Què és allò que mai no canvia enmig del canvi?
És l’amor inherent a tot ésser que neix i que fina, que és jove i vetust,
que viu i que mor, el qual ens privilegia per la nostra consciència i ens fa
partícips i compromet la nostra actitud davant la vida. És la dignitat d’ésser
per amor a tot allò que pertany a la mateixa realitat nostra.
Perquè tot està connectat, i fins les pedres resten vives. La mort no és
mes que un instant més de la vida, aquest contínuum d’alè cognoscent d’amor,
ànima ja deslligada de l’humà als
mons de la llum o de les tenebres. Aquest intrínsec amor de la vida que és l'inspiració i l’expiració d’un univers insondable que viu dintre nosaltres
mateixos. Perquè la realitat abraça vida i mort. Un contínuum de generació,
destrucció i renovació. D’esperit, de cos i d’ànima. La realitat és trinitària.
Perquè la vida li és donada al magnànim i al pervers.
La mà que acarona la meua mà es fon en un abisme sense fons quan ens
abstraiem de la totalitat deixant a la llibertat que retorne l’amor al seu egregi
lloc de silenci i de pau, al no-res,
allà on neix la paraula, el verb, i testimoniar en nosaltres seua força i
magnanimitat. Perquè som humans, però també divins.
Què és allò que mai no canvia enmig del canvi?
Aquest immortal Amor humà.
