reixeta
un seny d'arrugues
mirava passar la vida
gronxant-se avant i enrere,
inspiració i expiració,
alegries i angoixes,
accelerades unes,
mandroses les altres...
Al vell balancí de reixeta
l'encanudir s'asseia
mirant passar la vida,
amarat per la saviesa
d'uns ulls banyats de records...
L'ànima jove li deia:
Quantes coses no faria!
Quantes coses canviaria!
El vell balancí de reixeta
un bon dia s'aturà...
i l'ànima jove alçà el vol.
“De la mateixa manera que la Constitució obliga els poders públics impulsar i executar vivenda pública per mor de dret social, també la democràcia obliga els polítics a ser moralment íntegres, i la llei a ser justa, però, una cosa és el text i les promeses i l’altra la realitat”.
I la realitat és desesperant per a milers de famílies que, després de pagar el lloguer, queden en situació de pobresa extrema.
Anit mirava Orió,
o el caçador em mirava a mi,
no ho sé,
ho dic perquè aquella estrella
va deixar de brillar sobtadament
al punt de pensar en el món.
Si, jo pertany a l’Univers,
estem connectats...
Betelgeuse em mirava a mi.
Van neulint els dies del meu poble,
passen a les palpentes...
la nit ha anat esmicant
des del punt d,alba,
minut a minut, hora rere hora,
la llum que acompanyava
el ritme de l'ésser, el temps
dels meus arrels, dels estimats...
el consuetudinari ha estat envaït
per una munió aliena
què emmetzina el sement deixat,
i ja neix i creix enmig
d'una foscor enlluernada pel diner,
i la meua mar, la meua muntanya,
el meu camp, la meua cultura,
és víctima de la cobejança
d'un progrés estúpid,
buit d'esperit, d'essència,
de plenitud, de felicitat...
la foscor ens ha cegat,
ja sol vivim un crepuscle,
el de la nit.
De sobte, t’arriba la tragèdia...
prenent un cafè,
comprant verdura per sopar,
provant-te un vestit que t’agrada,
ficant gasolina a l’auto,
mirant la televisió a ta casa,
passejant el gosset,
donant-li un bes al teu fill...
De sobte, tot és arrossegat
sense pietat cap al precipici
de la ineptitud, de la incompetència,
de la indolència, de la desídia...
Sí! L’encarnació de la infàmia
ha esdevingut precipitadament precipici,
on sucumbeixen insospitadament
els innocents, deixant llampecs
de lluita per la vida
que perduraran per sempre
al cor dels seus amors...
eternament.
De sobte, les llàgrimes
parlen pels carrers,
i cauen a terra
fonent-se en un fang
de ràbia i desesperació,
desconsolades ànimes
arrancades dels seus cossos
per la indiferència oficial...
De sobte, les llàgrimes
s’aclamen a l’esperança
d’un anhel vital
que ràpidament corre
a través de la consciència
per fer-se present
tocant, sentint, abraçant...
Ara mateix! l’ésser estimat,
abans d’esdevenir record.
De sobte, les llàgrimes parlen
perquè no hi ha paraules,
orfes han quedat
de tot sentit davant la vida...
perquè les llàgrimes
són la veu dels absents,
són la veu d’una realitat
que no volem admetre
perquè som humans,
perquè estimem,
però, el temps... el temps...
De sobte, un torrent
immens de llàgrimes
amb exèrcits de paraules,
arrossegarà els miserables
d’aquella pols
als abismes del seu fang,
perquè mai més insulten
la humanitat en aquell jorn
de memòria i dignitat.
"Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos!!
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.
La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.
La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.
Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.
Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.
En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.
L'Amor és etern, com nosaltres.
Per a més vergonya aliena,
davant els nostres nassos
els polítics es despullen
dels trages esgotats d’ideologia,
doncs una nova moda
s’imposa des dels temples del diner.
Insignes psicòpates
amb banyes de cabrit
els revesteixen
amb la pell artificial
de la tecnologia,
aquesta nova creació
pel control social
programada per configurar
el nou ordre mundial.
Les titelles
ja no es mouen amb fils
sinó amb la ment
dels seus artífex.
Ens enlluernen amb missatges de pau, democràcia i llibertat, el problema és que ho fan des de tribunes finançades per grups de poder econòmic on els valors d’aquests principis no poden escapar-se del camp conceptual capitalista, un camp o sistema on els criteris democràtics són totalment incompatibles amb la vida.
Creure que les guerres porten a la pau és símptoma d’una ment malalta, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.
Creure en una democràcia on representants i càrrecs no són realment elegits pel poble sinó per aquests grans grups de poder econòmic a través d’estratègies d’enginyeria social portades a terme per mitjans de comunicació d’efectes cognitius on les paraules dels seus periodistes tenen un preu, creure que som a una democràcia en aquestes condicions, dic, és obscè, i més quan es demonitza i censura a periodistes honestos que interpreten la realitat del que passa, o siga, donar a conèixer totes aquestes pràctiques mafioses i les seues conseqüències socials, polítiques i mediambientals.
La democràcia està subjugada al capitalisme i la corrupció és inherent a ella.
L’estat d’emergència climàtica i mediambiental actual és conseqüència del principal fonament del capitalisme: «La naturalesa com objecte d’explotació i de negoci».
I en nom d’aquest axioma s’enceten guerres cruels on moren centenars de milers de joves sense saber realment per què donen la vida; sense saber que la raó de tantes tragèdies familiars està a milers de quilòmetres dels seus països; sense saber que aquelles revoltes socials que enderrocaren governs legítims foren dissenyades en nom de l’hegemonia mundial; sense saber que han sigut perversament enganyats per la propaganda canalla dels mitjans de comunicació.
Tanta sang vesada, tanta joventut arruïnada, tantes vides aniquilades, tantes famílies condemnades... No sols són psicòpates, també dimonis.
Ara mateix, vivim uns temps de degradació ètica i moral tan allunyats dels camins de l’humà que aquests semblen ja impossibles de trobar.
En aquestes condicions el món no pot acabar bé, de cap manera.
El tecnòcrata diu:
"L'any 2040 tothom tindrà l'opció de ser jove per sempre, gràcies als avanços en I.A. i ADN. També podrem convertir-nos en Cyborgs, on la tecnología formarà part del nostre cos. Els mil-milionaris, podràn optar per insertar les seues ments en nadons nascuts exclusivament sense cervell."
El filòsof diu:
"La llavor és morta, i pot restar inert durant molts anys, però... de sobte, si es sembra i la terra és fèrtil, germina i dóna fruit. L'esperit és la llavor de l'ésser humà, si no sabem "sembrar per habitar el món", res no podrà nàixer en nosaltres, ni créixer ni donar el seu fruit, restarà morta la nostra ànima... Eternament! Doncs vida i mort pertanyen a una única realitat, són components de la mateixa vida".
Vegeu l'essència en l'invisible? Del contrari, ja sou víctimes d'aquesta societat de consum massiu tecnològic-capitalista... Ja vegeu el món amb ulls de Cíborg! L'èxit del 2040 està assegurat.
Caldrà eixir a fora d’aquest insult
a buscar la bondat
que no troba camins d’acollida,
a buscar les restes d’aquest noble
sentiment humà que obra l’amor
destruït per la ignomínia i l’odi.
Caldrà eixir a buscar
la puresa de caràcter, d’integritat,
corrompuda dia rere dia
per la indecència i la indignitat.
“Quan la cultura, tradicions i festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima al nostre patrimoni natural és lliurat a la sort d’interessos urbanístics, aleshores la integritat cultural dels pobles abandona la seua raó d’ésser deixant-nos un demà privat d’identitat, d’autenticitat i plenitud de Vida”
Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rosegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets (el 75% del nostre litoral ja està urbanitzat); camps, fins fa pocs anys en producció, ara plens de camps de golf i zones d’oci.
Un silenci ple de vida,
buit insondable i magnànim,
misteri que no cal esbrinar
quan neix la Paraula,
font d’un Univers
que brolla creació constant.
No hi ha principi,
tampoc un final,
com no hi ha u ni dos,
hi ha comunió amb la totalitat.
Uns teus ulls plens de llum,
un teu cos d’harmonia,
els teus mots
s’enlairen cap a l’infinit
com cant de lloança a l’existència,
i quan els teus fets
sento dintre meu,
soc feliç.
Company! La bellesa
és amb tu per l’amor,
i la llibertat, i la pau,
i la joia, i la plenitud...
No et preguntes per què
ni cóm neix aquest teu Univers
únic i sobirà que participa
fonent-se amb la natura,
amb les criatures...
Sentiment que connecta sentiments,
estima que connecta solidaritat,
som U...
No et preguntes pet què ni cóm
neix aquest teu Univers ara i aquí...
Viu-lo!
Un flux continu
d'aigües estèrils
va intervenint
la saó del poble
fins depravar-lo.
Rius de diner forà
sedueixen l’arrel del cor
transformant la mirada,
corrompent l’estima.
La bellesa dels llocs
és a la venda,
i l’ànima dels qui estimaven
prega a Déu pels seus fills,
esdevinguts proxenetes
de la pròpia cultura.
Mossèn alça el cos
d’aquesta terra
oferint-la en holocaust a Déu,
i beu a la prístina copa
l’últim glop d’essència
que amb bell esguard
de segles custodiava.
En tinc prou mirant la mar,
en tinc prou mirant el cel,
deixeu, doncs, d’oferir-me felicitat,
no em bombardegeu més.
Cadascú és feliç de moltes maneres,
la més senzilla i la més intensa
no val diner... t’ho dona la vida.
Però, vosaltres no ho enteneu.
Per això, soc d’aquest món,
però no estic amb ell.
Si consultem al diccionari la paraula «militar» veiem que fa referència a «milícia», la qual definició al·ludeix a «l’art de fer la guerra». Convenint que l’art és una virtut, subjectivament hauria de definir «guerra» com un «moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per crear destrucció, terror i mort». La RAE hauria de recapacitar.
Diguen allò que diguen, la guerra és símptoma de depravació de la conducta humana, un fracàs filantròpic inherent a la història de la humanitat, empresa per interessos de tota mena («el nervi de la guerra son els diners» Cic.) i testimoni d’un procedir alié als principis humans.
D’altra banda, som víctimes d’un persuadir fal·laç que indueix a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau. No! Cap guerra no porta a la pau, sols a la victòria, una victòria sempre amenaçada per la veu dels vençuts... No, no porta a la pau.
Continuen ferint muntanyes
de formigó metrallades.
Foradades sense pietat,
sucumbeixen nius d’aus
estimbats amb l’espantat vol
dels progenitors. Allà baix,
esmicolades llorigueres
d’animals desnonats
en són testimoni
de la roïndat humana.
La pedra viva veu el cel
abans d’ofegar-se amb el ciment,
com carn alçada d’accidentat
en cura de mercromina.
Silenci, les criatures se’n van,
la vegetació és un plany
que ningú no sap escoltar.
Cent pins han tallat
en un moment
trencant el seu cicle de vida,
a ningú no li importa...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
"En record de la sendeta del marge roig"
Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.
Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...
No cal que em digues res...
jo també he vist, he plorat
de ràbia, d’impotència,
perquè aquest mal
és a tot arreu, tot ho penetra,
des de les grans ciutats fins
els indrets més amagats de la terra,
incloses les entranyes més insondables.
El nostre cor s´ha endurit.
El metal és fred,
insensible, dur, inclement.
El metal de metalls
que governa la ferralla humana
m’ofereix els seus àpats contínuament,
suculents, provocadors,
farcits d’un desig irresistible
de possessió i plaer,
però el meu esperit encara resisteix,
no sé per molt de temps
davant aquesta civilització
de concupiscència encarnada.
Si, el cor de les personers
ha endurit, ja és ferro.
Han prostituït el meu poble,
despullat, humiliat,
violat, fornicat
per aquesta gentola
empatxada de diner,
golafre de territori,
insaciables depredadors
d’espais bells i estimats
per aquells que els habitavem...
Maleïdes lleis urbanístiques!
Maleïts puteros del formigó!
La degradació de la naturalesa és reflexde nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...
Ja parlen les llàgrimes del filòsof,
les seues paraules fa temps
expiraren en càtedres d’indiferència
als parlaments del món.
Però, des d’aleshores,
un vent insistent no amaina:
enlairades, han estat penetrades
als indrets profunds
de l’enteniment humà...
allí han trobat
el seu destí fatal.
Coneixement i consciència,
saviesa i humanitat,
amor i vida,
divorci, desintegració.
És diumenge, plou,
assegut davant el cristall
mire la muntanya
ocupada pels núvols.
I entre les ratlles transparents
el meu pensament
vol fugir...
Com cau una pedra
a l'aprofundir de la mar,
lleugera i dolçament,
arribe al fons insondable
de pau i d'amor, lluny,
on res em pertorba.
Que no deixe de ploure.