Quina sorpresa vaig tenir al obrir el meu llibre de la vida! Només alçar les seues lluentes i blanques tapes el cor em va tremolar, esquinçat, al vorer que estava buit d’essència... continuava desesperat, esperitat, tot passant els fulls per trobar allò que jo esperava però, era feina en va.
Els fulls negres d’aquell llibre de tapes blanques em varen deixar sense opció a res, era massa tard. Vaig caure a terra desmoralitzat i vençut per la vulgaritat, allò fútil que vulnera el súmmum de la sàvia veritat.
Sent un privilegiat amb les paraules del savi mestre, feia cas omís, vivint els dies egoistament, allunyat dels grans problemes i guardant pel final allò amb el que hauria d’haver viscut: el respecte a tot ésser humà i les seves creences, cultures i condicions; actuar en nom de la justícia i no de la justificació... caiga qui caiga.
"Tot regal és va, doncs com el fum desapareix, uns perquè es trenquen, els altres perquè es perden, altres perquè tels furten i tots, perquè, et mors i així fina la seua missió... tots menys les sàvies paraules, saps per què? Perquè aquestes queden gravades a la memòria i la memòria mai no mor. Són el brollar de la font de les accions humanes... i són eternes. Els principis són pel present i tot esdevé en ell, viu-lo amb plenitud!”
Ara, a l’ocàs de la meua vida, només recordo aquestes paraules i la seva imatge, però, no m’atrevís d’alçar el cap... ple de remordiments de quan justificava la pena de mort.
Sols puc mirar aquest penós llibre que només m’ha donat la curta i traïdorenca alegria d’un regal: presidir aquest temple d’hipocresia. Serà aquesta la meua condemna.
