VIVENDA PÚBLICA: EL VITUPERI

 

“De la mateixa manera que la Constitució obliga els poders públics impulsar i executar vivenda pública per mor de dret social, també la democràcia obliga els polítics a ser moralment íntegres, i la llei a ser justa, però, una cosa és el text i les promeses i l’altra la realitat”.
I la realitat és desesperant per a milers de famílies que, després de pagar el lloguer, queden en situació de pobresa extrema.

DÉNIA, QUO VADIS?

   

                        

“Era l’any 2001, vaig portar a ma uela  María a la caseta del Pare Pere, tenia 94 anys i en feia més de 30 que no havia tornat allí. No deixava de mirar per la finestra de l’auto tot dient: “Ai, senyor, senyor!” Què passa? Li vaig dir. “Si vinguera una guerra menjaríeu taulells”, contestà. Havia tingut una caseta al Montgó abans de la guerra, sabia el que deia.”

A finals del s. XIX, quan la crisi de la pansa, ja es criticava públicament que una ciutat no podia dependre econòmicament d’un únic sector, que una ciutat, per ser “gran”, havia de mantenir viva la diversitat de recursos agrícoles, industrials i comercials.

En pocs anys, les empreses auxiliars de la pansa es transformaren iniciant una nova etapa d’industrialització: fàbriques de farines, de conserves, de licors, de joguets, de teula, sastres, sabaters, confiters i forns de pa, fusters, boters (vi), ferrers, impremtes. Però també un important port (dels deniers fins fa quatre dies) pesquer i comercial amb línies internacionals, amb un ferrocarril lligat a ell que dinamitzava tota aquella estructura comercial. Teatre, cabarets, hotels, hostaleria, balnearis...

I ARA, A PER TABARCA!

Sembla que l’Ajuntament d’Alacant ho te clar: el seu Patronat de Turisme vol construir un passeig marítim o turístic-litoral amb dos miradors coberts, tot incloent una passarel•la de fusta elevada i suportada per pilars de formigó.

PLÀ RABASSA O L'ART DE FER RABASSES

A Febrer de 2003, Enrique Ortiz (màxim accionista de l'Hèrcules C.F.) presenta, entre altres, la seua proposta d'urbanització del Pla Parcial Rabassa, uns 4 milions de m2 i 15.000 vivendes (parlem d'unes 45.000 persones, equivalent a la població d'Elda), la qual fou adjudicada l'Abril de 2005 amb els vots del PP i del PSPV d'Alacant (amb el vot en contra d'EU, que sempre l'ha considerada insostenible, tot exigint la protecció de l'espai natural de les llacunes de Rabassa).

A l'estiu de 2009, el Consell dona el vist i plau al projecte després de retallar-li 1.500 habitatges, tanmateix, a finals d'aquest mateix any, el Tribunal Superior de Justícia el deixa suspès cautelarment en base a un recurs contenciós-administratiu de la Delegació de Govern en València, argumentant la manca de recursos hídrics per garantir llur abastiment a més del fet que aquest Pla Urbanístic hauria segut aprovat al marge d'un PGOU que porta anys en tràmit.

TURISME DELICTIU?

“Quan la cultura, les tradicions, les festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima a la identitat és lliurat a la sort dels interessos urbanístics, aleshores l’essència i la integritat abandonen la raó d’ésser i la raó d’ésser s’allunya de nosaltres deixant-nos un demà privat de plenitud, d’autenticitat i de Vida”

Conscients de la riquesa que ens aporta el turisme (el 12% del PIB), hem de sentir-nos (tots) responsables del demà que naix de les actuacions polítiques del present. És per això que, havent segut testimonis d’aquest model turístic basat sobretot en la construcció de segones residències i urbanitzacions lligades a l’oci i a l’oferta de sol i platja, és menester, ara mateix, una reflexió urgent davant el futur social, econòmic i mediambiental de les nostres comarques.

DE LA NEGLIGÈNCIA POLÍTICA

Sols en els últims 6 anys s'han formigonat vora 300 milions de m2 al País Valencià (365.000 cases a la província d'Alacant). Dels seus 470 Km de costa, 315 estan construïts (els promotors ja han esgotat aquest sòl). Més del 25% del sòl agrícola ha estat sembrat de ciment, la superfície de cultiu ha retrocedit en més del 50% des dels anys 80.

Aquesta desaforada política valenciana de ciment i formigó ens ha portat a ser líders en model de desenvolupament insostenible. Davant les més de 15000 denúncies de ciutadans afectats per una legislació poc transparent que transgredeix els seus drets, la Comissió Europea s'ha fet ressò i pretén condemnar Espanya després d'haver vingut a vorer “in situ” aquesta barbàrie capitanejada per uns agents urbanitzadors que no entenen de criteris ni de planificació (allò de les necessitats reals de la població ha esdevingut en un ambigu “interès públic” que alegra les butxaques al privat), i per descomptat, sense cap consideració respecte de l'explotació dels recursos naturals ni l'agressió al medi, contribuint així a accelerar l'erosió i el canvi climàtic.

Seduïts per aquesta dinàmica, s'ha tractat sense cap escrúpol, sense cap tipus de sentiment humanitari ni cultural a molts valencians arrelats a l'agre de la terra. Han entrat a sac a les seues terres en producció, han arramblat en tot, han destrossat les seues vivendes (moltes d'elles masos centenaris) i els han donat quatre xavos per elles (preu rústic), alguns accepten l'almoina d'un pis a preu de VPO, altres s'han vist al carrer desemparats després de fer front a eixos lladres amb trage i corbata acompanyats i protegits per grups de policies nacionals, i tots han hagut de firmar documents de renúncia als drets de reversió en cas que aquell sòl expropiat en nom del progrés es requalificara per a ús residencial (d'aquesta manera alguns es fan milionaris). Aquestos valencians han sigut ferits de mort en l'anima, en allò que representava una forma de vida consuetudinària, una vida vertadera, plena, autèntica, de present, serena... és l'alegria que dona aquesta relació d'estima amb la terra, font de tota cultura. Tanmateix, els més vells, no han pogut resistir molts anys aquesta iniquitat en les seues animes... els grans mitjans de comunicació ignoren i callen.

Europa informa i denúncia davant tot aquest despropòsit i com a resposta els nostres polítics s'uneixen per a dir que la norma urbanística valenciana respecta tota la legislació europea i que, a més a més, davant l'actual crisi, promouran la reactivació de la construcció en nom del creixement i la prosperitat (efectivament, després de carregar-se els demés recursos econòmics ja no hi queda pràcticament res més), declaracions que han animat diferents associacions de constructors i afins de diverses poblacions a unir-se per fer front a aquesta situació (imaginem-nos les seues proposicions davant vora mig milió de vivendes buides ara mateix). Clar, aquestos grans constructors i empresaris capitalistes finançadors de partits són els reis de la feina, els perdonavides dels alcaldes i els dispensadors de felicitat, de qualitat de vida i de progrés gràcies a les requalificacions de sòl que van assolant el territori fins esgotar-lo a rebentar de formigó. És aquest el model d'economia que volem? És aquest el model de turisme que volem a pesar que durant els darrers 7 anys s'han vist minvar els seus ingressos? Doncs sembla que, per part d'aquestos personatges tan tecnòcrates que tenim, així és. La declaració de Calvià en la qual s'exposa la necessitat que les zones desenvolupades renuncien al seu creixement il.limitat tot rehabilitant el seu patrimoni natural i estabilitzant a la baixa i amb urgència aquest turisme de masses que agredeix l'ecosistema mediterrani d'una manera irreversible, és també ignorada.

Som en un atzucac sense remei per la incompetència i la ganduleria d'alguns polítics que exerceixen d'advocats d'empreses i empresaris constructors amb llicència per promoure mocions de censura quan veuen perillar els seus interessos en certes ciutats. Aquestes deplorables actuacions ens estan portant a la ruïna socioeconòmica, mediambiental i humana.

De fet, ja estem patint aquest trauma amb totes les de la llei. En aquestos darrers anys hem tingut feina amb bons sous, aquest diner donava alegria, aquesta hilaritat t'invitava a comprar i aquestes inversions es traduïen en préstecs. La felicitat i la bonança d'aquell moment amb la seua consegüent propaganda política, havia suggerit a molts que llur situació no s'acabaria mai. Però tot acte, tota actuació en la vida, depèn de les circumstàncies d'una banda i dels límits de l'altra.
Aquest lucratiu tren empresarial d'alta velocitat al qual continuen muntats molts dirigents, ara mateix no dona opció a canviar de via per reconduir la situació, i, si de cas algú des de dalt d'ell se n'adona de l'error, no s'atrevirà a llançar-se per res del món, doncs ja li és impossible, l'únic que pot fer és continuar dient que aquest és el millor tren del món... fins que s'estavelle.
La ciutat, el resultat cultural més important i dinàmic que ha creat l'acció humana, aquest espai artificial on es procura la convivència d'éssers vius baix un equilibrat model d'hàbitat, ha sigut maltractat, explotat i agredit per acció del lucre al País Valencià.
Aquells que deurien vetllar per la utilització racional de tots els recursos naturals amb el fi de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient amb el suport indispensable de la solidaritat col.lectiva, aquells que deurien fer valdre amb la seua gestió aquest article 45 de la Constitució pel qual tots tenim dret a disfrutar d'un medi ambient adequat pel desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo, aquells, dic, ignoren que grandesa d'un poble reflexa el sentiment i la sensibilitat dels seus pobladors a través de la seua cultura i la seua imatge, per aquesta raó em sento foraster al meu poble.
Mal panorama s'albira després de les intencions proposades pels nostres polítics per fer front a la situació actual... i jo em pregunte: on és la veu del poble valencià?

PAIs: O REFLEXIÓ URGENT O CAUSALITAT FATAL

La paraula cultura, en el seu concepte antic, significa “cultiu de la terra”, i també, per descomptat, “conreu dels coneixements humans”. Per aquesta raó, les ciutats, en són un dels resultats culturals més importants i dinàmics que ha creat l'acció humana. La classe política, sempre s’ha ocupat de la millora en la condició de vida de la ciutadania projectant models de ciutat cada vegada més conseqüents amb el medi, més respectuoses amb la natura, més públiques, dotant-les d'equipament i infraestructures per aconseguir un espai en convivència d'éssers vius baix un equilibrat model d'hàbitat. Aquestes actuacions són les que donen vida, sentit, raó d'ésser a l'urbanisme, en són la seua essència… O eren.

Perquè aquí, al País Valencià, durant els darrers anys, l'activitat urbanística s'ha convertit en una carrera per la competitivitat empresarial, en la captació d'inversions, en estratègia d'economia financera, en marketing, abandonant així els “principis” de l'urbanisme i el seu objectiu amb el mal ús de lleis com la LRAU que, suscitadores de diner ràpid, induïxen moltes vegades a cometre actes corruptes.

La normativa urbanística valenciana contempla reclassificacions de sòl de manera excepcional sempre que siguen conformes amb els models territorials…, i és aquí on “Crist comença a patir”, perquè, algunes reclassificacions en nom dels PAIs (en aquestos casos Plans d'Arrasament Immediat) de milions de m2, son justificades perquè l'administració s'ho creu de qui ha presentat el projecte: l'empresa privada, l'agent urbanitzador. I la pregunta és: son aquestos senyors els que decidixen com i de quina manera deuen créixer les ciutats? Com i de quína manera deu ordenar-se el territori? D'on, com, i quant s'ha de construir?

Les ciutats i el territori són patrimoni de tots, i “tots”, som els ciutadans, inclosos els polítics en els quals deleguem les nostres voluntats socials, econòmiques i medi-ambientals, conduint-se aquestos a través d'unes normes regides per lleis que conformen el sistema d'ús en nom del be comú. La Constitució diu, en el seu article 45, que tots tenim dret a disfrutar d'un medi ambient adequat pel desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo. També diu que els poders públics vetlaran per la utilització racional de tots els recursos naturals amb el fi de protegir i millorar la qualiltat de vida i defensar i restaurar el medi ambient amb el suport indispensable de la solidaritat col.lectiva…, plans urbanístics que desfan l'horta protegida i espais naturals per empreses ambicioses: “viva la Constitución”!

Per què, en nom de la democràcia, no es fa un referèndum entre tots els ciutadans davant una actuació tan important? Quína visió comarcal i de País tenen els nostres polítics quan hi han projectes que multipliquen per quatre un municipi en un obrir i tancar d'ulls?... I després parlen de ciutats sostenibles… Te collons la cosa!

Per què un senyor anomenat “agente urbanizador”, que, segurament, ja ha comprat part del sòl a urbanitzar, i que vol invertir els seus diners en una operació altament rendible valent-se de la “excepcionalitat” d'una llei que ho permet, arrabassa milions de m2 emportant-se pel davant tot allò que es presente?..., camps cultivats, muntanya, propietats, immobles, persones, etc, per construir apartaments, zones d'oci i camps de golf. I tot açò en nom de “l'interés comunitari”. I jo em torne a preguntar quí, en aquestes circumstàncies, determina, concreta, especifica, precisa, puntualitza, què és una “declaració d'interés comunitari?"
L'informe Fourtou recomana a l'administració que ho aclarisca, perquè, és possible que una persona honesta, honrada, noble i sensible, entenga l'expropiació com l'actuació necessària per aconseguir les infraestructures d'un fi: avançar en la qualitat de vida construint col.legis, hospitals, edificis oficials, etc, i creure, “pareix ser que equivocadament”, que aquestes actuacions siguen les declarades “d'interés comunitari”, “d'interés comú”. Sr. Blasco, per favor, aclàreu!

I clar, per fer sostenibles els més de 900 PAIs presentats, cal molta aigua: ¡el vaso de agua del Ebro para que sacie nuestros campos y nuestra sed! by “González Pons”. Quín morro!

Aquest senyor sap que la superfície de cultiu ha retrocedit des dels anys 80 a avui en més del 50%? Sap que l'aportació del sector agrícola al valor de la producció al P.V. ha caigut a la meitat en 10 anys? Sap que el nostre litoral, on es concentrava més del 31% de la producció de cítrics, ha perdut la batalla front una competència vinguda d'una pressió urbanística que genera majors plusvàlues? Si, açò si que ho sap! Al llarg dels segles i fins fa pocs anys, l'horticultura valenciana gaudia d'un caràcter hegemònic, l'agricultura era una economia quasi preponderant, i no hi havien sistemes de reg eficients, pantans, ni depuradores com avui. Ara resulta que havent-hi molta menys superfície agrícola i més possibilitat de reg que abans…, fotre! hi han més problemes que mai amb l'aigua…”¡¡Que necesitan nuestros agricultores!!”

Gràcies a la política dels nostres governants, els joves no veuen com alternativa treballar el camp. Pocs estimen la terra, la venen només les hereten a empreses constructores. Els pastors moren, els marges cauen, l'horta agonitza. Els camps de golf avancen, els cultius s'endarrerixen. S'esgoten recursos hídrics escassos (la modificació de la llei d'aigües pareix que ha arribat un poc tard davant els 10 anys d'urbanisme desaforat i depredador), destrossen centenars d'espais naturals i enerven la cultura dels pobles. L'interés públic és substituït pels taulells que fan rics a uns quants gràcies a Ajuntaments cecs d'ambicions econòmiques i orfes d'estima social i patrimonial, políticament incults, que aproven noves construccions en terrenys “teòricament” no urbanitzables, requalificacions de sòl que multipliquen la població fins a límits moltes vegades insostenibles i incompatibles amb els models socioeconòmics de la població.

Més de 15000 queixes han arribat al Parlament Europeu respecte de la política urbanística valenciana. Quan arriben els comissaris europeus per examinar les obres del “motor de futuro” de Camps, el PP diu que tot respòn a una confabulació política partidista en contra d'ells, que tots aquestos esdeveniments són “una mala imagen para nuestra Comunidad”, que “frena la inversión extranjera”, generant pèrdues mil.lionàries pel turisme. Diuen que “hay intereses ocultos tras la organización de la visita”.

Nosaltres, els valencians que estimem la nostra terra, els que volem gaudir d'un paisatge, d'una naturalesa viva i no morta com la dels camps de golf, com la que li usurpen amb el formigó als nostres camps i les nostres muntanyes, els que, conscients de l'esforç dels nostres avantpassats conreant els camps i amargenant muntanyes, volem preservar el patrimoni natural en nom de la dignitat, el respecte i la memòria, confiant i defensant la tradicional i segura economia històrica de l'agricultura, els que estimem la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra societat, la nostra llengua, tots nosaltres, dic…, ens hem preguntat si son aquestos personatges que ens governen els nostres veritables i dignes representants?

“Trovem la major arrogància i la mínima explicació sobre projectes urbanístics que han conduït a la destrucció de moltes àrees costaneres precioses i fràgils”, és una de les conclusions dels Eurodiputats… Son aquesta classe d'individus, torne a repetir, qui ens representen i en qui confiem?

¡VISCA EL GOLF!... SEGUR?

Diuen els interessats, respecte als AVANTATGES dels camps de golf, que són un factor de desenrotllament i de dinamització per la indústria del turisme presentant més beneficis que inconvenients i contribuïnt a desestacionalitzar el turisme.

Més de 500.000 jugadors/any reb l’estat espanyol, xifra ampliable si es té en compte el nombre de turistes que durant la seua estada practiquen este esport.Aquest tipus de turista te major capacitat adquisitiva, s’allotja als hotels de 4 i 5 estrelles del voltant dels camps, generant unes despeses d’entre 200-250 € persona/dia. (tres ò quatre vegades més que un turista de sol i platja). L’any 2007 el turisme del golf va generar 2.300 milions d’euros. D’ahí que el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç veja amb bons ulls la proliferació de camps de golf.

Pel que respecta al País Valencià, actualment compta amb 22 camps, però té previst la construcció d’uns 25 més en uns anys. Els ingressos a casa nostra són d’uns 150 milions d’euros/any, però el Consell preveu que, amb els nous camps previstos, es generen per cada hectàrea uns 500.000€/any, així, la futura Llei d’Ordenació dels Camps de Golf promoguda per Rafael Blasco, proposa construir camps de 18 forats i 50 hectàrees, o siga, per cada camp es generaria a l’any uns 2.500.000 €.

El sector immobiliari està responent a la forta demanda que està generant este esport, de fet, el número total de vivendes unides a la pràctica del golf a l’estat espanyol, quasi s’ha doblat des del 2001 al 2003, es a dir, actualment hi han 25.000 unitats front a les 14.000 de fa uns dos anys, seguint aquest ritme, al 2008 es preveuen 50.000. Les vivendes venudes al 2003 varen obtindre un valor total de 5.900 milions d’euros, però s’anuncia que l’import d’aquestes vivendes es podria multiplicar per dos en un parell d’anys, per tant parlaríem d’un valor proper als 20.000 milions d’euros. El País Valencià, després d’Andalusia i Múrcia, ocupa el tercer lloc en la dinàmica d’este particular mercat.

Però, els grans INCONVENIENTS ens dirien que el consum d’aigua d’un camp de 18 forats (50 ha.) esta en torn als 1.500.00 i 2.200.000 de litres d’aigua al dia (hivern-estiu), 730.000.000 litres/any, abastiria una ciutat d’uns 12.000 habitants. Les aigües subterrànies de qualitat en què es reguen alguns camps (d’altres amb aigües residuals depurades, la majoria tractades de forma no adequada, més salines i amb gran quantitat de sulfats i amoni entre d’altres, nocives, per tant pels acuìfers) de les regions del Sud i Llevant, amb grans pèrdues per evaporació degudes al clima, junt a les poques precipitacions on es depén de forma més significativa dels acuìfers, són un atemptat contra la “cultura de l’aigua”. La construcció de camps de golf sempre és un atemptat al medi, són instruments de destrucció de la natura i depredació de recursos naturals com l’aigua. L’impacte ambiental és traumàtic, ja que necessiten molt de sòl per “passejar la bola”.Per fer-ho més bonic, en alguns hi han “llacs artificials”, o siga, aigües estancades que necessiten d’un tractament. La “guerra química” (plaguicides, fertilitzants i d’altres) també és un factor nociu que intenta matar totes aquelles herbes que creixen de forma natural i “ja de pas” mata també la xicoteta fauna superficial o soterrada, i continuant la cadena, provoquen la contaminació d’aigües subterrànies.Però l’impacte social no és menys greu, aquestos projectes solen anar acompanyats amb promeses de llocs de treball i progrés mentre la realitat ens diu que la gran majoria d’estos treballs són temporals i precaris, “els duros” sels emporten els de sempre: constructors, promotors, cadenes hotelers internacionals i Estat, a més a més, estes grans urbanitzacions de centenars de cases al voltant de xicotetes poblacions, provoquen un impacte sociològic amb les relacions entre les persones que poden portar a la pèrdua d'identitat cultural al vores aquestes poblacions envaïdes “de sobte” per una munió de gent d’una altra cultura i costums, una espècie de “shock social” accentuat per la tradició que la Generalitat té en allò que referix a la ràpida dotació d’infraestructures necessàries per solventar els problemes. En fi, el màrqueting diu que tota la costa mediterrània va preparant-se per a rebre més d’un milió i mig de famílies europees que volen tenir la 1ª o 2ª residència a Espanya, moltes d’elles, almenys un 26% els agrada el golf i poden permetre’s el comprar-se una casa al costat d’un camp.

En RESUM, es suposa que la conselleria de Territori i Vivenda disposarà en el seu departament corresponent d’informació climàtica, hidrogeològica, edafològica i biològica essencial per la gestió d’un camp de golf, a més de ser integral i especifica en cada cas per allò de les diferències climàtiques i hidrogeològiques regionals i locals. De fet, ja es veu que la planificació dels camps, tant de la seua ubicació com de la seua gestió, no està feta baix una concepció socioeconòmica en la que l'aspecte ambiental es limita a la intensitat del color verd de la xespa, sí, ja es veu. L'esborrany de la Conselleria, base per a la futura Llei autonòmica del Golf, permetrà construir noves instal.lacions en Parcs Naturals, clar, per dotar-los de “més naturalitat”. També es pretén “socialitzar-los” i considerar aquestos espais “d’interés públic”(qui sap, potser el porten fins i tot als col.legis, o inclús vejam cartells de la Generalitat que reçen: el golf es cosa de todos, “ensáñate” con el). Per a la construcció dels camps sols es necessitarà d’una autorització de l’Administració autonòmica, mentre que els informes dels ajuntaments no seran vinculants(no comment). Allò del cultiu dels tarongers i demés “ja no és rendable”, diuen.

L’agre de la terra, allò que durant segles ha sigut bressol de tot coneixement, de tota cultura, de tota sostenibilitat..., l’home de la gleva, guiat pels estels i la lluna, treballant entre crepuscles per guanyar-se el sagrat pa de cada dia, solc a solc, marge a marge..., què hem heretat de tant esforç? Tinga'm una resposta digna. En el nostre subconscient ha desaparegut ja, després de milers d’anys, l’empremta de la cultura agrària, fins les festes majors dels pobles, testimonis gais d’unes collites que recompensava l’esforç invertit en els treballs i els dies, son, des de fa molts anys, estimat Hesíode, despullades de tota essència vertadera.

Quan els governs es desentenen de l’agricultura, quan la voluntat de donar-li suport és nula, quan, pel contrari, li toquen la porta al dimoni més amagat per aconseguir milions d’euros per invertir en grans infraestructures d’oci mentre als hospitals les persones s’amunteguen pels corredors amb el dolor afegit que suposa l’esperança en la pietat d’un metge aclaparat i saturat de feina que s’enrecorde d’ells... Què podem esperar? Cap on anem?

Parlem de diversitat, d’equilibri i sostenibilitat alhora que privem a les ciutats de les diferents fonts de riquesa, doncs el mateix que cadascú de nosaltres precisem de diversos aliments per poder viure, les ciutats necessiten també de diversitat en els recursos econòmics. Aquell que menja sempre el mateix tipus d’aliment, evidentment viu gràcies a ell, però no és menys cert que morirà abans d’hora per manca d’altres vitamines.

Hem deixat enrere l’equilibri de les ciutats, hem passat, sense adonar-nos, pel costat d’allò que ens feia feliços, d’allò que sols s’experimentava a través de l’esperit..., i ens hem allunyat precipitats per la inèrcia del progrés, d’un fals progrés disfressat de diners fàcils del qual seran víctimes els nostres fills i les properes generacions.

No és menester ser profeta ni endeví per augurar un futur incert. Els diners ràpids que procura l’únic aliment del turisme, devasten el nostre patrimoni natural, ofeguen la nostra cultura agrícola, ramadera, marinera, ens porten les masses, la saturació, el soroll, la intranquil·litat, en poques paraules: laxitud de la qualitat de vida. Cert és que la felicitat no pot ser la mateixa per a tots els éssers de la raça humana, hi ha qui és el més feliç del mon amb un tros de pa, una sardina i una cervesa peixcant a dalt de qualsevol pedra al costat de la mar, d’altres, els més, necessitaran diner, i quan més millor, per ser feliços. Però, en tots, l'empírica ens diu que la natura sempre ens ha portat felicitat i pau, ara nosaltres ens dediquem a destruïr-la a canvi de diner caduc, buït d’esperança pel demà, un demà delmat d’esplets i de vida.

“L’home savi fuig de les misèries del món, res ambiciona més sinò contemplar la naturalesa per viure feliç, instal.lat en el plaer”. LUCRECI

“Quan parla l’or, la paraula de qualsevol persona és inútil”. MENANDRE

“Golf és un home que ven una bella imatge i un bell futur, qui ho compra desprecia l’herència d’aquells pels quals nosaltres som aquí. No abaratim allò que perdura! No consentim trencar allò establert!”

LA CONSTRUCCIÓ AMB SENY I TRELLAT: L'ENTREVISTA

En Pere Jacint Seny i Trellat és llicenciat en Ciències Polítiques i en Ciències Econòmiques i Empresarials. Darrerament és Eurodiputat a vinculat als afers econòmics. Enamorat des de fa prou anys de Dénia, passa tot el temps que pot a la nostra ciutat. Agraïm, a priori, la seua amabilitat per la deferència rebuda en acceptar i respondre les preguntes d’aquesta entrevista.

Quína Dénia li agrada més, aquella que conegué quan la va descobrir o la d’avui?

Be, evidentment per haver-la coneguda, sense dubte, la d’antany, però, de segur que a qualsevol nou visitant que li pregunte dirà que Dénia li encanta. Sols vosté, per ser d’aquí, i jo, sabem del vertader encant perdut.

De la seua resposta, tanmateix, deduïsc que encara li queden atributs que fan atractiva la ciutat...

Per descomptat. No oblidem mai el clima, el caràcter idíl·lic que li atorga l’imponent Montgó, els diversos tipus de platges, l’admirable imatge del Castell, la Ciutat Vella i cultural....

Ciutat Vella? Això és nou! Supose que es referix a allò que comença a nomenar-se Centre Històric...

Per descomptat.

No he escoltat cap menció al paisatge...

Abans ja he fet, per desgràcia, referència a l’encant perdut, eixe encant era l’herència paisatgística, una llàstima.

Això m’obliga a preguntar-li si aprova vosté, prèvia observança urbanística, social i econòmica del nostre territori, aquest model de progrés al qual el PP anomena “motor de vida”...

“¡Bueno!” (es riu), s’aveïna una resposta llarga. De moment, els motors, a no ser que siguen ecològics, millor deixar-los parats i així li farem un favor a la vida, ja veus si estan equivocats eixos del PP! Però, anem al tema: la vivenda s’ha convertit en l’epicentre de l’activitat sísmic...perdó (es torna a riure), econòmica d’aquest territori, sembla doncs, teòricament raonable per part de l’administració, evitar l’estancament d’aquesta dinàmica constructora per por que puguera generar un considerable augment de l’atur i conseqüentment l’enervar del nivell de creixement..., quín creixement? em pots preguntar; això caldria que ho matisara ben be el nostre Conseller d’Urbanisme davant aquests arguments que jo li procuraria: creixement del preu de la vivenda? Doncs a més demanda més augment del preu. Creixement en la qualitat de vida i benestar? Caldrà que cadascú dels ciutadans reculen en la memòria 30 anys enrere i comparen. Creiximent en carreteres, autovies, gasolineres, serveis socials, escoles..., en fi, obligades infraestructures davant el “sigrao” que s’aveïna?, cal meditar sobre les nostres necessitats reals de població per a bé del nostre “equilibri amb el medi”. Quan vegem una excavadora rompre una muntanya emportant-se pel davant la vida que hi ha en ella, a qui no se li esquinça el cor? És necessari pel nostre progrés? És bo pel nostre territori? Pel nostre medi ambient?... És aquesta la qüestió. Cal doncs debatre, seriosament, sobre les conseqüències que a mig termini generarà aquesta dinàmica voraç. Jo, personalment i responent a la pregunta, no aprove en absolut aquesta política depredadora del nostre territori, d’aquest País de PAIs.

Creixement econòmic?.

Anem a vore, l’economia se sembla a l’oratge: hi han cicles, espais en el temps de sequera i de pluja, així també passa amb l’economia i tots ho sabem per experiència, hi han èpoques de bonança econòmica i altres tot el contrari. El polític te l’obligació de vetllar pel bé comú, o siga, gestionar qualitat de vida i benestar a la societat amb tot el que açò comporta, i de vegades comporta baixar-se del tren de l’empresariat per poder vore on es va, quín és el seu destí final, no siga que ens trobem de sobte en mig d’un desert i sense energia per poder tornar. M’explique: una societat que gaudix de diversitat de recursos econòmics, evidentment és més rica que una altra que depén d’un únic recurs, sobretot per dos raons: una perquè hi ha més seguretat i confiança dels seus habitants amb els llocs de treball i l’altra perquè davant una crisi econòmica, aquesta té més probabilitats de poder suportar el mal son, que aquèlla que sols depén d’una única activitat. Quín model és el que ens estan imposant? No ens equivoquem i pretenga'm anomenar-lo “turístic” perquè no és així. Turista és aquella persona que viatja i fa escala en llocs diferents de la seua residència habitual per un període no superior a un any i per diferents motius, entre ells l’oci, el més habitual. Aquesta persona genera una activitat econòmica anomenada “turisme”. Però aquí s’esta aconseguint tot el contrari: que la gent que ve es quede definitivament, i no és aquest el problema en si, car allò que comporta més preocupació i inquietud és el fet de portar-se a terme a gran escala i en molt poc temps. Anem a patir un trauma soci-cultural-patrimonial amb totes les de la llei, que a mig termini esdevindrà també econòmic. Ara tenim feina tots, tots acudixen a la mel, així, constructors i afins han generat una munió de gent vinguda de tots els llocs que guanya diner ràpid, aquest diner dona alegria, aquesta hilaritat t’invita a comprar i aquestes inversions es traduïxen en préstecs. La felicitat i la bonança del moment fa que molts creguen que aquesta situació no s’hi ha d’acabar mai i així sembla gràcies al comportament de l’administració com abans hem esmenat. Però tot acte, tota actuació en la vida, depén de les circumstàncies d’una banda i dels límits de l’altra. La classe política resta obligada a procedir amb hàbil intel·ligència, doncs té al seu abast la informació necessària per actuar raonablement..., però, aquest lucrós tren empresarial d’alta velocitat al qual s’han muntat molts dirigents, ara no dona opció a “parar mientes” per reprendre la situació, i, si de cas algú des de dalt d’ell se n’adona de l’error, no s’atrevix a llançar-se per res del món, doncs ja li és impossible.

Vosté te clares les circumstàncies i els límits, quíns son?

La deslocalització d’empreses, la situació a l’Orient Mitjà i el petroli, la incipient pujada d’interesos, la globalització... Per cert, globalitzar significa en economia que el món és el mercat, producció i vendes han de ser considerades en relació amb aquest, per tant, deuria ser positiu pels interesos de tota la població. Però, les normes generals que regulen aquest comerç internacional, son equitatives i no discriminatòries? És conseqüència aquest sistema de regulació comercial a la Comunitat Europea, sobretot pel que fa a l’agricultura i ramaderia, la causa d’aquesta voràgine constructora, o més be son les LRAU i les LUV qui en trau profit?... Tot açò fa olor a circumstàncies adverses. Pel que fa als límits, els marca propi territori, un territori que ja haurà perdut molt de l’encant paisatgístic. Prompte dependrem quasi pràcticament de l’economia d’oci de terceres persones, en cas de crisi... Cadascú que s’imagine el que puga!

No és vosté un poc pessimista?

Jo soc jo i les meues circumstàncies, com deia el Gasset.

Quína solució aportaria vosté?

Sempre he mantingut la tesi per la qual hem deixat passar els anys que ens procuraven un model d’equilibri socieconòmic-cultural-mediambiental. La paraula “equilibri”, aplicada als models de ciutat, te una transcendència vital en el desenrotllament d’aquestos. Podríem definir la ciutat com “l’espai artificial on es procura la convivència d’éssers vius baix un equilibrat model d’habitat”. “L’equilibri mou l’univers”. Nosaltres mateixos, durant la nostra vida busquem un equilibri, una estabilitat. Amb el fluir de la vida, l’existència dels ecosistemes depenen sempre de l’equilibri de la matèria que volta d’una manera cíclica pel sistema. Podem afirmar que tota la biosfera està considerada com un gran ecosistema al qual, solament l’home s’ha integrat en ell, de fet, és l'únic ésser al món que no te hàbitat propi, no així els animals i vegetals, per tant, resta obligat a modificar tècnica i artificialment el medi per adaptar-se a ell, això si, sempre procurant respectar eixe, diguemne, “principi universal” d’equilibri en tot. Ara bé, eixes modificacions, son respectuoses amb l’àmbit que l’envolta? Evidentment no ho son, i no sols en allò que concernix a la natura, al medi ambient, sinó també en l’aspecte soci-econòmic, allò que genera diversitat de riquesa i que evidencien els arguments d’aquesta entrevista. No és creixent, com arbre en tamany, el que fa que una ciutat, un territori, millore. Una ciutat és gran pel seu patrimoni cultural i natural, per la seua respectuosa “filosofia” urbana. La grandesa d’una ciutat no consistix en l’extensió del seu territori, sinó en el caràcter de la pròpia ciutat, de la seua pròpia gent... És aquest el model de ciutat, de territori, que vol la gent? La solució passa obligatòriament per les Agendes XXI. La societat te que parlar, te que decidir abans que siga tard, per aixó és necessària una moratòria urbanística a partir de ja... I començar a plantejar-nos el futur entre tots.

PROXENETES DE LA TERRA

Disme, bell País Valencià: qui t'ha furtat la llum dels teus ulls? Qui ha gosat profanar el teu territori? Quín bandoler t’ha usurpat l’ànima?

No tens qui et defense d’un sacrilegi que ja no és pecat!

Mals temps pels sentiments d'estima, mals temps pels arrels d'identitat, mals temps pels furs del Regne… Qui us defensa?..., ja no hi queden Miquelets!

Sols a la memòria et queda la teva horta, les teues criatures, el teu paisatge, els teus rierols... Animal de records (que diu l’Estellés), lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja eres més feliç recordant que vivint.

Recordes els treballs i els dies..., terra, cultura, aliment i vida.

Que ha sigut de tú, vell País Valencià? Despullante de virtuts t'han deshonrat, per què? Els teus fills, els teus propis fills! Per què? Per què et menysprearen?

Diner ràpid! La merda del diner és la resposta!

Oligarquia mil.lionaria és el nom: eixa nova estirp de lladres legals aval.lats per lleis que canvien en nom del progrés… El seu! i a mercé de les circumstàncies... Les seues!

País que plores la humiliació, jo et console!. País que patixes la vexació, jo t'admire!
País que mor de tristesa, jo pregaré per tú clamant:

No em persuadireu més amb el pretext!, no desmereixereu allò que estime!
no aconseguireu el nostre llegat amb paranys legislatius!.

Jo…Vox clamantis in deserto!

100.000.000 DE METRES QUADRATS

És la superfície, més o menys, en la qual estan desenrotllant-se els 122 P.A.I.s que hi han en marxa al nostre territori, vora 1.000.000 de noves vivendes, 40 o 50 camps de golf, més piscines, llacs artificials, etc, apareixeran sobtadament com per art de màgia gràcies al nou “cultiu intensiu del bric” que substituïx, després de “tancar els portells”, a tarongers i hortalitzes en les terres fèrtils i vives del nostre País, per a molts “Comunidad”... De “vecinos de Europa” dintre poc. A banda de les agressions al medi ambient, l’especulació de la terra i de l’aigua, la destrucció del paissatge, de la natura i del patrimoni natural, cal preguntar-se aquestes qüestions:

Qui pagarà les infraestructures d’accés a eixos nous “illots” de formigó que prompte apareixeran sembrats arreu del nostre territori en els quals viuran 1.000, 3.000, 6.000 o 10.000 persones que exigiran carreteres noves i eixamplades? Qui pagarà, quan s’òmpliguen de persones aquestos nous pobles sorgits en nom d’un “progrés imposat”, tots els serveis necessaris? (centres mèdics, guarderies, escoles, abastiment i depuració d’aigua, correus, xarxes elèctriques, policia, serveis municipals,etc).
S’ha calculat el cost d’aquestes inversions? S’ha fet un balanç seriós?
En son conscients els Ajuntaments que aquestos serveis abans esmenats s’han de mantenir i pagar durant tota la vida? Es cobriran amb l’IBI? En son conscients d’aquesta responsabilitat i obligació?
Aquest model d’urbanitzacions disperses, afavorirà la integració dels nous vinguts amb una població autòctona ja de per si prou “precària” d’identitat cultural consentida pels seus governants?
S’ha analitzat per què hui no es pot viure de l’agricultura? o potser no es vol viure? realment hi ha voluntat política per que açò siga així? o perquè no hi siga? Durant segles hi ha hagut un equilibri entre els humans i la natura, entre la ciutat i el medi, per què en pocs anys es trenca? Si açò es justifica en nom de l’economia, si com diu el PP aquesta dinàmica constructora és “motor de vida”, qui garanteix que a eixe motor mai no li mancarà la gasolina? Si continua justificant-se en nom del creixement sostenible, segurament “el xiquet” ja deu medir-ne centenars de metres en continua expansió, i tant creixerà que el mateix món l’ofegarà quan aquest se li quede menut i no es puga “sostenir” més.

Sembla que la llei de protecció del patrimoni i el paissatge resta oblidada, sembla també que fa anys en vare'm oblidar de planificar el nostre futur, de debatre sobre les necessitats reals de població, sobre la capacitat ambiental del nostre territori. És necessari recuperar l’equilibri econòmic-social-ecològic per continuar amb pautes de progrés dictades (com ha sigut tota la vida) per les necessitats dels nous sistemes d’ùsos de la societat, respectant les limitacions que ens marca la pròpia natura (recursos renovables naturals) i fer necessària la substitució dels recursos exhauribles (petroli) pels renovables que oferix la ciència i la tècnica (plaques solars, fotovoltaiques,autos ecològics,etc).

No és possible construir en 10 anys més que en tota la història del nostre País en nom d’un ùnic model econòmic. No és possible continuar aquesta carrera cada vegada més accentuada cap a la susceptibilitat del ésser humà front les neccesitats vitals i econòmiques (amb una simple vaga del transport ens moriríem de fam, amb un hora sense fluid elèctric es forma un caos, amb una brusca baixada de la borsa de N.Y. el món es desestabilitza econòmicament).

Si ho meditem, els models de ciutat i la seua dinàmica de diversitat de recursos econòmics junt amb el respecte al medi (alhora proveïdor d’aquestos), juguen un paper cabdal pel futur d’aquest món, potser l’economia ecològica siga el nou tren que ens retorne al perdut equilibri de l’ecosistema del qual tots formem part.

Cal , per la part que ens pertoca, una urgent moratòria en la construcció, parar-nos a pensar què estem fent i quínes poden ser les conseqüències d’aquesta voràgine del taulell, encara estem a temps, parem... Pensem i després actuem, volguda societat!