Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POESIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POESIA. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de setembre del 2026

CRETINS!


 


Continuen ferint muntanyes

amb formigó metrallades.

Foradades sense pietat,

sucumbeixen nius d’aus estimbats

davant l’espantat vol dels progenitors.

Allà baix, esmicolades llorigueres

i animals desnonats 

en són testimoni

de la roïndat humana.

La pedra viva veu el cel

abans d’ofegar-se amb el ciment,

com carn alçada d’accidentat

en cura de mercromina.

Silenci! Les criatures se’n van,

la vegetació és un plany

que ningú no sap escoltar.

Cent pins han tallat

trencant el seu cicle de vida,

a ningú no li importa...

Els del poble veuen turisme,

els del poble veuen progrés.

divendres, 28 d’agost del 2026

EL TEU CAMÍ


Massa prompte 

et vares amollar de la mà,

seduït per rutes forasteres

vas perdut per camins

aliens a la teua vida,

tanmateix, t'han fet creure

que et pertanyen malgrat

un ramatge no endèmic.

Quan té n'adones,

si encara queda integritat 

a les profunditats del teu ésser,

que la humiliació et fa pansir

perquè allí no pots arrelar,

ja res podrà encaminar-te 

per la vella senda

de petjades d'estima

que el teu llegat reservava,

singulars i sàvies empentes 

que ja s'han esborrat...

per tu.

dijous, 27 d’agost del 2026

QUAN TE N'ADONES...



Ara que no escolte

la teua fresca i dolça veu 

quan comença el dia,

me n'adone que algo

dintre meu em fa

sentir buit, incomplet...

és el meu esperit 

qui ho expressa així,

qui anava a dir-ho?

I és que, en qualsevol 

moment o circumstància 

de la vida, siga el que siga,

res, encara que ho forces, 

no pot amarrar un sentiment.

Voldria viure a prop teu,

som U, units per l'amor.


dimarts, 25 d’agost del 2026

DESTÍ


Com un ocell

que no troba el seu arbre 

i vola desesperat, sense treva,

buscant la seua llar,

així va morir aquell home,

esgotat per viure en pena

des del dia que el desig

de l'imprevisible li va furtar

el seu amor... també la seua vida.


dilluns, 3 d’agost del 2026

LA VEU DE L’ARBRE

 

L'arbre està trist,

l’ocell que a la branca li canta

sembla un trobador sense poesia,

i el fullam que el vesteix,

un galan amb roba vella.

La saba que per dintre li corre

s’esforça per donar-li salut,

però, els seus verds ulls

capten la realitat...

El cor de l’arbre s’esquinça,

ferides que no cicatritzen

clamen aterrides a un cel commocionat  

reclamant empar a la Vida.

Els humans han esdevingut foc!

respon la veu del cel...

l’infern ha esclatat pels brots

d’inconsciència, d’indiferència

a la integritat i interconnexió del món,

abandonant les edats de la terra,

divorciant-se de la naturalesa,

de la totalitat, de si mateix!!

L’epidèmia s’anomena egoisme

i aquesta malaltia ja no té cura,

ningú no pot lluitar contra

un poder de pensament únic

que ha penetrat les entranyes del planeta

imposant la seua raó per la força,

sotmetent les cimeres del clima.

L’arbre morirà dempeus,

cremat, carbonitzat,

i a sota una humanitat

arrossegada viurà la mort

respirant el fum del seu progrés

i alimentant-se de les seues cendres.

dilluns, 27 de juliol del 2026

DIANA ÉS MORTA... PUTO TURISME!!



El meu poble te nom de dona, nasqué un crepuscle d’alba al damunt del vaixell de Grècia, un meu país i una meua pàtria vinguda de la Mediterrània, mar sàvia pels segles dels segles.

Mai les fletxes d’Artemisa han ferit aquesta terra, ben al contrari, esclataven amorets d’allà on penetraven, com poesia d’amor per la vida lliurada a l’Hemeroskopeion, als seus camps i penya-segats, al Montgó, al port… Cada vers a cada lloc s’ha viscut amb plenitud com cant de lloança a l’existència, d’oferiment al poble en la misèria o la bonança, en la tragèdia o la felicitat. Cert és que l’amor per la terra i la pau d’esperit en contemplar tanta magnificència mai no ha sigut qüestionat… fins hui. En pocs anys, els acòlits d’Acteó, han creat un club de proxenetes de la terra, forçant Diana al prostíbul, sent així i per la seua bellesa, han pagat grans sumes de diner fornicadors insaciables fins deixar-la físicament traumatitzada, desolada, devastada.

dilluns, 22 de juny del 2026

PERDÓ



Ja res no m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o qualsevol prestigi que pugués adquirir.
He soterrat els meus pecats amb l’esperit del perdó, m’he quedat nu per tu, diàfan, transparent, amb una nova innocència per començar de nou... Si vols, si tu vols.

Si no, deixaré anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquest savi silenci, comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de debò... I ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.

Ho confesso: Deixar-se portar per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vore belles formes, és apostar per allò  caduc, allò que el temps deteriora i destrueix. L'atractiu no és suficient. Cal mirar la bellesa que viu amagada al darrere d’allò que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és jove i resta viu.

Sí, la veu de la consciència m’ho diu, però, ja és tard i visc en pena. En sóc conscient.

dimecres, 10 de juny del 2026

PUTES GUERRES

 

(A cura de la veu dels vençuts)

On aneu amb tanta guerra?

Què voleu aconseguir?

Vore la sang per terra?

Vore l’humà sofrir?

 

Quin valor te vostra vida

vosaltres que governeu?

Pel diner la corrupció us valida,

pel poder l’ànima doneu,

i és que, més lluny no vegeu,

vostra consciència és podrida!

dissabte, 6 de juny del 2026

Adobaré el camí



No cal que em parles, 

no em digués res, 

sé llegir el teu cor,

doncs sempre he estat 

atent als teus sentiments.

Adobaré, de nou, el camí 

perquè no tornes a caure,

i t'ho torne a repetir:

No es pot estimar 

sense conèixer,

ni conèixer sense estimar.

Caminem, caminem

pels camins de la vida.

Sovint, ens aturem

en vore bells paisatges,

però, potser es facen monòtons 

si els veus diàriament...

T'ho torne a repetir:

l'encant d'un esvelt cos,

d'una bella cara,

també pot exhaurir

si al darrere no hi ha 

un ànima més bella encara.

T'adobaré, de nou, el camí...




diumenge, 10 de maig del 2026

COM LES FLORS



Els dies m’agafen de la mà

i mai no hem deixen sol,

com així ha de ser.

Tanmateix, l’inexorable

pas del temps

em corre per les venes,

rius de vida flueixen

alimentant al seu pas

la innocència i la maduresa,

i a la seua vora,

a poc a poc,

l’herba va encanudint

mentre els ulls del meandre  

observen el salze

de pell envellida

i tacada pels anys.

Els dies m’agafen de la mà,

però, qualsevol dia deixaran de fer-ho,

com així ha de ser...

llavors recordaré les paraules

que un dia em digué

una ment conscient de la realitat:

Nosaltres som naturalesa,

som arbre, som riu, som terra, som U.

Viu natural i senzill com les flors,

alegre com els seus colors,

i sigues savi per saber

que has de marcir...

i has de renéixer, com les flors!


dimecres, 29 d’abril del 2026

REFLEX

 


Encara no veuen el ulls,
ni escolten els oïts
ni entenen...
Sols veiem la mar
quan mirem la mar,
sols veiem el cel
quan mirem el cel;
sols veiem la terra
quan mirem la terra.
És, com si la vida
fos buida d'essència,
no aprofundim en la seua estima!

Escoltem trinar els ocells
i no entenem,
escoltem el so de la pluja
i no entenem,
escoltem com bufa el vent
i no entenem.
És, com si les paraules
no tingueren significat,
no entenem el cant de la vida!

Perquè, allò que és a fora,
també es a dintre.
Un xicotet univers
viu dintre nosaltres
i molts no adverteixen,
ni poden entendre
els missatges del temps,
ni saben guardar
per després tenir,
ni saben tenir
per saber guardar.

El món... ai, el món!
El món és i serà el reflex
de nosaltres mateixos.

diumenge, 5 d’abril del 2026

TENS SORT

 


Tens sort de viure la nit,
allunyada dels llums de ciutat;
tens sort de viure el silenci,
allunyada de sorolls d'eixordar;
tens sort de parlar amb la ment,
tan a prop dels estels;
tens sort d'escoltar l'amor,
que aprofundeix amb tu;
tens sort d'aquest diàleg
de serenitat, de pau i saviesa.
Voldria agafar-te de la mà
i fer-me partícip, si tu vols,
jo que mai he viscut la nit.

diumenge, 29 de març del 2026

ANEU-VOS-EN A LA MERDA!!

 


Tota guerra és un insult
a la vida i condició humana,
doncs odi i terror derrama
a terra d'un món ja sepult.

I com insult és la guerra,
qui la provoca mereix,
amb reprimenda que creix,
mil injúries de bandarra.

A la merda us envie,
a vosaltres, fills de l'infern,
que el turment us siga etern,
que en vida i mort ell us guie.

diumenge, 22 de març del 2026

ELL VA MORIR...

 



El temps passa,

tanmateix, altra vegada,

l’ànima et fa sentir,

amb intensitat, amb força,

l’absència de la seua presència,

aquells dies de felicitat

que mai més no tornaran.

La teua mirada

es torna vidriosa...


Però, jo t’agafaré la mà

quan els teus ulls,

humits pel record,

reclamen el conhort

d’aquella prístina estima...


Quan la teua veu,

atiplada llance al cel,

més enllà dels estels,

l’insistent reclam

de la seua presència...


Quan el foc del teu cor,

esgotat de flama,

reclame aquella passió

que sols s’encenia

amb el fruir dels seus llavis...


T’agafaré de la mà

enmig la desolació,

i buscaré la clariana

que reclama el teu consol per,

des d’aquest indret humà,

dir-te que l’amor és immortal,

tot el viscut amb ell

viu per sempre;

que l’eternitat és del present,

cada moment, cada instant

d’ambdós farcit de plenitud

mai no es perd,

com no perdem l’esperit,

com no perdem l’esperança

de retrobar-nos en abraç infinit,

com no hem de perdre

la consciència de pertànyer

a la realitat d’un univers

fet d’harmonia d’amor...

i de vida eterna.


Mentrestant, el temps passa...

diumenge, 8 de març del 2026

EL MAL

 


L'enemic de la vida
el món a les seues mans,
a l'ominós despatx
on seuen els seus deixebles,
preparen llavors d'iniquitat
per sembrar un demà
absent d'humanitat,
tecnològicament controlat
i socialment subjugat.

Ciutadans del món:

Hem d'acceptar aquesta realitat
com a pas necessari
per poder actuar
d'una única manera possible:

Cal arraconar el mal,
no mirar-lo, no escoltar-lo,
no parlar-li, no comprar-li...
que es podrisca a si mateix.

Perquè sols podrem
transformar la realitat
identificant-nos amb ella,
amb actitud no violenta.

dimecres, 4 de març del 2026

A LA MEUA LLUNA


Cada lluna plena,
d'hivern darrere el cristall,
d'estiu tombat a terra,
els meus ulls absorts
d'aquesta plenitud,
busquen en la teua claror
la clau de la inspiració
per vore si puc escriure't,
expressar-te, amb lletres de cor,
l'inefable estima que sent per tu,
l'incommensurable passió
d'un bes que t'acarone
amb infinit present.
Però, passen els anys...
i les llunes plenes.

dijous, 8 de gener del 2026

250 ANYS ENS ARRUÏNEN?

 

            



"Volen continuar dominant el món a través de la intimidació i la violència armada, allà on hi són, provoquen conflictes i guerres en nom de particulars interessos econòmics. Tomben governs, prenen països, saquegen recursos aliens, ja és tradició. Aquest càncer d'arrogància que pateix la humanitat de fa temps, està esdevenint metàstasi universal:
Motiva que s'amenacen els uns als altres sobre un polvorí nuclear anomenat Planeta Terra. El perill de l’home contra l’home ja és cosa de cada dia”.

És un país sense història,
sols 250 anys, no l'anomenaré.
Els filòsofs no participaren
en aquella Constitució,
no existien, sols les pistoles.
Als pocs anys,
Lucrècia Borgia triomfà
en aquella societat... No!
No la filla del papa valencià,
sinó el nom d'un fusell d'extermini.

Un General sense educació general,
pretensiós i racista,
fou degà d’una supremacia armada
que hui dóna nom
al projecte institucional
de planificació pel terror global,
però legal.
Més de 400 milions d’armes
per a 340 milions d’individus,
en aquelles terres usurpades
per delinqüents europeus,
de moltes universitats i milions de llibres,
de poques humanitats i molts pocs lectors,
què ha segut dels seus xiquets?
però, ells no devien res,
foren els seus governants.
Democràcia i pena de mort,
poder i diner per justícia,
pobresa i morts legislades.
Icona d'una pau i llibertat
establerta per l’extermini i l’horror
gravat a les terres sioux.
Crema el seu foc la torxa,
indignitat de tot símbol,
al pilar dels drets humans:
estàtua “il·luminati” alçada
sobre sorra pólvora que ja s'ensorra
al damunt dels pobles del món.
Exportador de modes,
tsunami de cultures.
Si, allà hostatja el súmmum
de ments privilegiades
però perverses, i així
produeix aquella indústria
sembrant el món de “military robots”,
de míssils intel·ligents,
de virus modificats
en armament biològic.
Exèrcits podrits
de valors humans
asseguren l’economia
d’aquella desmesura
i el menjar d’aquells xiquets
que encara no han viscut la innocència...
no han segut mai xiquets!
Han segut alumnes de fusells
i adults de l'arrogància imperialista,
hui ixen al carrer
a defensar els seus ideals,
no amb el respecte,
no amb el diàleg,
sinó fusell en mà,
incitats per la paraula
d’un pervertit sexual,
impetuós i racista,
sense educació general,
com mana la tradició.
Qui tenia educació
l’ha perduda,
qui tenia humanitat
l’ha abandonada,
qui tenia democràcia
l’ha corrompuda...
De què ens serveix la història
a les nacions que tenim història?
doncs, cauen murs
de tradicions seculars,
soterrant la cultura dels pobles,
dels nostres pobles!
Perquè aquesta malaltia
ha penetrat tot indret,
impertèrrit virus
d’immundícia humana
disfressat de tecnologia
manipulada i controlada,
d'anuncis farcits de novetats
que ens faran rics i feliços...
i cedim a la temptació,
de què ens serveix la història,
nosaltres que la tenim?
Tanmateix, s'ha desencadenat
la remor de la mar, del vent,
de criatures i muntanyes,
de la terra i del cel,
com pregària que arriba
a l’incommensurable bé
d’un Univers al qual pertanyem...
I com llamp que precedeix al tro,
Pantocràtor, etern infinit de Vida,
deixa caure el pes
de la seua Consciència,
de la qual som part i som tot,
a sobre de tots nosaltres.
I és d’aquesta manera
cóm nosaltres mateixos
ens jutjarem
i ens dictarem sentència.
Perquè tot resta connectat
i tots som responsables.
Ja res serà com abans.
 

diumenge, 21 de desembre del 2025

ARA VINC

 



Ara vinc, estimada,

un soroll fa temps

pertorba la nostra vida,

tu ho saps i no m’ho dius,

tens por, per això... ara vinc.


Eixiré al carrer del món

per vore d’on ve

aquest so estrèpit

que va acostant-se

i fent-se més fort dia a dia.

dilluns, 8 de desembre del 2025

SE M’EMPIPA L’ÀNIMA

 



El vent de vesprada ja arrissa la mar calma,

tremolar d’onada, alenar de vela.

Des del porxe de la Rota,

albiro l’escuma que amara l’arena...
un vell falutx marina la mar.


El xiquet juga a la vora banyada

foradant amb afany la sorra blanca,

els seus crits de joia, llunyans,

m’arriben com cançó de bressol...

balancí, pau i migdiada.


Festeja la brisa camins de muntanya,

pàmpols de vinya, remor de pins,

hortes, jardins i figues de pala,

amorets d’estiu en verd mantell.


L’alè dels Déus encisa el poble:

Els arbres canten! Les parres riuen!

Ocells que saluden!

El Montgó un Ciclop fet naturalesa!

I ens mira, i vigila, i protegeix!

El port, font de llum,

goig que dona vida al poble!


Però, d'oníric instant desperte,

afligit per la realitat.


Ferides per desuetud, dalt la terra,

encara perduren

pansides mans obertes al cel,

silent plany del seu oblit,

dels treballs i els dies, de cep i de cup,
de pansa i riu-raus...


El groc esmortit dels camps

escampa un clima d'abandó i desídia.

Exèrcits de formigó armat

s’han instal·lat enmig dels arbres,

assetjant els paratges,

sembrant-los amb pòrtland,

imposant el record a llurs indrets

amb noms de vexació.


Muntanyes de xàrcies desaparegudes,

d’homes de peix i sal remenant,

barrets al sol i cul a terra,

i mirades, i passejos, i pesqueres,

hui esdevingut negoci privat d’uns quants,

Merda! Qui ens salarà?


Em ve recança en recordar-te,

trist d'aquesta hora que visc.

Distingits lladres t’usurpen l’encant,

se m’empipa l’ànima en vore’ls pel carrer.


Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa

i a mi em furten la plenitud en nom del progrés...

Progrés?


Se m’empipa l’ànima en vore’ls... Manar!


diumenge, 27 de juliol del 2025

LLUNY DE TU

 


... I quan siga lluny de tu,

faré de la teua absència
cant d'enyor dintre meu
per sentir la teua veu,
la teua presència.