CONFESSIONS D'UN ANACORETA

 

M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però, per orientar-se abans cal elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud i pau. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, Déu, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps i eternitat.

I des d’aquella talaia albirem un món cada vegada més allunyat de la Vida, de l’humà, un món trencat de justícia, on cobdícia, diner i poder, aquesta trinitat del materialisme ego i antropocèntric, està devastant el planeta, res importa la vida de les persones, xiquets inclosos (naturaleses dúctils en mans de la perversió dels mòbils), i menys encara la d’altres éssers vius o la mateixa naturalesa, considerats mers objectes d’explotació i de negoci.

MORIM CAP A LA VIDA

Morim cap a la vida i naixem cap a la mort, perquè "la nostra" vida i "la nostra" mort són components d'una mateixa trama: un Univers insondable de creació constant, ple de Consciència de la qual participen, i de veritable Vida, de la qual som eternament constitutius en aquella dimensió.

Però, molta gent encara no arriba a entendre el seu pas per aquest món material i, per tant, han negligit el seu esperit i no troben la felicitat, per milionaris que siguen.

La desestructuració de la família, les tecnologies de display, l'allunyament de principis humans, ètics i morals, l'abandó de la filosofia i les humanitats a les universitats... tot aço també forma part d'una trama: la d'aquells que anuncien a les masses ja teledirigides i buides de tot discerniment, la concupiscencia a través del consum, fent-los creure que l'únic axioma de vida veritable són les possessions, el diner i el poder. 

I cada vegada hi ha més fanàtics que persegueixen aquest fals propòsit, i cada vegada hi ha més joves que es suïciden, i cada vegada hi ha més conflictes i guerres... mentre la trama de poderosos anunciadors van acumulant possessions, diner i poder... Pobres mortals!

CONSIDERACIONS SOBRE LA PAU

Pau no és cap paraula superficial, com es fa palesa quan ornamenta discursos hipòcrites de líders que consideren, d'entrada, a "l'altre" com un enemic a batir (siga un rival econòmic, cultural, etc), i utilitzen l'exèrcit i l'amenaça en nom de la “seguretat” dels seus respectius països.

Pau no és absència de guerres o el resultat d’un èxit bel•lic, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.

La Pau neix de la profunditat de l’ésser i es manifesta en forma d'agraïment per la Vida i del saber perdonar, desconnectar l'explosiu, treure el verí de la disputa a través de la llum de la consciència que, com el sol, il•lumina tot i tots. La pau sols coneix aquest camí d'harmonia i plenitud humana.

La Pau, com la Llibertat, són immanents a la Vida, per aquesta raó esdevenen drets universals: no podem parlar d’assossec i tranquil•litat d’una persona o nació si a l’altra part del món estan matant-se pels conflictes armats. Aquesta és la condició humana en sentir-se fill de la Mare Terra.
Però, desgraciadament, aquesta mateixa “condició humana” ha estat manipulada, instrumentalitzada, prostituïda, quan ha sigut valorada des d’una perspectiva concupiscent i egoista, allunyada d’aquest nexe d’unió amb la totalitat anomenat esperit humà.

El camí del transcendent és “l’Amor per la Vida”, primordial punt de convergència i centre en tot ésser humà, punt d’intersecció de la raó de ser de totes les cultures. Quan es perd aquesta transcendència, es perd també el sentit de la pau, llibertat, justícia i democràcia universals.

Des de la trascendència, dos consideracions: “No hi ha cap causa al món que meresca una gota de sang”. "Els exèrcits són incompatibles amb la pau  i les democràcies".

La reflexió esta servida.

 

AMOR

La força de l'Amor és allò magnànim, sublim, intens... és bellesa en constant creació... és esperit de tot l'Univers... és font de llum i de vida... transmuta tot, trascendeix tot... quelcom que et subjuga fent-nos partíceps de la seua Consciència, fent-nos sentir plenament humans, fills d'aquesta llum que ens manifesta la totalitat, l'univers en cadascú de nosaltres.

Qui beu d'aquesta llum invisible, divina, mai no està sol, ni trist, sempre és feliç. Perquè no hi pot haver món sense divinitat, ni divinitat sense humans ni humans sense món. Som la part i som el tot. L'arbre, la muntanya, l'ocell, la persona que coneixem i estimem (no es pot conèixer sense estimar ni estimar sense conèixer)... formen part del nostre cos.

Així doncs, l'Amor és allò que mai no canvia enmig del canvi, és allò invisible però vital. Per aquesta raó qui perd l'esperit perd els sentiments... perd l'ull dels sentits i l'ull de la contemplació, resta cec, víctima del materialisme, la desesperació i la tristesa, allunyat d'aquesta dimensió d,Amor i Vida que també es troba en solitud.

En la persona, si aquesta paraula no va acompanyada d'actitud i d'acció, no és estima, és càlcul, egoisme, aprofitament, treure partit, etc.
Perquè l'Amor no són paraules, són fets; no es disseny, és obra; no és poesia, és l'encarnació de la poesia.

L'Amor és etern, com nosaltres.

REVOLUCIÓ DE DÉU. EL SERMÓ.

(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per tots, abillat amb hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).

Germans i germanes! En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré amb la llengua de nostre poble que tants anys fa que pateix aquest genocidi cultural eclesiàstic pel menyspreu a nostre llegat, amb el qual pensem i sentim. Jo us dic que és lo més bell del món tenir estima i dignitat per la nostra cultura que, com totes les cultures del món, són filles de la humanitat.

Déu no és cap persona, no és substància, no és u, sinó símbol, relació: no hi ha Déu sense humanitat, ni humanitat sense Déu;  no hi ha Déu sense naturalesa, ni naturalesa sense Déu; no hi ha Déu sense Univers, ni Univers sense Déu.  Déu és Esperit que penetra a l’interior de totes les coses donant-los vida, que per donar vida dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. L’amor ho pot tot, ompli, enalteix, satisfà, il·lumina. L’amor és símbol de lliurament, de donació, d’ajuda, de silenci. És dolçor, encant, primavera. L’amor és quelcom innat a la naturalesa humana, reflex de Déu, aquest immortal Verb que transita envoltat d’una llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida. Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa Llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels altres. “Amor per la Vida” és fonament de l’ésser humà, únic camí de realització i plenitud humana.

REVELACIÓ

M’he passat anys buscant-te,  unes èpoques amb més intensitat, d’altres amb menys, però, aquestos últims anys... t’he buscat sense parar fins i tot darrere els núvols!

Per què no em vols rebre? Fuges de mi? T’he implorat, impetrat, no és possible que no t’arribaren els meus efluvis.

Aïllat, en solitud, evadit d’aquesta societat per intentar trobar la plenitud, he viscut en harmonia amb tot. Sóc part d’un tot insondable que abraça l’Univers sencer on fins la flor més insignificant te un sentit per la Vida, sóc conscient d’aquest fet!

CARTA ALS ESCRÚPOLS

Estimada Consciència: company meu és el vent quan t'escric aquestes paraules. El seu so em parla i m'ajuda.

En aquest món al que m’han enviat, intente i faig el que puc per acomplir la missió responsable que intueixo m'encomanaren, però, tanmateix, molt sovint, immers en problemes (trivials?) que m'aclaparen, m'oblide d'aquell primitiu camí per on hauria hagut de caminar. Els continus conflictes creats per nosaltres mateixos venen agafats de la mà dels interessos, les possessions, el diner, el poder… Nosaltres, destructors de la vida... Ja ho deia Empèdocles: “desgraciats de vosaltres, pobres mortals, que no coneixeu més que misèria i lamentacions”.

ALLÒ QUE MAI NO CANVIA

Què és allò que mai no canvia enmig del canvi?

És l’amor inherent a tot ésser que neix i que fina, que és jove i vetust, que viu i que mor, el qual ens privilegia per la nostra consciència i ens fa partícips i compromet la nostra actitud davant la vida. És la dignitat d’ésser per amor a tot allò que pertany a la mateixa realitat nostra.

DE LA JUSTÍCIA

Tots hem sofert injustícies i, sovint, ens hem vist impotents davant aquestes. Tanmateix, cal assabentar-se d’una realitat: la justícia no es pot legislar, doncs, del contrari, ni Sòcrates ni Jesús hagueren estat condemnats a mort; a Bruno no l’hagueren cremat viu; ni Galileu, Vesal, Copèrnic, Kepler, Newton, hagueren estat acusats, condemnats, perseguits, estigmatitzats per heretgia; cap llei no consentiria els crims de lesa humanitat i depredació de la natura que cometen estats agressors o multinacionals, ni alguns jutges continuarien gaudint de dos vares de medir, una pels seus afins ideològics i l’altra, esdevinguda fèrula, pels seus contraris.

CONSCIÈNCIA D'ÉSSER

Reclamo a la consciència les paraules, la saviesa, la serenitat.

Si, he segut egoista perquè sóc fill del meu temps, demano perdó... sóc fill del meu temps!

Un temps allunyat de les persones, del present, instal•lat en un progrés anomenat futur pel qual tots treballem, inclús perdem la salut arrossegant-nos al seu darrere, esperitats, lliurats a la rapidesa, a la urgència, sense mai no haver-hi arribat a ell, no mai!

IDEA DE DÉU

“La nostra condició de mortals ha de fer-nos humils per comprendre que no podem absolutitzar conceptes en assumptes que transcendeixen la nostra raó. Davant el misteri de la vida, sols cap la sàvia intuïció conscient vinguda d'un univers íntim creat per i per a l'amor: l'ésser humà”.

"LA PARAULA" (dedicat a una gran Persona: Pere Casaldàliga)

Ser una “gran persona”, allò que genera veritable admiració en els altres, no s’aconsegueix siguent millors en tot o intentant que predominen les nostres conviccions davant la diversitat de cultures, de creences, de religions.
No consisteix la “grandesa” en ser els primers com si d’una competició es tractés. La vida no és una competició, sinó un passeig d’estima, seré, per aquest camí de bellesa que convida a la contemplació i que és inherent en nosaltres mateixos i en tot allò que ens envolta, que te vida i fructifica. Nosaltres som camí!

ESPERIT

Aquesta força divina i humana, aquest amor que tot abraça, aquest nexe d'unió vital entre pare, fill i univers... origen, humanitat i eternitat. És l'immortal esperit que ens dota de sentiment i acció humana.

Quant hem d'aprendre! Aprendre de la reminiscència d'altres vides de les quals som protagonistes; aprendre del sublim llenguatge del logos, de la paraula; aprendre dels savis missatges del nostre subconscient, aquesta subtil veu d’una Consciència Universal la qual transitem i en participem...

Quanta pulcra essència viu dormida amb nosaltres!

Sols així podrem avançar cap a la perfecció, cap a la puresa, cap a la plenitud… Sols així podrem actuar en aquesta existència com a vertaders humans integrats en la totalitat, doncs solament existeix una causa per la qual som en aquesta vida, en aquest món de dolor, alegries, ansietats i passions:

La superació de la nostra immortal essència, que sols podrem aconseguir mitjançant aquesta senda d'unió i construcció anomenada estima... Vida!

Sentir la presència en l’absència manifesta viure l’esperit, viure l’amor.  ENLLAÇ A VIDA

VIDA

De totes les coses, la més sublim és la Vida, aquesta il·luminació vinguda del seu inesgotable i continu brollar: l’experiència trinitària. Perquè tu i jo no som ni u ni dos... som divins, humans i còsmics. Penetrant la nostra consciència al lloc de la percepció ens fonem en aquesta realitat integral de la qual som protagonistes, fent parlar el sentiment i aprenent dels missatges del vent, dels arbres, dels ocells, de la naturalesa... els signes del temps són amb ells.

L'AUTO-JUDICI

Quina sorpresa vaig tenir al obrir-me el llibre de la vida! Només alçar les seues lluentes i blanques tapes, el cor em va tremolar, esquinçat, al vorer que estava buit d’essència... continuava desesperat, esperitat, tot passant fulles per trobar allò que jo esperava però, era feina en va.

EL BOIG ISOLAT

D’acord, sóc un boig dimitit de societat, i què? Què m’importa a mi el que diguen aquestos instruïts i cultes tecnòcrates alienats?



Sí, l’alienació és la forma en que viviu perquè us heu desvinculat de tot trencant amb la natura i l’univers, allunyant-vos de vosaltres mateixos i prostituint el centre de les vostres vides.

CARTA DE L'ENS

L'amor de Déu és tan fort, tan intens, que ho transmuta tot, ho embelleix tot i ho transcendeix tot. No hi ha res en aquest món ni en cap altre que puga equiparar-se a aquesta Llum d'Estima que et subjuga i que et fa sentir immensament feliç en adonar-te'n fill d'aquesta Llum, Misericòrdia i Magnanimitat. Aquell que assolix aquesta Llum i beu d'ella, torna a aquest món de mortals amb molta més força i ganes de lluitar i treballar pels altres, assabentat que no ha vingut aquí a sentir-se protagonista, sinó a servir els demés; no ha vingut a sentir-se gran, sinó xicotet; no a ser el primer, sinó el darrer; no a voler arribar a l'inaccessible sense passar abans per on cal passar.

EL FRANCISCÀ DEL MONTGÓ

(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per tots, abillat amb un hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).

Germans! En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré en la llengua de nostre poble, amb la qual pensem i sentim, que és lo més bell del món tenir estima i honra de nostra senzilla herència, doncs per indiferent i insignificant que semble als mancats d’estima, és en les xicotetes coses que us envolten on resideix la grandesa i els valors de la vida.

Déu no és cap persona, no és substància, no és u, ni dos, sinó relacional: no hi ha Déu sense humanitat, ni humanitat sense Déu, ni Déu sense Univers. Déu és l’Esperit que penetra a l’interior de totes les coses donant-los la vida, i per donar vida dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. Déu, és un immortal verb que transita envoltat d’una llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida. Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels altres.

L’amor, ompli a desdir el cor i l’ésser d’aquells que desitgen viure el lliurament en la seua plenitud, el qual no s’atura mai en el camí, sinó que, davant les dificultats, davant el dolor, davant el sofriment, segueix lluitant i, no sols es conforma amb això, doncs també desitja agafar eixe dolor i eixa aflicció dels altres per fer-la pròpia i poder alleugerar d’eixe turment a aquells que el pateixen mitjançant la força de l’amor, sent menester aquest proïsme per purificar-nos i seguir avant.

Molts d’ells han estat i estan lluitat per la justícia arreu del món, al costat dels explotats pel capitalisme, dels desheretats, dels humiliats, de les víctimes grans corporacions i de grans terratinents que estan devastant la naturalesa, assassinant vilment pobles i cultures arrelats a ella. Bisbes, sacerdots que fan la revolució en nom de la justícia... mai de la justificació!! Han estat assassinats i morts, oblidats per l’església oficial, pels estats capitalistes i per l’ordre establert.

 Pobres d’aquells que utilitzen la hipocresia en nom de Déu! pobres d’aquells que, havent pactat amb Déu una vida de donació i sacrifici, viuen plàcidament gormands de la bona taula i el bon vi acomplint la llei del mínim esforç! Pobres d’aquells que han fet de l’església moneda de canvi del capitalisme! Pobres d’aquells que abusen dels xiquets i de les dones!

A vosaltres, raça de d’escurçons, us dic:  Déu no vol ni el dolor ni el patiment pels seus fills, sinó la felicitat sublim. Som els éssers de carn i d’os qui fem que allò no siga possible, nosaltres mateixos fabriquem el dolor, l’angoixa, la malaltia... per la nostra manca de fe i justícia, per la nostra poca harmonia, per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir diner, en acaparar, en dominar... tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.

Fins que no estem desproveïts de tot allò que és caduc, de tot allò que hui és però dintre uns instants pot deixar d’ésser, el nostre esperit, la nostra ment, lo nostre cor, no serà lliure i no podrà actuar amb subtilesa, no podrà treballar amb eixa delicadesa i eixa fluïdesa que tenen els éssers que viuen despullats de tot. Per què, doncs, en feu ostentació de tresors, luxes i ornaments majestuosos? Per què, doncs, sou hostes de l’exuberància i la majestuositat que donen força a la hipocresia? Sí! Ja sé que hi han necessitats que cobrir, però una cosa és cobrir les mancances i l’altra és viure aferrats a allò que constitueix el poder i l’afer per solucionar-les. Allibereu-vos, doncs, de totes les vostres riqueses en nom de la humanitat!

Una humanitat destruïda per la deixadesa, la desídia i la insensibilitat de l’egoisme, on milers de xiquets, dones gràvides i iaios, moren cada dia de set, de fam o de simples malalties per la desídia dels altres.

Una humanitat que és capaç d’exterminar una raça en nom dels recursos naturals que posseeix aquesta.

Una humanitat que utilitza els avanços de la tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la destrucció, i no al servei dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos... en nom de Déu beneïu l’armament! Qui mou una guerra s’atreveix a impetrar Déu en nom dels seus soldats! Maleïts sigueu!

Però, totes les consciències estan callades davant aquesta devastació... Què està passant? Per què ningú no parla? Per què ningú no protesta? Per què ningú no alça la seua veu i la seua bandera de pau en nom de Déu, de Crist, de Mahoma, del judaisme, del budisme, de l'hinduisme, dels ateus, de la bondat humana, de la Vida... Què més dona si a la fi s’aconsegueix aturar el món davant aquest holocaust? No germans! Déu no permet tot açò! Déu esta per sobre de la mesquinesa i dels interessos d’una economia que destrueix allò més sagrat: el nostre món. Sinó, d’on tanta bellesa natural? Vivim tan esbojarrats, tan abstrets amb els nostres treballs, tant d’aquí cap allà, sempre amb preses, que no hi ha temps d’aturar-nos per poder observar la natura, eixa naturalesa que ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona forces dintre nosaltres per seguir avant, eixe teatre natural on els seus actors ofereixen un espectacle de franc, vital i necessari pels nostres sentits... escoltar el trinar dels ocells, els crits dels animals que corren d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua, eixe verd que descansa i assossega des de la carn a l’esperit... per què ho voleu fer desaparèixer? Fa temps que allò agonitza, les criatures són exterminades a poc a poc, els arbres, els boscos, les muntanyes, tot és massacrat!

Aquest vell Montgó! Joia de la mediterrània! Bressol de criatures! Alegria de vida! Clam de la pluja! Bellesa natural orgull d’antics deniers que et respectaven i protegien! Què ha sigut de tu?

Haveu creat un culte maligne i vosaltres mateixos, portats per ell, caureu a l’abisme de l’obscuritat. Per què haveu desvirtuat el centre de vostra existència? Per què ho haveu arrancat de soca i arrel? Per què haveu ficat els diners al seu lloc? Doncs per ells arriben la cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la malícia, la venjança, l’afany de poder i totes les immoralitats, indignitats i infàmies que procura eixe dimoni creat per vosaltres que presideix el món.

Viviu al costat del mal i no ho advertiu! Déu ens va fer lliures i ara, per aquesta raó, li lliureu l’enemic! Quan de diner per destruir i quan poc per construir!

Jo us reclame, a partir d’ara, sentiments de pau, de concòrdia, de fraternitat, de tolerància, de respecte, de pietat, que els vostres cors s’omplin amb ells i visquen oberts a l’amor.

Dones i homes! Al darrere de l’obscuritat sempre està la llum, sempre està la veritat, l’estima, la corona d’espines, la creu, el flagell, l’escopinada, els insults... no! no cregueu que tot açò fou el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més dolorós per Ell és eixe “el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen creients, la indiferència, la inestabilitat, eixe “estar i no estar”... això és el que realment colpeja el cos de Nostre Senyor. Potser cregueu que sentia dolor quan el varen condemnar legalment a dalt de la Creu? No! No el sentia perquè es va lliurar per amor cap a tots nosaltres fent la revolució, plantant-li cara als poderosos... perquè,k tot aquell que es lliura per amor no sent dolor ni cansament. Mireu quan infanta una mare, no hi ha cap d’elles en tot el món que s’enrecorde del dolor quan té el nadó en ses mans! Quant més no us voldrà Déu?

All darrere de tot sofriment, hi ha una vida plena d’estima i de plenitud, no ens deixem, doncs, influenciar per eixe dolor extern i intentem aprofundir en tot allò que eixe pesar genera. No espereu que us ho donen tot fet, cadascú de nosaltres rebrà el do i el premi segons els nostres esforços, segons el nostre lliurament, mai no diguem: no hi ha ningú! No ve ningú! No, nosaltres estem obligats a mirar molt més enllà de la cobertura dels nostres ulls, estem obligats a mirar en profunditat a través dels ulls de nostre esperit, amb saviesa i humilitat, amb comprensió i amb amor, per poder transformar tot en llum, en pau i en harmonia.

“Sols allò que no es fa per estima pot damnar el nostre ésser”. Sols el que ens persuadeix a idolatrar allò buit i inconsistent pot enverinar el nostre esperit. No us deixeu regir per allò extern, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes, bells cóssos d’homes o dones, perquè tot això és caduc i el temps ho deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’un cos no tan bonic ni tan perfecte, doncs això mai desapareix, sempre és jove i resta viu. Si us atureu a mirar sols les aparences externes, perdreu el temps inútilment i les vostres vides restaran envilides.

Tot aquell que posa el seu èmfasi en aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment atractiva i bella... quan equivocat està! Doncs això és efímer, un simple accident, una simple malaltia pot enderrocar tota eixa estructura bella i esvelta per quedar tot reduït a un tros de gel que s’esvaeix, aleshores, quan arribe eixe moment, què serà de l’amor que sentíeu per eixa persona? Com podeu ser feliços d’aquesta manera? No busqueu a fora de vosaltres allò que teniu a dintre, no busqueu l’amor a fora del vostre principi fonamental que és el propi amor.

El vertader amor transcendeix i commuta totes les coses, eixe amor espiritual que naix del sentiment i que fa palesa la necessitat que tenim d’estimar. L’amor en la seua puresa, en la seua grandesa, en la seua abnegació, és, no tan sols una conseqüència sinó també una prova de la nostra excel·lència moral, i eixe sentiment espiritual és el que ens fa senzills, humils, virtuts necessàries per poder entendre que els ocells, amb el seu cant, estan donant gràcies a Déu; que cada flor, cada fulla de arbre, per xicoteta que siga, si els parlem, es poden comunicar amb nosaltres a través d’eixa estima que uneix cor i paraula... missatges de pau i de felicitat!

Estimeu la vida i tot allò que us envolta! Oferiu cada dia que passa el vostre treball a la humanitat i no busqueu més medalla i més trofeu que aquell que Déu dona a l’anònim desapercebut que sap governar el seu propi esperit.

Jo, fills de Dénia, vull que entengau aquestes paraules i... en nom de Déu! pregue no desvirtueu, amb reconeixements i títols materials, l’afer de tots aquells que segueixen el camí d’aquesta ordre mendicant.

Simplement, senzillament, visqueu amb la pràctica d’elles a través de la memòria popular, generació rere generació, doncs, la memòria... mai mor! I amb ella estarà sempre viu eixe germà al qual venereu. Tot el demés és va.

Sigueu amb Déu!

PALABRAS DE LUZ

El amor divino es tan fuerte, es tan intenso, que lo transmuta todo, lo embellece todo y lo trasciende todo, no hay nada en el mundo ni en otras galaxias que se pueda equiparar a la luz divina, es algo que te subyuga y hace sentir lo inmensamente grande que eres al sentirte hijo de esa luz, de esa misericordia y de ese amor. Quien llega hasta la luz divina y bebe de esa luz, vuelve a este mundo de mortales con mucha más fuerza y muchas más ganas de luchar y de trabajar por los demás; nosotros somos un minúsculo haz de luz de amor y prometimos una misión que cumplir antes de tomar nuestra envoltura carnal, esperemos pues cumplirla, cumplir con amor, con delicadeza y con atención aquello por lo cual hemos venido a este mundo: no a sentirnos protagonistas, sino a ser servidores; no ha sentirnos grandes, sino pequeños; no a ser los primeros, sino los últimos; no a querer alcanzar lo inalcanzable sin pasar por donde hay que pasar.

MENSAJE DE SAN FRANCISCO

Hermanos, mirad como esta el mundo, creed que esta al borde de su desaparición, la naturaleza hace años que agoniza, las criaturas desaparecen poco a poco, los árboles, el mar, vuestro cielo y las montañas, todo es masacrado.