El meu poble te nom de dona, nasqué un crepuscle d’alba al damunt del vaixell de Grècia, un meu país i una meua pàtria vinguda de la Mediterrània, mar sàvia pels segles dels segles.
Mai les fletxes d’Artemisa han ferit aquesta terra, ben al contrari, esclataven amorets d’allà on penetraven, com poesia d’amor per la vida lliurada a l’Hemeroskopeion, als seus camps i penya-segats, al Montgó, al port… Cada vers a cada lloc s’ha viscut amb plenitud com cant de lloança a l’existència, d’oferiment al poble en la misèria o la bonança, en la tragèdia o la felicitat. Cert és que l’amor per la terra i la pau d’esperit en contemplar tanta magnificència mai no ha sigut qüestionat… fins hui. En pocs anys, els acòlits d’Acteó, han creat un club de proxenetes de la terra, forçant Diana al prostíbul, sent així i per la seua bellesa, han pagat grans sumes de diner fornicadors insaciables fins deixar-la físicament traumatitzada, desolada, devastada.
Arrossegant-se, despullada de cultura, víctima del desamor, un crepuscle d’ocàs la poetessa fou rescatada pel déu dels oceans al damunt del mateix vaixell amb el qual va vindre. Viatjant cap a Ítaca, agonitzant i amb ulls humits d’enyorança, s’allunyava albirant des de mar endins la darrera flor d’ametller, d’olivera, l’últim cep i taronger… Recordant aquell poble i la seua gent, de quan l’amor i compromís pel seu encant i divinitat eren presents en els seus cors… “El diner transmuta tot, també les persones”, pensava… En aquell instant i amb els rems ferint l’aigua, Posidó cantava enmig la foscor a Selene:
Marina la mar damunt la mar,
poetessa del blau de tots els blaus,
tornant cap a l’origen del seu propòsit,
cercant el recer de la seua bellesa,
fugint de llurs proxenetes.
Marina la mar damunt la mar,
poetessa del blau de tots els blaus,
portada per la maror,
ferida de mort i endolada,
plorant l’enyor de tants segles.
Marina la mar damunt la mar,
poetessa del blau de tots els blaus,
anant cap a l’illa dels déus,
allunyant-se d’assassins,
defugint depredadors.
Marina la mar damunt la mar,
poetessa del blau de tots els blaus.
Ja arriba a l’illa somniada,
ja obrin el cau ses sirenes
per deixar entrar Diana
al port del bressol dels déus.
Marinava Diana damunt la mar,
poetessa del blau de tots els blaus.
Ja canta Posidó l’epitafi:
Silenci! Li mana al temps,
ha mort la raó del viure,
ha mort l’esperit del seu poble.
S’ha encés la ira dels déus,
el raig, el vent i l’onada,
llançats per la mà de Zeus,
viatgen ratllant el cel
cap el maleït turisme de masses.
Marinava Diana damunt la mar,
abillada del blau de tots els blaus.
Caront abandonà la barca…
Aquesta mar ja és estèril, diu,
sols brillen milers d’òbols…
Però, diner no és vida.
Ara l’Hades és la mar!
