SEGUEIX AVANT!!

Segueix avant amb esperança i confiança. Perquè l’esperança és del present, sempre hem de mantenir-nos dempeus succeïsca el que succeïsca, i per això és necessari  resignar-nos a sofrir les diverses influències d'aquesta vida de colors tan variats, és així com aprenem a polaritzar-les en positiu amb aquesta immanent fortalesa de l’esperit humà. Digues-li a això "lleugeresa" i, en cert mode tindràs raó, perquè les flors i els colors no són més que àtoms que res no pesen en l'aire, però eixa lleugeresa és una part inherent de la nostra naturalesa humana, la qual, sense ella, sucumbiria baix el pes del temps.

Mentre siguem en aquest món, necessitem gaudir amb ell i amb tot el que ens oferix i fructifica a través de l’estima humana. La convicció per la qual aquesta vida finita no és més que el camí que ens porta a un fi més elevat, no ha d’impedir-nos gaudir-la i, veritablement, així hem d’actuar, perquè sense ella la nostra energia d'acció ens faltaria completament.

Cap injustícia, desgràcia o sofriment, per dolent i penós que siga per nosaltres, no ha de ser considerat com un obstacle condemnatori perpetu que ens subjuga i ens impedisca poder viure amb plenitud el dia a dia, no ha d'obligar-nos a deixar d'acomplir amb la nostra obligació davant la vida. Així, aprenem que sols la lluita diària pot vèncer les adversitats, doncs, per ella, descobrim amagats valors que ens porten a la convicció per la qual, indubtablement,  l'amor també és lleuger, però necessàriament poderós, transcendent i immortal, i per aquesta raó sempre s’acompleix el desig de l’últim criteri de qui te una consciència pura: la felicitat del perdó, de la justícia i de la pau eterna. Perquè l’eternitat també és del present.

DÉU HA MORT!

Ulls entristits, orfes de llum, omplin un espai solemne fins ahir. Cap finestra no et diu res, cristall indiferent. Allà, a la llunyania urbana, els xiquets no troben la innocència, a la dona li costa infantar i els iaios donen nosa... El vell roure està trist i feble, no hi troba terra on arrelar.

Un diumenge de Juliol te n’adonares: les nou de la vesprada i no sents trinar pel carrer La Via, on dormiran esta nit? (deies) Sense llit ni pau ni quietud. Continues passejant cap a la mar, de sobte, tanques els ulls i inspires... la memòria no registra eixe flaire, aleshores veus el port altra vegada i t’obligues a creure-ho: un munt de bigarrats màstils han colonitzat l’espill.

ATÀVIC LLEGAT

L’atàvic llegat ja no esdevé experiència a l’actual societat. Segles de saviesa de la terra i la marina, de ritus i costums, de diàleg amb la natura, amb el cosmos... quan el temps, la vida, era (és) el ritme de l’ésser i no allò que hui ens marca el rellotge, l’acció humana mostrava actituds de respecte i compromís vers l’ecosistema, tot formant un nexe d’unió entre humans, naturalesa i cosmos, doncs no hi pot haver ésser humà sense naturalesa, ni naturalesa sense cosmos, ni univers sense ésser humà. Tot està interelacionat, formem un únic cos.

La realitat sempre és trinitària i l’esperit humà el seu lligam, per ell ens sentim realitzats i assolim la plenitud, és per aquesta causa que la crisi més important que pateix la humanitat no és la econòmica, ni la social, ni la política, sinó la espiritual, hem negligit l’esperit! i en conseqüència, hem arruïnat el goig de viure.

La violació constant dels ritmes sagrats de la naturalesa o la instrumentalització de la cultura i la tradició en nom del diner, és símptoma que l’home ha prostituït la seua essència.

Aturem-nos!! Sapiga’m  escoltar les raons que brollen en tot allò que forma part de nosaltres mateixos...

Per què busquem fora de nosaltres allò que hi tenim a dintre?

DE LA VIDA I DEL DESTÍ

Nosaltres, exposats a allò fortuït, imprevist, inesperat, impensat, ens creguem, tanmateix, segurs davant la vida no sols a través de les nostres creences, sinó també de les nostres previsions vingudes d'una raó que, amb atreviment, molts estimen infal·lible. Ingenus! La raó no és "últim criteri de realitat". Quantes vegades hem hagut de començar de nou! Quants camins encetats!

FUMADA BLANCA

Quina sorpresa vaig tenir al obrir el meu llibre de la vida! Només alçar les seues lluentes i blanques tapes el cor em va tremolar, esquinçat, al vorer que estava buit d’essència... continuava desesperat, esperitat, tot passant els fulls per trobar allò que jo esperava però, era feina en va.

SER FELIÇ

On és la felicitat? No és cap cosa tangible, ni es manifesta per les possessions. No es pot comprar, ni llogar ni traspassar. La felicitat és allò que fa del nostre comportament i actes un passaport per arribar a la satisfacció de la nostra ànima: autorealització, plenitud. És un procés personal, intrínsec i inherent a nosaltres mateixos... però, quina “idea” de felicitat tenim? És aquesta “idea” un ideal encertat? Sembla que avui, més que mai i a causa d’aquest model de societat que vivim, s'ha desvirtuat no sols el seu significat, sinó també la seua essència, que es el pitjor.

DE LA TRISTESA

Avui som, demà no sabem. El destí, aquest desig de l’existència, és imprevisible: en un instant la vida et pot donar un gir de 180º... i tot canvia, tot es trasbalsa, tot es espontàniament capgirat... la teua vida sembla un negre túnel on no s’albira cap llum, sols tu i la soledat... cap camí que seguir al teu davant.

DE LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

versión castellano

La llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret, simplement va subjugada a la vida, forma part d'aquesta, li és immanent.
D'altra banda, la mateixa vida en depèn de la relació d'entre tots els éssers mateixos. Quan aquesta relació és harmònica, parlem d'ecosistemes, on cada ésser viu en depèn de l'altre: generació, destrucció, renovació. Som en l'equilibri.
Des de l'Univers fins un xicotet tronc caigut a un bosc, parlem d'ecosistemes dintre ecosistemes on llibertat, temps, espai i mort en són l'essència de la vida.

Cada persona, com a individu, és un món: la seua llibertat li ofereix el dret a tenir una concepció, un concepte particular i peculiar de la realitat a través dels seus sentits. Som en el coneixement.

Cada cultura, com a col.lectivitat, és un Univers: te la capacitat de discriminar, d'entendre, d'ordenar, de respectar i estimar, a través de criteris col.lectius avalats per la peculiaritat d'uns sentiments socials expressats en un llenguatge comú, aquesta realitat. Som en la civilització.

Tanmateix, ¿qui te la capacitat de transformar les idees, els costums, les consideracions respecte a eixa realitat, l'individu o la societat?

Quan les cultures esdevenen els costums en llei, l'individu que fa ús de la seua llibertat per significar i demostrar l'absurditat o falsedat d'una certa tradició o creença, haurà d'enfrontar-se, no sols a la intel.lectualitat establerta, sinó també al logos, al mite de tota una societat, i si aquesta resta dogmatitzada degut a l'abús de les seues veritats, aleshores la sort d'aquest individu és incerta (abans eren empresonats, cremats o executats).

Però si aquesta societat s'anomena democràtica, l'individu exposa amb tota llibertat les seues raons, les quals, si en són admeses, s’aprofundeix en elles i es conclou amb un criteri favorable per part de la societat, aquesta te la possibilitat d'assimilar-les. Però això no vol dir que afecten immediatament la seua quotidianitat, doncs la força del costum és gran. A la fi, és la comunitat qui te la capacitat de pragmatitzar aquesta “individualitat” esdevenint-la “social”. Pot ocórrer…, o no, segons la seua transcendència.

Així doncs, una cosa és, sempre que no perjudique, l'admissió de tota convicció vinguda d'una llibertat individual i l'altra és l'assimilació d'aquesta per la mateixa societat. Per tant, és la societat qui preval a sobre l'individu, doncs, l'individu, per si sol, ¿on pot arribar?

Nogensmenys “l'individu” també és societat, car aquesta és el resultat d'un conjunt d'individus relacionats i sempre, de la relació, naix, sorgeix el fet. Per tant, l'individu te drets i existeix per la societat, doncs, a la fi, és aquesta qui conforma les lleis.

En una democràcia com la nostra, ¿Pot la llei admetre que el “conjunt de la societat” perjudique l'individu com a sobirà de si mateix, de la seua llibertat? ¿Pot determinar que la voluntat d'aquest, en un moment donat, “s'impose” a la voluntat de la societat? Sent així, ¿Què entendria la llei per democràcia?

¿Serien, doncs, els trànsfugues polítics, veritable exemple d'exercici democràtic?

¿Serien aquestos individus, homes que (presumptament dirigits per empresaris capitalistes) condemnen, jutgen i sentencien per ells mateixos les actuacions, sobretot urbanístiques, d’un govern democràticament elegit i responsables directes de les mocions de censura, seríen dic, veritables herois de la democràcia?

Així doncs i en aquest cas, la llibertat individual d'aquestos subjectes pocavergonyes anomenats trànsfugues, procura que les “seues” raons inhibisquen la voluntat sociopolítica majoritària de la seua ciutadania, doncs, segons la justícia, les mocions de censura són “mecanismes democràtics” . I ahí els tenim… i remunerats, ¡Visca la democràcia!

L'ODI

No és la foscor, ni la nit, sinó les tenebres, allò que porta la por. Cap claror, cap llum, cap esperança d’una imatge, d’un reflexe que ens console, sols... Por.

Cap soroll, cap paraula en te valor, en te sentit. No hi ha raons ni conviccions que valguen res en aquells malèfics moments, sols... Por.

L’odi és un càncer de tenebres en la nostra consciència, generat, de vegades, per la por al tirà o al dèspota de les idees i la seua pragmatització social.

Ideals portats per l'absolutisme no són ideals. Ideals portats pels dogmes “així establerts”, no són ideals. Ideals així són ideals per l’odi. Quina veu pot penetrar, com un raig de llum, dintre la tenebra? No cap si abans no es llaura l’esperança que desperte un nou dia...

Aquell xiquet no sabia què era l’odi perquè no pertanyia a la seua condició i caràcter encara dúctil d’ésser humà. Era, doncs, feliç amb l’afany per viure una vida plena en allò que constituïa el seu món d’innocència i d’admiració. Però, de tant en tant, quedava paralitzat, immòbil, ullprès, davant l’estrèpit d’una bomba, d’avant d’aquells estranys que cremaven contenidors, autobusos, banderes, tendes... Observava, estupefacte, com homes uniformats amb casc, escut, porra i pistoles, s’enfrontaven a aquelles turbes humanes. Pertorbava la seua pau i el seu viure, veure caure a terra uns i d’altres, apallissats, entre sirenes i llums blaus bellugadisses... Allí, des d’aquell cantó del seu carrer, no comprenia res, no estava preparat... Hauria d'estar-ho? Qui el prepararia? Qui de nosaltres en te autoritat quan ens oblidem que amb ells està l’exemple i la virtut per poder exterminar l’odi?

AQUEST DÉU NO EXISTEIX !!

versión castellano:
http://www.kaosenlared.net/noticia/ya-basta-con-este-dios

Des de fa segles Occident ha de suportar aquest colonialisme teològic per part de l'església catòlica en nom de “la societat perfecta” i la "salvació de l'home”, tesi que no ha deixat mai (ara tampoc) la seua pretensió de voler-se Universal.

Des del Sacre Imperi Romà i en contra del concepte Trinitari de Déu que tenien els primers Cristians, la santa seu dirigeix el seu poder, la seua força, en nom d'aquesta afirmació: “l'autoritat ve de déu”. Evidentment, aquest “déu” no havia de ser “relació” (pare-fill-esperit sant, eternitat-humanitat-univers, matèria-esperit-ànima, Déu-home-món…) on un no és sense l'altre, on tot està interrelacionat i cadascú en forma part del tot i viceversa: no hi ha Déu sense éssers ni éssers sense Déu... no hi ha creador ni éssers creats, la creació pertany a la dinàmica del present i la seua eternitat: cada moment, cada instant, és la gènesi de la creació.
Però, aquest “déu creador" havia de convenir-se “substància”, “entitat”, a la manera d'un senyor (segurament amb barba blanca) omniscient, omnipotent, totpoderós que ens “controle” des del cel. Cóm, sinó, es podria justificar un imperi, un papa, un rei o sobirà que parlara, proposara, dictara i executara en nom del seu “déu”?

Així fou com la teocràcia cristiana, el cristianisme, es va excedir, va abusar massa del seu poder: en el seu nom se segrestaren més de 40 milions d'esclaus africans (centenars d'ells inclús foren regalats i ben rebuts pel Vaticà), les creuades, la inquisició, els papes corruptes… fins i tot era el papa qui concedia a les nacions el dret a conquerir, manava del món! La distància, en aquells moments, entre l'Evangeli de Jesús i el procedir de l'església era insalvable. Més tard, l'encíclica de Lleó XIII condemnava la democràcia i la llibertat de consciència.

Però gràcies a Déu (aquesta esfera infinita el centre de la qual és a tot arreu i la seua circumferència enlloc, deien els antics), les coses han canviat molt (cal dir, en justícia, que els actes més lloables i Magnànims també s'han produït en nom del cristianisme), però em sembla que si l'església catòlica no canvia la idea que te de Déu, continuarà condemnada al fracàs humà i diví.
Hi han conceptes on no es pot tolerar la dicotomia, com ho són el de “Déu” i el de “Justícia”. Quan el papa Benedicte XVI va visitar el camp de concentració d'Auschwitz, digué: On era “déu” durant aquesta barbàrie? o siga, per què ho va permetre? Decepcionant, trist. Santo triste, triste santo. Què podem esperar d'aquesta església? Just el que estem vivint: l'intent de continuar imposant a la societat les “seues” normes de conducta moral i ètiques de caire escolàstic a través de la paraula d’un “déu” personal encarnada en la majoria de retors catòlics, o siga, lluny d'un ecumenisme d'integració (diferenciar per a unir i superar), continuen volent ser dipositaris d'aquesta “veritat” dictada pel dogma que es vol Universal.

La desgràcia, la desolació, la massacre i les morts que porten les guerres ho provoca l'ésser humà, però l'ésser humà és part de Déu (no és possible separar Déu dels éssers) i Déu és part de nosaltres. Així doncs, caldrà, a més de predicar en nom de la justificació com per exemple els magnànims Vicent Ferrer i la Mare Teresa d'entre molts altres, caldrà, dic, primordialment i amb més força, predicar lluitant per la Justícia (Teologia de la Lliberació), i això significa “plantar-li cara al sistema establert”, als seus líders, a aquestos criminals de guerra que provoquen aquestes guerres iniqües amb milions de morts innocents; caldrà alçar la veu contra aquells que fabriquen i comercien amb armament i contra les escandaloses despeses dels estats en relació a aquesta malvada i inhumana matèria; caldrà alçar la veu contra tots aquestos homes amb trage i corbata, magnats del capitalisme, que en nom del “progrés” estan exhaurint els recursos naturals del planeta que motiva l'extermini criminal dels pobles indígenes. En són els majors responsables d'haver provocat aquesta crisi econòmica, ecològica i humana que pateix la humanitat.

Jesús va plantar cara i el varen crucifixar… però abans d'expirar se n'adonà que Déu no era cap persona: "Pare (que no Déu) perdona'ls perquè no saben el que fan". Qui vullga entendre que entenga.

"Abandonar l'ego", heus aqui la vertadera religió que li cal a la humanitat, doncs, veritablement, la religió no te esglèsia.

ON ÉS AQUELL POLÍTIC?

Conta la llegenda que una vegada hi va haver un líder íntegre, persona modesta, senzilla, preocupada pel futur del seu poble i la seua cultura.

No feia ostentació d’ell mateix ni dels seus actes; tenia la sinceritat per virtut; revisava constantment els seus pensaments, les seues paraules i els seus actes; exercitava la seua intel·ligència amb el treball; era recte i enèrgic; estimava la puresa i la integritat de la seua consciència, les seues decisions eren fermes; dominava la paciència, tenia noble cor, fort esperit i noble caràcter; rendia culte a la veritat; el seu exemple era paradigma de moral humana; suportava i sofria les penes en silenci alhora que mostrava el somriure i l’alegria als altres; les seues paraules vivien i obraven; comunicava la seua saviesa, la seua energia, el seu entusiasme i el seu geni... era, sobretot, un gran filàntrop, una mena de metapolític sempre preocupat per la felicitat dels seus conciutadans.
Sense ostentar poder, ni gaudir de molt diner ni propietats, era, tanmateix, ric d’esperit, honest, ferm de cor i honrat, no tenia res del que molts s’enorgullixen, per això era feliç.

Però, va resultar que al seu voltant i a la seua ciutat, quatre constructors poderosos s’enriquien pel frau, l’especulació i la deslleialtat. No els convenia, doncs, aquest governant.
Manipulaven la gent en contra d’ell utilitzant immoral i vilment els mitjans de comunicació els quals compraven per estar en mans de directors indignes i incompetents; no tenien cura en comprar també, si calia, la voluntat de la (seua) gent, fent-los favors de tota mena amb l’intenció de fomentar una nova generació de polítics eixida de les seues planificacions i conveniències.

Quan ja havien subordinat a molts d’aquells atrevits i pocavergonyes, aconseguiren en molt poc temps el seu propòsit en nom de la democràcia i baix un nou motor econòmic: el cultiu intensiu del formigó.

Sabeu com acabà aquell polític? ...a les biblioteques està ple d’aquestes vides exemplars, i oblidades!

Sabeu com acabà aquella societat?...prompte sabrem!

CAL UN SOMRIURE A CADA INSTANT

El camí de la vida no és fàcil. Sovint ens aparéixen, sobtadament, pedres de tot tipus de tamany que impedeixen seguir-lo. Cal, doncs, ser forts per no caure en el desànim, poder apartar-les i anar superant situacions.

La condició humana fa que els nostres sentits “individualitzen” la realitat donant llur enteniment i valoració als fenòmens o als fets, però, sols aquells que saben vorer amb els ulls del seu l'esperit, són capaços de “donar-li a cada cosa la importància que te”, doncs aprofundir en tot esdeveniment equival a vorer les coses des d'una altra dimensió on son tractades amb eixe sentiment de pau, bé i estima que viu “eternament” en la nostra consciència.

De vegades, passem moments d'angoixa, difícils… una gran pedra ve a parar davant nostra, però… tot passa! I no cal donar-li més importància de la que te mentre la nostra voluntat treballe per intentar traure-la amb l'ànim dels nostres principis humans, sempre mirant al davant, no mai al darrere. Perquè la voluntat és inherent a la persona... i imprescindible per poder viure una vida digna.
Per això, cal seguir endavant amb esperança i confiança sense perdre mai eixe somriure i eixa alegria que ens ofereix la vida cada dia quan ens llevem del llit.

“El destí és el desig de l'imprevisible”, i és la llei de l'existència allò que mana l'esdevenir... perquè hui som, demà no ho sabem… perquè en un instant la vida ens pot donar un gir de cent vuitanta graus. Així, restem en mans de les diverses influències d'aquesta vida de colors tan variats i no ens queda més remei que resignar-nos alegrement a sofrir-les o, pel contrari, disposar-nos a gaudir-les.

Cal, doncs, recórrer els seus desitjos amb les nostres millors actituds humanes, és necessari que siga així… per nosaltres mateixos i per la gent que estimem i que ens estima, inclosos els ganduls i pocavergonyes.

Cal donar exemple... amb un somriure a cada instant!

HOMOSEXUALS I ESGLÉSIA

No sols és “individu” el cos humà, sinó també l’esperit és “individuat” per la seva relació transcendental al cos. No sols el “cos” és naturalesa, sinó que “l’esperit” també ho és i és aquesta específica.
El vertader amor humà no pot néixer a conseqüència de la bellesa del cos ni del contemplar dels seus atributs perquè són valors efímers, caducs, sinó de les profundes qualitats de l’esperit humanes.
L’església catòlica comet un greu error al jutjar l’homosexualitat conjugal i sexual des d’un punt de vista dogmàtic totalment material quan l’essència de tota relació d’estima humana germina a partir del sentiment, allò més pur que sols es troba a l’habitacle de l’ànima.

CONSCIÈNCIA UNIVERSAL

Les persones som els únics éssers al món que no tenim hàbitat propi, no aixì els animals i vegetals que viuen en llocs determinats del planeta i tenen tot allò que necessiten per a subsistir.

Quina paradoxa! doncs potser la Terra no haja estat predestinada pels humans, potser siga, en rigor, inhabitable per a l'home!

Evidentment açò no és així, l'home “modern” viu allà on es proposa, a qualsevol lloc del planeta, això sí, modificant tècnicament el medi per adaptar-se a ell. L'home no està vinculat a un espai determinat perquè aquest no ha sigut creat per a ell, tanmateix, està condemnat a tenir un espai heterogeni respecte de tots ells.

Ara bé, parlant de condemna, pobra natura! perquè són tants els espais modificats “tècnicament” que esdevenen territoris “usurpats” a tots els éssers vius que per dret els pertoca.

Hi ha una consciència universal en tot, en els animals, en les plantes, en l’aigua, en les muntanyes... que viu en perfecta harmonia amb tot allò que l’envolta, que complementa i completa el cicle dels ecosistemes. Aquestes criatures, aquests éssers vegetals i animals, respecten i estimen la seua finalitat existencial equilibrant la salut del planeta, generant oxigen i pluges, vitals de necessitat.

Durant milers d’anys, aquests éssers vius han fet comprendre a l’home d’algunes cultures aborígens, la seua imprescindible complicitat amb tot allò que pertany al desenvolupament natural i humà en tots els seus àmbits, la seua integració en aquestes condicions feia possible una relació de dependència mútua tan íntima que, fins i tot, hi havia comunicació en forma de missatges plens de saviesa medicinal o farmacopea, social, espiritual, laboral, climàtica, etc.

Quan l’ànima de la terra i l’ànima humana gaudien del mateix propòsit existencial, la consciència universal revelava, a través dels diferents ritus i creences bàsiques, la seua raó immortal i perenne de la qual els humans som hereus i conseqüentment sublimment superiors.

Però, quan l’home  “modern”, mercè de la seua llibertat, a través de sentiments que no existeixen en eixa unitat universal, com són l’enveja, l’odi, el poder, l’egoisme, la sobergueria, la prepotència, la vanitat, l’afany de lucre i l’avidesa de diner, va decidir conviure amb ells, des d’aquell moment va trencar llur equilibri, procurant la situació angoixant que viu la natura i la pròpia infelicitat humana. Conseqüències derivades d’eixa inconsciència de l'home són transformades en catàstrofes “no naturals” i en tantes altres calamitats sorgides del seu comportament.

Cal, si es possible, buscar solucions... torne a “reflexionar” i a la fi, pare esment, que sols hi ha una solució per la nostra part:  retrobar, a través del nostre esperit, el nostre lloc preeminent d’integració en eixa perpetua i immortal consciència universal.

DE LA SAVIESA

"No oblideu que l'elevació de l'esperit, la noblesa del pensament, l'apreciació d'allò que és digne, la sensibilitat humana, la delicadesa en les maneres, el tacte i la bonança en l'acció, l'amor a la veritat, la jovialitat, l'amabilitat i l'honradesa, no oblideu, dic jo, que totes eixes coses poden faltar a l'home més instruït".

No hi ha llibre ni títol més digne d'un mateix que aquell que t'ofereix el mateix món dia rere dia, aprenent de l'observar i el conviure, aprenent d'aquells que parlen amb el silenci i dels innocents i purs missatges de vida que sols poden comprendre les ments lliures de la ignorància i la desconeixença que impera en aquest interval de la nostra existència material.

No hi ha millor mestre que la nostra consciència, no hi ha millor ull que el del nostre esperit; privilegiats son tots aquells als quals la reminiscència els fa saber d'anteriors vides, d'anteriors comportaments, puix per ells son amerats de saviesa.

Així doncs, el saber no es llaura sols en els llibres, de què val la saviesa d'una persona quan el seu comportament no és ètic ni respectuós? De què li val a la humanitat saber tota la seua historia quan encara les guerres estan ahí? Que hem après d'ella?

Hi han dos gèneres de saviesa, el primer, és aquell que posa aquesta al servei dels interessos d'uns quants poderosos que manen del món i causants de la seua decadència, és la saviesa del lucre, eixa a la que els humans ens aferrem.

El segon és aquell que parla amb la meditació, que vol fer de la vida una escola plena d'alumnes en harmonia, alumnes de tota raça i condició que parlen un sol idioma, el de la filosofia, bressol de tota saviesa.

No és més savi aquell que parla i evidència a través dels coneixements i està orgullós, sinó aquell que calla i no evidència sent sabedor d'eixos coneixements, és doncs la humilitat i la senzillesa la porta de la saviesa.

No és més savi el que sap, sinó el que compren allò que sap, és bo ser alumne de tota doctrina i mestre de ninguna, doncs aquell que és mestre d'una sola disciplina queda captiu per aquesta i no veu més veritat que la que predica, no passa així a l'alumne que compren tot camí que, per diferent que siga, porta sempre a la mateixa veritat, inteligent i instruida és la ment de l'eclèctic.

No és més savi aquell que ajuda a viure be, sinó aquell que pel be ajuda.

No és més savi aquell que aprèn per la lògica i no admet més enllà d'aquesta, sinó aquell que per la lògica té fe i per la fe li és atorgada l'omnisciència de l'invisible.

La saviesa no es troba en la ment del savi, sinó que aquesta es fa present a través dels demés i som els demés qui, a la fi, construïm saviesa..., doncs un savi, per sí sols, on pot arribar?

REGAL DE REIS

M'agradaria que aquest any els Reis vingueren sense regals tangibles, quina desil.lusió! potser dirien els sacerdots; quina desgràcia! potser dirien els comerciants; quina decepció! potser diriem els pares, però... Què dirien els xiquets?
Els xiquets comprenen l'amor i la tendresa com quelcom universal, pensen que tots gaudim sempre d'aquestes virtuts perquè ells son posseïdors d'elles, ofereixen amb la innocència tot el seu torrent d'amor tots els dies d'una manera desinteressada i sincera, així, viuen un món allunyat del nostre i nosaltres moltes vegades no comprenem el significat d'allò que a través d'ells ens passa desapercebut perquè ho creiem trivial, tanmateix, és el més important de la vida: el seu comportament amb els demés xiquets.

Si nosaltres, els adults, aprenguérem del seu món, la humanitat seria una harmonia. Però ells no saben de xiquets que moren diàriament de fam, de fred, de set o assassinats per la mà de l'home; no saben de xiquets abandonats, de xiquets que, obligats, agafen fusells i maten, de xiquets que treballen dia a dia en condicions inhumanes, de xiquets que son immolats pel tràfic d'òrgans... No saben.

Nosaltres podem comprendre que eixos desventurats xiquets son com els nostres, irradien també amor i tendresa de la mateixa manera, i ens preguntem: per què? I dubtem si cal o no sentir-nos al.ludits. Eixe punt d'al.lusió ens obliga a dir als nostres fills que hi han xiquets els quals no tenen en qui jugar, no tenen de què riure ni saben somriure, no tenen què menjar, què beure, no tenen llar ni abric, tot açò perquè no troben receptors del seu amor, així, sent coneixedors, a la llarga valoraran més tot i podrien, dintre la seua puresa de coneixement, entendre a través nostra, un any sense regals..., com projectarien els seus sentiments? De la mateixa manera que sempre, amb l'amor de la innocència, el més pur que hi existeix.

Sí, seria un any de prova de veritable amor i solidaritat...solidaritat?. Seria un any de regals espirituals..., espirituals? Seria un any d'examen d'humilitat i senzillesa..., què dius? Seria a la fi, l'any de la valoració dels nostres sentiments humans... Sentiments com?

Tinc el cor esquinçat de tanta hipocresia! La hipocresia, el més covard de tots els pecats, quan equivocats vivim!... Què no m'entens? Doncs mirat davant l'espill, mirat be, perquè segurament no veus més enllà de tu mateix, continua mirant-te i pensa que tu també eres responsable de totes eixes injustícies... De sobte, ja no pots veure't be! L'espill s'ha esdevingut el teu jutge i les llàgrimes en la teua sentència, eixe eres tu, un més! Perquè mentre hi hagen morts innocents, nosaltres, els infatuats pel fet d'haver-nos cregut els amos i senyors del progrés, cada dia que passe serem menys humans i el nostre cor anirà endurint-se a causa de les conveniències i el lucre, aliats dels nostres propòsits.

Els propòsits de l'església en continuar amb el convencionalisme de sempre, els propòsits dels polítics en continuar agafant-se dels calçotets dels poderosos i parlar d'avantguarda i capdavanterisme nacionals, el propòsit dels poderosos en continuar fabricant armament per alimentar les guerres i guanyar diners a costa de morts innocents, de catàstrofes naturals, de destruccions i misèries per a després, quan ells mateixos ho creguen convenient, dispensar la pau, fent-nos creure que son l'exemple dels valors morals i dels principis humans.

Quanta merda!! El món fa pudor!!
Quina classe de reis vindrien en aquestes condicions?

L'únic regal, l'únic desig que demane als reis, és que facen dels xiquets els pigalls del món, d'un món cada vegada més cec.

Després, ja seran dignes de venir.

EL BRÚFOL DEL MONTGÓ

Tenim amb nosaltres a un dels més emblemàtics habitants de l'antic Montgó, el senyor brúfol, el qual, abans d'abandonar el seu hàbitat després d'haver perdut els seus dos fills, a accedit a ser entrevistat. Aquestes son les seues paraules.

p- Senyor brúfol, després d'aquestos nous incendis i d'haver perdut la seua família ofegada pel fum, quina valoració fa vostè d'aquest trist esdeveniment?

r- Vosaltres, els humans, sou uns criminals assassins mesquins i egoístes miserables, us penseu que sou els amos del món, feu el que us passa pels collons sense respectar res, actueu com si només vosaltres tinguéreu dret a viure xafigant i destruint tot allò que us incomoda, fent negoci amb la mort indiscriminada d'éssers vius que son patrimoni de la natura i tenen el mateix dret a la vida que vosaltres, i tot pels putos diners i els interessos creats. Esteu podrits.

p- Calma, senyor brúfol! Ja sé que en aquestos moments te vostè la sang calenta, però li agrairia que parlara, si pots ser, amb més moderació. Digam, creu vostè que aquestos incendis estan provocats, com vostè diu, per interessos creats?

r- Mire vostè, vaig a contestar-li amb aquest exemple: les colònies del Montgó son concedides a principis de segle exclusivament per a la seua explotació agrària, així, en el moment que aquestes es deixen de treballar, tornen automàticament a l'Estat. Tanmateix, en aquestos moment tenim a Agents de la Propietat, estrangers i fins a un Banc com a propietaris de lots de colònies… A qui conta vostè que aquesta gent son colons que llauren la terra? Interessos creats per un costat. D'altra banda la Generalitat i el Parc Natural, pre-Parc, A, B, aquí es pot construir, aquí no, si però no, i la mare que els ha parit... Interessos creats!

p- Home, no se'n passe!

r- Com? Al 1987 la Generalitat Valenciana "preocupada" por la defensa del patrimonio natural de la Comunitat Valenciana, declara el Montgó Parc Natural, al mismo tiempo esto garantiza, en un area de una fuerte presión turística, la "conservación" de un enclave privilegiado, no solo por la belleza y espectacularidad de su paisaje, sino también por los valores ecológicos que atesora. Molt bonic! Preciós! Però sent així, com potser que des d'aquell primer moment no es determine d'una manera definitiva, inequívoca, inexorable, inexpugnable i infal.lible els putos límits d'aquest parc?... Interessos creats, tot resta podrit.

p- Els ecologistes han sigut criticats durament per molta gent, fins i tots hi ha qui els creu provocadors dels incendis, que te de dir al respecte?

r- Una comunitat vegetal amb més de 600 especies, insectes, aus com jo, animals…, tots junts constituïm els vertaders "veïns del Montgó", vivim aquí des de molt abans que vosaltres i només demanem que ens deixeu en pau, durant mil·lenis ningú a tingut cura de nosaltres i alhora ens han respectat per ser l'ànima viva del món (vosaltres viviu gràcies a nosaltres, no s'oblideu), això mateix defensen els ecologistes i ja vegeu, a tots dos ens han cremat.

p- Vol donar a entendre que l'hostilitat cap als ecologistes ve determinada per la defensa que fan, per damunt de tot, de l'hàbitat natural?

r- Exacte! Per damunt dels xalets! A nosaltres, com podreu entendre, ens faria feliços no vorer tant de xalet al nostre hàbitat, perquè a més xalets menys natura, més autos, més asfalt verinós, més piscines, més faroles, més foses asèptiques, més contaminació química, etc., però pareix que no hi ha límits de xalets com tampoc hi ha límit al parc natural, tot és premeditadament ambigu i dins d'eixa ambigüitat es generen els interessos creats i els incendis. No sé on voleu arribar, hi ha gent malalta que a tanta construcció ho anomena progrés, tots teniu feina, tots guanyeu diners, la Natura és un obstacle pel futur, mireu sinó el Parc Chabás, arbres centenaris, refugi i sustentacle de tantes criatures, què importa açò als humans d'avui en dia? Pisos, ciment, pòrtland..., diner, poder.

p- Els temps canvien, el tipus de feina canvia també per diverses circumstàncies, la riquesa d'una ciutat depèn dels seus recursos econòmics, a Dénia a sigut l'agricultura, ramaderia, indústria, però aquests temps han passat i ara depèn principalment del turisme, això és el que hi ha, no ho creu així?

r- El turisme que destrueix el patrimoni natural no és digne de ser defés, però clar, quina manera de guanyar diners! Ja no "con el sudor de tu frente" sinó enganyant, manipulant i especulant, compreu en tres i veneu en deu en mig hora i sense menejar el cul, quin xollo! Visca el turisme! Qui te que voler llaurar de sol a sol? La terra ja no és per treballar-la, és per fer xalets, urbanitzacions i piscines, milers de piscines encara que la tia Maria tinga que tancar ben be l'aixeta per que l'Ajuntament us consciència a estalviar l'aigua. De la boca dels polítics no ix altra paraula que "turisme", hi ha que fomentar-lo, mimar-lo, cuidar-lo, hi ha que requalificar terrenys que abans eren agrícoles per a construir, i si algun iaio queda per allí amb pollastres que canten a la matinada, ja sap el que ha de fer, o matar els pollastres o pegar a fugir, el mateix que si li pujen la contribució el dos-cents per cent, no hi ha res a fer, és el turisme. On voleu arribar? Sabeu el que feu?

p- El progrés ens espenta i no podem anar en contra, deus comprendre que una ciutat que creix genera més feina per a tots i més benestar, no és cert?

r- Si però, com creix? Destruint la Natura no pot subsistir una ciutat, vosaltres que sou tan previsors no se n'adoneu que pot passar, Déu no ho vulga, qualsevol conflicte de caire econòmic o social que porte al país a una crisis, penseu per un moment en una "simple" vaga de transports, tots barallant-se per entrar als supermercats que en qüestió d'hores restarien tots buits, què menjaríeu? Abans era diferent, Dénia era una floresta, a qualsevol lloc es sembraba, la terra us donava el seu fruït, hi havia un equilibri entre els ciutadans i la natura, es vivia l'essència de la vida, més tranquil.litat, més felicitat, regnava l'harmonia malgrat l’austeritat d’aquells temps.

p- Cert és que donaria un any de la meua vida per a tornar a viure un dia d'aquells de fa trenta anys enrere, vorer milers d'estrelles per la nit sopant al carrer amb els veïns, el flaire del "galà de nit" amenitzat pels grills i les lluernes verdes, sense sorolls enemics... Agafant granotes després de dies de pluja entre l'herba i els cargols, nesprers i llimeres on ara tot és asfalt i edificis. Però admetisc que tenim el que ens mereixem, és, ho torne a dir, el progrés, i progressar vol dir generar feina, generar diners, es així, o no?

r- Si, molt be, però vosaltres sempre voleu més, no us conformeu amb el que teniu, voleu més i millor, diners i poder. Saps qui és el vostre problema? Doncs que us cregueu immortals, penseu que mai us teniu que morir, per això actueu com actueu, cada vegada més inconscientment per tal d’obtenir, torne a repetir, diner i poder, però, l'únic cert és que esteu portant el món a una destrucció inevitable amb aquest procedir.

p- Potser siga així, i ara per acabar, quin missatge ens deixaries?

r- El missatge no us el deixaré perquè no hi ha missatge que valga, ja us vindrà el que us tinga que vindre, o acàs heu cregut que no pagareu tot el mal que heu fet? Milers de criatures socarrades han clamat justícia i la Mare Natura no ha deixat mai d'escoltar els seus volguts fills, qui sap el que us espera.

Amb aquestes ùltimes paraules va emprendre el vol el nostre volgut Brúfol… El vent l'ajudava, qui sap on va!

LA VEU DE LES MUNTANYES

"Allà a la llunyania, allà on el relleu de les muntanyes juguen a dibuixar el fons, el fons blau de la vida, allà m'agradaria anar".

Evidentment no estan les muntanyes per a jugar amb la vida ni les criatures per a gaudir d'elles, aquestes ultimes son víctimes també de la inconsciència de l'home.
Si els humans tinguérem un poquet, un minúscul àpex de sentiments d'estima, seriem testimonis del clam de la natura, dels crits desesperats de criatures indefenses que moren horriblement socarrades dintre els seus nius, milers de xicotets éssers vius que es senten atrapats pel foc sense cap eixida ofegats per l'horror de les flames, de tants i tants éssers que tenen el mateix dret a viure que nosaltres i no sols això, sinó que són part de nosaltres, de la nostra vida.

Si tinguérem un insignificant "granet" d'arena de sensibilitat davant la vida, veuriem l'ànima dels arbres, fins escoltariem el plor de les mateixes pedres vives de les muntanyes, però no, continuem cremant, devastant, destruint, assassinant..., tot per diferents naturaleses de conveniències, per enriquir-se uns, per poder enriquir-se uns altres, per ràbies contingudes, per piròmans animats per campanyes anti-focs i prediccions d'aquest, inclús simplement perquè un individu en problemes es desfoga d'aquesta mena, descarregant la seua ira amb el foc, i més causes que hi han i no cal esmenar aquí perquè de res val.

Si parem a mirar cada fulla d'un pi, cada flor per xicoteta que siga, si parlem amb ella creguem que no ens contesta, contestació no tindrem perquè son obra divina, però si que ens escolta a través del nostre amor cap a ella, eixe amor que uneix les paraules amb el cor, fruït d'una amagada comunicació entre ambdós que sols l'esperit fa possible... Llavors sabrem de la grandesa!
Eixos ocells que volen, que trinen, que canten, creguem que no ens porten missatges del Déu, doncs el missatge està ahí, un missatge de pau, d'amor i de fraternitat, tan gran és l'estima d'eixes criatures.
Mirem la mar, mirem-la i pensem quina mà podria fer que tanta bellesa es reflexara en eixes aigües blaves, és el cel dintre l'aigua, tot s'ajunta en una llunyania, la Consciència Universal, Déu, està ahí, Déu ens ho dona per que ho estimem, estimem-ho doncs perquè cada pedra, cada brotet de vida, cada somriure que nosaltres mirant a eixa natura fem, sabem que li la donem a l'Amor Incommensurable de la Vida.

Tanmateix fem tot el contrari, quanta malícia!

És fàcil comprendre el per què de tanta maldat, és molt fàcil, sols una paraula: el materialisme imperant, o siga, els diners.
Si el món està com està, és perquè els qui habitem en ell hem desvirtuat el centre de la nostra existència, hem substituït a Déu pels diners, no hi ha més. Tots som culpables d'aquest model de món i no tenim cap justificació, cap argument que al.legue innocència.
Però qui escolta la veu de les muntanyes? Qui farà justícia a eixes criatures que clamen al cel?..., cert és que nosaltres no.

Potser l'hora de la justícia és aquí, puix podem comprendre que eixe sofriment, eixos plors desesperats, ja han arribat a la presència de Déu, o acàs admetem que no son mereixedors de justícia?
La rebel.lió de la natura serà tot junt mar i cel agraviats, les onades voldran guanyar als núvols i aquestos baixaran cap a elles amb l'empeny del raig i el tremolar que pot portar desolació i caos; pobre d'aquell que s'hi atrevisca a parlar de catàstrofes naturals!
Tant serà aleshores el sofriment de la natura com el dels nostres menyspreus, com el del nostre eludir, com el del nostre ignorar quan aquesta ens plorava agenollada i encara érem a temps, tant serà aleshores el sofriment de la natura, que fins la veu de les muntanyes pregant per nosaltres serà trist testimoni de no ser escoltada per Déu.

Perquè la naturalesa és pur amor de vida.

ESTIMAT NADAL:

Preferisc ser ateu de bon cor i sentiments que no un hipòcrita creient,
incrèdul amb les fútils paraules de pau,
impassible davant la influència d’un sistema mediàtic que ens impel.la al consum d’articuls aliens i aversius al teu missatge,
descregut d'aquells que es diuen cristians i tenen l'ànima morta,
inclement amb els que ploren per l'odi i vengen les llàgrimes,
dubtós de les promeses dels utòpics,
desconfiat d'aquells que caminen amb la cara ben alta i les mans amagades,
suspicaç amb els fets que comet el truà disfressat d'advocat,
escèptic de tota convicció que empresona la ment,
impetuós amb les paraules contra aquells que parlen sense absència de malícia,
impietós amb aquells que li furten la vida a un innocent,
perplex de les guerres i les misèries... Si! preferisc fugir de tota creença mundana i tenir el meu cor net davant teua, perquè ni totes les religions juntes, ni tots els governs del món poden vèncer a la vella temptació del poder material que ens fa concupiscents. Els demés, ja anomenats excèntrics, cada vegada en som menys, i més aquells que a costa del “sistema” moren diària i injustament davant els nostres ulls, també davant els teus, benvingut Nadal.

BENVINGUT NADAL

Carrers il.luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, saraus, sopades, dies de mal de panxa, regals a desdir, vacances aquí i allà..., tota aquesta marxa s'aveïna d'aquí a uns quants dies. Allà aniran tots amb xiulets, tamborets, disfresses del Noël, barrets i serpentines, com a fidels borregos de la nostra societat de consum. Tot puja de preu, tot val doble, la gent s'amuntega per comprar: pernils, gambes, galls dindi, marisc..., es tira el “burro per la finestra”.

Amb tot aquest “show” del consumidor, quí no s'oblida de l'essència de la festa? Aquell àpat ritual caracteritzat per un accentuat sentit familiar a recer de la llar on crema el tió sagrat..., foc, flama bellugadissa on hostatgen els familiars traspassats fent-se així presents en aquella cerimònia, en aquell espai, temple de la religió familiar..., l'alegria pels freds carrers camí de la Missa del Gall..., aquella hilaritat espiritual del Jesús nat. Tot allò que sentien els nostres avantpassats quan arribava Nadal se n'anat amb ells. Seria això l'essència? No ho sé, el que sé és que avui els pobres han d'anar en compte... No siga que els caiga al damunt el burro de la finestra!!

Així doncs, estimat Nadal, preferisc ser ateu de bon cor i sentiments que no un hipòcrita creient.
Indiferent davant la influència d'un sistema mediàtic que ens impel.la al consum d'articles aliens i contraris al teu missatge.
Descregut d'aquells que es diuen cristians i tenen l'ànima morta.
Inclement amb els que ploren per l'odi i vengen les llàgrimes.
Suspicaç amb les promeses dels polítics tocacampanes.
Desconfiat d'aquells que caminen amb la cara ben alta i les mans amagades.
Aversiu cap a tota convicció que empresona la ment.
Tediós amb les paraules d'aquells que parlotejen sense absència de malícia.
Inexorable contra aquells que segresten la vida d’un innocent.
Misàntrop per les guerres i les misèries al segle XXI... Si! preferisc fugir de tota creença mundana i tenir el meu cor pur davant teua, perquè, ni totes les religions juntes, ni tots els governs del món, poden véncer a la vella temptació de poder material que ens fa concupiscents i insolidaris. I nosaltres, els titllats d'excèntrics, cada vegada en som menys, i més aquells que, aferrats al “sistema”, es passen la vida buscant una felicitat que mai no els arriba per creure que sols a través de Bancs i Multinacionals la poden trobar.

Mentre tant, continuen accelerant-se llurs conseqüències: milers de xiquets moren diària i injustament davant els nostres ulls, també davant els teus, benvingut Nadal.