Ara vinc, estimada,
un soroll fa temps
pertorba la nostra vida,
tu ho saps i no m’ho dius,
tens por, per això... ara vinc.
Eixiré al carrer del món
per vore d’on ve
aquest so estrèpit
que va acostant-se
i fent-se més fort dia a dia.
És primavera i no s’obrin les flors,
el sol crema, la gent no saluda
i els xiquets han perdut la innocència,
tanmateix, una gelor
dintre mi em paralitza:
un gegant tecnològic
va repartint en displays
el seu evangeli,
a cada petjada una guerra,
a cada conquesta el sotmetiment.
Trepitjat per aquestes botes
intel·ligents absents de sentiment,
agonitza l’amor que connecta
l’esperit de totes les coses,
vida perdurable, pau, plenitud, felicitat...
Ha mort l’amor, virtualitzat!
Fugint del soroll
d’aquestes petjades de societat,
torne a casa, estimada.
Tanquem la porta amb clau,
abaixem les persianes,
encenga'm un ciri i preguem a Déu,
perquè aquesta serà
l’única llum que pot salvar la humanitat
d’aquesta transhumanitat
que vol suplantar-la.
