Com un ocell
que no troba el seu arbre
i vola desesperat, sense treva,
buscant la seua llar,
així va morir aquell home,
esgotat per viure en pena
des del dia que el desig
de l'imprevisible li va furtar
el seu amor... també la seua vida.
"ELS ÉSSERS HUMANS S'ANGUNIEGEN PER L'OPINIÓ QUE TENEN DE LES COSES, NO PER LES COSES MATEIXES"
* No volen que el valencià siga llengua vehicular d'À Punt.
* Deixen morir el Dret Civil Valencià, tot impedint que Les Corts puguen legislar en matèria civil recuperant d’aquesta manera tot un atribut d’autogovern que es remet als Furs, abans que el Borbó Felip V prohibira la nostra llengua a les institucions, notaries, registres, esglésies, cremara llibres, incloses bíblies, i imposara el Decret de Nova Planta (llei i govern de Castella).
I jo em pregunte: Per què aquest partit polític i
el seu complementari (que no anomenaré per respecte al diccionari, al llatí i a
la cultura que representa), actuen d’aquesta manera davant la nostra llengua?
Ja portem més de 40 anys amb la mateixa patranya política: “Això no és
valencià, és català”, i a partir d’aquí comença la campanya anticatalanista de
sempre, on s’inclou els Països Catalans, la independència i demés arguments
adients al vot dels seus partidaris.
No, miren vostès: açò s’anomena “odi” a la nostra
llengua, un “enemic” a batre. Fins aquest punt arriba l’extremisme d’aquells
que creuen estar escudats per la posició de domini que representa “la unidad”
en detriment de “la unió”.
Al diccionari de la RAE hi han incorporades quasi
5000 paraules hispanoamericanes, les quals, la majoria ningú no coneix, però
són un orgull i una riquesa cultural. Efectivament, així és. Tanmateix, no te
s’ocórrega dir “avi”, “servei”, “aixeta”, “flassada”, perquè ja t’etiqueten de
“català” i et miren amb mal ull, encara que els nostres avis les utilitzaren. I
tan se val si els filòlegs ens asseguren que és la mateixa llengua o que el rei
Jaume jurara, davant les Corts Valencianes, els Furs del Regne a la ciutat de València en... quina llengua? La
qüestió és “ofrenar noves glòries” amb el blaverisme per un costat i, per
l’altre, dividir i evitar la promoció de la nostra cultura. Se’n recorda algú
de “Radio 4” a Radio Nacional i el seu programa “Àrea Mediterrània” als anys
80? Va desaparèixer quan s’advertia el seu èxit, doncs es promovia llengua i
cultura comunes: català-valencià-balear.
Així, hem anat a pitjor, fomentant la discòrdia i
l’enfrontament des de les mateixes institucions, vergonyós. A Orba... Orba! Fa
pocs dies, varen increpar, en plenes festes del poble, una cantant per cantar
en valencià, això ho diu tot.
El menyspreu a la nostra llengua creix dia a dia,
veiem pares valencianoparlants dirigint-se als fills en castellà, sí, estan en
el seu dret, però, què inferim d’aquest procedir? Quina és la influència que fa
desarrelar-te de la teua herència, de la teua identitat, del llegat dels teus
avantpassats? Cóm és possible no estimar allò que ens pertany? Quin tipus de
sentiment és eixe? Cóm es pot considerar inútil una llengua pròpia? Som
conscients que potser sigam l’última generació que parle valencià?
Nació és el territori on naix la persona. Tota
Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que
es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i
fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les
circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua
manera (diferent i única) de vore i comprendre el món.
La llengua d'un poble és la manifestació de la
seua identitat nacional, l'experiència d’una seua consciència lliure, i això
el PP i “els complementaris” no ho poden permetre.
Ma uela, desgraciadament, no s’aclaria
parlant castellà, no li calia, vivia el seu “mite”. Tanmateix, el dia que va
morir, la missa li la varen fer en castellà, una llengua la qual pràcticament
mai havia emprat. Aquest és el resum de la nostra història, hui rematada amb la
bandera “unívoca” a l’altar, al costat del sagrari, com aquí, a Dénia, per que
tot quede ben clar.
Quan la felicitat passa per una tenda, la pau s'aconsegueix fent la guerra, els displays substitueixen la relació humana, la IA conquesta la intel·ligència humana, la corrupció dirigeix l'acció política, els xiquets perden la seua innocència, els adults actuen com adolescents, els iaios s'obliden a les cadires, el materialisme colonitza l'esperit, l'amor és un càlcul d'interessos, la naturalesa un objecte d'explotació, les tradicions una oportunitat econòmica-turística, la dignitat i honradesa un caràcter estrany, els sentiments una opció complicada, la humanitat una condició relegada... Quan passa tot aço, dic, i te n'adones que ets a l'any 2026, dius: Hem arribat al l'epitafi de l'ésser humà. L'amor de la saviesa i la saviesa de l'amor, anomenat filosofia, a mort pels segles dels segles.
![]() |
L'arbre està trist,
l’ocell que
a la branca li canta
sembla un trobador
sense poesia,
i el fullam que
el vesteix,
un galan amb
roba vella.
La saba que
per dintre li corre
s’esforça per
donar-li salut,
però, els
seus verds ulls
capten la
realitat...
El cor de
l’arbre s’esquinça,
ferides que
no cicatritzen
clamen aterrides
a un cel commocionat
reclamant
empar a la Vida.
Els humans han
esdevingut foc!
respon la
veu del cel...
l’infern ha
esclatat pels brots
d’inconsciència,
d’indiferència
a la
integritat i interconnexió del món,
abandonant
les edats de la terra,
divorciant-se
de la naturalesa,
de la totalitat,
de si mateix!!
L’epidèmia s’anomena
egoisme
i aquesta malaltia
ja no té cura,
ningú no pot
lluitar contra
un poder de
pensament únic
que ha
penetrat les entranyes del planeta
imposant la seua
raó per la força,
sotmetent
les cimeres del clima.
L’arbre
morirà dempeus,
cremat,
carbonitzat,
i a sota una
humanitat
arrossegada viurà
la mort
respirant el
fum del seu progrés
i alimentant-se
de les seues cendres.
El meu poble te nom de dona, nasqué un crepuscle d’alba al damunt del vaixell de Grècia, un meu país i una meua pàtria vinguda de la Mediterrània, mar sàvia pels segles dels segles.
Mai les fletxes d’Artemisa han ferit aquesta terra, ben al contrari, esclataven amorets d’allà on penetraven, com poesia d’amor per la vida lliurada a l’Hemeroskopeion, als seus camps i penya-segats, al Montgó, al port… Cada vers a cada lloc s’ha viscut amb plenitud com cant de lloança a l’existència, d’oferiment al poble en la misèria o la bonança, en la tragèdia o la felicitat. Cert és que l’amor per la terra i la pau d’esperit en contemplar tanta magnificència mai no ha sigut qüestionat… fins hui. En pocs anys, els acòlits d’Acteó, han creat un club de proxenetes de la terra, forçant Diana al prostíbul, sent així i per la seua bellesa, han pagat grans sumes de diner fornicadors insaciables fins deixar-la físicament traumatitzada, desolada, devastada.
El tecnòcrata diu:
"L'any 2040 tothom tindrà l'opció de ser jove per
sempre gràcies als avanços en I.A. i ADN. També podrem convertir-nos en Cíborgs,
on la tecnologia formarà part del nostre cos. Els mil-milionaris, podran optar
per insertar les seues ments en nadons nascuts exclusivament sense
cervell."
El filòsof diu:
"La llavor és morta, i pot restar inert durant molts anys, però... de sobte, si es sembra i la terra és fèrtil, germina i dona fruit. L'esperit és la llavor de l'ésser humà, si no aprenem a "sembrar-la per saber habitar el món", res no podrà nàixer en nosaltres, ni créixer ni donar el seu fruit, restarà morta la nostra ànima... Eternament! Doncs vida i mort pertanyen a una única realitat, són components de la mateixa trama de la Vida".
On aneu amb tanta guerra?
Què voleu aconseguir?
Vore la sang per terra?
Vore l’humà sofrir?
Quin valor te vostra vida
vosaltres que governeu?
Pel diner la corrupció us valida,
pel poder l’ànima doneu,
i és que, més lluny no vegeu,
vostra consciència és podrida!
No cal que em parles,
no em digués res,
sé llegir el teu cor,
doncs sempre he estat
atent als teus sentiments.
Adobaré, de nou, el camí
perquè no tornes a caure,
i t'ho torne a repetir:
No es pot estimar
sense conèixer,
ni conèixer sense estimar.
Caminem, caminem
pels camins de la vida.
Sovint, ens aturem
en vore bells paisatges,
però, potser es facen monòtons
si els veus diàriament...
T'ho torne a repetir:
l'encant d'un esvelt cos,
d'una bella cara,
també pot exhaurir
si al darrere no hi ha
un ànima més bella encara.
T'adobaré, de nou, el camí...
N'estic fart d’eixa gran part de la societat que no pensa. Ments manipulables que, susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen baix l’ideal d’aquells que els utilitzen mediàtica i ideològicament, sense reflexionar, sense qüestionar, esdevenint éssers que es mouen per impulsos: així és la ment superficial.
Ara mateix, l’actual clima polític n’és un exemple. Farcits
de noticies indiciades i també interessades contra l’adversari, els devots de l’ofensiva
van bevent-les i assaborint-les amb gaudi afrodisíac per després vomitar-les per
bars i cantons, “altares y hogares”, contra la corrupció “de l’altre”, sempre al
dictat de dogmàtics politicastres cohonestats per una justícia que cobreix els
seus bandidatges amb indecent toga:
Notificacions d’imputació en perjudici del contrari lliurades
al rival polític (casualment sempre conservador) abans que al titular per així treure’n
profit políticament a través dels nombrosos mitjans amics; dates d’imputació o
de judici estratègicament triades en detriment d’algun esdeveniment o afer
polític positiu de la oposició (casualment sempre d’esquerres); bloquejos de
comptes bancaris immediats per a uns i ignorats per a altres; lladres consolidats
o criminals de guerra d’alt rang polític són beneficiats de la dilació judicial
o simplement “aquí no pasa nada”, en greuge comparatiu amb l’altre del mateix
rang però d’un altre color polític amb el qual, partint d'indicis, recau tot el pes judicial i
mediàtic immediata i miserablement per tal d’aniquilar allò que representa i
forçar el caos governatiu en nom d’interessos conservadors amb olor a
naftalina.
Que a l’esquerra no hi ha corrupció? També, però la relació de
lleialtat “justícia-partit polític-mass-media”
existeix sols d’un costat, el que correspon, com hem donat a entendre, a una
justícia nepotista “atada y bien atada” que, davant documents compromesos en afers
de presumpta corrupció, sap desxifrar i identificar la persona involucrada a
partir de quatre consonants repetides, però no sap identificar el cognom d’un
polític important de l’estat i cap d’un partit finançat amb diner negre i quasi
un miler d’imputats, i què?
En fi, sembla que la paraula d’un polític gandul esdevé
opinió de moltes ments superficials, doncs els prosèlits d’aquests tipus
d’ideologia prefereixen a una “ñiquiñaque” que si perd el paper que li escriuen
perd tota la seua ciència abans que a la persona íntegra, educada i humana, que
lluita per la majoria pobra i la justícia social... Es el demonio! Rojos de
mierda! Fet empíric, com qui menja fruita.
Així, mentre en aquest país vaja creixent el número d’individus
superficials i baixant la inversió en educació pública i de qualitat, no hi ha res a fer, doncs “contra l’estupidesa fins els propis
déus lluiten en va”.
Els dies m’agafen de la mà
i mai no hem deixen sol,
com així ha de ser.
Tanmateix, l’inexorable
pas del temps
em corre per les venes,
rius de vida flueixen
alimentant al seu pas
la innocència i la maduresa,
i a la seua vora,
a poc a poc,
l’herba va encanudint
mentre els ulls del meandre
observen el salze
de pell envellida
i tacada pels anys.
Els dies m’agafen de la mà,
però, qualsevol dia deixaran de
fer-ho,
com així ha de ser...
llavors recordaré les paraules
que un dia em digué
una ment conscient de la
realitat:
Nosaltres som naturalesa,
som arbre, som riu, som terra,
som U.
Viu natural i senzill com les
flors,
alegre com els seus colors,
i sigues savi per saber
que has de marcir...
i has de renéixer, com les flors!
Obligat a viure un món totalment materialista, tecnològicament configurat, on el valor del diner ha superat qualsevol aspecte de virtut humana, m’ha arribat el moment de trencar aquest endimoniat model de vida que ens arruïna física i mentalment, social i ambientalment.
Sí, vaig perdre el lligam amb la Vida, però, em vaig adonar a temps. Uns quants dies allunyat d’aquest mundanal càlcul de beneficis, connectat amb l’entorn de pau i assossec de la naturalesa i el cosmos, em serviren per a aprendre i comprendre els missatges transcendets de la Vida que, a l’abast de tothom, romanen a l’amagada senda d’aquest camí de llibertat que cal saber trobar.
Encara no veuen el ulls,
ni escolten els oïts
ni entenen...
Sols veiem la mar
quan mirem la mar,
sols veiem el cel
quan mirem el cel;
sols veiem la terra
quan mirem la terra.
És, com si la vida
fos buida d'essència,
no aprofundim en la seua estima!
Escoltem trinar els ocells
i no entenem,
escoltem el so de la pluja
i no entenem,
escoltem com bufa el vent
i no entenem.
És, com si les paraules
no tingueren significat,
no entenem el cant de la vida!
Perquè, allò que és a fora,
també es a dintre.
Un xicotet univers
viu dintre nosaltres
i molts no adverteixen,
ni poden entendre
els missatges del temps,
ni saben guardar
per després tenir,
ni saben tenir
per saber guardar.
El món... ai, el món!
El món és i serà el reflex
de nosaltres mateixos.
He arribat aquí, poble perdut entre muntanyes, quasi oblidat dels seus carrers, de la seua gent... pel seu vent ja no viatgen veus que un dia ompliren de vida la cultura d’aquestes despulles que ara les meues mans acaronen, com volent ressuscitar diàlegs darrere els gruixos de murs de pedra o mirades des dels travessers de fusta corcats de les arruïnades finestres.
Però, he arribat per quedar-me entre la naturalesa i la pau dels crits de criatures, a prop d’aquest rierol que encara segueix, esmortit, el corrent d’un fil d’aigua banyat de segles. Cóm seria en la seua plenitud per fer moure la roda de pal del molí allunyat? Les restes de la gronsa encara em parlen d’aquella vida dura, però autèntica.
Si, vinc d’un món malalt. Fugint d’aquella epidèmia he patit la incomprensió, el rebuig d’una societat instal·lada en l’esclavitud tecnològica, víctima d’una ideologia capitalista que transforma la seua ciutadania en concupiscència encarnada. Allí la llibertat ja no transita pels carrers sinó per vies pecuàries centrípetes cap el panòptic que controla tot moviment polític, social, econòmic... fins el racó més particular i íntim de cadascú.
Però, no s’arriba a la torre central, a adquirir aquest totpoderós afer, sent filòsof o savi virtuós sinó tot el contrari.
«Si no es llaura la terra no germinarà com cal la llavor, ni creixeran arrels a mercé de fongs i patògens. De la mateixa manera, sense una bona educació no hi ha saviesa, i sense saviesa no és possible jutjar amb integritat les coses, confonent allò menyspreable amb allò lloable, allò digne de vituperi amb el que mereix aplaudiment».
Si, he dimitit d’aquella societat, doncs no tinc cap dret, cap opció d’adquirir res per haver rebutjat fent cas omís de normes alienes a la meua manera de vore i entendre el món. Tractat com un boig pel sistema, he vingut a aquest poblet perdut, allunyat d’aquell mundanal desori.
I m’agenollaré cada dia davant l’eixida del sol per donar gràcies a la Vida. Treballaré la terra amb el fem dels animals per fer brotar nova vida que em done vida, mentre la gent del món d’on vinc es consumeix consumint al dictat de líders que no es respecten ni a si mateix perquè no s’avergonyeixen dels seus actes indignes i criminals, tot el contrari, són proclamats pels «seus» podrits mitjans de comunicació com pacificadors i garants de la justícia mentre provoquen guerres i genocidis, desintegren països i exterminen els limitats recursos naturals del planeta, arruïnant i contaminant tot en nom del diner i el poder.
Pobres mortals! dic, des de baix d’aquest garrofer, què poc tenen present la mort. Han abandonat el món del coneixement, de la raó i la contemplació, doncs han sigut extirpats amb la tecla «supr» de l’ordinador quàntic global. Negligit l’esperit, s’ha impossibilitat l’experiència de felicitat de l’ésser.
Les injustícies del diner no les provoca el propi diner sinó aquells que viuen per ell i tenen domini sobre ell... i poder i autoritat sobre les persones i la naturalesa.
No puc evadir-me d’aquest món, sols isolar-me, doncs, soc d’aquest món però no estic amb ell. Per aquesta raó seré en aquest allunyat poble fins el finar dels meus dies.
Tens sort de viure la nit,
allunyada dels llums de ciutat;
tens sort de viure el silenci,
allunyada de sorolls d'eixordar;
tens sort de parlar amb la ment,
tan a prop dels estels;
tens sort d'escoltar l'amor,
que aprofundeix amb tu;
tens sort d'aquest diàleg
de serenitat, de pau i saviesa.
Voldria agafar-te de la mà
i fer-me partícip, si tu vols,
jo que mai he viscut la nit.
Tota guerra és un insult
a la vida i condició humana,
doncs odi i terror derrama
a terra d'un món ja sepult.
I com insult és la guerra,
qui la provoca mereix,
amb reprimenda que creix,
mil injúries de bandarra.
A la merda us envie,
a vosaltres, fills de l'infern,
que el turment us siga etern,
que en vida i mort ell us guie.
El temps passa,
tanmateix, altra vegada,
l’ànima et fa sentir,
amb intensitat, amb força,
l’absència de la seua presència,
aquells dies de felicitat
que mai més no tornaran.
La teua mirada
es torna vidriosa...
Però, jo t’agafaré la mà
quan els teus ulls,
humits pel record,
reclamen el conhort
d’aquella prístina estima...
Quan la teua veu,
atiplada llance al cel,
més enllà dels estels,
l’insistent reclam
de la seua presència...
Quan el foc del teu cor,
esgotat de flama,
reclame aquella passió
que sols s’encenia
amb el fruir dels seus llavis...
T’agafaré de la mà
enmig la desolació,
i buscaré la clariana
que reclama el teu consol per,
des d’aquest indret humà,
dir-te que l’amor és immortal,
tot el viscut amb ell
viu per sempre;
que l’eternitat és del present,
cada moment, cada instant
d’ambdós farcit de plenitud
mai no es perd,
com no perdem l’esperit,
com no perdem l’esperança
de retrobar-nos en abraç infinit,
com no hem de perdre
la consciència de pertànyer
a la realitat d’un univers
fet d’harmonia d’amor...
i de vida eterna.
Mentrestant, el temps passa...
Trumpneró vol ser l'emperador del món, cavalcant Satanyahu bota foc a tot allò que li molesta, ni cap ordre, ni cap llei, ni cap autoritat occidental s'atreveix a parar-li els peus. D'aquest genet i aquest cavall parla l'apocalipsi.
L'enemic de la vida
té el món a les seues mans,
a l'ominós despatx
on seuen els seus deixebles,
preparen llavors d'iniquitat
per sembrar un demà
absent d'humanitat,
tecnològicament controlat
i socialment subjugat.
Ciutadans del món:
Hem d'acceptar aquesta realitat
com a pas necessari
per poder actuar
d'una única manera possible:
Cal arraconar el mal,
no mirar-lo, no escoltar-lo,
no parlar-li, no comprar-li...
que es podrisca a si mateix.
Perquè sols podrem
transformar la realitat
identificant-nos amb ella,
amb actitud no violenta.
Cada lluna plena,
d'hivern darrere el cristall,
d'estiu tombat a terra,
els meus ulls absorts
d'aquesta plenitud,
busquen en la teua claror
la clau de la inspiració
per vore si puc escriure't,
expressar-te, amb lletres de cor,
l'inefable estima que sent per tu,
l'incommensurable passió
d'un bes que t'acarone
amb infinit present.
Però, passen els anys...
i les llunes plenes.
Os atrevéis a impetrar a Dios para llevar a cabo vuestros diabólicos actos, ¿cabe más hipocresía, impudicia y nefariedad en el corazón humano?
Ciegos, sordos e inconsecuentes ante la misericordia humana, ¡Misántropos despreciables! ¡No merecéis aquello que no podéis comprender! ¿O acaso sabéis qué es la Vida? ¿Qué es el ser humano? ¿Cuál es su finalidad? ¿Qué puede esperar? Sabed pues esto: hombre, ergo fungible.
¡Cuánto camino os queda!
¡Cuánta ignorancia por dirimir!
¡Malvados!
"Desde mis ojos, guerra,
¿Qué tiene tu sinrazón que existes?
Nada que quiera tener en mí,
desde el miedo y el espanto,
desde el sentir del lamento,
hasta la esencia del ser
que sin remedio expira.
Desde mis ojos, guerra,
¡Que no te quiero ver!"
Cada vegada hi ha més murs invisibles, van alçant-los subtilment «en nom del nostre benefici», això ens responen quan el seny d’uns pocs ho reprova... uns pocs despullats d’ego i farcits de consciència i humanitat... uns pocs, els rebutjats pel sistema.
Psicòpates satànics han impregnat el món amb el seu alé d’iniquitat a través dels seus deixebles investits de poder, les lleis són dictades amb paraules de foc, redactades amb lletra de farsa i signades amb l’encuny programat de les urnes.
Democràcia i llibertat han estat privatitzades, deslligades de la vida com l’ésser humà, reduït a objecte controlat pel subjecte tecnològic i dirigent alienat de la naturalesa i el món.
El gran arquitecte dels murs està content, les masses caminen captivades pels displays mentre cauen esglésies, tradicions i cultures. Europa cau depravada, Déu és un disbarat, Jesús escarni generalitzat, els avis mobles que molesten i el diner axioma de vida. Qui es caga amb l’ordre internacional, justifica el genocidi, practica la xenofòbia i provoca conflictes i guerres, vol el Nobel de la pau; allò més destrellatat resta legalitzat; l’ensenyament ha perdut la seua finalitat, els alficossos passen de curs i els professors es frustren i deprimeixen; la corrupció ja és un «requisit» de la classe política; la perversió sexual i rituals amb xiquets, diversió de les elits del món... cóm és possible que la societat mostre indiferència per tot? S’ha perdut l’esperit de reflexió, de qüestionament, de valorar comportaments, actituds i accions, o potser som víctimes d’una estratègia política i social destinada a desconnectar-nos de la realitat? Efectivament, quasi la totalitat de mitjans de comunicació del món resten en mans d’aquesta gentola, encisant ments tot manipulant la informació al dictat d’aquell que afirma que la pau s’aconsegueix amb l’armament i la guerra, sols el dimoni pot dir això.
El món navega sense timó ni brúixola cap a la uniformitat, la unicitat, l´homogeneïtat: una cultura, una religió, un govern. Però, no s’arribarà a cap port. Com deien els antics, Déu és una esfera infinita el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència enlloc, per aquesta raó, consciència, llibertat i vida no són exclusius de l’ésser humà, ni l’amor tampoc, sols participem d’ells com tot ens de l’univers, també de la justícia... per això, preparem-nos perquè, no s’arribarà a cap port.
Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos.
Fins que no canvie la nostra manera de vore i entendre el món; fins que no ens reintegrem en la naturalesa; fins que no siguem conscients que l’arbre, l’animal o la mateixa terra formen part del nostre cos; fins que no ens sentim ferits al nostre cor cada vegada que és tallat un arbre, devastada una muntanya, contaminada la mar o matat qualsevol animal... fins que no haguem acomplit aquesta transformació radical en l’ésser humà, dic, no hi ha salvació possible.
El lleó mata quan té fam o quan els seus cadells senten fam, i no caça la millor peça per menjar-la, sino aquélla que és ja caduca, aquella que ja és un destorb per la bandada és la que captura per saciar la fam. Ni el lleó ni qualsevol altre animal salvatge torna a matar fins que torna a tindre fam.
Tot el contrari són eixos malparits amb poder, que destrueixen i arranblen contra tot perquè en eixe moment ho veuen així i ho han de fer en nom dels seus propis interessos econòmics, què importa que siga la naturalesa? qué importa que siguen éssers humans? Cal destruir i es destrueix, cal assassinar, cada vegada amb més perfecció, amb més precisió. Quant de diner per destruir i quan poc per ajudar!
Però, encara més fills de la perversitat, de la immoralitat i la deshonra, són alguns mitjans de comunicació que oculten i silencien les iniquitats d'eixos endimoniats que, evidentment, tenen en nòmina a tota aquesta càfila de pseudo-periodistes que es dediquen a enganyar la ciutadania. Aquesta gentola que no es respecta ni a sí mateix perquè no s'avergonyeix de tan indigne procedir, intenten dia a dia que el ciutadà confonga allò despreciable amb allò digne de lloança, i allò honorable amb allò digne de vituperi. Tot per diner. Els periodistes íntegres, com els polítics, o són crucifixats o discriminats pel poder davant la societat.
Tanmateix, la realitat no es pot manipular, i quan aquesta faça vessar el got, aleshores ja serà massa tard per adonar-nos-en que hem negligit l'amor per la vida i, per tant, l'esperit humà. Rics i pobres, llestos i moniatos, honrats i lladres... Serem testimonis, baix el pes d'aquesta justícia mundi, que el món és un ésser viu amb consciència, i que allò que mai no canvia enmig del canvi, l'amor, és qui executarà la nostra sentència.
Fins la nova innocència, el nou dia, la nova primavera.
És un país sense història,
sols 250 anys, no l'anomenaré.
Els filòsofs no participaren
en aquella Constitució,
no existien, sols les pistoles.
Als pocs anys,
Lucrècia Borgia triomfà
en aquella societat... No!
No la filla del papa valencià,
sinó el nom d'un fusell d'extermini.
Ara vinc, estimada,
un soroll fa temps
pertorba la nostra vida,
tu ho saps i no m’ho dius,
tens por, per això... ara vinc.
Eixiré al carrer del món
per vore d’on ve
aquest so estrèpit
que va acostant-se
i fent-se més fort dia a dia.
El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,
tremolar d’onada, alenar de vela.
Des del porxe de la Rota,
albiro l’escuma que amara l’arena...
un vell falutx marina
la mar.
El xiquet juga a la vora banyada
foradant amb afany la sorra blanca,
els seus crits de joia, llunyans,
m’arriben com cançó de bressol...
balancí, pau i migdiada.
Festeja la brisa camins de muntanya,
pàmpols de vinya, remor de pins,
hortes, jardins i figues de pala,
amorets d’estiu en verd mantell.
L’alè dels Déus encisa el poble:
Els arbres canten! Les parres riuen!
Ocells que saluden!
El Montgó un Ciclop fet naturalesa!
I ens mira, i vigila, i protegeix!
El port, font de llum,
goig que dona vida al poble!
Però, d'oníric instant desperte,
afligit per la realitat.
Ferides per desuetud, dalt la terra,
encara perduren
pansides mans obertes al cel,
silent plany del seu oblit,
dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i
riu-raus...
El groc esmortit dels camps
escampa un clima d'abandó i desídia.
Exèrcits de formigó armat
s’han instal·lat enmig dels arbres,
assetjant els paratges,
sembrant-los amb pòrtland,
imposant el record a llurs indrets
amb noms de vexació.
Muntanyes de xàrcies desaparegudes,
d’homes de peix i sal remenant,
barrets al sol i cul a terra,
i mirades, i passejos, i pesqueres,
hui esdevingut negoci privat d’uns quants,
Merda! Qui ens salarà?
Em ve recança en recordar-te,
trist d'aquesta hora que visc.
Distingits lladres t’usurpen l’encant,
se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.
Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa
i a mi em furten la plenitud en nom del progrés...
Progrés?
Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!