Caldrà eixir a fora d’aquest insult
a buscar la bondat
que no troba camins d’acollida,
a buscar les restes d’aquest noble
sentiment humà que obra l’amor
destruït per la ignomínia i l’odi.
Caldrà eixir a buscar
la puresa de caràcter, d’integritat,
corrompuda dia rere dia
per la indecència i la indignitat.
“Quan la cultura, tradicions i festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima al nostre patrimoni natural és lliurat a la sort d’interessos urbanístics, aleshores la integritat cultural dels pobles abandona la seua raó d’ésser deixant-nos un demà privat d’identitat, d’autenticitat i plenitud de Vida”
Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rosegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets (el 75% del nostre litoral ja està urbanitzat); camps, fins fa pocs anys en producció, ara plens de camps de golf i zones d’oci.
Un silenci ple de vida,
buit insondable i magnànim,
misteri que no cal esbrinar
quan neix la Paraula,
font d’un Univers
que brolla creació constant.
No hi ha principi,
tampoc un final,
com no hi ha u ni dos,
hi ha comunió amb la totalitat.
Uns teus ulls plens de llum,
un teu cos d’harmonia,
els teus mots
s’enlairen cap a l’infinit
com cant de lloança a l’existència,
i quan els teus fets
sento dintre meu,
soc feliç.
Company! La bellesa
és amb tu per l’amor,
i la llibertat, i la pau,
i la joia, i la plenitud...
No et preguntes per què
ni cóm neix aquest teu Univers
únic i sobirà que participa
fonent-se amb la natura,
amb les criatures...
Sentiment que connecta sentiments,
estima que connecta solidaritat,
som U...
No et preguntes pet què ni cóm
neix aquest teu Univers ara i aquí...
Viu-lo!
Un flux continu
d'aigües estèrils
va intervenint
la saó del poble
fins depravar-lo.
Rius de diner forà
sedueixen l’arrel del cor
transformant la mirada,
corrompent l’estima.
La bellesa dels llocs
és a la venda,
i l’ànima dels qui estimaven
prega a Déu pels seus fills,
esdevinguts proxenetes
de la pròpia cultura.
Mossèn alça el cos
d’aquesta terra
oferint-la en holocaust a Déu,
i beu a la prístina copa
l’últim glop d’essència
que amb bell esguard
de segles custodiava.
En tinc prou mirant la mar,
en tinc prou mirant el cel,
deixeu, doncs, d’oferir-me felicitat,
no em bombardegeu més.
Cadascú és feliç de moltes maneres,
la més senzilla i la més intensa
no val diner... t’ho dona la vida.
Però, vosaltres no ho enteneu.
Per això, soc d’aquest món,
però no estic amb ell.
Si consultem al diccionari la paraula «militar» veiem que fa referència a «milícia», la qual definició al·ludeix a «l’art de fer la guerra». Convenint que l’art és una virtut, subjectivament hauria de definir «guerra» com un «moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per crear destrucció, terror i mort». La RAE hauria de recapacitar.
Diguen allò que diguen, la guerra és símptoma de depravació de la conducta humana, un fracàs filantròpic inherent a la història de la humanitat, empresa per interessos de tota mena («el nervi de la guerra son els diners» Cic.) i testimoni d’un procedir alié als principis humans.
D’altra banda, som víctimes d’un persuadir fal·laç que indueix a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau. No! Cap guerra no porta a la pau, sols a la victòria, una victòria sempre amenaçada per la veu dels vençuts... No, no porta a la pau.
Continuen ferint muntanyes
de formigó metrallades.
Foradades sense pietat,
sucumbeixen nius d’aus
estimbats amb l’espantat vol
dels progenitors. Allà baix,
esmicolades llorigueres
d’animals desnonats
en són testimoni
de la roïndat humana.
La pedra viva veu el cel
abans d’ofegar-se amb el ciment,
com carn alçada d’accidentat
en cura de mercromina.
Silenci, les criatures se’n van,
la vegetació és un plany
que ningú no sap escoltar.
Cent pins han tallat
en un moment
trencant el seu cicle de vida,
a ningú no li importa...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
"En record de la sendeta del marge roig"
Tinc una pedra a la mà, l’he agafada d’un calaix impulsivament portat per l’estranyesa. En mirar-la fixament, de sobte recorde aquell indret al qual pertanyia... aleshores faig un somriure i done gràcies per haver-la descobert.
Amb catorze anys ja era aficionat a córrer, m’agradava anar-hi sol, trepitjar la terra que habite, sentir-la, gaudir-la, respirar els seus perfums diferents i únics com nosaltres, novetat a cada pas, en cada ullada: vegetació, ocells, insectes...
No cal que em digues res...
jo també he vist, he plorat
de ràbia, d’impotència,
perquè aquest mal
és a tot arreu, tot ho penetra,
des de les grans ciutats fins
els indrets més amagats de la terra,
incloses les entranyes més insondables.
El nostre cor s´ha endurit.
El metal és fred,
insensible, dur, inclement.
El metal de metalls
que governa la ferralla humana
m’ofereix els seus àpats contínuament,
suculents, provocadors,
farcits d’un desig irresistible
de possessió i plaer,
però el meu esperit encara resisteix,
no sé per molt de temps
davant aquesta civilització
de concupiscència encarnada.
Si, el cor de les personers
ha endurit, ja és ferro.
.jpg)
Han prostituït el meu poble,
despullat, humiliat,
violat, fornicat
per aquesta gentola
empatxada de diner,
golafre de territori,
insaciables depredadors
d’espais bells i estimats
per aquells que els habitaven...
Maleïdes lleis urbanístiques!
Maleïts puteros del formigó!
La degradació de la naturalesa és reflexde nosaltres mateixos, l’espill infestat romandrà fins que l’ésser humà no provoque un canvi de civilització basat en una consciència de reintegració, d’interconnexió i d’eco-centrisme, fonent-se amb la totalitat. En un món d’harmonia i d’amor per la vida, aquestes meues paraules voldrien expressar tot el contrari...
Ja parlen les llàgrimes del filòsof,
les seues paraules fa temps
expiraren en càtedres d’indiferència
als parlaments del món.
Però, des d’aleshores,
un vent insistent no amaina:
enlairades, han estat penetrades
als indrets profunds
de l’enteniment humà...
allí han trobat
el seu destí fatal.
Coneixement i consciència,
saviesa i humanitat,
amor i vida,
divorci, desintegració.
És diumenge, plou,
assegut davant el cristall
mire la muntanya
ocupada pels núvols.
I entre les ratlles transparents
el meu pensament
vol fugir...
Com cau una pedra
a l'aprofundir de la mar,
lleugera i dolçament,
arribe al fons insondable
de pau i d'amor, lluny,
on res em pertorba.
Que no deixe de ploure.
Comença la nit. He vingut aquí a parlar amb tu, allunyat d’una urbs que ja no conec, ni vull conèixer. Havia estat endormiscat, adormit... o m’haurien sotmés a la hipnosi del progrés? Sí, potser això últim, crec. Però hui he despertat.
A sigut aquest matí. Un grapat de teuladins trinaven com desesperats per una teulada i, com si algú m’hagués programat, automàticament s’avivà en mi la memòria d’aquells anys de carrers de pols i arbredes, absents d’immediateses i d’estrés, de sorolls que enverinen l’esperit i de gent estranya que no diu «bon dia».
Sóc aquí, assegut, és una nit gelada, el fred m’amenaça darrere el cristall.
Tinc sort, sóc a un lloc on encara puc vorer moltes estrelles. M’arriben feble els lúmens negacionistes del nocturn de la ciutat.
Cap al sud-est, observe fixament l’estel bellugadís que canvia de color, és el mateix que veia de xiquet, ara fa uns cinquanta anys...
Santander, BBVA, CaixaBanc, Sabadell, Bankinter... aquests grans bancs del Ibex35, entre gener i setembre, han generat un benefici de quasi 16.000 milions d’euros, un 52% més que abans de la pandèmia. Tanmateix, en aquest mateix període han estat comiats quasi 15.000 empleats d’aquestes entitats, producte de les fusions amb altres bancs més petits i del tancament d’oficines, sobretot a pobles més menuts.
Els dies de sol se’n van,
i pel vell camí
queda el somriure de les flors,
la collita de primícies,
l’alegria d’allò fèrtil,
la frescor d'aquells trencs d'alba...
És el que veig
quan m’ature
i mire enrere,
a la llunyania.
Aquest camí s’ha fet curt,
tanmateix, ja el crepuscle
que anuncia la nit és aquí,
i tot comença
a perdre color.
Els ulls, decrèpits,
es resignen
davant la realitat,
i el sentit d’allò marcit
et revela cada instant,
cada moment, intens,
de joia, d’estima,
com ritu sagrat
que el temps registra
i que mai no es perd,
cap paraula, cap carícia, cap alè...
Sóc aquí, encanudint,
concentrat davant el llibre
de la meua vida,
tot esperant els dies que resten,
ja freds i enterbolits,
fins que arribe la nit...
El sentit d’allò marcit.
L'estiu de 1970 jo tenia 8 anys, un avi veí, mariner amic de la família, estava esmorzant a l'ombra del garrofer quan, de sobte i per primera vegada vaig escoltar, tot espantat, la sirena de la policia en aquell meu poble on tots ens coneixíem. Aleshores, l'home gran, que havia viscut uns anys a València, en veure'm així, em va dir:
Vaig anar a visitar un amic meu que viu sol fa molts anys, allunyat del soroll de les ciutats. Molts el prenen per boig, jo no. Tots som intèrprets del llenguatge de la naturalesa, quan més xiquet eres més perceps, ara me’n adone. Així em va parlar:
És un dia de vent,
ha plogut, el cel és gris,
jo, assegut davant la finestra,
allà lluny albire un au,
gran, potser un àguila,
que volta i volta fent tombs,
ara ascendeix, ara baixa,
quasi sense agitar les ales,
pareix que el vent l’ajude
i el relleu de la muntanya
li marque el límit de davallada
mentre el fullam dels arbres
aplaudeix l’espectacle...
què hi farà?
Siguem reals: guanyar-se la vida,
sobreviure!
Sí, em lleve de la cadira,
vaig a prepara el dinar...
tots hem de
sobreviure!
Entra sense clau,
sense dir res,
i et furta la vida d'improvís,
espontàniament,
impassible al dol dels estimats,
impertèrrit a l'esperit pertorbat
per la pèrdua,
així arriba la sentència
dictada al nàixer
de les persones,
futur cert, inexorable,
que molts obliden...
i se'n recorden massa tard.
Abandonat el camí,
velles sendes de segles
hui són orfes
de tradició i de costum.
Abandonat el respecte,
els nostres morts
són víctimes atàviques
dels seus propis fills,
joventut perduda
al laberint del diable.
Voldria, amb els ull tancats,
enlairar la meua mà
i agafar aquells temps
allunyats de la decadència,
quan el fruir dels nostres cossos
anunciaven la plenitud del desig
de la primera vegada,
més enllà de la innocència
que ja havíem deixa't,
no del tot...
El sol se’n va, es fa tard,
els dies de tempesta, pel ponent,
no els hi tindré en compte.
En mi queda la seua llum
i l’esclat de les flors d’arrel
baix aquest cel d’esperança
dipositat en mi.
La terra davant meua
i l’empenta de les seues petjades
recorden el meu deure,
el llom jove llaurarà
pel demà dels esclats,
fins el final d’un altre dia.
Fins les persones més intel·ligents, més instruïdes, són enganyades: la bondat va lligada a la confiança en l’ésser humà, és el problema (no hauria de ser-ho). Que sempre ha sigut així, no ho dubte, però hui, amb la tecnologia, mitjans de comunicació i xarxes socials, es condueix la societat a indrets fins ara impensables en la historia de la humanitat. Són capaços fins i tot de controlar les nostres opinions!
L’estratègia de l’individu individual és primordial per portar a terme l’actual model de món que es vol consolidar, allunyat de la col·lectivitat i la convivència; allunyat d’un estat de benestar en funció del benestar dels altres; allunyat de la diversitat cultural i els seus mites o maneres de vore i entendre el món; allunyat d’aquest nexe universal de respecte i compromís amb la vida capaç d’unir diferents cultures, radicalment oposat d’allò que anomenen «unitat»; allunyat de la naturalesa i els seus ritmes i ecosistemes, dels quals formem part (encara que ens vulguen convèncer del contrari). Sol importa el benefici econòmic d’unes quantes grans corporacions i magnats que volen controlar el món. Som on som, desgraciadament.
Veig a Posidó, veig a Neptú,
perquè la mar sempre és blava,
plenitud de vida,
pau que niua a les profunditats,
i uns i altres,
aiguats natius,
viuen... sense més.
Però, aquí dalt,
hi són els de Posidó,
hi són els de Neptú,
i es furten la vida
els uns contra els altres,
oriünds i forasters,
buscant la mort... sense més.
Seia totes les nits
al banquet de pedra,
baix el galà de nit.
Jo l'observava
des de la meua finestra.
Una bombeta de 25W
donava penombra
a aquell carrer
de terra i de pedres,
front l’estació d’Alacant.
Dos punts de llum verda,
minúsculs però cridaners,
m’indicaven el ras de terra,
i a prop seu,
com restes de tronc
d’arbre mort,
s’intuïen els seus peus.
Finals de Juliol,
grills i lluernes,
un cel farcit d’estrelles
feia d’aquell lloc
l’escenari d’allò que,
hui, cinquanta anys després,
he comprés.
Sóc a un món de cretins
empudegats de tecnologia,
d’imbècils deixats anar
per displays dissenyats
pel dictat del capital.
Sóc a un món d’idiotes
consumats pel consum
d’allò que els consumeix
sense adonar-se’n,
per això són idiotes.
Sóc a un món d’ulls pixelats
absents de resolució humana,
embriagats de realitats virtuals.
Sóc a un món d’insolència,
d’indiferència davant la tragèdia
global de mort i exterminis,
d’indolència davant llàgrimes
que imploren el xicotet
indici d’una esperança.
El sentiment d’un primer amor
mai no arribat
per absurdes actituds,
queda tancat
a la dolça presó del cor.
Els anys passen i passen
sense advertir la gran força
acumulada que,
com erupció de volcà,
és llançada a la vista
d’aquella flor
sempre jove del record,
que vol estimar
i cuidar tots els dies
de la seua vida...
o el cel em mirava a mi,
no ho sé,
ho dic perquè aquella estrella
va deixar de brillar sobtadament
al punt de pensar en el món.
Si, jo pertany a l’Univers,
estem connectats...
el cel em mirava a mi.
Recorda María el balls en aquella casa de l'estació d'Alacant, on vivia... Ja no hi és.
Joiós ambient entre el xiulit del tren i les veus i les guitarres, farcits de 14 anys d'incipient jovenalla... Ja no hi és.
I tot passa, com diu Heràclit, però res es perd, com diu qui estima en un temps que es fa difícil estimar perquè... és tan fàcil endurir els cors! és tan fàcil embossar el sentiment! és tan fàcil destrossar-ho tot en nom del progrés!
Cada dia queda menys humanitat on guardar l'estima, aquella immortal estima que ja no hi és perquè... hem negligit l'esperit.
«És indignant que molts pobles turístics sobrevisquen gràcies a l’IBI, però encara és més infame la conseqüència de la seua justificació»
El meu poble mor, com tants altres abocats incondicionalment al turisme de masses. D’ell solament resta el topònim, un nom, una «marca» que es fica a la venda a les fires de turisme per atreure personal i diners, tal com si portara ma mare a un prostíbul per despullar-la i gaudir-la enriquint així els proxenetes del formigó, oci i afins polítics.
Sols en cinquanta anys s’ha construït i s’ha destruït més que en tota la història dels nostres pobles. La vida no és fàcil, ni abans ni hui, però hi ha quelcom que mai no canvia enmig del canvi i que molts dels nostres avantpassats pròxims havien sabut valorar: l’amor per la vida, per la naturalesa, per la terra que ens és pròpia. El gaudi d’aquesta arrel cultural era diari, donat en les relacions humanes als carrers i les places, camps, mar o muntanyes.
No sé què dir-te...
no em digues res,
el teu silenci
lapida les meues paraules,
que ja han soterrat
la teua infàmia.
No sé què dir-te...
no em digues res,
hui és un nou dia,
anem-se’n.
Vaig
aturar el temps sense adonar-me'n.
El
teu record és pau,
però
també un meu desesper.
El
teu record és llum,
però
també la nit del meus dies.
El
teu record és primavera
d'una
flor que mai no he recollit.
La tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa, els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.
Una vegada la mar em va dir:
Allà a la llunyania,
on es fonen els nostres cossos,
és on has de mirar,
però no amb els ulls
sinó amb el cor,
per saber comprendre.
I jo, des d'aquell tros florit de terra,
vaig saber que també
soc cel, terra i mar.
Res hi ha de separat
sinó unit en cos i ànima.
Som U.
I li pregunte al record
del resguard de l'ànima
quina força oculta
et fa treure les llàgrimes,
i d'improvís
sent dintre meu
vestigis d'un foc
que va cremar
amb el fruir de les flors
i el desig dels seus colors,
aroma del seu cos
fonent-nos terra endins.
Fullam solitari,
groc i esmorteït,
el vent s'emporta
d'aquell indret
tota una vida...
d'un foc que va cremar.
El món està emboirat de pols.
Opulent vent
de despatxos tecnològics
bufa contínuament
empudegant tot indret,
i una humanal pols
cada dia més profunda
cau més i més baix
fins perdre la realitat
de les seues pròpies petjades,
i ja no sap on va,
ni què fa.
Voldria ser el teu pensament, ocupar l’íntim racó de les coses que estimes, arribar a l’últim desig del teu cor i vorer si, per ventura, jo hagués estat encertat...
La sensibilitat, les emocions, la tendresa, l’amor, les actituds, les accions... no ho sents dintre teu? No ho dubtes, d’altra manera no hi hauria primavera als teus ulls, de les teues mans l’art no podria brollar-te ni esguitar cors oberts a la puresa.
