SUPERFICIALITAT: L’EPIDÈMIA SOCIAL

 

N'estic fart d’eixa gran part de la societat que no pensa. Ments manipulables que, susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen baix l’ideal d’aquells que els utilitzen mediàtica i ideològicament, sense reflexionar, sense qüestionar, esdevenint éssers que es mouen per impulsos: així és la ment superficial.

Ara mateix, l’actual clima polític n’és un exemple. Farcits de noticies indiciades i també interessades contra l’adversari, els devots de l’ofensiva van bevent-les i assaborint-les amb gaudi afrodisíac per després vomitar-les per bars i cantons, “altares y hogares”, contra la corrupció “de l’altre”, sempre al dictat de dogmàtics politicastres cohonestats per una justícia que cobreix els seus bandidatges amb indecent toga:

Notificacions d’imputació en perjudici del contrari lliurades al rival polític (casualment sempre conservador) abans que al titular per així treure’n profit políticament a través dels nombrosos mitjans amics; dates d’imputació o de judici estratègicament triades en detriment d’algun esdeveniment o afer polític positiu de la oposició (casualment sempre d’esquerres); bloquejos de comptes bancaris immediats per a uns i ignorats per a altres; lladres consolidats o criminals de guerra d’alt rang polític són beneficiats de la dilació judicial o simplement “aquí no pasa nada”, en greuge comparatiu amb l’altre del mateix rang però d’un altre color polític amb el qual, partint d'indicis, recau tot el pes judicial i mediàtic immediata i miserablement per tal d’aniquilar allò que representa i forçar el caos governatiu en nom d’interessos conservadors amb olor a naftalina.  

Que a l’esquerra no hi ha corrupció? També, però la relació de lleialtat  “justícia-partit polític-mass-media” existeix sols d’un costat, el que correspon, com hem donat a entendre, a una justícia nepotista “atada y bien atada” que, davant documents compromesos en afers de presumpta corrupció, sap desxifrar i identificar la persona involucrada a partir de quatre consonants repetides, però no sap identificar el cognom d’un polític important de l’estat i cap d’un partit finançat amb diner negre i quasi un miler d’imputats, i què?

En fi, sembla que la paraula d’un polític gandul esdevé opinió de moltes ments superficials, doncs els prosèlits d’aquests tipus d’ideologia prefereixen a una “ñiquiñaque” que si perd el paper que li escriuen perd tota la seua ciència abans que a la persona íntegra, educada i humana, que lluita per la majoria pobra i la justícia social... Es el demonio! Rojos de mierda! Fet empíric, com qui menja fruita.

Així, mentre en aquest país vaja creixent el número d’individus superficials i baixant la inversió en educació pública i de qualitat, no hi ha res a fer, doncs “contra l’estupidesa fins els propis déus lluiten en va”.

COM LES FLORS

Els dies m’agafen de la mà

i mai no hem deixen sol,

com així ha de ser.

Tanmateix, l’inexorable

pas del temps

em corre per les venes,

rius de vida flueixen

alimentant al seu pas

la innocència i la maduresa,

i a la seua vora,

a poc a poc,

l’herba va encanudint

mentre els ulls del meandre  

observen el salze

de pell envellida

i tacada pels anys.

Els dies m’agafen de la mà,

però, qualsevol dia deixaran de fer-ho,

com així ha de ser...

llavors recordaré les paraules

que un dia em digué

una ment conscient de la realitat:

Nosaltres som naturalesa,

som arbre, som riu, som terra, som U.

Viu natural i senzill com les flors,

alegre com els seus colors,

i sigues savi per saber

que has de marcir...

i has de renéixer, com les flors!

VIVIM?

 

Obligat a viure un món totalment materialista, tecnològicament configurat, on el valor del diner ha superat qualsevol aspecte de virtut humana, m’ha arribat el  moment de trencar aquest endimoniat model de vida que ens arruïna física i mentalment, social i ambientalment.

Sí, vaig perdre el lligam amb la Vida, però, em vaig adonar a temps. Uns quants dies allunyat d’aquest mundanal càlcul de beneficis, connectat amb l’entorn de pau i assossec de la naturalesa i el cosmos, em serviren per a aprendre i comprendre els missatges transcendets de la Vida que, a l’abast de tothom, romanen a l’amagada senda d’aquest camí de llibertat que cal saber trobar.

REFLEX

 

Encara no veuen el ulls,
ni escolten els oïts
ni entenen...
Sols veiem la mar
quan mirem la mar,
sols veiem el cel
quan mirem el cel;
sols veiem la terra
quan mirem la terra.
És, com si la vida
fos buida d'essència,
no aprofundim en la seua estima!

Escoltem trinar els ocells
i no entenem,
escoltem el so de la pluja
i no entenem,
escoltem com bufa el vent
i no entenem.
És, com si les paraules
no tingueren significat,
no entenem el cant de la vida!

Perquè, allò que és a fora,
també es a dintre.
Un xicotet univers
viu dintre nosaltres
i molts no adverteixen,
ni poden entendre
els missatges del temps,
ni saben guardar
per després tenir,
ni saben tenir
per saber guardar.

El món... ai, el món!
El món és i serà el reflex
de nosaltres mateixos.

LA FUGIDA

 

He arribat aquí, poble perdut entre muntanyes, quasi oblidat dels seus carrers, de la seua gent... pel seu vent ja no viatgen veus que un dia ompliren de vida la cultura d’aquestes despulles que ara les meues mans acaronen, com volent ressuscitar diàlegs darrere els gruixos de murs de pedra o mirades des dels travessers de fusta corcats de les arruïnades finestres.

Però, he arribat per quedar-me entre la naturalesa i la pau dels crits de criatures, a prop d’aquest rierol que encara segueix, esmortit, el corrent d’un fil d’aigua banyat de segles. Cóm seria en la seua plenitud per fer moure la roda de pal del molí allunyat? Les restes de la gronsa encara em parlen d’aquella vida dura, però autèntica.

Si, vinc d’un món malalt. Fugint d’aquella epidèmia he patit la incomprensió, el rebuig d’una societat instal·lada en l’esclavitud tecnològica, víctima d’una ideologia capitalista que transforma la seua ciutadania en concupiscència encarnada. Allí la llibertat ja no transita pels carrers sinó per vies pecuàries centrípetes cap el panòptic que controla tot moviment polític, social, econòmic... fins el racó més particular i íntim de cadascú.

Però, no s’arriba a la torre central, a adquirir aquest totpoderós afer, sent filòsof o savi virtuós sinó tot el contrari.

«Si no es llaura la terra no germinarà com cal la llavor, ni creixeran arrels a mercé de fongs i patògens. De la mateixa manera, sense una bona educació no hi ha saviesa, i sense saviesa no és possible jutjar amb integritat les coses, confonent allò menyspreable amb allò lloable, allò digne de vituperi amb el que mereix aplaudiment».

Si, he dimitit d’aquella societat, doncs no tinc cap dret, cap opció d’adquirir res per haver rebutjat fent cas omís de normes alienes a la meua manera de vore i entendre el món. Tractat com un boig pel sistema, he vingut a aquest poblet perdut, allunyat d’aquell mundanal desori.

I m’agenollaré cada dia davant l’eixida del sol per donar gràcies a la Vida. Treballaré la terra amb el fem dels animals per fer brotar nova vida que em done vida, mentre la gent del món d’on vinc es consumeix consumint al dictat de líders que no es respecten ni a si mateix perquè no s’avergonyeixen dels seus actes indignes i criminals, tot el contrari, són proclamats pels «seus» podrits mitjans de comunicació com pacificadors i garants de la justícia mentre provoquen guerres i genocidis, desintegren països i exterminen els limitats recursos naturals del planeta, arruïnant i contaminant tot en nom del diner i el poder.

Pobres mortals! dic, des de baix d’aquest garrofer, què poc tenen present la mort. Han abandonat el món del coneixement, de la raó i la contemplació, doncs han sigut extirpats amb la tecla «supr» de l’ordinador quàntic global. Negligit l’esperit, s’ha impossibilitat l’experiència de felicitat de l’ésser.

Les injustícies del diner no les provoca el propi diner sinó aquells que viuen per ell i tenen domini sobre ell... i poder i autoritat sobre les persones i la naturalesa.

No puc evadir-me d’aquest món, sols isolar-me, doncs, soc d’aquest món però no estic amb ell. Per aquesta raó seré en aquest allunyat poble fins el finar dels meus dies.

TENS SORT

 

Tens sort de viure la nit,
allunyada dels llums de ciutat;
tens sort de viure el silenci,
allunyada de sorolls d'eixordar;
tens sort de parlar amb la ment,
tan a prop dels estels;
tens sort d'escoltar l'amor,
que aprofundeix amb tu;
tens sort d'aquest diàleg
de serenitat, de pau i saviesa.
Voldria agafar-te de la mà
i fer-me partícip, si tu vols,
jo que mai he viscut la nit.

ANEU-VOS-EN A LA MERDA!!

 

Tota guerra és un insult
a la vida i condició humana,
doncs odi i terror derrama
a terra d'un món ja sepult.

I com insult és la guerra,
qui la provoca mereix,
amb reprimenda que creix,
mil injúries de bandarra.

A la merda us envie,
a vosaltres, fills de l'infern,
que el turment us siga etern,
que en vida i mort ell us guie.

ELL VA MORIR...

 

El temps passa,

tanmateix, altra vegada,

l’ànima et fa sentir,

amb intensitat, amb força,

l’absència de la seua presència,

aquells dies de felicitat

que mai més no tornaran.

La teua mirada

es torna vidriosa...

Però, jo t’agafaré la mà

quan els teus ulls,

humits pel record,

reclamen el conhort

d’aquella prístina estima...

Quan la teua veu,

atiplada llance al cel,

més enllà dels estels,

l’insistent reclam

de la seua presència...

Quan el foc del teu cor,

esgotat de flama,

reclame aquella passió

que sols s’encenia

amb el fruir dels seus llavis...

T’agafaré de la mà

enmig la desolació,

i buscaré la clariana

que reclama el teu consol per,

des d’aquest indret humà,

dir-te que l’amor és immortal,

tot el viscut amb ell

viu per sempre;

que l’eternitat és del present,

cada moment, cada instant

d’ambdós farcit de plenitud

mai no es perd,

com no perdem l’esperit,

com no perdem l’esperança

de retrobar-nos en abraç infinit,

com no hem de perdre

la consciència de pertànyer

a la realitat d’un univers

fet d’harmonia d’amor...

i de vida eterna.

Mentrestant, el temps passa...

TRUMPNERÓ

 

Trumpneró vol ser l'emperador del món, cavalcant Satanyahu bota foc a tot allò que li molesta, ni cap ordre, ni cap llei, ni cap autoritat occidental s'atreveix a parar-li els peus. D'aquest genet i aquest cavall parla l'apocalipsi.

EL MAL

 

L'enemic de la vida
té el món a les seues mans,
a l'ominós despatx
on seuen els seus deixebles,
preparen llavors d'iniquitat
per sembrar un demà
absent d'humanitat,
tecnològicament controlat
i socialment subjugat.

Ciutadans del món:

Hem d'acceptar aquesta realitat
com a pas necessari
per poder actuar
d'una única manera possible:

Cal arraconar el mal,
no mirar-lo, no escoltar-lo,
no parlar-li, no comprar-li...
que es podrisca a si mateix.

Perquè sols podrem
transformar la realitat
identificant-nos amb ella,
amb actitud no violenta.

A LA MEUA LLUNA

Cada lluna plena,
d'hivern darrere el cristall,
d'estiu tombat a terra,
els meus ulls absorts
d'aquesta plenitud,
busquen en la teua claror
la clau de la inspiració
per vore si puc escriure't,
expressar-te, amb lletres de cor,
l'inefable estima que sent per tu,
l'incommensurable passió
d'un bes que t'acarone
amb infinit present.
Però, passen els anys...
i les llunes plenes.

LA MALDAD

Sois la carroña que corrompe el mundo, esa generación de salvajes pseudo ilustrados que reparten libros repletos de odio y de horror. 

No comprendéis nada, sois peor que las alimañas, vuestro aliento vomita el miasma que impregna lo sagrado ya pagano, lo fértil en estéril, la inocencia en maldad, la verdad en falacia... la vida devenida suicidio. Todo lo vago que sale de vuestras opacas mentes lo realizáis porque creéis estar por encima de la ley, del derecho internacional en nombre de vuestros infames planes de dominio.

Os atrevéis a impetrar a Dios para llevar a cabo vuestros diabólicos actos, ¿cabe más hipocresía, impudicia y nefariedad en el corazón humano?
Ciegos, sordos e inconsecuentes ante la misericordia humana, ¡Misántropos despreciables! ¡No merecéis aquello que no podéis comprender! ¿O acaso sabéis qué es la Vida? ¿Qué es el ser humano? ¿Cuál es su finalidad? ¿Qué puede esperar? Sabed pues esto: hombre, ergo fungible.
¡Cuánto camino os queda!
¡Cuánta ignorancia por dirimir!
¡Malvados!

"Desde mis ojos, guerra,
¿Qué tiene tu sinrazón que existes?
Nada que quiera tener en mí,
desde el miedo y el espanto,
desde el sentir del lamento,
hasta la esencia del ser
que sin remedio expira.
Desde mis ojos, guerra,
¡Que no te quiero ver!"

 

NO S’ARRIBARÀ A CAP PORT

Cada vegada hi ha més murs invisibles, van alçant-los subtilment «en nom del nostre benefici», això ens responen quan el seny d’uns pocs ho reprova... uns pocs despullats d’ego i farcits de consciència i humanitat... uns pocs, els rebutjats pel sistema.

Psicòpates satànics han impregnat el món amb el seu alé d’iniquitat a través dels seus deixebles investits de poder, les lleis són dictades amb paraules de foc, redactades amb lletra de farsa i signades amb l’encuny programat de les urnes.

Democràcia i llibertat han estat privatitzades, deslligades de la vida com l’ésser humà, reduït a objecte controlat pel subjecte tecnològic i dirigent alienat de la naturalesa i el món.

El gran arquitecte dels murs està content, les masses caminen captivades pels displays mentre cauen esglésies, tradicions i cultures. Europa cau depravada, Déu és un disbarat, Jesús escarni generalitzat, els avis mobles que molesten i el diner axioma de vida. Qui es caga amb l’ordre internacional, justifica el genocidi, practica la xenofòbia i provoca conflictes i guerres, vol el Nobel de la pau; allò més destrellatat resta legalitzat; l’ensenyament ha perdut la seua finalitat, els alficossos passen de curs i els professors es frustren i deprimeixen; la corrupció ja és un «requisit» de la classe política; la perversió sexual i rituals amb xiquets, diversió de les elits del món... cóm és possible que la societat mostre indiferència per tot? S’ha perdut l’esperit de reflexió, de qüestionament, de valorar comportaments, actituds i accions, o potser som víctimes d’una estratègia política i social destinada a desconnectar-nos de la realitat? Efectivament, quasi la totalitat de mitjans de comunicació del món resten en mans d’aquesta gentola, encisant ments tot manipulant la informació al dictat d’aquell que afirma que la pau s’aconsegueix amb l’armament i la guerra, sols el dimoni pot dir això.

El món navega sense timó ni brúixola cap a la uniformitat, la unicitat, l´homogeneïtat: una cultura, una religió, un govern. Però, no s’arribarà a cap port. Com deien els antics, Déu és una esfera infinita el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència enlloc, per aquesta raó, consciència, llibertat i vida no són exclusius de l’ésser humà, ni l’amor tampoc, sols participem d’ells com tot ens de l’univers, també de la justícia... per això, preparem-nos perquè, no s’arribarà a cap port. 

DAVANT L’ESTAT D’ALERTA ECOLÒGICA

 

Reciclatge, energies alternatives... correcte, però són mesures pal·liatives que tracten els símptomes i no el problema, doncs el problema som nosaltres mateixos.

Fins que no canvie la nostra manera de vore i entendre el món; fins que no ens reintegrem en la naturalesa; fins que no siguem conscients que l’arbre, l’animal o la mateixa terra formen part del nostre cos; fins que no ens sentim ferits al nostre cor cada vegada que és tallat un arbre, devastada una muntanya, contaminada la mar o matat qualsevol animal... fins que no haguem acomplit aquesta transformació radical en l’ésser humà, dic, no hi ha salvació possible.

EN MANS DE QUI ESTÀ EL MÓN?

El lleó mata quan té fam o quan els seus  cadells senten fam, i no caça la millor peça per menjar-la, sino aquélla que és ja caduca, aquella que ja és un destorb per la bandada és la que captura per saciar la fam. Ni el lleó ni qualsevol altre animal salvatge torna a matar fins que torna a tindre fam. 

Tot el contrari són eixos malparits amb poder, que destrueixen i arranblen contra tot  perquè en eixe moment ho veuen així i ho han de fer en nom dels seus propis interessos econòmics, què importa que siga la naturalesa? qué importa que siguen éssers humans? Cal destruir i es destrueix, cal assassinar, cada vegada amb més perfecció, amb més precisió. Quant de diner per destruir i quan poc per ajudar! 

Però, encara més fills de la perversitat, de la immoralitat i la deshonra, són alguns mitjans de comunicació que oculten i silencien les iniquitats d'eixos endimoniats que, evidentment, tenen en nòmina a tota aquesta càfila de pseudo-periodistes que es dediquen a enganyar la ciutadania. Aquesta gentola que no es respecta ni a sí mateix perquè no s'avergonyeix de tan indigne procedir, intenten dia a dia que el ciutadà confonga allò despreciable amb allò digne de lloança, i allò honorable amb allò digne de vituperi. Tot per diner. Els periodistes íntegres, com els polítics, o són crucifixats o discriminats pel poder davant la societat.

Tanmateix, la realitat no es pot manipular, i quan aquesta faça vessar el got, aleshores ja serà massa tard per adonar-nos-en que hem negligit l'amor per la vida i, per tant, l'esperit humà. Rics i pobres, llestos i moniatos, honrats i lladres... Serem testimonis, baix el pes d'aquesta justícia mundi, que el món és un ésser viu amb consciència, i que allò que mai no canvia enmig del canvi, l'amor, és qui executarà la nostra sentència.

Fins la nova innocència, el nou dia, la nova primavera.

250 ANYS ENS ARRUÏNEN?

 

            

"Volen continuar dominant el món a través de la intimidació i la violència armada, allà on hi són, provoquen conflictes i guerres en nom de particulars interessos econòmics. Tomben governs, prenen països, saquegen recursos aliens, ja és tradició. Aquest càncer d'arrogància que pateix la humanitat de fa temps, està esdevenint metàstasi universal:
Motiva que s'amenacen els uns als altres sobre un polvorí nuclear anomenat Planeta Terra. El perill de l’home contra l’home ja és cosa de cada dia”.

És un país sense història,
sols 250 anys, no l'anomenaré.
Els filòsofs no participaren
en aquella Constitució,
no existien, sols les pistoles.
Als pocs anys,
Lucrècia Borgia triomfà
en aquella societat... No!
No la filla del papa valencià,
sinó el nom d'un fusell d'extermini.

Un General sense educació general,
pretensiós i racista,
fou degà d’una supremacia armada
que hui dóna nom
al projecte institucional
de planificació pel terror global,
però legal.
Més de 400 milions d’armes
per a 340 milions d’individus,
en aquelles terres usurpades
per delinqüents europeus,
de moltes universitats i milions de llibres,
de poques humanitats i molts pocs lectors,
què ha segut dels seus xiquets?
però, ells no devien res,
foren els seus governants.
Democràcia i pena de mort,
poder i diner per justícia,
pobresa i morts legislades.
Icona d'una pau i llibertat
establerta per l’extermini i l’horror
gravat a les terres sioux.
Crema el seu foc la torxa,
indignitat de tot símbol,
al pilar dels drets humans:
estàtua “il·luminati” alçada
sobre sorra pólvora que ja s'ensorra
al damunt dels pobles del món.
Exportador de modes,
tsunami de cultures.
Si, allà hostatja el súmmum
de ments privilegiades
però perverses, i així
produeix aquella indústria
sembrant el món de “military robots”,
de míssils intel·ligents,
de virus modificats
en armament biològic.
Exèrcits podrits
de valors humans
asseguren l’economia
d’aquella desmesura
i el menjar d’aquells xiquets
que encara no han viscut la innocència...
no han segut mai xiquets!
Han segut alumnes de fusells
i adults de l'arrogància imperialista,
hui ixen al carrer
a defensar els seus ideals,
no amb el respecte,
no amb el diàleg,
sinó fusell en mà,
incitats per la paraula
d’un pervertit sexual,
impetuós i racista,
sense educació general,
com mana la tradició.
Qui tenia educació
l’ha perduda,
qui tenia humanitat
l’ha abandonada,
qui tenia democràcia
l’ha corrompuda...
De què ens serveix la història
a les nacions que tenim història?
doncs, cauen murs
de tradicions seculars,
soterrant la cultura dels pobles,
dels nostres pobles!
Perquè aquesta malaltia
ha penetrat tot indret,
impertèrrit virus
d’immundícia humana
disfressat de tecnologia
manipulada i controlada,
d'anuncis farcits de novetats
que ens faran rics i feliços...
i cedim a la temptació,
de què ens serveix la història,
nosaltres que la tenim?
Tanmateix, s'ha desencadenat
la remor de la mar, del vent,
de criatures i muntanyes,
de la terra i del cel,
com pregària que arriba
a l’incommensurable bé
d’un Univers al qual pertanyem...
I com llamp que precedeix al tro,
Pantocràtor, etern infinit de Vida,
deixa caure el pes
de la seua Consciència,
de la qual som part i som tot,
a sobre de tots nosaltres.
I és d’aquesta manera
cóm nosaltres mateixos
ens jutjarem
i ens dictarem sentència.
Perquè tot resta connectat
i tots som responsables.
Ja res serà com abans.
 

ARA VINC

 

Ara vinc, estimada,

un soroll fa temps

pertorba la nostra vida,

tu ho saps i no m’ho dius,

tens por, per això... ara vinc.

Eixiré al carrer del món

per vore d’on ve

aquest so estrèpit

que va acostant-se

i fent-se més fort dia a dia.

SE M’EMPIPA L’ÀNIMA

 

El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,

tremolar d’onada, alenar de vela.

Des del porxe de la Rota,

albiro l’escuma que amara l’arena...
un vell falutx marina la mar.

El xiquet juga a la vora banyada

foradant amb afany la sorra blanca,

els seus crits de joia, llunyans,

m’arriben com cançó de bressol...

balancí, pau i migdiada.

Festeja la brisa camins de muntanya,

pàmpols de vinya, remor de pins,

hortes, jardins i figues de pala,

amorets d’estiu en verd mantell.

L’alè dels Déus encisa el poble:

Els arbres canten! Les parres riuen!

Ocells que saluden!

El Montgó un Ciclop fet naturalesa!

I ens mira, i vigila, i protegeix!

El port, font de llum,

goig que dona vida al poble!

Però, d'oníric instant desperte,

afligit per la realitat.

Ferides per desuetud, dalt la terra,

encara perduren

pansides mans obertes al cel,

silent plany del seu oblit,

dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i riu-raus...

El groc esmortit dels camps

escampa un clima d'abandó i desídia.

Exèrcits de formigó armat

s’han instal·lat enmig dels arbres,

assetjant els paratges,

sembrant-los amb pòrtland,

imposant el record a llurs indrets

amb noms de vexació.

Muntanyes de xàrcies desaparegudes,

d’homes de peix i sal remenant,

barrets al sol i cul a terra,

i mirades, i passejos, i pesqueres,

hui esdevingut negoci privat d’uns quants,

Merda! Qui ens salarà?

Em ve recança en recordar-te,

trist d'aquesta hora que visc.

Distingits lladres t’usurpen l’encant,

se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.

Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa

i a mi em furten la plenitud en nom del progrés...

Progrés?

Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!

CONFESSIONS D'UN ANACORETA

 

M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però, per orientar-se abans cal elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud i pau. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, Déu, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps i eternitat.

I des d’aquella talaia albirem un món cada vegada més allunyat de la Vida, de l’humà, un món trencat de justícia, on cobdícia, diner i poder, aquesta trinitat del materialisme ego i antropocèntric, està devastant el planeta, res importa la vida de les persones, xiquets inclosos (naturaleses dúctils en mans de la perversió dels mòbils), i menys encara la d’altres éssers vius o la mateixa naturalesa, considerats mers objectes d’explotació i de negoci.

PARAULES CONSEQÜENTS

Occident:

Imperi, urbi, orbi, cristiandat, europa, estats, colonització, civilització, unió monetària. Tecnocràcia, burocràcia, democràcia, tecnologia, multinacionals, globalització, finances, negoci, bancs, capitalisme, tio Sam. Homogeneïtat, monoculturalitat, unilateralitat, unicitat. Autoritat, reglaments, llei, poder. Qualitat de vida? Esclavatge social!

Política:

Competició, conquesta, poder, privilegi, perpetuïtat. Partits, empresaris, finançament, interessos, corrupció. Traïció, deslleialtat, transfuguisme, èxit. Paraula, mitjans, falsedat, cinisme, indecència, desvalorització, prostitució. Urnes, societat, la majoria mana, enfrontament, conflicte, divisió. Jutges, vinculació, politització, immoralitat. Honradesa? Honestedat? Virtut? Humanitat? Ostracisme! Crucifixió!

LLUNY DE TU

 

... I quan siga lluny de tu,

faré de la teua absència
cant d'enyor dintre meu
per sentir la teua veu,
la teua presència.

L'ENCARNACIÓ DEL MAL

On aneu amb tanta guerra?

Què voleu aconseguir?

Vore la sang per terra?

Vore la gent sofrir?

Quin valor te vostra vida

vosaltres que ho provoqueu?

I és que més lluny no vegeu,

us cega el poder de gestió envilida.

I així tota la vida,

dels faraons als romans,

també passà pels califes

i ara els americans…

tot per la raó perduda.

VOLDRIA DIR-TE...

Voldria dir-te tantes coses...

Voldria agafar-te la mà 

i contemplar en silenci 

els teus llavis, els teus ulls...

Voldria que el meu silenci

penetrara el teu cos, 

la teua ànima...

Voldria parlar-te d'aquesta manera

per saber si en la intimitat profunda

del teu ésser, aquestes 

meues paraules trobaren

l'atenció dels teus sentiments...

interpretant la teua expressió.

"Perquè estar atent als sentiments de l'altre

és conviure amb l'amor"

ABANS DEL NOU DIA

No puc vorer la nit 

amb les seues sempiternes 

lluernes blanques,

ni veig pel dia les persones,

no les trobe! Quin món és aquest?

Màquines humanes

vestides de tecnologia,

van pel carrer escopint

el poc que queda de sensibilitat,

i la desolació de l'ànima

es fa present 

amb modernes innovacions...

LA PORTA

 

"Som terra, som arbre,

som món, som univers...

Som U"

Durant generacions

s'ha mantingut oberta,

en la fam i la misèria,

en conflictes i guerres,

en la bonança i l’alegria,

en festes i àpats, però...

Ara mateix,

la terra és enverinada,

els arrels podrits,

el fullam engroguit,

la saba ja no corre

i res no dona fruit,

cap empelt no sobreviu:

«No són temps de més reformes

sinó de transformacions»,

l’últim arbre advertia, però...

no hi ha catarsi humana

ni cap canvi radical,

s’ha arribat tard,

som als últims temps.

Ara mateix, d’aquesta ruïna

creix la gran guerra,

però amb la porta tancada...

i Déu s’ha emportat la clau.

MORIM CAP A LA VIDA

Morim cap a la vida i naixem cap a la mort, perquè "la nostra" vida i "la nostra" mort són components d'una mateixa trama: un Univers insondable de creació constant, ple de Consciència de la qual participen, i de veritable Vida, de la qual som eternament constitutius en aquella dimensió.

Però, molta gent encara no arriba a entendre el seu pas per aquest món material i, per tant, han negligit el seu esperit i no troben la felicitat, per milionaris que siguen.

La desestructuració de la família, les tecnologies de display, l'allunyament de principis humans, ètics i morals, l'abandó de la filosofia i les humanitats a les universitats... tot aço també forma part d'una trama: la d'aquells que anuncien a les masses ja teledirigides i buides de tot discerniment, la concupiscencia a través del consum, fent-los creure que l'únic axioma de vida veritable són les possessions, el diner i el poder. 

I cada vegada hi ha més fanàtics que persegueixen aquest fals propòsit, i cada vegada hi ha més joves que es suïciden, i cada vegada hi ha més conflictes i guerres... mentre la trama de poderosos anunciadors van acumulant possessions, diner i poder... Pobres mortals!

PERET VOL SER POLÍTIC

 

En Peret, de mal nom «Saltamarges», és un tipus d’individu que molts titllaríem de «gandul», eixos que la feina no els agrada gens ni mica.

«La terra està massa baixeta!» Contestava quan li oferien treballs agrícoles o d’obra. Això sí, intel·ligent i observador, cavil·lava dia rere dia com guanyar diners sense desllomar-se.

ET REGALE UNA ROSA

 

Hui et regalaré una rosa

que mai no marcirà,

la tinc a les mans per tu

quan els teus ulls desperten

amb l’aurora del nou dia.

La llum de la teua mirada

il·lumina el meu esperit,

i escorcolle el teu somni:

anhel d’incondicional amor

que un dia et va trair,

nits diürnes que vas viure,

aquells dies t'arrossegaren

per les pedres del desengany,

temps de silenci i llàgrimes,

de ràbia i de dolor.

Però, hui et regalaré una rosa

que mai no marcirà,

de magnànima bellesa

que tinc a les mans per tu...

A les profunditats de l’anima

naix l’arrel d’aquest present,

saba d’estima infinita

per saciar-te de tendresa

quan et lliure aquesta rosa,

quan m’agafes de la ma.

Hui et regale aquesta rosa

per tota l’eternitat,

doncs l’amor és essència

transitant per l’univers,

és allò que mai no canvia

enmig del canvi,

que mai no mor

perquè és vida...

Jo et regale aquesta rosa

si m’agafes de la ma.

APORUE

 

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara.

Com una premonició

les dotze estrelles són grogues,

color maleit pels segles...

el sofre del dimoni,

la pesta i l’epidèmia.

I el blau de baix

no és del cel,

és combustió de paraules

d’un gas podrit i corrupte

vomitat per la impudícia

d’inics parlaments.

Incompetents, impresentables,

pocavergonyes, psicòpates...

són el millor equip

a les ordres satàniques

del temple del diner.

Arruïnen, degeneren els pobles

amb fal·làcies esdevingudes

lleis i normatives al servei

de l’elit del mal.

L’obscuritat ha podrit

els pilars del cristianisme,

idiosincràsia i cultura deambulen,

deixats de la mà de Déu,

cap a l’abisme insondable

de degenerats propòsits.

Degollats, esquarterats,

senyant-se són assassinats

per la mitja lluna fanàtica

com màrtirs de la nostra identitat,

i aquesta, menyspreada, anihilada,

dona l’esquena...

passa de llarg

caminant cap al patíbul

de negligits esperits

aquesta societat

dirigida per la infàmia.

Aquí no es parla de pau

perquè la pau és la guerra,

l’armament seguretat,

el control és democràcia,

l’enviliment cultura

i les normatives llibertat,

són els nous principis

de la nova política

d’aquest nou ordre

forjat al foc de l’avern.

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara,

a Aporue l’han raptada,

no per amor,

aquesta vegada.

Delinqüents sense temor

ni de Déu ni de la Vida,

a les ordres d’En Banyeta

fan polítiques d’horror,

doncs ja resta saquejada,

d’esperit i ànima nueta,

aquesta Ítaca estimada...

ja el que ve és l'amargor.

Tot resta del revés

quan la corrupció

ve de cara...

a Aporue l’han raptada,

no per amor,

aquesta vegada.