dissabte, 17 de febrer del 2024

POEMA DE REALITAT

 


Un silenci ple de vida,

buit insondable i magnànim,

misteri que no cal esbrinar

quan neix la Paraula,

font d’un Univers

que brolla creació constant.


No hi ha principi,

tampoc un final,

com no hi ha u ni dos,

hi ha comunió amb la totalitat.


Uns teus ulls plens de llum,

un teu cos d’harmonia,

els teus mots

s’enlairen cap a l’infinit

com cant de lloança a l’existència,

i quan els teus fets

sento dintre meu,

soc feliç.


Company! La bellesa

és amb tu per l’amor,

i la llibertat, i la pau,

i la joia, i la plenitud...

No et preguntes per què

ni cóm neix aquest teu Univers

únic i sobirà que participa

fonent-se amb la natura,

amb les criatures...

Sentiment que connecta sentiments,

estima que connecta solidaritat,

som U...

No et preguntes pet què ni cóm

neix aquest teu Univers ara i aquí...

Viu-lo!

dilluns, 29 de gener del 2024

RÈQUIEM

 


Un flux continu

d'aigües estèrils

va intervenint

la saó del poble

fins depravar-lo.


Rius de diner forà

sedueixen l’arrel del cor

transformant la mirada,

corrompent l’estima.

La bellesa dels llocs

és a la venda,

i l’ànima dels qui estimaven

prega a Déu pels seus fills,

esdevinguts proxenetes

de la pròpia cultura.


Mossèn alça el cos

d’aquesta terra

oferint-la en holocaust a Déu,

i beu a la prístina copa

l’últim glop d’essència

que amb bell esguard

de segles custodiava.





CONTEMPORANEÏTAT

 


En tinc prou mirant la mar,

en tinc prou mirant el cel,

deixeu, doncs, d’oferir-me felicitat,

no em bombardegeu més.


Cadascú és feliç de moltes maneres,

la més senzilla i la més intensa

no val diner... t’ho dona la vida.


Però, vosaltres no ho enteneu.


Per això, soc d’aquest món,

però no estic amb ell.

divendres, 26 de gener del 2024

FINS A QUAN LES GUERRES?



Si consultem al diccionari la paraula «militar» veiem que fa referència a «milícia», la qual definició al·ludeix a «l’art de fer la guerra». Convenint que l’art és una virtut, subjectivament hauria de definir «guerra» com un «moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per crear destrucció, terror i mort». La RAE hauria de recapacitar.

Diguen allò que diguen, la guerra és símptoma de depravació de la conducta humana, un fracàs filantròpic inherent a la història de la humanitat, empresa per interessos de tota mena («el nervi de la guerra son els diners» Cic.) i testimoni d’un procedir alié als principis humans.

D’altra banda, som víctimes d’un persuadir fal·laç que indueix a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau. No! Cap guerra no porta a la pau, sols a la victòria, una victòria sempre amenaçada per la veu dels vençuts... No, no porta a la pau.

diumenge, 2 de juliol del 2023

diumenge, 26 de febrer del 2023

RÈQUIEM

 



Continuen ferint muntanyes

de formigó metrallades.

Foradades sense pietat,

sucumbeixen nius d’aus

estimbats amb l’espantat vol

dels progenitors. Allà baix,

esmicolades llorigueres

d’animals desnonats

en són testimoni

de la roïndat humana.

La pedra viva veu el cel

abans d’ofegar-se amb el ciment,

com carn alçada d’accidentat

en cura de mercromina.

Silenci, les criatures se’n van,

la vegetació és un plany

que ningú no sap escoltar.

Cent pins han tallat

en un moment

trencant el seu cicle de vida,

a ningú no li importa...

Els del poble veuen turisme,

els del poble veuen progrés.

diumenge, 8 de gener del 2023

LA PEDRA

 


"En record de la sendeta del marge roig"

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.

Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...

dimecres, 28 de desembre del 2022

FERRALLA


No cal que em digues res...

jo també he vist, he plorat

de ràbia, d’impotència,

perquè aquest mal

és a tot arreu, tot ho penetra,

des de les grans ciutats fins

els indrets més amagats de la terra,

incloses les entranyes més insondables.


El nostre cor s´ha endurit.

El metal és fred,

insensible, dur, inclement.

El metal de metalls

que governa la ferralla humana

m’ofereix els seus àpats contínuament,

suculents, provocadors,

farcits d’un desig irresistible

de possessió i plaer,

però el meu esperit encara resisteix,

no sé per molt de temps

davant aquesta civilització

de concupiscència encarnada.

Si, el cor de les personers

ha endurit, ja és ferro.

diumenge, 13 de novembre del 2022

EXTRANY AL MEU POBLE

 



Han prostituït el meu poble,

despullat, humiliat,

violat, fornicat

per aquesta gentola

empatxada de diner,

golafre de territori,

insaciables depredadors

d’espais bells i estimats

per aquells que els habitàvem...

Maleïdes lleis urbanístiques!

Maleïts puteros del formigó!

dimarts, 25 d’octubre del 2022

PASSEM...


 

divendres, 14 de gener del 2022

I.A.


La degradació de la naturalesa és reflex de nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...


Ja parlen les llàgrimes del filòsof,

les seues paraules fa temps

expiraren en càtedres d’indiferència

als parlaments del món.

Però, des d’aleshores,

un vent insistent no amaina:

enlairades, han estat penetrades

als indrets profunds

de l’enteniment humà...

allí han trobat

el seu destí fatal.

Coneixement i consciència,

saviesa i humanitat,

amor i vida,

divorci, desintegració.

dimecres, 5 de gener del 2022

PLOU



És diumenge, plou,

assegut davant el cristall

mire la muntanya

ocupada pels núvols.

I entre les ratlles transparents

el meu pensament 

vol fugir...

Com cau una pedra

a l'aprofundir de la mar,

lleugera i dolçament,

arribe al fons insondable

de pau i d'amor, lluny,

on res em pertorba.

Que no deixe de ploure.

COMENÇA LA NIT




Comença la nit. He vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una urbs que ja no conec, ni vull conèixer. Havia estat endormiscat, adormit... o m’haurien sotmés a la hipnosi del progrés? Sí, potser això últim, crec. Però hui he despertat.

A sigut aquest matí. Un grapat de teuladins trinaven com desesperats per una teulada i, com si algú m’hagués programat, automàticament s’avivà en mi la memòria d’aquells anys de carrers de pols i arbredes, absents d’immediateses i d’estrés, de sorolls que enverinen l’esperit i de gent estranya que no diu «bon dia».

dilluns, 6 de desembre del 2021

L'ESTRELLA

 



Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.

Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.

Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...

dilluns, 22 de novembre del 2021

BANCS "AMIGOS"

 



Santander, BBVA, CaixaBanc, Sabadell, Bankinter... aquests grans bancs del Ibex35, entre gener i setembre, han generat un benefici de quasi 16.000 milions d’euros, un 52% més que abans de la pandèmia. Tanmateix, en aquest mateix període han estat comiats quasi 15.000 empleats d’aquestes entitats, producte de les fusions amb altres bancs més petits i del tancament d’oficines, sobretot a pobles més menuts.

dissabte, 13 de novembre del 2021

ALLÒ MARCIT

 
al meu pare


Els dies de sol se’n van,

i pel vell camí

queda el somriure de les flors,

la collita de les primícies,

l’alegria d’ésser fèrtil,

la frescor d'aquells trenc d'alba...


És el que veig

quan m’ature

i mire enrere,

a la llunyania.


Aquest camí s’ha fet curt,

tanmateix, ja el crepuscle

que anuncia la nit és aquí,

i tot comença

a perdre color.

Els ulls, decrèpits,

es resignen

davant la realitat,

i el sentit d’allò marcit

et revela cada instant,

cada moment, intens,

de joia, d’estima,

com ritu sagrat

que el temps registra

i que mai no es perd,

cap paraula, cap carícia, cap alè...


Sóc aquí,

concentrat en el culte

encanudit de la meua vida,

tot esperant els dies que resten,

ja freds i enterbolits,

fins que arribe la nit...


El sentit d’allò marcit.

divendres, 12 de novembre del 2021

LA NIT DEL MEU POBLE

 


L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:

dilluns, 1 de novembre del 2021

EL FOLL


Vaig anar a visitar un amic meu que viu sol fa molts anys, allunyat del soroll de les ciutats. Molts el prenen per boig, jo no. Tots som intèrprets del llenguatge de la naturalesa, quan més xiquet eres més perceps, ara me’n adone. Així em va parlar:

dissabte, 30 d’octubre del 2021

L’AU


És un dia de vent,

ha plogut, el cel és gris,

jo, assegut davant la finestra,

allà lluny albire un au,

gran, potser un àguila,

que volta i volta fent tombs,

ara ascendeix, ara baixa,

quasi sense agitar les ales,

pareix que el vent l’ajude

i el relleu de la muntanya

li marque el límit de davallada

mentre el fullam dels arbres

aplaudeix l’espectacle...

què hi farà?

Siguem reals: guanyar-se la vida,

sobreviure!

Sí, em lleve de la cadira,

vaig a prepara el dinar...

tots hem de sobreviure!


divendres, 29 d’octubre del 2021

MORT

Entra sense clau,

sense dir res,

i et furta la vida d'improvís,

espontàniament,

impassible al dol dels estimats,

impertèrrit a l'esperit pertorbat

per la pèrdua,

així arriba la sentència

dictada al nàixer

de les persones,

futur cert, inexorable,

que molts obliden...

i se'n recorden massa tard.

TOTS SANTS



Abandonat el camí,

velles sendes de segles

hui són orfes

de tradició i de costum.


Abandonat el respecte,

els nostres morts

són víctimes atàviques

dels seus propis fills,

joventut perduda

al laberint del diable.

SUBMERGIT EN LA MEMÒRIA


Voldria, amb els ull tancats,

enlairar la meua mà

i agafar aquells temps

allunyats de la decadència,

quan el fruir dels nostres cossos

anunciaven la plenitud del desig

de la primera vegada, 

més enllà de la innocència

que ja havíem deixa't,

no del tot...

dimarts, 26 d’octubre del 2021

ANEM FENT POBLE

 


El sol se’n va, es fa tard,

els dies de tempesta, pel ponent,

no els hi tindré en compte.

En mi queda la seua llum

i l’esclat de les flors d’arrel

baix aquest cel d’esperança

dipositat en mi.


La terra davant meua

i l’empenta de les seues petjades

recorden el meu deure,

el llom jove llaurarà

pel demà dels esclats,

fins el final d’un altre dia.

dissabte, 23 d’octubre del 2021

EL TRIOMF DE LA FALSEDAT

 


Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!

L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.

dilluns, 11 d’octubre del 2021

EL QUE VEIG



Veig a Posidó, veig a Neptú,

perquè la mar sempre és blava,

plenitud de vida,

pau que niua a les profunditats,

i uns i altres,

aiguats natius,

viuen... sense més.


Però, aquí dalt,

hi són els de Posidó,

hi són els de Neptú,

i es furten la vida

els uns contra els altres,

oriünds i forasters,

buscant la mort... sense més.

SOL

 

Mesquins!!

No pertorbeu 

la pau de la solitud,

últim refugi

on preservar la dignitat.

L’AVI DE LA NIT

 



Seia totes les nits

al banquet de pedra,

baix el galà de nit.

Jo l'observava

des de la meua finestra.

Una bombeta de 25W

donava penombra

a aquell carrer

de terra i de pedres,

front l’estació d’Alacant.


Dos punts de llum verda,

minúsculs però cridaners,

m’indicaven el ras de terra,

i a prop seu,

com restes de tronc

d’arbre mort,

s’intuïen els seus peus.


Finals de Juliol,

grills i lluernes,

un cel farcit d’estrelles

feia d’aquell lloc

l’escenari d’allò que,

hui, cinquanta anys després,

he comprés.

dissabte, 9 d’octubre del 2021

MALPARITS!!

 

(A cura d'Hubi, allà on sigues)

Sóc a un món de cretins

empudegats de tecnologia,

d’imbècils deixats anar

per displays dissenyats

pel dictat del capital.


Sóc a un món d’idiotes

consumats pel consum

d’allò que els consumeix

sense adonar-se’n,

per això són idiotes.


Sóc a un món d’ulls pixelats

absents de resolució humana,

embriagats de realitats virtuals.


Sóc a un món d’insolència,

d’indiferència davant la tragèdia

global de mort i exterminis,

d’indolència davant llàgrimes

que imploren el xicotet

indici d’una esperança.

divendres, 8 d’octubre del 2021

LA SEUA IMATGE






El sentiment d’un primer amor

mai no arribat

per absurdes actituds,

queda tancat

a la dolça presó del cor.


Els anys passen i passen

sense advertir la gran força

acumulada que,

com erupció de volcà,

és llançada a la vista

d’aquella flor

sempre jove del record,

que vol estimar

i cuidar tots els dies

de la seua vida...

dimecres, 29 de setembre del 2021

CEL NOCTURN


Anit mirava el cel...

o el cel em mirava a mi,

no ho sé,

ho dic perquè aquella estrella

va deixar de brillar sobtadament

al punt de pensar en el món.


Si, jo pertany a l’Univers,

estem connectats...

el cel em mirava a mi.

dimecres, 15 de setembre del 2021

1919

Recorda María el balls en aquella casa de  l'estació d'Alacant,  on vivia... Ja no hi és. 

Joiós ambient entre el xiulit del tren i les veus i les guitarres, farcits de 14 anys d'incipient jovenalla... Ja no hi és. 

I tot passa, com diu Heràclit, però res es perd, com diu qui estima en un temps que es fa difícil estimar perquè... és tan fàcil endurir els cors! és tan fàcil embossar el sentiment! és tan fàcil destrossar-ho tot en nom del progrés!

Cada dia queda menys humanitat on guardar l'estima, aquella immortal estima que ja no hi és perquè... hem negligit l'esperit.


diumenge, 13 de juny del 2021

MALEÏT TURISME... DE MASSES



«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»

El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.

Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.

dimecres, 19 de maig del 2021

DEL SILENCI

 


No sé què dir-te...

no em digues res,

el teu silenci

lapida les meues paraules,

que ja han soterrat

la teua infàmia.


No sé què dir-te...

no em digues res,

hui és un nou dia,

anem-se’n.



COM UNA LIBÈL·LULA

 




Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.
El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.
El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

MISSATGE



 La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

dijous, 13 de maig del 2021

Som U



Una vegada la mar em va dir:

Allà a la llunyania,

on es fonen els nostres cossos, 

és on has de mirar, 

però no amb els ulls 

sinó amb el cor, 

per saber comprendre.

I jo, des d'aquell tros florit de terra, 

vaig saber que també 

soc cel, terra i mar. 

Res hi ha de separat 

sinó unit en cos i ànima. 

Som U.

dilluns, 10 de maig del 2021

UN FOC QUE VA CREMAR

 


I li pregunte al record

del resguard de l'ànima

quina força oculta

et fa treure les llàgrimes,

i d'improvís

sent dintre meu

vestigis d'un foc

que va cremar

amb el fruir de les flors

i el desig dels seus colors,

aroma del seu cos

fonent-nos terra endins.


Fullam solitari,

groc i esmorteït,

el vent s'emporta

d'aquell indret

tota una vida...

d'un foc que va cremar.


dilluns, 3 de maig del 2021

POLSEGUERA

 


El món està emboirat de pols.


Opulent vent

de despatxos tecnològics

bufa contínuament

empudegant tot indret,

i una humanal pols

cada dia més profunda

cau més i més baix

fins perdre la realitat

de les seues pròpies petjades,

i ja no sap on va,

ni què fa.

dijous, 22 d’abril del 2021

VINE AMB MI

 

Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura, jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les  teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.

dimarts, 20 d’abril del 2021

L'HOME PERDUT



En silenci, en secret,

paraules tancades

dins el meu cor

voldrien esclatar

la última primavera,

encara que fos.


Tants anys han passat

sense dir-te res,

tants moments de desig

dels teus ulls,

de les teues mans,

del teu verb,

han fet de mi un estrany

que viu sense cap afany,

riu sense emoció

i s’alegra sense il·lusió,

que està en el món

com vaixell sense

timó ni brúixola,

a mercé de qualsevol

vent que bufe.

divendres, 16 d’abril del 2021

EM DIUEN BOIG



He vist eixir el sol, un altre dia,

aquí, allunyat de tot... de tots.

Entre els pins un vent em parlava

bellugant ses branques violentament,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


Un pit-roig trinava insistentment

a dalt d’un marge

mentre el cant de la tórtora

repetia el mateix so,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


De sobte, el solitari núvol

dibuixà estranyes formes

que amb el relleu de les muntanyes

esdevingué imatge enigmàtica,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.