diumenge, 13 de juny de 2021

MALEÏT TURISME... DE MASSES



«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»

El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.

Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.

dimecres, 19 de maig de 2021

DEL SILENCI

 


No sé què dir-te...

no em digues res,

el teu silenci

lapida les meues paraules,

que ja han soterrat

la teua infàmia.


No sé què dir-te...

no em digues res,

hui és un nou dia,

anem-se’n.



COM UNA LIBÈL·LULA

 





Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.
El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.
El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

MISSATGE



 La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

dijous, 13 de maig de 2021

Som U



Una vegada la mar em va dir:

Allà a la llunyania,

on es fonen els nostres cossos, 

és on has de mirar, 

però no amb els ulls 

sinó amb el cor, 

per saber comprendre.

I jo, des d'aquell tros florit de terra, 

vaig saber que també 

soc cel, terra i mar. 

Res hi ha de separat 

sinó unit en cos i ànima. 

Som U.

dilluns, 10 de maig de 2021

UN FOC QUE VA CREMAR

 


I li pregunte al record

del resguard de l'ànima

quina força oculta

et fa treure les llàgrimes,

i d'improvís

sent dintre meu

vestigis d'un foc

que va cremar

amb el fruir de les flors

i el desig dels seus colors,

aroma del seu cos

fonent-nos terra endins.


Fullam solitari,

groc i esmorteït,

el vent s'emporta

d'aquell indret

tota una vida...

d'un foc que va cremar.


dilluns, 3 de maig de 2021

POLSEGUERA

 


El món està emboirat de pols.


Opulent vent

de despatxos tecnològics

bufa contínuament

empudegant tot indret,

i una humanal pols

cada dia més profunda

cau més i més baix

fins perdre la realitat

de les seues pròpies petjades,

i ja no sap on va,

ni què fa.

dijous, 22 d’abril de 2021

VINE AMB MI

 

Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura, jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les  teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.

dimarts, 20 d’abril de 2021

L'HOME PERDUT



En silenci, en secret,

paraules tancades

dins el meu cor

voldrien esclatar

la última primavera,

encara que fos.


Tants anys han passat

sense dir-te res,

tants moments de desig

dels teus ulls,

de les teues mans,

del teu verb,

han fet de mi un estrany

que viu sense cap afany,

riu sense emoció

i s’alegra sense il·lusió,

que està en el món

com vaixell sense

timó ni brúixola,

a mercé de qualsevol

vent que bufe.

divendres, 16 d’abril de 2021

EM DIUEN BOIG



He vist eixir el sol, un altre dia,

aquí, allunyat de tot... de tots.

Entre els pins un vent em parlava

bellugant ses branques violentament,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


Un pit-roig trinava insistentment

a dalt d’un marge

mentre el cant de la tórtora

repetia el mateix so,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.


De sobte, el solitari núvol

dibuixà estranyes formes

que amb el relleu de les muntanyes

esdevingué imatge enigmàtica,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.

dimecres, 31 de març de 2021

2030

                                                 


Cóm voleu que tinga l’ànim? Soc humà i habite aquest món en consciència. Si, soc conscient que dir coses amb sentit comú no te cap sentit ni cap coherència en aquesta època que m’ha tocat viure... Per què? Perquè la veu que guia el món és el diner, la seua paraula és llei, axioma de vida. Tot el demès ha estat condemnat al silenci i l’oblit. Sols els hostes de la solitud poden sobreviure, evadir-se... Ser d’aquest món però no estar amb ell és l'única experiència per salvar la dignitat humana.  

Vivim a les clavegueres on van a buidar el ventre les elits que controlen aquesta societat instal·lada en la indiferència. Ceguera, sordesa i analfabetisme convivent, humans sense sentiments, sense consideració de l’espai que xafiguen ni les repercussions que comporten les seues actituds i accions pel demà dels seus propis fills.

Un xiquet s’ofega i ningú es llança a l’aigua per salvar-lo perquè no s’arrisquen a malbaratar els bitllets que porten dins les butxaques. El planeta fa anys que clama la seua angoixa i, lluny de canviar els nostres procedirs, continuem explotant-lo sense treva en nom del “creixement”.

Realment, si ens preguntaren un a un als vora vuit-mil milions de persones que som al món sobre l’actual model de gerència sociopolítica, econòmica i mediambiental, ho aprovaríem? Doncs amb  l’arribada de l’Agenda 2030 (poca gent està assabentada) es vol donar “empoderament” als ciutadans per decidir cóm estructurar el futur desenvolupament sostenible (“sosterrible”)... Quina rialla!

Ja l’any 1974, l’informe Kissinger tenia com a màxima prioritat el control de natalitat en 13 països, doncs l'explosió demogràfica suposava una amenaça per EUA.  En 1994, a la Conferència de Població i Desenvolupament de Nacions Unides celebrada a El Cairo, David Rockefeller refereix la superpoblació com un problema que causa impactes negatius al medi-ambient... contaminació, exhauriment de recursos, pobresa, etc., i ja deia molt encertadament que a 2020 al món hi seriem 8 bilions d’ànimes. És menester controlar la població si volem portar a terme un desenvolupament sostenible com cal, vingué a dir. Allí es va encetar l’Agenda 2030.

Els servils del sistema, eixos polítics que creuen parlar a una majoria de borregos (alguns d’ells d’una penúria intel·lectual insuperable) , defensen l’Agenda 2030 parlant de participació tot dient que a 198 països de 202 que conformen l’ONU, s’ha exposat i s’ha donat veu almenys a 8 milions de persones respecte aquest projecte. Però, què son vuit milions quan al món en som vuit-mil milions? Què són 198 països davant milers de territoris i cultures diferents i úniques? I continuen amb la cançó de la igualtat, de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i la fam, protegir els ecosistemes, etc., o siga, tot allò que ve prometent-se des de fa cent anys cada vegada que hi ha una cimera d’alt nivell. I cada vegada estem pitjor.

Però, els servils del sistema continuen: davant la revolució tecnològica, més del 40% dels treballadors al món hauran de «reinventar-se». Clar, ells no cal que es reinventen perquè ja cobren a desdir per inventar-se les falsedats que han d’eixir de les seues boques en nom del Nou Ordre Mundial.

El desenvolupament sostenible ha existit sempre fins l’arribada de la revolució industrial i les seues multinacionals, corporacions i fons d’inversió, que hui suposen més del 75% del PIB mundial i financen tots els estaments, entre ells la ONU, OMS, OMC, FMI, etc., o siga, el futur ministeri global de salut, de comerç, d’economia, de treball...

Plantege al lector: el Planeta es troba en una situació crítica en tots els aspectes, són els llauradors, els pobles originaris, els mariners, els ramaders, els treballadors de qualsevol ofici, el comú de la gent, responsables d’aquesta situació? Doncs segons els hereus de Rockefeller, així és. Els abusos i agressions de les grans multinacionals als territoris no tenen res a vorer, les seues fundacions filantròpiques així ho anuncien.

Les sancions milionàries dels estats als bancs que transgredeixen lleis són ingressades als mateixos bancs dels estats. Els mateixos que destrossen el medi, que provoquen guerres, malalties i crisis són els mateixos que gestionen tots els recursos del Planeta i ara volen administrar l’Agenda 2030. Quin paper, doncs, juguem les persones? Quina veu ens representa quan ja estan diguem-nos que al 2030 no tindrem res però serem feliços, que va a desaparèixer el diner físic, que els robots destruiran milers de llocs de feina o que portarem al damunt un dispositiu amb totes les nostres dades biològiques, comercials i de localització? Parlar de democràcia aquí és una obscenitat. Açò és una imposició amb tota regla, perquè...

Què podem esperar d’una societat alienada a través de mòbils i demès enginys electrònics que ha deixat de pensar? Fa temps es va suprimir la filosofia i les humanitats a les Universitats, ara tenim programes demencials per TV tots els dies i a tota hora. És la estratègia d’una elit que impedeix als seus fills l’ús generalitzat de dispositius electrònics... doncs ells seran els futurs líders de l’Ordre Mundial.

 


dimarts, 23 de març de 2021

CARREFOUR


Quatre genets vénen per quatre camins: 

el camí de la fam, 

el camí del virus, 

el camí de la guerra, 

el camí de la mort.


En el primer les llàgrimes parlen, 

en el segon les paraules s'ofeguen,

en el tercer el verb agonitza, 

en el quart els mots sucumbeixen.


Quatre genets a la cruïlla es troben 

amb seus estris intactes,

res menester han trobat...

la feina estava feta.


Quatre genets al món han arribat.


diumenge, 14 de març de 2021

LLIBERTAT!


                  

La llibertat no s’aprèn, no és cap virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles... senzillament va subjugada a la Vida, li és immanent.

 Però, aquesta “nova normalitat”, aquest imminent “nou ordre mundial”, vol legislar allò establert per la Vida trencant els vincles humans amb la totalitat i la seua reciprocitat.

 

La naturalesa, l’aigua, la cultura i ara la llibertat, estan sent legislades. Però la llei no és la justícia ni la justícia es pot legislar.

 

Som sobirans de nosaltres mateixos, milers de milions de mans unides constitueixen un poder incommensurable que cap exèrcit ni armament pot vèncer, perquè la força de la consciència, la força de l’amor per la Vida, la força de la dignitat humana, és un esperit invisible que mou muntanyes, que commuta el temps i l’espai, que ho pot tot.

 

La llibertat és a les nostres mans i aquesta és inexpugnable. L’astre ens il·lumina tots els dies per fer record del nostre ésser: Som llum! Som naturalesa! Som món! Som llibertat!

És l’instant de lucidesa que ens abstrau d’aquest món de foscor i manipulació que no volem, aleshores ens adonem... sols en aquell instant.

 

Caldrà, doncs, fer l’instant etern per mantenir-nos elevats baix la llum d’un cel immens de llibertat que ens empeny dintre nostre actituds de respecte i compromís davant la Vida, ara mateix! És ara mateix que ens reclama subversió i lluita global contra aquest “sistema” tecnològic-capitalista inhumà i pervers.

 

Si ja haveu comprés la llibertat, si ja haveu dialogat, si ja us sentiu lliures, és que haveu retornat a l’origen: Som u, som llibertat!

 

Deixem volar la papallona, l’amor i la llibertat.

 

dissabte, 20 de febrer de 2021

QUALIS REX, TALIS GREX

 


                         

El 22 de Juliol de 1969, davant les corts franquistes, un lladre li va dir a un altre: tu seràs rei!

 I aquest, “jurant” els principis nacionals del “movimiento”, va pensar: serè garant d’aquest  projecte democràtic pactat que esdevindrà monarquia parlamentaria, amb una Constitució que no juraré. Seré la corda que perpetuarà l’Espanya immortal: faré un nus per cada pare de la Constitució i així deixar “todo bien atado”. Jo seré el rei i la llei! Així seré jo, així serà el meu poble!

 Aquell model d’estat que cap ciutadà va poder elegir ha arribat fins hui. Amb uns polítics generalment elegits per elits econòmiques, la ciutadania sols te opció de votar una llista tancada i proposada per  aquest grup reduït però retribuït. El poble no te dret a elegir cap candidat de manera individual i oberta, tampoc te cap poder per foragitar-lo si resulta corrupte. No hi ha separació de poders, cap poder vigila un altre sinó tot el contrari, la família política disposa els jutges al seu interès, cadascun en numero i color parlamentari pertinent. Un rei impune no responsable dels seus actes. Milers de polítics aforats. Una Constitució que no acompleix els seus articles: “Todos los poderes del estado emanan del pueblo”; “Todos somos iguales ante la ley”; “Derecho al trabajo y la vivienda digna”, etc., etc.

 Així, tenim un estat amb milers de víctimes de la dictadura desapareguts sense rebre reparació (el segon del món després de Cambodja); on tanquen a la presó cantants i artistes (el primer del món després d’Iran i Turquia); empresonen polítics que fiquen urnes per votar (patint condemnes més severes que alguns violadors i criminals); que envia policia a fuetejar persones decents i innocents; que cobreix la infàmia de centenars de corruptes amb toga de magistrat... però, què importa la infàmia si estan salvats els diners?

 Un estat on els seus polítics es pugen el sou quan els dona la gana, s’habiliten la compatibilitat de funcions i s’asseguren la jubilació en pocs anys de funció política; on hi ha 11 milions de pobres mentre els pocs milionaris segueixen fent-se més rics; on la mentida i l’oprobi cap a la seua ciutadania ha estat present des dels primers comicis a través d’uns programes electorals que mai no han acomplit amb la seua paraula, sense cap responsabilitat política ni punible; on s’han dilapidat milers de milions d’euros públics en infraestructures que no serveixen per res sense cap responsabilitat política ni punible; on cada any passa factura la corrupció política amb un cost d’uns 80.000 milions d’euros, etc., etc. 

 I així va tot, educació, sanitat, economia... 1´311 bilions d’euros de deute públic, 117’08% del PIB, de moment, amb un atur juvenil de més del 40% (el més alt de la UE), de moment.

 L’ex-rei a Abu Dhabi, on regeix una de les dictadures més ferotges del món, allà està festejant els milers de milions d’euros comissionistes i “Donjuanistes” mentre setanta “personalitats” (expresident del govern, ambaixadors, ministres, Alfonso Guerra; Martín Villa, el dels successos de Vitoria; Paco Vázquez, etc.) redacten un manifest de suport a l’emèrit glorificant la seua regència i justificant llur regularització amb hisenda per evitar el delicte fiscal de les targetes de crèdit amb fons opacs i demés excessos execrables. El fill de l’ex-rei no obri la boca, ni tan sols per condemnar uns seus militars que volien afusellar  26 milions d’espanyols .

Efectivament, a “Españistán del Caudillo” hi ha democràcia, a Espanya no.

 Moltes vegades ho he dit: la política i els polítics han esgotat la seua credibilitat, el poble ha perdut tot el seu poder. Els partits polítcs, en l’actual context capitalista-tecnològic global, són estèrils, el mateix que les monarquies són anacròniques. Les grans corporacions són forces supranacionals que mantenen un sistema corrupte amb superàvit de lleis (els estats més corruptes són els que més lleis tenen) on les persones no són més que objectes d’explotació i de negoci el mateix que la naturalesa i el medi.

L’única manera que els pobles “rescaten” la democràcia, els drets de la diversitat, la llibertat, sobirania i respecte mutu entre cultures, és canviant radicalment la forma de vorer i entendre el món: antropocentrisme per eco-centrisme, ecosofia.

 Cal forçar una metamorfosi social, cultural, econòmica i política que conduïsca, no a “reformar” el sistema sinó enderrocar-lo i començar de nou.  A les eleccions cal votar en blanc o no votar: sols d’aquesta manera el poble podrà recuperar tot el seu poder.

 

 

 

 

 

dilluns, 26 d’octubre de 2020

WASHINGTON 244


 

“Una societat que vol dominar el món, ha sigut i és una societat malalta, i aquesta societat malalta provoca una altra en sentir-se intimidada. Així continua hui el món, amenaçant-se els uns als altres sobre un polvorí nuclear anomenat Planeta Terra. El perill de l’home contra l’home és cosa de cada dia”.

 

És un país sense història,

no l'anomenaré.

Els filòsofs no participaren

en aquella Constitució,

no existien.

 

Un General sense educació general,

pretensiós i racista,

fou decà d’una supremacia armada

que hui dóna nom

al projecte institucional

de planificació pel terror global,

però legal.

divendres, 23 d’octubre de 2020

ORFE D’UN MATEIX

 


Enmig del silenci em ve una cançó,

de sobte, belluga el meu cor

per lliurar-se’n d’aquesta espina

hostatjada a la memòria d’una melodia

enyorada per l’inexorable pas del temps.

 

Com ànima que anhela

recuperar allò perdut,

el meu pensament viatja alçant el vol

a través del record a buscar-ho.

 

Porugues paraules encara hi nien allí

malgrat els anys, inhibides, paralitzades,

anquilosades, amarrades,

privades voluntàriament

de la seua llibertat...

Ah, Afrodita! Per què em deixares sol?

 

Però als braços de Morfeu

sóc valent i veig clar,

els sentiments mai no han estat empresonats.

Com un nadó que plora

quan no es troba bé,

tampoc jo vaig atrevir-me

a fer servir les paraules,

sols el plor... en solitud.

 

Aquí, en aquest Univers oníric t’abraçe,

i ens fonem enmig d’un Oceà d’estima

després d’haver-te buidat

el meu cor d’aquells verbs de sageta.

I sóc en pau, i sóc feliç.

 

Expira la cançó del meu present,

i se’n va amb ella la il·lusió

de passat i de futur.

Em cauen llàgrimes

que busquen tendresa i dolçor

d’unes mans que no m’acaronaran.

 

Ara mateix, sóc orfe de mi mateix.

 

 

dissabte, 12 de setembre de 2020

ELS PANDÈMICS



S’esvaneixen els honestos amb el cobdiciós alè del nou mite, agonitzen els desemparats baix l’opulenta ombra financera, s’enfonsen els savis d’humanitat trepitjats per l’arrogància tecnològica.

Nous glossadors de futur anuncien allò que mai no arriba, i des de les finestres de la meua vida veig passar tota aquesta multitud atabalada cap al virtual destí que l’especialista en felicitat projecta.

Aneu en compte! Aneu en compte! cride espaordit, però milions d’ones mediàtiques entelen contínuament l’espai que els cau a sobre, i se’ls fa la nit al seny... nit fosca.

Aquella falsa imatge, aquelles vils paraules...

Miren, escolten, assenteixen, produeixen, consumeixen... un dia rere l’altre... l’avidesa de diner, de posseir, demà seràs ric! Seràs feliç! Demà!... anuncia el capitalisme.

Però hui caldrà contar les innocents morts que hi pertoquen. No teniu consciència?

Venedors d’avantguarda, de prosperitat, de projectes de futur. Assassins de pobles, de cultures, de vides.

Apòstols de la infàmia, d’iniquitats legislades. Psicòpates, pandèmics: Mireu-los tirats de trage! Què parlen?

Vomiten paraules per menjar-se el món, desencarnades, divorciades de cor.

Són l’enginy de les seues polítiques, reflex del progrés i el creixement d’aquesta nova i democràtica pobresa occidental.

I continuen menjant, devorant l'últim tros de vida i de llibertat que queda, la resta, fa temps varen buidar dels seus ventres.

Encara, des de les finestres de la meua vida, veig passar a tota aquesta multitud atabalada...

Aneu en compte! Aneu en compte! Els cride espaordit, rebeleu-se! Sense por! Fem justícia! Lluitem per la vida i la dignitat abans que tot siga consumat!

Però la 5G ha cremat les neurones i el virus salvatge del capitalisme ha cangrenat l'esperit humà. Les portes del dimoni financer ja no es poden tancar, cap indret del món, cap poble, cap persona, no pot escapar d'aquest absolutisme global inhumà.

Sols la naturalesa de món i univers, sols la consciència d'aquesta magnanimitat, sols l'amor de la vida, pot exercir justícia, pot portar-nos una nova primavera, una nova innocència a l'ésser humà.

És a prop. Temps de desolació i de tragèdia abans d'aquest nou dia on els pandèmics i els seus deixebles seran aniquilats.



diumenge, 23 d’agost de 2020

TAN JOVES!


No va atrevir-se a acomplir el desig del seu cor en aquells temps que esclataven les flors... tan joves! Eren tant joves en aquell jardí de catorze primaveres!

Més de quaranta anys ha viscut en soledat, envoltat de gent, de soroll, acompanyat, estimat, però... en soledat.

Qui anava a pensar que aquella indecisió quasi infantil l'arrossegara  a la melancolía durant tota la seua  vida? El pes del temps es una pedra gravada amb un missatge: "Els sentiments no es poden amarrar"...  

Cada dia es sent més solitari entre tanta gent amiga, cada dia és més pesat pel pensament perpetu d'una imatge que mai no ha pogut abraçar... dies sense sol i nits sense lluna, així viu.

Si, cada nit observa les estrelles i desitja poder tornar a aquell Abril per dir-li el que hauria d'haver-li dit, però, mai no passa res, sols un record alleugera el seu patir.

La seua vida continua trista, estèril, marcida, a cent-vuitanta graus del centre del seu cor... n'està segur d'això.

I passen els dies, els anys, inexorables, i la pedra gravada... 

Sempre l'estimarà a un seu cor traspassat d'un record perenne de flors i colors, en aquell esclat  d'adolescència... fins el final dels seus dies.



divendres, 31 de juliol de 2020

COM UNA LIBÈL•LULA



Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.

El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.

El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

I així passen els dies
d'uns anys sense temps, perquè...
jo sóc temps! 

I el vaig aturar aquell dia
que el cor va mirar, va parlar,
va copejar i em va enrampar.

Així que, ja poden passar anys...
cinquanta, cent...
res no podrà marcir
l,eternitat d'un temps 
que sempre restarà jovent, sempre!

Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund...

Sóc nàufrag a l'oceà d'un món
que mai no he viscut. Per què?
No ho sé... o sí.

I m'ofegare sense remei 
portat pel vent 
de la meua pròpia inseguretat,
vetusta i penitent,
perseguit per la il·lusió perduda
d'una imatge sempre jove,
sempre present, sempre viva.

Sí! Allò que transcendeix la mort
és immortal, 
allò que mai no canvia enmig
del canvi és sagrat.

Perquè l'amor és incommensurable.

Com una libèl•lula, aturat, solitari,
en pensament profund...



dimarts, 26 de maig de 2020

AQUELLS DIES


    
                    
Voldria agafar la llunyania
d’aquells dies i fer-los presents,
ara mateix!
Viure la pretèrita realitat
d’aquella jovent experiència,
quan la llum del meu ésser
il·luminava nits que exploraven l’amor
i dies d’eterna il·lusió
entre rialles d’amics perduts.

La força i la flama
cremaven aquells dies
sense adonar-me...
hui no queda res,
sols un record.

Voldria agafar la llunyania
d’aquells dies i fer-los presents,
ara mateix!
Però el vent s’emportà aquell fum
de llibertats i desitjos,
de gosadia i felicitat...
tot allò...
sols un record.

divendres, 24 d’abril de 2020

7000 MILIONS O EL MÓN SE'N VA A LA MERDA


                                      


                     Les coses no van bé, de fa temps... 6.000 anys? L’ésser humà sempre ha buscat el camí de la felicitat, però sorgeix un problema cap a la seua consecució: equivocar-se de missatge i d’actitud.

Hem conquerit allò que creiem essencial per la nostra civilització transgredint la llei del “karma”( principi inherent al nostre ésser), intentant assolir el nostre estat de benestar en detriment de més de mitja humanitat.



Les colonitzacions i les guerres, l’explotació fins més enllà dels límits de la naturalesa... tota aquesta violència, tot aquest trencament dels ritmes sagrats de l’existència , ve arrossegat per aquest secular discurs del progrés i del modern.



1 de Maig de 1954. Atol de Bikini. Detonen bomba nuclear de 15 milions de tones, 1.000 vegades més potent que Hiroshima i Nagasaki. Contaminen i destrossen la vida marina, animals, vegetació. Els natius foren desplaçats i hui continua contaminat.



25 de Juliol de 1958. Pol Sud. Exploten bombes atòmiques a 19.000 mts. d’alçada, 200 milions de graus, ones expansives de 250.000 Km/h. Destrueixen 27 milions de Km2 de capa d’ozó.

Els residus nuclears de les 67 bombes llançades “en secret” entre 1946-58, són a un cementeri de formigó amb 73.000 m. cúbics de terra contaminada y badalls al sostre. 223.000 bidons de residus nuclears han sigut  llançats als oceans fins 1982, molts d’ells tenen fugues. Els països responsables es desentenen mentre  Fukushima continua vessant residus radioactius a l’oceà.



Quasi 15.000 armes nuclears hi ha al món, el 92% d’elles en mans de 9 països que s’han negat a signar el tractat de no proliferació d’armament nuclear aprovat per l’ONU.



El món ha patit més de 2.649 explosions atòmiques. En nom de què?



Però no són els països sinó els seus mandataris qui actuen així a partir d’una visió de món basada en la “posició de domini”.

dimecres, 15 d’abril de 2020

DÉNIA, QUO VADIS?


   
                        


“Era l’any 2001, vaig portar a ma uela  María a la caseta del Pare Pere, tenia 94 anys i en feia més de 30 que no havia tornat allí. No deixava de mirar per la finestra de l’auto tot dient: “Ai, senyor, senyor!” Què passa? Li vaig dir. “Si vinguera una guerra menjaríeu taulells”, contestà. Havia tingut una caseta al Montgó abans de la guerra, sabia el que deia.”

A finals del s. XIX, quan la crisi de la pansa, ja es criticava públicament que una ciutat no podia dependre econòmicament d’un únic sector, que una ciutat, per ser “gran”, havia de mantenir viva la diversitat de recursos agrícoles, industrials i comercials.

En pocs anys, les empreses auxiliars de la pansa es transformaren iniciant una nova etapa d’industrialització: fàbriques de farines, de conserves, de licors, de joguets, de teula, sastres, sabaters, confiters i forns de pa, fusters, boters (vi), ferrers, impremtes. Però també un important port (dels deniers fins fa quatre dies) pesquer i comercial amb línies internacionals, amb un ferrocarril lligat a ell que dinamitzava tota aquella estructura comercial. Teatre, cabarets, hotels, hostaleria, balnearis...

diumenge, 12 d’abril de 2020

LA FORÇA DE L'ODI



“Els voltors esperen pacients la tragèdia per alimentar-se i créixer, per això són carronyers, el mateix fan aquells que ataquen amb foc a discreció a un govern, siga el que siga, que ha de prendre decisions urgents davant una situació d’emergència sense precedents en democràcia”
Les persones, moltes vegades ens equivoquem. Anem amb les nostres conviccions pensant que són les millors i volem que aquestes visquen i obren.
En democràcia, grups majoritaris d’una particular ideologia poden governar un país, però hi ha una altra porció de ciutadania contraria a aquestes idees que ha de saber conviure baix dit govern.
D’altra banda, en una guerra mai s’aconsegueix la pau, sols la victòria, doncs els vençuts hauran de saber conviure sotmesos a la llei del conqueridor mentre busquen camins que els allibere d’allò que ofega la seua llibertat.
En democràcia “la majoria mana”. En una guerra “el més fort” guanya. Són dos grans injustícies, però aquest és un tema que transvasa aquest article, la qual qüestió es centraria en el diàleg de respecte en la diversitat i de solidaritat, entre altres.

dilluns, 23 de març de 2020

SEGUEIX AVANT!!



Segueix avant amb esperança i confiança. Perquè l’esperança és del present, sempre hem de mantenir-nos dempeus succeïsca el que succeïsca, i per això és necessari  resignar-nos a sofrir les diverses influències d'aquesta vida de colors tan variats, és així com aprenem a polaritzar-les en positiu amb aquesta immanent fortalesa de l’esperit humà. Digues-li a això "lleugeresa" i, en cert mode tindràs raó, perquè les flors i els colors no són més que àtoms que res no pesen en l'aire, però eixa lleugeresa és una part inherent de la nostra naturalesa humana, la qual, sense ella, sucumbiria baix el pes del temps.
Mentre siguem en aquest món, necessitem gaudir amb ell i amb tot el que ens oferix i fructifica a través de l’estima humana. La convicció per la qual aquesta vida finita no és més que el camí que ens porta a un fi més elevat, no ha d’impedir-nos gaudir-la i, veritablement, així hem d’actuar, perquè sense ella la nostra energia d'acció ens faltaria completament.
Cap injustícia, desgràcia o sofriment, per dolent i penós que siga per nosaltres, no ha de ser considerat com un obstacle condemnatori perpetu que ens subjuga i ens impedisca poder viure amb plenitud el dia a dia, no ha d'obligar-nos a deixar d'acomplir amb la nostra obligació davant la vida. Així, aprenem que sols la lluita diària pot vèncer les adversitats, doncs, per ella, descobrim amagats valors que ens porten a la convicció per la qual, indubtablement,  l'amor també és lleuger, però necessàriament poderós, transcendent i immortal, i per aquesta raó sempre s’acompleix el desig de l’últim criteri de qui te una consciència pura: la felicitat del perdó, de la justícia i de la pau eterna. Perquè l’eternitat també és del present.

diumenge, 22 de març de 2020

RÈQUIEM


                        

La saviesa ja no és a les llars, la xemeneia no vol fer foc i la vella cadira la pols soterra.
Ja no naixen paraules de corprendre, bressol d’infantesa ... ni les històries, ni les llegendes, ni els contes, fan volar la imaginació ni gaudir la innocència amb l’experiència d’amor donat, sublim, magnànim, immortal. L’infant no te temps d’agafar-se de la mà, sol camina el gaiato, camí de vida. Insensatesa.



Tecnologia i especialitzacions usurpen el temps d’un ésser condemnat al rellotge, confonent l’urgent amb l’important, l’amor amb l’interès, la dignitat amb l’altivesa, el prestigi amb ser famós, l’honradesa amb els títols... avarícia, possessions i diner, és allò que estimen, centre d'aquestes vides.

dimecres, 26 de febrer de 2020

ALS CIMS DEL FORMIGÓ


       
    

Als àtics del món hi niuen lladres, d’entre ells, al més alt, el bròfec del sistema dicta l’últim criteri de la seua monetitzada ment, esdevingut norma, precepte, llei, dia rere dia... mentre buida el seu ventre al wàter de marbre i plenes de merda es renta les mans a l’aixeta d’or.

Als àtics del món hi niuen lladres, asseguts en cadires, furten, arruïnen, destrueixen, empresonen, torturen, assassinen, arrasen pobles i cultures, devasten ecosistemes, contaminen la mar, els rius, la terra, l’espai... buiden d’ànima el món i d’esperit l’ésser humà.

Als àtics del món hi niuen lladres, blanquegen democràcies com blanquegen diners, trepitgen la decència prevaricant als seus despatxos, esmiquen l’equanimitat cohonestant la injustícia,  insulten la integritat prostituint els principis.

Als àtics del món hi niuen lladres, generen tragèdies en nom del progrés profusament anunciades per mesquins mitjans que infesten tot arreu, èter tòxic que ofega i mata les veus d’Assange, silenciant veritats, encobrint realitats per mor del capitalisme.

Als cims del formigó hi hostatgen voltors que s’alimenten dels seus crims. Víctimes del seu egoisme qui viu el desesper i l’oblit, aquells que no tenen veu, desplaçats forçats, refugiats de guerres. Víctimes dels seus èxits qui ens sacrifiquem per la merda del creixement, l’explotació, producció, competitivitat, consum, l’estat de benestar i qualitat de vida... esclava de la modernitat.

Als cims del formigó hi hostatgen voltors que baixen diàriament a recollir les seues borses dels mercats plenes de merda tacada amb sang de misèria i de guerra, menjar del bròfec, que buida el seu ventre al wàter de marbre i plenes de merda es renta les mans a l’aixeta d’or.


dimecres, 12 de febrer de 2020

TEMPS DE FOSCOR


La lluna parlava
el llenguatge de les ones, 
i ell, assegut al seu davant,
escoltava els seus planys
a cops de maror.

Les llàgrimes contestaven
llançant-se desesperades
en aquella Mediterrània,
buscant el camí de llum selenita,
fugint d'un temps de tenebres
abans que comence 
l'alba de les nits...
dia rere dia. 

dimecres, 5 de febrer de 2020

G-5, LA NOVA TELEFONIA


             
                             
“L’entrecot  és dintre el microones, li done al botó de 700W. Darrere el cristall observe... de sobte, allò comença a escalfar virulentament, treu fum! es crema!  cóm és possible?”

Parlem de radiofreqüència, microones, ones mil·limètriques a raó d’uns 2.450Ghz. (2.450.000.000 Hz. o cicles per segon) que incideixen sobre les molècules dels aliments.

L’actual telefonia mòbil 4G utilitza més del doble de la freqüència d’un microones domèstic, fins a 6Ghz. (6.000.000.000 Hz. per segon), evidentment, amb una potència que no passa de 2W. quan estem parlant. Aquest tipus de radiació podríem considerar-la “superficial” respecte a la incidència en l’ésser humà.

dimecres, 22 de gener de 2020

CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA



Durant molt temps, sobretot aquests últims decennis, que l’ésser humà es fa servir escandalosament dels recursos naturals del planeta i, com si d’un “buffet lliure” es tractés, els continua explotant en pro d’una “minoria rica” de la humanitat (L’1% més ric, magnats de corporacions i banca, te el doble de riquesa que 6.900 milions de persones. En som 7.500, dels quals vora la meitat viu amb menys de 5€ diaris).

Els efectes d’aquesta manera d’actuar en nom del “sistema” capitalista, són coneguts per tots: contaminació i extermini, no sols flora i fauna, sinó també cultures i humans. És resultat d’un ideal de món basat en l’autoritat econòmica, divorciat de l’antiga relació de vincle amb la totalitat. Els pobles que encara viuen abraçats en diàleg amb la naturalesa i el cosmos, són agredits pel totalitarisme tecnològic, trencant els seus ritmes i llur destí comú.

diumenge, 12 de gener de 2020

SATANÀS I ELS XIQUETS







No, no és un “fake news”:  “Temple Satànic” ha estat reconegut oficialment com església i el “satanisme” com a religió als EEUU, amb dret a disposar de subvencions i d’accés a espais públics en pro de la llibertat d’expressió i el laïcisme.
Etimològicament, “religió” (re-lligar) significa “acció i efecte de lligar fortament”. Ontològicament ho interpretaríem com “ficar al centre de les nostres vides allò que aprenem a estimar”.


Fa poques setmanes, ha estat publicat un nou llibre sobre “dimonis” adreçat a xiquets i xiquetes d’entre 5 i 10 anys, “A Children Book of Demons”, amb la finalitat de despertar en els infants el culte a “En Banyeta” d’una manera perversament divertida, com si el maligne fos un heroi al qual impetrar o imitar.

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'ÉSSER HUMÀ S'ALLUNYA DE L'HUMÀ


Encara no sent important, hui tot és urgent i ràpid en aquesta carrera desesperada cap a l’absurd d’una meta situada a la línia de fuga d’un futur que mai no arriba.  Ens deixem l’ànima en algun indret del camí incitats per la propaganda política de progrés, de creixement indefinit i prosperitat... esdevenint esclaus del món modern.

 Immediatesa en les transaccions econòmiques, expansió de les mercaderies, robotització de la producció,  individus que es creuen déus i ens diuen el que hem de fer per poder gaudir de “les seues democràcies”: parlar una sola llengua: la dels mercats; professar una sola religió: la dels mercats; respectar una sola llei: la dels mercats; acomplir amb els nostres deures: servir els interessos dels mercats... consumint, contaminant, destruint . Així, el progrés (fora de l’humà), consisteix en la mercantilització i monetització de tot àmbit, de la vida mateixa.