DESPERTEM!!

 

RÈQUIEM

 

Continuen ferint muntanyes

de formigó metrallades.

Foradades sense pietat,

sucumbeixen nius d’aus

estimbats amb l’espantat vol

dels progenitors. Allà baix,

esmicolades llorigueres

d’animals desnonats

en són testimoni

de la roïndat humana.

La pedra viva veu el cel

abans d’ofegar-se amb el ciment,

com carn alçada d’accidentat

en cura de mercromina.

Silenci, les criatures se’n van,

la vegetació és un plany

que ningú no sap escoltar.

Cent pins han tallat

en un moment

trencant el seu cicle de vida,

a ningú no li importa...

Els del poble veuen turisme,

els del poble veuen progrés.

LA PEDRA

 

"En record de la sendeta del marge roig"

Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.

Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...

FERRALLA

No cal que em digues res...

jo també he vist, he plorat

de ràbia, d’impotència,

perquè aquest mal

és a tot arreu, tot ho penetra,

des de les grans ciutats fins

els indrets més amagats de la terra,

incloses les entranyes més insondables.

El nostre cor s´ha endurit.

El metal és fred,

insensible, dur, inclement.

El metal de metalls

que governa la ferralla humana

m’ofereix els seus àpats contínuament,

suculents, provocadors,

farcits d’un desig irresistible

de possessió i plaer,

però el meu esperit encara resisteix,

no sé per molt de temps

davant aquesta civilització

de concupiscència encarnada.

Si, el cor de les personers

ha endurit, ja és ferro.

EXTRANY AL MEU POBLE

 

Han prostituït el meu poble,

despullat, humiliat,

violat, fornicat

per aquesta gentola

empatxada de diner,

golafre de territori,

insaciables depredadors

d’espais bells i estimats

per aquells que els habitàvem...

Maleïdes lleis urbanístiques!

Maleïts puteros del formigó!

PASSEM...

 

I.A.

La degradació de la naturalesa és reflex de nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...

Ja parlen les llàgrimes del filòsof,

les seues paraules fa temps

expiraren en càtedres d’indiferència

als parlaments del món.

Però, des d’aleshores,

un vent insistent no amaina:

enlairades, han estat penetrades

als indrets profunds

de l’enteniment humà...

allí han trobat

el seu destí fatal.

Coneixement i consciència,

saviesa i humanitat,

amor i vida,

divorci, desintegració.

PLOU

És diumenge, plou,

assegut davant el cristall

mire la muntanya

ocupada pels núvols.

I entre les ratlles transparents

el meu pensament 

vol fugir...

Com cau una pedra

a l'aprofundir de la mar,

lleugera i dolçament,

arribe al fons insondable

de pau i d'amor, lluny,

on res em pertorba.

Que no deixe de ploure.

COMENÇA LA NIT

Comença la nit. He vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una urbs que ja no conec, ni vull conèixer. Havia estat endormiscat, adormit... o m’haurien sotmés a la hipnosi del progrés? Sí, potser això últim, crec. Però hui he despertat.

A sigut aquest matí. Un grapat de teuladins trinaven com desesperats per una teulada i, com si algú m’hagués programat, automàticament s’avivà en mi la memòria d’aquells anys de carrers de pols i arbredes, absents d’immediateses i d’estrés, de sorolls que enverinen l’esperit i de gent estranya que no diu «bon dia».

L'ESTRELLA

 

Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.

Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.

Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...

BANCS "AMIGOS"

 

Santander, BBVA, CaixaBanc, Sabadell, Bankinter... aquests grans bancs del Ibex35, entre gener i setembre, han generat un benefici de quasi 16.000 milions d’euros, un 52% més que abans de la pandèmia. Tanmateix, en aquest mateix període han estat comiats quasi 15.000 empleats d’aquestes entitats, producte de les fusions amb altres bancs més petits i del tancament d’oficines, sobretot a pobles més menuts.

ALLÒ MARCIT

 

al meu pare

Els dies de sol se’n van,

i pel vell camí

queda el somriure de les flors,

la collita de les primícies,

l’alegria d’ésser fèrtil,

la frescor d'aquells trenc d'alba...

És el que veig

quan m’ature

i mire enrere,

a la llunyania.

Aquest camí s’ha fet curt,

tanmateix, ja el crepuscle

que anuncia la nit és aquí,

i tot comença

a perdre color.

Els ulls, decrèpits,

es resignen

davant la realitat,

i el sentit d’allò marcit

et revela cada instant,

cada moment, intens,

de joia, d’estima,

com ritu sagrat

que el temps registra

i que mai no es perd,

cap paraula, cap carícia, cap alè...

Sóc aquí,

concentrat en el culte

encanudit de la meua vida,

tot esperant els dies que resten,

ja freds i enterbolits,

fins que arribe la nit...

El sentit d’allò marcit.

LA NIT DEL MEU POBLE

 

L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:

EL FOLL

Vaig anar a visitar un amic meu que viu sol fa molts anys, allunyat del soroll de les ciutats. Molts el prenen per boig, jo no. Tots som intèrprets del llenguatge de la naturalesa, quan més xiquet eres més perceps, ara me’n adone. Així em va parlar:

L’AU

És un dia de vent,

ha plogut, el cel és gris,

jo, assegut davant la finestra,

allà lluny albire un au,

gran, potser un àguila,

que volta i volta fent tombs,

ara ascendeix, ara baixa,

quasi sense agitar les ales,

pareix que el vent l’ajude

i el relleu de la muntanya

li marque el límit de davallada

mentre el fullam dels arbres

aplaudeix l’espectacle...

què hi farà?

Siguem reals: guanyar-se la vida,

sobreviure!

Sí, em lleve de la cadira,

vaig a prepara el dinar...

tots hem de sobreviure!

MORT

Entra sense clau,

sense dir res,

i et furta la vida d'improvís,

espontàniament,

impassible al dol dels estimats,

impertèrrit a l'esperit pertorbat

per la pèrdua,

així arriba la sentència

dictada al nàixer

de les persones,

futur cert, inexorable,

que molts obliden...

i se'n recorden massa tard.

TOTS SANTS

Abandonat el camí,

velles sendes de segles

hui són orfes

de tradició i de costum.

Abandonat el respecte,

els nostres morts

són víctimes atàviques

dels seus propis fills,

joventut perduda

al laberint del diable.

SUBMERGIT EN LA MEMÒRIA

Voldria, amb els ull tancats,

enlairar la meua mà

i agafar aquells temps

allunyats de la decadència,

quan el fruir dels nostres cossos

anunciaven la plenitud del desig

de la primera vegada, 

més enllà de la innocència

que ja havíem deixa't,

no del tot...

ANEM FENT POBLE

 

El sol se’n va, es fa tard,

els dies de tempesta, pel ponent,

no els hi tindré en compte.

En mi queda la seua llum

i l’esclat de les flors d’arrel

baix aquest cel d’esperança

dipositat en mi.

La terra davant meua

i l’empenta de les seues petjades

recorden el meu deure,

el llom jove llaurarà

pel demà dels esclats,

fins el final d’un altre dia.

EL TRIOMF DE LA FALSEDAT

 

Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!

L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.

EL QUE VEIG

Veig a Posidó, veig a Neptú,

perquè la mar sempre és blava,

plenitud de vida,

pau que niua a les profunditats,

i uns i altres,

aiguats natius,

viuen... sense més.

Però, aquí dalt,

hi són els de Posidó,

hi són els de Neptú,

i es furten la vida

els uns contra els altres,

oriünds i forasters,

buscant la mort... sense més.

SOL

 

Mesquins!!

No pertorbeu 

la pau de la solitud,

últim refugi

on preservar la dignitat.

L’AVI DE LA NIT

 

Seia totes les nits

al banquet de pedra,

baix el galà de nit.

Jo l'observava

des de la meua finestra.

Una bombeta de 25W

donava penombra

a aquell carrer

de terra i de pedres,

front l’estació d’Alacant.

Dos punts de llum verda,

minúsculs però cridaners,

m’indicaven el ras de terra,

i a prop seu,

com restes de tronc

d’arbre mort,

s’intuïen els seus peus.

Finals de Juliol,

grills i lluernes,

un cel farcit d’estrelles

feia d’aquell lloc

l’escenari d’allò que,

hui, cinquanta anys després,

he comprés.

MALPARITS!!

 

(A cura d'Hubi, allà on sigues)

Sóc a un món de cretins

empudegats de tecnologia,

d’imbècils deixats anar

per displays dissenyats

pel dictat del capital.

Sóc a un món d’idiotes

consumats pel consum

d’allò que els consumeix

sense adonar-se’n,

per això són idiotes.

Sóc a un món d’ulls pixelats

absents de resolució humana,

embriagats de realitats virtuals.

Sóc a un món d’insolència,

d’indiferència davant la tragèdia

global de mort i exterminis,

d’indolència davant llàgrimes

que imploren el xicotet

indici d’una esperança.

LA SEUA IMATGE

El sentiment d’un primer amor

mai no arribat

per absurdes actituds,

queda tancat

a la dolça presó del cor.

Els anys passen i passen

sense advertir la gran força

acumulada que,

com erupció de volcà,

és llançada a la vista

d’aquella flor

sempre jove del record,

que vol estimar

i cuidar tots els dies

de la seua vida...

CEL NOCTURN

Anit mirava el cel...

o el cel em mirava a mi,

no ho sé,

ho dic perquè aquella estrella

va deixar de brillar sobtadament

al punt de pensar en el món.

Si, jo pertany a l’Univers,

estem connectats...

el cel em mirava a mi.

1919

Recorda María el balls en aquella casa de  l'estació d'Alacant,  on vivia... Ja no hi és. 

Joiós ambient entre el xiulit del tren i les veus i les guitarres, farcits de 14 anys d'incipient jovenalla... Ja no hi és. 

I tot passa, com diu Heràclit, però res es perd, com diu qui estima en un temps que es fa difícil estimar perquè... és tan fàcil endurir els cors! és tan fàcil embossar el sentiment! és tan fàcil destrossar-ho tot en nom del progrés!

Cada dia queda menys humanitat on guardar l'estima, aquella immortal estima que ja no hi és perquè... hem negligit l'esperit.

MALEÏT TURISME... DE MASSES

«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»

El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.

Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.

DEL SILENCI

 

No sé què dir-te...

no em digues res,

el teu silenci

lapida les meues paraules,

que ja han soterrat

la teua infàmia.

No sé què dir-te...

no em digues res,

hui és un nou dia,

anem-se’n.

COM UNA LIBÈL·LULA

 

Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.
El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.
El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

MISSATGE

 La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.

Som U

Una vegada la mar em va dir:

Allà a la llunyania,

on es fonen els nostres cossos, 

és on has de mirar, 

però no amb els ulls 

sinó amb el cor, 

per saber comprendre.

I jo, des d'aquell tros florit de terra, 

vaig saber que també 

soc cel, terra i mar. 

Res hi ha de separat 

sinó unit en cos i ànima. 

Som U.

UN FOC QUE VA CREMAR

 

I li pregunte al record

del resguard de l'ànima

quina força oculta

et fa treure les llàgrimes,

i d'improvís

sent dintre meu

vestigis d'un foc

que va cremar

amb el fruir de les flors

i el desig dels seus colors,

aroma del seu cos

fonent-nos terra endins.

Fullam solitari,

groc i esmorteït,

el vent s'emporta

d'aquell indret

tota una vida...

d'un foc que va cremar.

POLSEGUERA

 

El món està emboirat de pols.

Opulent vent

de despatxos tecnològics

bufa contínuament

empudegant tot indret,

i una humanal pols

cada dia més profunda

cau més i més baix

fins perdre la realitat

de les seues pròpies petjades,

i ja no sap on va,

ni què fa.

VINE AMB MI

 

Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura, jo hagués estat encertat...

La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les  teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.

L'HOME PERDUT

En silenci, en secret,

paraules tancades

dins el meu cor

voldrien esclatar

la última primavera,

encara que fos.

Tants anys han passat

sense dir-te res,

tants moments de desig

dels teus ulls,

de les teues mans,

del teu verb,

han fet de mi un estrany

que viu sense cap afany,

riu sense emoció

i s’alegra sense il·lusió,

que està en el món

com vaixell sense

timó ni brúixola,

a mercé de qualsevol

vent que bufe.

EM DIUEN BOIG

He vist eixir el sol, un altre dia,

aquí, allunyat de tot... de tots.

Entre els pins un vent em parlava

bellugant ses branques violentament,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.

Un pit-roig trinava insistentment

a dalt d’un marge

mentre el cant de la tórtora

repetia el mateix so,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.

De sobte, el solitari núvol

dibuixà estranyes formes

que amb el relleu de les muntanyes

esdevingué imatge enigmàtica,

i jo, a qui em diuen boig,

tot entenia.

2030

                                                 

Cóm voleu que tinga l’ànim? Soc humà i habite aquest món en consciència. Si, soc conscient que dir coses amb sentit comú no te cap sentit ni cap coherència en aquesta època que m’ha tocat viure... Per què? Perquè la veu que guia el món és el diner, la seua paraula és llei, axioma de vida. Tot el demès ha estat condemnat al silenci i l’oblit. Sols els hostes de la solitud poden sobreviure, evadir-se... Ser d’aquest món però no estar amb ell és l'única experiència per salvar la dignitat humana.  

Vivim a les clavegueres on van a buidar el ventre les elits que controlen aquesta societat instal·lada en la indiferència. Ceguera, sordesa i analfabetisme convivent, humans sense sentiments, sense consideració de l’espai que xafiguen ni les repercussions que comporten les seues actituds i accions pel demà dels seus propis fills.

Un xiquet s’ofega i ningú es llança a l’aigua per salvar-lo perquè no s’arrisquen a malbaratar els bitllets que porten dins les butxaques. El planeta fa anys que clama la seua angoixa i, lluny de canviar els nostres procedirs, continuem explotant-lo sense treva en nom del “creixement”.

Realment, si ens preguntaren un a un als vora vuit-mil milions de persones que som al món sobre l’actual model de gerència sociopolítica, econòmica i mediambiental, ho aprovaríem? Doncs amb  l’arribada de l’Agenda 2030 (poca gent està assabentada) es vol donar “empoderament” als ciutadans per decidir cóm estructurar el futur desenvolupament sostenible (“sosterrible”)... Quina rialla!

Ja l’any 1974, l’informe Kissinger tenia com a màxima prioritat el control de natalitat en 13 països, doncs l'explosió demogràfica suposava una amenaça per EUA.  En 1994, a la Conferència de Població i Desenvolupament de Nacions Unides celebrada a El Cairo, David Rockefeller refereix la superpoblació com un problema que causa impactes negatius al medi-ambient... contaminació, exhauriment de recursos, pobresa, etc., i ja deia molt encertadament que a 2020 al món hi seriem 8 bilions d’ànimes. És menester controlar la població si volem portar a terme un desenvolupament sostenible com cal, vingué a dir. Allí es va encetar l’Agenda 2030.

Els servils del sistema, eixos polítics que creuen parlar a una majoria de borregos (alguns d’ells d’una penúria intel·lectual insuperable) , defensen l’Agenda 2030 parlant de participació tot dient que a 198 països de 202 que conformen l’ONU, s’ha exposat i s’ha donat veu almenys a 8 milions de persones respecte aquest projecte. Però, què son vuit milions quan al món en som vuit-mil milions? Què són 198 països davant milers de territoris i cultures diferents i úniques? I continuen amb la cançó de la igualtat, de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i la fam, protegir els ecosistemes, etc., o siga, tot allò que ve prometent-se des de fa cent anys cada vegada que hi ha una cimera d’alt nivell. I cada vegada estem pitjor.

Però, els servils del sistema continuen: davant la revolució tecnològica, més del 40% dels treballadors al món hauran de «reinventar-se». Clar, ells no cal que es reinventen perquè ja cobren a desdir per inventar-se les falsedats que han d’eixir de les seues boques en nom del Nou Ordre Mundial.

El desenvolupament sostenible ha existit sempre fins l’arribada de la revolució industrial i les seues multinacionals, corporacions i fons d’inversió, que hui suposen més del 75% del PIB mundial i financen tots els estaments, entre ells la ONU, OMS, OMC, FMI, etc., o siga, el futur ministeri global de salut, de comerç, d’economia, de treball...

Plantege al lector: el Planeta es troba en una situació crítica en tots els aspectes, són els llauradors, els pobles originaris, els mariners, els ramaders, els treballadors de qualsevol ofici, el comú de la gent, responsables d’aquesta situació? Doncs segons els hereus de Rockefeller, així és. Els abusos i agressions de les grans multinacionals als territoris no tenen res a vorer, les seues fundacions filantròpiques així ho anuncien.

Les sancions milionàries dels estats als bancs que transgredeixen lleis són ingressades als mateixos bancs dels estats. Els mateixos que destrossen el medi, que provoquen guerres, malalties i crisis són els mateixos que gestionen tots els recursos del Planeta i ara volen administrar l’Agenda 2030. Quin paper, doncs, juguem les persones? Quina veu ens representa quan ja estan diguem-nos que al 2030 no tindrem res però serem feliços, que va a desaparèixer el diner físic, que els robots destruiran milers de llocs de feina o que portarem al damunt un dispositiu amb totes les nostres dades biològiques, comercials i de localització? Parlar de democràcia aquí és una obscenitat. Açò és una imposició amb tota regla, perquè...

Què podem esperar d’una societat alienada a través de mòbils i demès enginys electrònics que ha deixat de pensar? Fa temps es va suprimir la filosofia i les humanitats a les Universitats, ara tenim programes demencials per TV tots els dies i a tota hora. És la estratègia d’una elit que impedeix als seus fills l’ús generalitzat de dispositius electrònics... doncs ells seran els futurs líders de l’Ordre Mundial.

 

CARREFOUR

Quatre genets vénen per quatre camins: 

el camí de la fam, 

el camí del virus, 

el camí de la guerra, 

el camí de la mort.

En el primer les llàgrimes parlen, 

en el segon les paraules s'ofeguen,

en el tercer el verb agonitza, 

en el quart els mots sucumbeixen.

Quatre genets a la cruïlla es troben 

amb seus estris intactes,

res menester han trobat...

la feina estava feta.

Quatre genets al món han arribat.

LLIBERTAT!

                  

La llibertat no s’aprèn, no és cap virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles... senzillament va subjugada a la Vida, li és immanent.

 Però, aquesta “nova normalitat”, aquest imminent “nou ordre mundial”, vol legislar allò establert per la Vida trencant els vincles humans amb la totalitat i la seua reciprocitat.

 

La naturalesa, l’aigua, la cultura i ara la llibertat, estan sent legislades. Però la llei no és la justícia ni la justícia es pot legislar.

 

Som sobirans de nosaltres mateixos, milers de milions de mans unides constitueixen un poder incommensurable que cap exèrcit ni armament pot vèncer, perquè la força de la consciència, la força de l’amor per la Vida, la força de la dignitat humana, és un esperit invisible que mou muntanyes, que commuta el temps i l’espai, que ho pot tot.

 

La llibertat és a les nostres mans i aquesta és inexpugnable. L’astre ens il·lumina tots els dies per fer record del nostre ésser: Som llum! Som naturalesa! Som món! Som llibertat!

És l’instant de lucidesa que ens abstrau d’aquest món de foscor i manipulació que no volem, aleshores ens adonem... sols en aquell instant.

 

Caldrà, doncs, fer l’instant etern per mantenir-nos elevats baix la llum d’un cel immens de llibertat que ens empeny dintre nostre actituds de respecte i compromís davant la Vida, ara mateix! És ara mateix que ens reclama subversió i lluita global contra aquest “sistema” tecnològic-capitalista inhumà i pervers.

 

Si ja haveu comprés la llibertat, si ja haveu dialogat, si ja us sentiu lliures, és que haveu retornat a l’origen: Som u, som llibertat!

 

Deixem volar la papallona, l’amor i la llibertat.

 

QUALIS REX, TALIS GREX

 

                         

El 22 de Juliol de 1969, davant les corts franquistes, un lladre li va dir a un altre: tu seràs rei!

 I aquest, “jurant” els principis nacionals del “movimiento”, va pensar: serè garant d’aquest  projecte democràtic pactat que esdevindrà monarquia parlamentaria, amb una Constitució que no juraré. Seré la corda que perpetuarà l’Espanya immortal: faré un nus per cada pare de la Constitució i així deixar “todo bien atado”. Jo seré el rei i la llei! Així seré jo, així serà el meu poble!

 Aquell model d’estat que cap ciutadà va poder elegir ha arribat fins hui. Amb uns polítics generalment elegits per elits econòmiques, la ciutadania sols te opció de votar una llista tancada i proposada per  aquest grup reduït però retribuït. El poble no te dret a elegir cap candidat de manera individual i oberta, tampoc te cap poder per foragitar-lo si resulta corrupte. No hi ha separació de poders, cap poder vigila un altre sinó tot el contrari, la família política disposa els jutges al seu interès, cadascun en numero i color parlamentari pertinent. Un rei impune no responsable dels seus actes. Milers de polítics aforats. Una Constitució que no acompleix els seus articles: “Todos los poderes del estado emanan del pueblo”; “Todos somos iguales ante la ley”; “Derecho al trabajo y la vivienda digna”, etc., etc.

 Així, tenim un estat amb milers de víctimes de la dictadura desapareguts sense rebre reparació (el segon del món després de Cambodja); on tanquen a la presó cantants i artistes (el primer del món després d’Iran i Turquia); empresonen polítics que fiquen urnes per votar (patint condemnes més severes que alguns violadors i criminals); que envia policia a fuetejar persones decents i innocents; que cobreix la infàmia de centenars de corruptes amb toga de magistrat... però, què importa la infàmia si estan salvats els diners?

 Un estat on els seus polítics es pugen el sou quan els dona la gana, s’habiliten la compatibilitat de funcions i s’asseguren la jubilació en pocs anys de funció política; on hi ha 11 milions de pobres mentre els pocs milionaris segueixen fent-se més rics; on la mentida i l’oprobi cap a la seua ciutadania ha estat present des dels primers comicis a través d’uns programes electorals que mai no han acomplit amb la seua paraula, sense cap responsabilitat política ni punible; on s’han dilapidat milers de milions d’euros públics en infraestructures que no serveixen per res sense cap responsabilitat política ni punible; on cada any passa factura la corrupció política amb un cost d’uns 80.000 milions d’euros, etc., etc. 

 I així va tot, educació, sanitat, economia... 1´311 bilions d’euros de deute públic, 117’08% del PIB, de moment, amb un atur juvenil de més del 40% (el més alt de la UE), de moment.

 L’ex-rei a Abu Dhabi, on regeix una de les dictadures més ferotges del món, allà està festejant els milers de milions d’euros comissionistes i “Donjuanistes” mentre setanta “personalitats” (expresident del govern, ambaixadors, ministres, Alfonso Guerra; Martín Villa, el dels successos de Vitoria; Paco Vázquez, etc.) redacten un manifest de suport a l’emèrit glorificant la seua regència i justificant llur regularització amb hisenda per evitar el delicte fiscal de les targetes de crèdit amb fons opacs i demés excessos execrables. El fill de l’ex-rei no obri la boca, ni tan sols per condemnar uns seus militars que volien afusellar  26 milions d’espanyols .

Efectivament, a “Españistán del Caudillo” hi ha democràcia, a Espanya no.

 Moltes vegades ho he dit: la política i els polítics han esgotat la seua credibilitat, el poble ha perdut tot el seu poder. Els partits polítcs, en l’actual context capitalista-tecnològic global, són estèrils, el mateix que les monarquies són anacròniques. Les grans corporacions són forces supranacionals que mantenen un sistema corrupte amb superàvit de lleis (els estats més corruptes són els que més lleis tenen) on les persones no són més que objectes d’explotació i de negoci el mateix que la naturalesa i el medi.

L’única manera que els pobles “rescaten” la democràcia, els drets de la diversitat, la llibertat, sobirania i respecte mutu entre cultures, és canviant radicalment la forma de vorer i entendre el món: antropocentrisme per eco-centrisme, ecosofia.

 Cal forçar una metamorfosi social, cultural, econòmica i política que conduïsca, no a “reformar” el sistema sinó enderrocar-lo i començar de nou.  A les eleccions cal votar en blanc o no votar: sols d’aquesta manera el poble podrà recuperar tot el seu poder.