EL PP I LA NOSTRA LLENGUA

 

* A l’IES “Isabel Clara Simó” de L’Alcúdia de Crepins, volen canviar-li el nom, doncs diuen que “no representa al poble”, ni tampoc té mèrits per merèixer-ho.

* No volen que el valencià siga llengua vehicular d'À Punt.

* Deixen morir el Dret Civil Valencià, tot impedint que Les Corts puguen legislar en matèria       civil recuperant d’aquesta manera tot un atribut d’autogovern que es remet als Furs, abans   que el Borbó Felip V prohibira la nostra llengua a les institucions, notaries, registres, esglésies, cremara llibres, incloses bíblies, i imposara el Decret de Nova Planta (llei i   govern de Castella).

 * Aproven reclamar que Alacant siga considerada castellanoparlant. 

 * Mostren rebuig institucional a les Trobades d’Escoles en Valencià, com ha passat al nostre poble, Dénia, on uns s'absteniren i els altres votaren en contra d'assolir la seu de les Trobades aques any.

 * Fan tot el possible per fer fracassar concerts i esdeveniments culturals en la nostra llengua, etc. etc.

I jo em pregunte: Per què aquest partit polític i el seu complementari (que no anomenaré per respecte al diccionari, al llatí i a la cultura que representa), actuen d’aquesta manera davant la nostra llengua? Ja portem més de 40 anys amb la mateixa patranya política: “Això no és valencià, és català”, i a partir d’aquí comença la campanya anticatalanista de sempre, on s’inclou els Països Catalans, la independència i demés arguments adients al vot dels seus partidaris.

No, miren vostès: açò s’anomena “odi” a la nostra llengua, un “enemic” a batre. Fins aquest punt arriba l’extremisme d’aquells que creuen estar escudats per la posició de domini que representa “la unidad” en detriment de “la unió”.  

Al diccionari de la RAE hi han incorporades quasi 5000 paraules hispanoamericanes, les quals, la majoria ningú no coneix, però són un orgull i una riquesa cultural. Efectivament, així és. Tanmateix, no te s’ocórrega dir “avi”, “servei”, “aixeta”, “flassada”, perquè ja t’etiqueten de “català” i et miren amb mal ull, encara que els nostres avis les utilitzaren. I tan se val si els filòlegs ens asseguren que és la mateixa llengua o que el rei Jaume jurara els Furs del Regne a la ciutat de València en... quina llengua? La qüestió és “ofrenar noves glòries” amb el blaverisme per un costat i, per l’altre, dividir i evitar la promoció de la nostra cultura. Se’n recorda algú de “Radio 4” a Radio Nacional i el seu programa “Àrea Mediterrània” als anys 80? Va desaparèixer quan s’advertia el seu èxit, doncs es promovia llengua i cultura comunes: català-valencià-balear.

Així, hem anat a pitjor, fomentant la discòrdia i l’enfrontament des de les mateixes institucions, vergonyós. A Orba... Orba! Fa pocs dies, varen increpar, en plenes festes del poble, una cantant per cantar en valencià, això ho diu tot.

El menyspreu a la nostra llengua creix dia a dia, veiem pares valencianoparlants dirigint-se als fills en castellà, sí, estan en el seu dret, però, què inferim d’aquest procedir? Quina és la influència que fa desarrelar-te de la teua herència, de la teua identitat, del llegat dels teus avantpassats? Cóm és possible no estimar allò que ens pertany? Quin tipus de sentiment és eixe? Cóm es pot considerar inútil una llengua pròpia? Som conscients que potser sigam l’última generació que parle valencià?

Nació és el territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua manera (diferent i única) de vore i comprendre el món.

La llengua d'un poble és la manifestació de la seua identitat nacional, l'experiència d’una seua consciència lliure, i això el PP i “els complementaris” no ho poden permetre.

Ma uela, desgraciadament, no s’aclaria parlant castellà, no li calia, vivia el seu “mite”. Tanmateix, el dia que va morir, la missa li la varen fer en castellà, una llengua la qual pràcticament mai havia emprat. Aquest és el resum de la nostra història, hui rematada amb la bandera “unívoca” a l’altar, al costat del sagrari, com aquí, a Dénia, per que tot quede ben clar.

ARA MATEIX

Quan la felicitat passa per una tenda, la pau s'aconsegueix fent la guerra, els displays substitueixen la relació humana, la IA conquesta la intel·ligència humana, la corrupció dirigeix l'acció política, els xiquets perden la seua innocència, els adults actuen com adolescents, els iaios s'obliden a les cadires, el materialisme colonitza l'esperit, l'amor és un càlcul d'interessos, la naturalesa un objecte d'explotació, les tradicions una oportunitat econòmica-turística, la dignitat i honradesa un caràcter estrany, els sentiments una opció complicada, la humanitat una condició relegada... Quan passa tot aço, dic, i te n'adones que ets a l'any 2026, dius: Hem arribat al l'epitafi de l'ésser humà. L'amor de la saviesa i la saviesa de l'amor, anomenat filosofia, a mort pels segles dels segles.

LA VEU DE L’ARBRE

 

L'arbre està trist,

l’ocell que a la branca li canta

sembla un trobador sense poesia,

i el fullam que el vesteix,

un galan amb roba vella.

La saba que per dintre li corre

s’esforça per donar-li salut,

però, els seus verds ulls

capten la realitat...

El cor de l’arbre s’esquinça,

ferides que no cicatritzen

clamen aterrides a un cel commocionat  

reclamant empar a la Vida.

Els humans han esdevingut foc!

respon la veu del cel...

l’infern ha esclatat pels brots

d’inconsciència, d’indiferència

a la integritat i interconnexió del món,

abandonant les edats de la terra,

divorciant-se de la naturalesa,

de la totalitat, de si mateix!!

L’epidèmia s’anomena egoisme

i aquesta malaltia ja no té cura,

ningú no pot lluitar contra

un poder de pensament únic

que ha penetrat les entranyes del planeta

imposant la seua raó per la força,

sotmetent les cimeres del clima.

L’arbre morirà dempeus,

cremat, carbonitzat,

i a sota una humanitat

arrossegada viurà la mort

respirant el fum del seu progrés

i alimentant-se de les seues cendres.

DIANA ÉS MORTA... PUTO TURISME!!

El meu poble te nom de dona, nasqué un crepuscle d’alba al damunt del vaixell de Grècia, un meu país i una meua pàtria vinguda de la Mediterrània, mar sàvia pels segles dels segles.

Mai les fletxes d’Artemisa han ferit aquesta terra, ben al contrari, esclataven amorets d’allà on penetraven, com poesia d’amor per la vida lliurada a l’Hemeroskopeion, als seus camps i penya-segats, al Montgó, al port… Cada vers a cada lloc s’ha viscut amb plenitud com cant de lloança a l’existència, d’oferiment al poble en la misèria o la bonança, en la tragèdia o la felicitat. Cert és que l’amor per la terra i la pau d’esperit en contemplar tanta magnificència mai no ha sigut qüestionat… fins hui. En pocs anys, els acòlits d’Acteó, han creat un club de proxenetes de la terra, forçant Diana al prostíbul, sent així i per la seua bellesa, han pagat grans sumes de diner fornicadors insaciables fins deixar-la físicament traumatitzada, desolada, devastada.

EL CÍBORG JA ÉS AQUÍ

 

El tecnòcrata diu:

"L'any 2040 tothom tindrà l'opció de ser jove per sempre gràcies als avanços en I.A. i ADN. També podrem convertir-nos en Cíborgs, on la tecnologia formarà part del nostre cos. Els mil-milionaris, podran optar per insertar les seues ments en nadons nascuts exclusivament sense cervell."

El filòsof diu:

"La llavor és  morta, i pot restar inert durant molts anys, però... de sobte, si es sembra i la terra és  fèrtil, germina i dona fruit. L'esperit és la llavor de l'ésser humà, si no aprenem a "sembrar-la per saber habitar el món", res no podrà nàixer en nosaltres, ni créixer ni donar el seu fruit, restarà morta la nostra ànima... Eternament! Doncs vida i mort pertanyen a una única realitat, són components de la mateixa trama de la Vida".

PERDÓ

Ja res no m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o qualsevol prestigi que pugués adquirir.

He soterrat els meus pecats amb l’esperit del perdó, m’he quedat nu per tu, diàfan, transparent, amb una nova innocència per començar de nou... Si vols, si tu vols.

Si no, deixaré anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquest savi silenci, comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de debò... I ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.

Ho confesso: Deixar-se portar per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vore belles formes, és apostar per allò  caduc, allò que el temps deteriora i destrueix. L'atractiu no és suficient. Cal mirar la bellesa que viu amagada al darrere d’allò que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és jove i resta viu.

Sí, la veu de la consciència m’ho diu, però, ja és tard i visc en pena. En sóc conscient.

PUTES GUERRES

 

(A cura de la veu dels vençuts)

On aneu amb tanta guerra?

Què voleu aconseguir?

Vore la sang per terra?

Vore l’humà sofrir?

 

Quin valor te vostra vida

vosaltres que governeu?

Pel diner la corrupció us valida,

pel poder l’ànima doneu,

i és que, més lluny no vegeu,

vostra consciència és podrida!

Adobaré el camí

No cal que em parles, 

no em digués res, 

sé llegir el teu cor,

doncs sempre he estat 

atent als teus sentiments.

Adobaré, de nou, el camí 

perquè no tornes a caure,

i t'ho torne a repetir:

No es pot estimar 

sense conèixer,

ni conèixer sense estimar.

Caminem, caminem

pels camins de la vida.

Sovint, ens aturem

en vore bells paisatges,

però, potser es facen monòtons 

si els veus diàriament...

T'ho torne a repetir:

l'encant d'un esvelt cos,

d'una bella cara,

també pot exhaurir

si al darrere no hi ha 

un ànima més bella encara.

T'adobaré, de nou, el camí...

SUPERFICIALITAT: L’EPIDÈMIA SOCIAL

 

N'estic fart d’eixa gran part de la societat que no pensa. Ments manipulables que, susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen baix l’ideal d’aquells que els utilitzen mediàtica i ideològicament, sense reflexionar, sense qüestionar, esdevenint éssers que es mouen per impulsos: així és la ment superficial.

Ara mateix, l’actual clima polític n’és un exemple. Farcits de noticies indiciades i també interessades contra l’adversari, els devots de l’ofensiva van bevent-les i assaborint-les amb gaudi afrodisíac per després vomitar-les per bars i cantons, “altares y hogares”, contra la corrupció “de l’altre”, sempre al dictat de dogmàtics politicastres cohonestats per una justícia que cobreix els seus bandidatges amb indecent toga:

Notificacions d’imputació en perjudici del contrari lliurades al rival polític (casualment sempre conservador) abans que al titular per així treure’n profit políticament a través dels nombrosos mitjans amics; dates d’imputació o de judici estratègicament triades en detriment d’algun esdeveniment o afer polític positiu de la oposició (casualment sempre d’esquerres); bloquejos de comptes bancaris immediats per a uns i ignorats per a altres; lladres consolidats o criminals de guerra d’alt rang polític són beneficiats de la dilació judicial o simplement “aquí no pasa nada”, en greuge comparatiu amb l’altre del mateix rang però d’un altre color polític amb el qual, partint d'indicis, recau tot el pes judicial i mediàtic immediata i miserablement per tal d’aniquilar allò que representa i forçar el caos governatiu en nom d’interessos conservadors amb olor a naftalina.  

Que a l’esquerra no hi ha corrupció? També, però la relació de lleialtat  “justícia-partit polític-mass-media” existeix sols d’un costat, el que correspon, com hem donat a entendre, a una justícia nepotista “atada y bien atada” que, davant documents compromesos en afers de presumpta corrupció, sap desxifrar i identificar la persona involucrada a partir de quatre consonants repetides, però no sap identificar el cognom d’un polític important de l’estat i cap d’un partit finançat amb diner negre i quasi un miler d’imputats, i què?

En fi, sembla que la paraula d’un polític gandul esdevé opinió de moltes ments superficials, doncs els prosèlits d’aquests tipus d’ideologia prefereixen a una “ñiquiñaque” que si perd el paper que li escriuen perd tota la seua ciència abans que a la persona íntegra, educada i humana, que lluita per la majoria pobra i la justícia social... Es el demonio! Rojos de mierda! Fet empíric, com qui menja fruita.

Així, mentre en aquest país vaja creixent el número d’individus superficials i baixant la inversió en educació pública i de qualitat, no hi ha res a fer, doncs “contra l’estupidesa fins els propis déus lluiten en va”.

COM LES FLORS

Els dies m’agafen de la mà

i mai no hem deixen sol,

com així ha de ser.

Tanmateix, l’inexorable

pas del temps

em corre per les venes,

rius de vida flueixen

alimentant al seu pas

la innocència i la maduresa,

i a la seua vora,

a poc a poc,

l’herba va encanudint

mentre els ulls del meandre  

observen el salze

de pell envellida

i tacada pels anys.

Els dies m’agafen de la mà,

però, qualsevol dia deixaran de fer-ho,

com així ha de ser...

llavors recordaré les paraules

que un dia em digué

una ment conscient de la realitat:

Nosaltres som naturalesa,

som arbre, som riu, som terra, som U.

Viu natural i senzill com les flors,

alegre com els seus colors,

i sigues savi per saber

que has de marcir...

i has de renéixer, com les flors!

VIVIM?

 

Obligat a viure un món totalment materialista, tecnològicament configurat, on el valor del diner ha superat qualsevol aspecte de virtut humana, m’ha arribat el  moment de trencar aquest endimoniat model de vida que ens arruïna física i mentalment, social i ambientalment.

Sí, vaig perdre el lligam amb la Vida, però, em vaig adonar a temps. Uns quants dies allunyat d’aquest mundanal càlcul de beneficis, connectat amb l’entorn de pau i assossec de la naturalesa i el cosmos, em serviren per a aprendre i comprendre els missatges transcendets de la Vida que, a l’abast de tothom, romanen a l’amagada senda d’aquest camí de llibertat que cal saber trobar.

REFLEX

 

Encara no veuen el ulls,
ni escolten els oïts
ni entenen...
Sols veiem la mar
quan mirem la mar,
sols veiem el cel
quan mirem el cel;
sols veiem la terra
quan mirem la terra.
És, com si la vida
fos buida d'essència,
no aprofundim en la seua estima!

Escoltem trinar els ocells
i no entenem,
escoltem el so de la pluja
i no entenem,
escoltem com bufa el vent
i no entenem.
És, com si les paraules
no tingueren significat,
no entenem el cant de la vida!

Perquè, allò que és a fora,
també es a dintre.
Un xicotet univers
viu dintre nosaltres
i molts no adverteixen,
ni poden entendre
els missatges del temps,
ni saben guardar
per després tenir,
ni saben tenir
per saber guardar.

El món... ai, el món!
El món és i serà el reflex
de nosaltres mateixos.

LA FUGIDA

 

He arribat aquí, poble perdut entre muntanyes, quasi oblidat dels seus carrers, de la seua gent... pel seu vent ja no viatgen veus que un dia ompliren de vida la cultura d’aquestes despulles que ara les meues mans acaronen, com volent ressuscitar diàlegs darrere els gruixos de murs de pedra o mirades des dels travessers de fusta corcats de les arruïnades finestres.

Però, he arribat per quedar-me entre la naturalesa i la pau dels crits de criatures, a prop d’aquest rierol que encara segueix, esmortit, el corrent d’un fil d’aigua banyat de segles. Cóm seria en la seua plenitud per fer moure la roda de pal del molí allunyat? Les restes de la gronsa encara em parlen d’aquella vida dura, però autèntica.

Si, vinc d’un món malalt. Fugint d’aquella epidèmia he patit la incomprensió, el rebuig d’una societat instal·lada en l’esclavitud tecnològica, víctima d’una ideologia capitalista que transforma la seua ciutadania en concupiscència encarnada. Allí la llibertat ja no transita pels carrers sinó per vies pecuàries centrípetes cap el panòptic que controla tot moviment polític, social, econòmic... fins el racó més particular i íntim de cadascú.

Però, no s’arriba a la torre central, a adquirir aquest totpoderós afer, sent filòsof o savi virtuós sinó tot el contrari.

«Si no es llaura la terra no germinarà com cal la llavor, ni creixeran arrels a mercé de fongs i patògens. De la mateixa manera, sense una bona educació no hi ha saviesa, i sense saviesa no és possible jutjar amb integritat les coses, confonent allò menyspreable amb allò lloable, allò digne de vituperi amb el que mereix aplaudiment».

Si, he dimitit d’aquella societat, doncs no tinc cap dret, cap opció d’adquirir res per haver rebutjat fent cas omís de normes alienes a la meua manera de vore i entendre el món. Tractat com un boig pel sistema, he vingut a aquest poblet perdut, allunyat d’aquell mundanal desori.

I m’agenollaré cada dia davant l’eixida del sol per donar gràcies a la Vida. Treballaré la terra amb el fem dels animals per fer brotar nova vida que em done vida, mentre la gent del món d’on vinc es consumeix consumint al dictat de líders que no es respecten ni a si mateix perquè no s’avergonyeixen dels seus actes indignes i criminals, tot el contrari, són proclamats pels «seus» podrits mitjans de comunicació com pacificadors i garants de la justícia mentre provoquen guerres i genocidis, desintegren països i exterminen els limitats recursos naturals del planeta, arruïnant i contaminant tot en nom del diner i el poder.

Pobres mortals! dic, des de baix d’aquest garrofer, què poc tenen present la mort. Han abandonat el món del coneixement, de la raó i la contemplació, doncs han sigut extirpats amb la tecla «supr» de l’ordinador quàntic global. Negligit l’esperit, s’ha impossibilitat l’experiència de felicitat de l’ésser.

Les injustícies del diner no les provoca el propi diner sinó aquells que viuen per ell i tenen domini sobre ell... i poder i autoritat sobre les persones i la naturalesa.

No puc evadir-me d’aquest món, sols isolar-me, doncs, soc d’aquest món però no estic amb ell. Per aquesta raó seré en aquest allunyat poble fins el finar dels meus dies.

TENS SORT

 

Tens sort de viure la nit,
allunyada dels llums de ciutat;
tens sort de viure el silenci,
allunyada de sorolls d'eixordar;
tens sort de parlar amb la ment,
tan a prop dels estels;
tens sort d'escoltar l'amor,
que aprofundeix amb tu;
tens sort d'aquest diàleg
de serenitat, de pau i saviesa.
Voldria agafar-te de la mà
i fer-me partícip, si tu vols,
jo que mai he viscut la nit.

ANEU-VOS-EN A LA MERDA!!

 

Tota guerra és un insult
a la vida i condició humana,
doncs odi i terror derrama
a terra d'un món ja sepult.

I com insult és la guerra,
qui la provoca mereix,
amb reprimenda que creix,
mil injúries de bandarra.

A la merda us envie,
a vosaltres, fills de l'infern,
que el turment us siga etern,
que en vida i mort ell us guie.

ELL VA MORIR...

 

El temps passa,

tanmateix, altra vegada,

l’ànima et fa sentir,

amb intensitat, amb força,

l’absència de la seua presència,

aquells dies de felicitat

que mai més no tornaran.

La teua mirada

es torna vidriosa...

Però, jo t’agafaré la mà

quan els teus ulls,

humits pel record,

reclamen el conhort

d’aquella prístina estima...

Quan la teua veu,

atiplada llance al cel,

més enllà dels estels,

l’insistent reclam

de la seua presència...

Quan el foc del teu cor,

esgotat de flama,

reclame aquella passió

que sols s’encenia

amb el fruir dels seus llavis...

T’agafaré de la mà

enmig la desolació,

i buscaré la clariana

que reclama el teu consol per,

des d’aquest indret humà,

dir-te que l’amor és immortal,

tot el viscut amb ell

viu per sempre;

que l’eternitat és del present,

cada moment, cada instant

d’ambdós farcit de plenitud

mai no es perd,

com no perdem l’esperit,

com no perdem l’esperança

de retrobar-nos en abraç infinit,

com no hem de perdre

la consciència de pertànyer

a la realitat d’un univers

fet d’harmonia d’amor...

i de vida eterna.

Mentrestant, el temps passa...

TRUMPNERÓ

 

Trumpneró vol ser l'emperador del món, cavalcant Satanyahu bota foc a tot allò que li molesta, ni cap ordre, ni cap llei, ni cap autoritat occidental s'atreveix a parar-li els peus. D'aquest genet i aquest cavall parla l'apocalipsi.

EL MAL

 

L'enemic de la vida
té el món a les seues mans,
a l'ominós despatx
on seuen els seus deixebles,
preparen llavors d'iniquitat
per sembrar un demà
absent d'humanitat,
tecnològicament controlat
i socialment subjugat.

Ciutadans del món:

Hem d'acceptar aquesta realitat
com a pas necessari
per poder actuar
d'una única manera possible:

Cal arraconar el mal,
no mirar-lo, no escoltar-lo,
no parlar-li, no comprar-li...
que es podrisca a si mateix.

Perquè sols podrem
transformar la realitat
identificant-nos amb ella,
amb actitud no violenta.

A LA MEUA LLUNA

Cada lluna plena,
d'hivern darrere el cristall,
d'estiu tombat a terra,
els meus ulls absorts
d'aquesta plenitud,
busquen en la teua claror
la clau de la inspiració
per vore si puc escriure't,
expressar-te, amb lletres de cor,
l'inefable estima que sent per tu,
l'incommensurable passió
d'un bes que t'acarone
amb infinit present.
Però, passen els anys...
i les llunes plenes.

LA MALDAD

Sois la carroña que corrompe el mundo, esa generación de salvajes pseudo ilustrados que reparten libros repletos de odio y de horror. 

No comprendéis nada, sois peor que las alimañas, vuestro aliento vomita el miasma que impregna lo sagrado ya pagano, lo fértil en estéril, la inocencia en maldad, la verdad en falacia... la vida devenida suicidio. Todo lo vago que sale de vuestras opacas mentes lo realizáis porque creéis estar por encima de la ley, del derecho internacional en nombre de vuestros infames planes de dominio.

Os atrevéis a impetrar a Dios para llevar a cabo vuestros diabólicos actos, ¿cabe más hipocresía, impudicia y nefariedad en el corazón humano?
Ciegos, sordos e inconsecuentes ante la misericordia humana, ¡Misántropos despreciables! ¡No merecéis aquello que no podéis comprender! ¿O acaso sabéis qué es la Vida? ¿Qué es el ser humano? ¿Cuál es su finalidad? ¿Qué puede esperar? Sabed pues esto: hombre, ergo fungible.
¡Cuánto camino os queda!
¡Cuánta ignorancia por dirimir!
¡Malvados!

"Desde mis ojos, guerra,
¿Qué tiene tu sinrazón que existes?
Nada que quiera tener en mí,
desde el miedo y el espanto,
desde el sentir del lamento,
hasta la esencia del ser
que sin remedio expira.
Desde mis ojos, guerra,
¡Que no te quiero ver!"

 

NO S’ARRIBARÀ A CAP PORT

Cada vegada hi ha més murs invisibles, van alçant-los subtilment «en nom del nostre benefici», això ens responen quan el seny d’uns pocs ho reprova... uns pocs despullats d’ego i farcits de consciència i humanitat... uns pocs, els rebutjats pel sistema.

Psicòpates satànics han impregnat el món amb el seu alé d’iniquitat a través dels seus deixebles investits de poder, les lleis són dictades amb paraules de foc, redactades amb lletra de farsa i signades amb l’encuny programat de les urnes.

Democràcia i llibertat han estat privatitzades, deslligades de la vida com l’ésser humà, reduït a objecte controlat pel subjecte tecnològic i dirigent alienat de la naturalesa i el món.

El gran arquitecte dels murs està content, les masses caminen captivades pels displays mentre cauen esglésies, tradicions i cultures. Europa cau depravada, Déu és un disbarat, Jesús escarni generalitzat, els avis mobles que molesten i el diner axioma de vida. Qui es caga amb l’ordre internacional, justifica el genocidi, practica la xenofòbia i provoca conflictes i guerres, vol el Nobel de la pau; allò més destrellatat resta legalitzat; l’ensenyament ha perdut la seua finalitat, els alficossos passen de curs i els professors es frustren i deprimeixen; la corrupció ja és un «requisit» de la classe política; la perversió sexual i rituals amb xiquets, diversió de les elits del món... cóm és possible que la societat mostre indiferència per tot? S’ha perdut l’esperit de reflexió, de qüestionament, de valorar comportaments, actituds i accions, o potser som víctimes d’una estratègia política i social destinada a desconnectar-nos de la realitat? Efectivament, quasi la totalitat de mitjans de comunicació del món resten en mans d’aquesta gentola, encisant ments tot manipulant la informació al dictat d’aquell que afirma que la pau s’aconsegueix amb l’armament i la guerra, sols el dimoni pot dir això.

El món navega sense timó ni brúixola cap a la uniformitat, la unicitat, l´homogeneïtat: una cultura, una religió, un govern. Però, no s’arribarà a cap port. Com deien els antics, Déu és una esfera infinita el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència enlloc, per aquesta raó, consciència, llibertat i vida no són exclusius de l’ésser humà, ni l’amor tampoc, sols participem d’ells com tot ens de l’univers, també de la justícia... per això, preparem-nos perquè, no s’arribarà a cap port. 

DAVANT L’ESTAT D’ALERTA ECOLÒGICA

 

Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos.

Fins que no canvie la nostra manera de vore i entendre el món; fins que no ens reintegrem en la naturalesa; fins que no siguem conscients que l’arbre, l’animal o la mateixa terra formen part del nostre cos; fins que no ens sentim ferits al nostre cor cada vegada que és tallat un arbre, devastada una muntanya, contaminada la mar o matat qualsevol animal... fins que no haguem acomplit aquesta transformació radical en l’ésser humà, dic, no hi ha salvació possible.

EN MANS DE QUI ESTÀ EL MÓN?

El lleó mata quan té fam o quan els seus  cadells senten fam, i no caça la millor peça per menjar-la, sino aquélla que és ja caduca, aquella que ja és un destorb per la bandada és la que captura per saciar la fam. Ni el lleó ni qualsevol altre animal salvatge torna a matar fins que torna a tindre fam. 

Tot el contrari són eixos malparits amb poder, que destrueixen i arranblen contra tot  perquè en eixe moment ho veuen així i ho han de fer en nom dels seus propis interessos econòmics, què importa que siga la naturalesa? qué importa que siguen éssers humans? Cal destruir i es destrueix, cal assassinar, cada vegada amb més perfecció, amb més precisió. Quant de diner per destruir i quan poc per ajudar! 

Però, encara més fills de la perversitat, de la immoralitat i la deshonra, són alguns mitjans de comunicació que oculten i silencien les iniquitats d'eixos endimoniats que, evidentment, tenen en nòmina a tota aquesta càfila de pseudo-periodistes que es dediquen a enganyar la ciutadania. Aquesta gentola que no es respecta ni a sí mateix perquè no s'avergonyeix de tan indigne procedir, intenten dia a dia que el ciutadà confonga allò despreciable amb allò digne de lloança, i allò honorable amb allò digne de vituperi. Tot per diner. Els periodistes íntegres, com els polítics, o són crucifixats o discriminats pel poder davant la societat.

Tanmateix, la realitat no es pot manipular, i quan aquesta faça vessar el got, aleshores ja serà massa tard per adonar-nos-en que hem negligit l'amor per la vida i, per tant, l'esperit humà. Rics i pobres, llestos i moniatos, honrats i lladres... Serem testimonis, baix el pes d'aquesta justícia mundi, que el món és un ésser viu amb consciència, i que allò que mai no canvia enmig del canvi, l'amor, és qui executarà la nostra sentència.

Fins la nova innocència, el nou dia, la nova primavera.

250 ANYS ENS ARRUÏNEN?

 

            

"Volen continuar dominant el món a través de la intimidació i la violència armada, allà on hi són, provoquen conflictes i guerres en nom de particulars interessos econòmics. Tomben governs, prenen països, saquegen recursos aliens, ja és tradició. Aquest càncer d'arrogància que pateix la humanitat de fa temps, està esdevenint metàstasi universal:
Motiva que s'amenacen els uns als altres sobre un polvorí nuclear anomenat Planeta Terra. El perill de l’home contra l’home ja és cosa de cada dia”.

És un país sense història,
sols 250 anys, no l'anomenaré.
Els filòsofs no participaren
en aquella Constitució,
no existien, sols les pistoles.
Als pocs anys,
Lucrècia Borgia triomfà
en aquella societat... No!
No la filla del papa valencià,
sinó el nom d'un fusell d'extermini.

Un General sense educació general,
pretensiós i racista,
fou degà d’una supremacia armada
que hui dóna nom
al projecte institucional
de planificació pel terror global,
però legal.
Més de 400 milions d’armes
per a 340 milions d’individus,
en aquelles terres usurpades
per delinqüents europeus,
de moltes universitats i milions de llibres,
de poques humanitats i molts pocs lectors,
què ha segut dels seus xiquets?
però, ells no devien res,
foren els seus governants.
Democràcia i pena de mort,
poder i diner per justícia,
pobresa i morts legislades.
Icona d'una pau i llibertat
establerta per l’extermini i l’horror
gravat a les terres sioux.
Crema el seu foc la torxa,
indignitat de tot símbol,
al pilar dels drets humans:
estàtua “il·luminati” alçada
sobre sorra pólvora que ja s'ensorra
al damunt dels pobles del món.
Exportador de modes,
tsunami de cultures.
Si, allà hostatja el súmmum
de ments privilegiades
però perverses, i així
produeix aquella indústria
sembrant el món de “military robots”,
de míssils intel·ligents,
de virus modificats
en armament biològic.
Exèrcits podrits
de valors humans
asseguren l’economia
d’aquella desmesura
i el menjar d’aquells xiquets
que encara no han viscut la innocència...
no han segut mai xiquets!
Han segut alumnes de fusells
i adults de l'arrogància imperialista,
hui ixen al carrer
a defensar els seus ideals,
no amb el respecte,
no amb el diàleg,
sinó fusell en mà,
incitats per la paraula
d’un pervertit sexual,
impetuós i racista,
sense educació general,
com mana la tradició.
Qui tenia educació
l’ha perduda,
qui tenia humanitat
l’ha abandonada,
qui tenia democràcia
l’ha corrompuda...
De què ens serveix la història
a les nacions que tenim història?
doncs, cauen murs
de tradicions seculars,
soterrant la cultura dels pobles,
dels nostres pobles!
Perquè aquesta malaltia
ha penetrat tot indret,
impertèrrit virus
d’immundícia humana
disfressat de tecnologia
manipulada i controlada,
d'anuncis farcits de novetats
que ens faran rics i feliços...
i cedim a la temptació,
de què ens serveix la història,
nosaltres que la tenim?
Tanmateix, s'ha desencadenat
la remor de la mar, del vent,
de criatures i muntanyes,
de la terra i del cel,
com pregària que arriba
a l’incommensurable bé
d’un Univers al qual pertanyem...
I com llamp que precedeix al tro,
Pantocràtor, etern infinit de Vida,
deixa caure el pes
de la seua Consciència,
de la qual som part i som tot,
a sobre de tots nosaltres.
I és d’aquesta manera
cóm nosaltres mateixos
ens jutjarem
i ens dictarem sentència.
Perquè tot resta connectat
i tots som responsables.
Ja res serà com abans.
 

ARA VINC

 

Ara vinc, estimada,

un soroll fa temps

pertorba la nostra vida,

tu ho saps i no m’ho dius,

tens por, per això... ara vinc.

Eixiré al carrer del món

per vore d’on ve

aquest so estrèpit

que va acostant-se

i fent-se més fort dia a dia.

SE M’EMPIPA L’ÀNIMA

 

El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,

tremolar d’onada, alenar de vela.

Des del porxe de la Rota,

albiro l’escuma que amara l’arena...
un vell falutx marina la mar.

El xiquet juga a la vora banyada

foradant amb afany la sorra blanca,

els seus crits de joia, llunyans,

m’arriben com cançó de bressol...

balancí, pau i migdiada.

Festeja la brisa camins de muntanya,

pàmpols de vinya, remor de pins,

hortes, jardins i figues de pala,

amorets d’estiu en verd mantell.

L’alè dels Déus encisa el poble:

Els arbres canten! Les parres riuen!

Ocells que saluden!

El Montgó un Ciclop fet naturalesa!

I ens mira, i vigila, i protegeix!

El port, font de llum,

goig que dona vida al poble!

Però, d'oníric instant desperte,

afligit per la realitat.

Ferides per desuetud, dalt la terra,

encara perduren

pansides mans obertes al cel,

silent plany del seu oblit,

dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i riu-raus...

El groc esmortit dels camps

escampa un clima d'abandó i desídia.

Exèrcits de formigó armat

s’han instal·lat enmig dels arbres,

assetjant els paratges,

sembrant-los amb pòrtland,

imposant el record a llurs indrets

amb noms de vexació.

Muntanyes de xàrcies desaparegudes,

d’homes de peix i sal remenant,

barrets al sol i cul a terra,

i mirades, i passejos, i pesqueres,

hui esdevingut negoci privat d’uns quants,

Merda! Qui ens salarà?

Em ve recança en recordar-te,

trist d'aquesta hora que visc.

Distingits lladres t’usurpen l’encant,

se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.

Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa

i a mi em furten la plenitud en nom del progrés...

Progrés?

Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!