L'ESSÈNCIA DEL SOCIALISME

Hi ha una concepció individual, subjectiva, de la idea de món, nascuda d’una consciència conductora d’uns valors, unes idees, un estil de vida basat en el bé comú i necessàriament pragmàtiques, les quals han anat canviant a través dels segles perquè tot canvia i per tant deixa de ser perquè és necessari. És la mateixa vida que flueix sense atur. L’adaptació a eixos canvis, a eixes noves necessitats, a eixes noves preocupacions, deuen ser assimilades amb celeritat i entelèquia "col·lectiva", és així com es perfecciona l'ésser humà, doncs és aquest qui provoca aquestos canvis en nom del progrés que ens porta el benestar material i espiritual.

La paraula “progressista” te un significat molt especial per qui es considera socialista. La capacitat de canvi a partir de la pragmàtica de les idees genera una revolució, una activitat que intenta substituir ràpidament allò que existeix per allò pel que deixa d’existir i que no és altra cosa que l’obra social que millora la societat i el seu medi, és aquesta la ruta del progrés, del progressisme, essència del socialisme.
La dreta no te eixa capacitat dinàmica de canvi, causa: la conservació de l’estatus quo, per a ells qualsevol canvi social s’ha d’analitzar en base a les tradicions, la fe, la religió, sistemes de símbols..., amb nostàlgia feudalista. Per això oferix resistència als canvis: és escèptica cap a una societat estatalitzadora (Euroregió) i la seua autonomia burocràtica, escèptica cap als drets inqüestionables d’homosexuals i lesbianes i de respecte al sentiment humà, escèptica cap a la gestió publica d’allò que per dret és públic (s'oblida que "el privat", el mateix que "el públic", pertanyen tots dos a l'humà), escèptica amb la idea d’una Espanya plurinacional on la diversitat cultural reivindica els seus drets, etc.

Aquesta desconfiança a les proposicions d’esquerra, fa que la dreta governe (quan governa) limitadament el propi govern i l’autonomia de les institucions. Els problemes i les necessitats d’una societat, no tenen la mateixa gestió resolutiva en un govern de dretes que d’esquerres: l’esquerra intenta vore el problemes a través dels ulls dels demés, les dretes a través dels seus propis, no obtenen per tant, la mateixa valoració ni genera el mateix sentiment.

Som, doncs, en l'abans esmentada concepció individual de la idea de món, on la consciència de “ser solidari” es manifesta només a través d’un caràcter educat amb els principis morals, els quals son de naturalesa social i humana. Però la vertadera perfecció del caràcter consistix en el sentiment permanent del deure, un deure que abraçe tota l’existència.

El deure de tot governant és gestionar un sistema d’usos que procure una qüalitat de vida digna on les persones en són allò primordial, les actuacions polítiques en aquest sentit conformen i donen credibilitat a la ideologia. Aquells que no actuen amb aquest procedir, estafen i devasten la societat i el territori, enganyen la gent amb els seus discursos sobre el seu “particular progrés o motor de vida” alhora que amaguen darrere les seues esquenes la vertadera democràcia i solidaritat.

L'essència del socialisme te la seua gènesi en els valors humans, d’ahi que el propi Unamuno considerara el socialisme com una religió per la humanitat. Una altra qüestió és si aquell que DIU SER SOCIALISTA, te, en la seua concepció subjectiva de idea de societat, les virtuts humanes que avalen eixa energia d'acció vers el proïsme, per naturalesa allunyat de les idees conservadores, doncs SER SOCIALISTA ÉS MÉS UNA VOCACIÓ QUE UNA AFECCIÓ, per aquesta raó, l'actuació de l'actual gestora socialista representada políticament per Susana Díaz, suposa un descrèdit i un insult per aquells que sentim el socialisme. No es pot admetre de cap de les maneres facilitar un govern de dretes, a més a més, farcit de corrupció, i això mateix ha permés aquesta actual gestora que vol anomenar-se "socialista". El socialisme no es compatible amb el PP.  No és no!!  

EN NOM DEL SOCIALISME!

L'essència de la política socialista sols viu una naturalesa de caràcter reconegut en l'honradesa, l'honestedat i l'estima com eines per forjar la seua finalitat: la persona, l'ésser humà i el seu món.

Així, la primera tasca social, el primer repte d'aquest pensament fou la lluita contra la diferència de classes. El socialisme sempre ha estat integrat en la classe treballadora, al costat del més desprotegits per la societat, defensant la persona davant la injustícia d'un sistema que s'oblida d'ella, siga per interessos creats o per desídia. El socialisme, com va dir Unamuno, “és la religió del món”, donant a entendre que ser socialista és una vocació en nom del bé comú.

Avui som en una altra societat, més justa, més equànime, més lliure i respectuosa amb els drets humans. Avui la democràcia és l'àmbit polític on tots i totes gaudim dels drets de la nostra sobirania individual amb tota llibertat (i els deures), però, això no vol dir que perquè “jo haja menjat ja ha menjat tot el poble”. Sempre, en totes les èpoques de la història, hi han hagut persones desprotegides, injustament tractades davant els seus drets, com també actuacions polítiques que han generat circumstàncies adverses pel comú de la gent. Aquí, al País Valencià, sembla que res de tot açò passe. Segons el PP, vivim una Edat d'Or, de felicitat plena, i així ho canten cada vegada que guanyen eleccions (i ja portem massa anys de cançó popular).

Què està passant-li a un socialisme valencià en continua davallada? Quina és la causa d'aquesta realitat? Desil·lusió, indiferència, decepció, desafecte, desinterés del poble treballador?

Viure la política amb plenitud és donar-se als altres realitzant així un servei a la societat, "aprofundir" en els seus problemes per trobar-ne la solució, i aquesta tasca sols es pot portar a terme a través de la virtut d'un esperit allunyat de qualsevol tipus de recompensa o interessos econòmics que vagen més enllà del realment necessàri, doncs, d’altra manera, esdevindriem les ideologies polítiques en “màrqueting” empresarial, en un “negoci” on els seus rèdits comportarien l’aparició d’una mena “d’administradors feudals” que controlarien el poder orgànic de qualsevol partit.

L'home, veritablement, és un animal polític, per aquesta raó el polític és societat, és ciutat i és món. L'art de gestionar la vida pública, en aquestos moments, ha de pretendre aquestes prioritats:

· La lluita contra el corrent neoliberal i capitalista de multinacionals i banca que mitjançant la tecnocràcia ha colonitzat i tiranitzat les economies de tots els països “desenvolupats” en contra de l'interés social, ecològic i mediambiental. Avui, la ciència i la tècnica (la tecnologia) és l’aliment d’aquesta nova ideologia que sols coneix la competitivitat i el creixement ràpid i continu fomentant la unicitat burocràtica, cultural, social, econòmica i mundial, i en perjudici d’economies primàries i d’equilibris establerts per consuetud a les cultures dels pobles del món. La tècnica "mercantilista" veu el món com objecte explotable dogmatitzant i polititzant la idea de progrés, un gènere de progrés responsable de l'augment de la fam (quasi 900 milions de famèlics) com a conseqüència de les polítiques internacionals procurades per aquest sistema basat en una despietada visió comercial del món molt allunyada de la perspectiva humana. Caldrà, doncs, estudiar baix quin concepte, condició i fi d’un possible motor econòmic basat en la tecnologia (que, d’altra banda, indutablement ha aportat progrés i qualitat de vida a l’ésser humà) cal adreçar-se per poder contribuïr amb l’ecosistema social, mediambiental i econòmic de les ciutats i del planeta en busca de la humana solidaritat. Així doncs, quina pot ser la diversitat de recursos econòmics (que hem fet desaparèixer) més escaient i estable pel demà valencià en un món globalitzat d'aquesta manera? Et aquí un gran repte!

· La lluita contra la privatització i reducció de les despeses en el sector públic.

· La lluita contra el control i manipulació mediàtic, per part de qui ostenta el poder, en favor tant d’actuacions com de decisions tècniques que desconeixen (justificadament) els ciutadans, les quals, amb el presumpte contuberni polític-empresarial, estan portant a terme projectes que, a banda de destruir patrimoni, auguren un futur molt incert.

· La imperiosa necessitat de companys que visquen el socialisme amb la força necessària per fer-ne pedagogia constant a la societat davant les conseqüències d'aquestos procedirs que ens condueixen cap un carreró sense eixida. Companys que parlen sense por, amb valentia i des de la realitat per fer front i superar aquesta situació... Ja està bé de parlar de futur! El futur és la imaginació! És la demagògia! És el somni! És el resultat de les polítiques del PP: tot aquest aparador de grans obres faraòniques i events per a la plutocràcia mundial, tot aquest sembrat de formigó i zones d’oci que depenen de l’economía de terceres persones, i açò és una temeritat! Sols el present obra l’avenir, sols el present acredita la paraula quan aquesta viu a través d’eixa idea, d’eixe projecte. Sols el present presenta la realitat del demà. Necessitem companys, ara mateix, que exercisquen amb visió de present i des d’una perspectiva global. Necessitem líders de vocació que donen contínuament suport moral i ideològic davant les injustícies i els descrèdits públics dirigits a qualsevol company o agrupació socialista del País Valencià.

No ens podem acomodar en la derrota!

És l'hora d'una nova revolució de les idees: de la paraula a l'acció! Els reptes són tremendament importants pel demà no sols nostre, sinó del planeta. La política ha de transformar-se per poder canviar la situació en què es troba aquest món, ha de trobar una nova forma d'actuar, de vorer situacions, problemes locals o territorials. Cada gestió, cada decisió, cada execució, ha d’estar basada en una visió global del planeta. És primordial.

La situació actual és molt greu i sembla que la societat no és el suficientment conscient. El planeta difícilment pot suportar 40 anys més al ritme que van les coses. Cada any moren desenes de milions de persones de fam i malalties, milers d'espècies animals i vegetals, quasi un centenar de llengües i cultures. El canvi climàtic ja és aquí i molta gent sembla que no és conscient de les seues conseqüències. Nosaltres no restem aïllats!

No podem per més temps tancar els ulls i la boca davant economies que hipotequen el nostre patrimoni natural i ecològic; polítiques que obren en contra de la diversitat de recursos econòmics de les ciutats; polítiques basades en una privatització que ho monetitza tot; polítiques que enerven la identitat cultural dels pobles... Per aquestes raons els socialistes tenim que basar-nos i actuar per conviccions i no "per estadístiques", perquè, del contrari, potser involuntàriament prostituïm la ideologia deixant pas a una inèrcia social que ens aboque cap a un fi equivocat. "Cultura d'un poble és eixe conjunt de sentiments socials que es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques". Nosaltres, els socialistes valencians, hem de tenir en compte qui som en tot moment, la nostra dignitat com a poble, com a País Valencià, deu conviure amb eixa diversitat que embelleix el món i ens fa més humans quan cadascú de nosaltres s'integra i aprén d'altres cultures: és aleshores quan gaudim de les nostres virtuts enriquint les nostres vidfes i el legat cultural del món. Nosaltres som cultura i som món.

Necessitem esforç i sacrifici; necessitem l'afany de la renovació i il·lusió plena; necessitem ments obertes, intel·ligència i eficàcia, però, sobretot, necessitem bones persones que sàpien governar les paraules per persuadir la ciutadania a través de la reflexió i el raonament, perquè, per intentar poder canviar el rumb d'aquest món en nom del demà dels nostres fills, de la humanitat, caldrà, primer, transformar-nos nosaltres mateixos, i segon, ésser responsables sent conscients dels nostres actes en tot moment com a persones a cada poble del món, doncs de nosaltres dependrà el desenllaç d'aquesta lluita. No és fàcil aconseguir-ho. Només una classe política digna, humanament responsable i amb consciència global, pot rebre l'atenció i la confiança plena de les persones. Nosaltres, els socialistes, tenim la responsabilitat i el deure d'aquesta empresa.

El socialisme del segle XXI serà el que consolide els seus propis principis. Endavant!

CONSCIÈNCIA SOCIAL MALALTA O SOCIALISME EQUIVOCAT?

Aquesta pregunta me la planteje contínuament després dels resultats electorals que s'han donat. Perquè, amb un PP totalment dividit internament, ple de líders en mans de fiscals imputats per corrupció, amb unes polítiques socials deplorables, unes polítiques urbanístiques despotes amb les seues lleis, devastadores amb el nostre patrimoni natural, destructores d'una economia històrica com l'agricultura, temeràriament explotadores dels nostres recursos naturals, inconseqüents amb la nostra indústria tradicional, aniquiladores de la nostra cultura, de la nostra identitat com a poble, irresponsables i buides d'humanitat (accident del metro)...

Que amb aquestes circumstàncies, el PP hi haja trepitjat a tota l'esquerra valenciana, com a mínim ens impel.lix a l'autocrítica. Què ha passat? Per què la societat valenciana ha decidit reforçar aquesta dreta més encara? Jo, com a socialista que soc, estic obligat a donar la meua opinió, encertada o no, però necessària en nom del debat i el discerniment.

Analitzant la situació, podria esquematitzar mentalment dues carpetes word: una amb el nom “formigó” i l'altra amb el nom “feina”. Picant amb el “ratolí” mental per obrir la primera carpeta, veig les següents paraules: “motor de futuro”, “riqueza”, “modernidad”, “imagen”, “vanguardia”. A l'obrir la segona carpeta, advertisc aquest contingut: “estado del bienestar”, “calidad de vida”, “estabilidad económica”, i una subcarpeta la qual, en descobrir-la, em revel.la el seguent: “izquierda = moratoria urbanística = retroceso económico = pérdida estado bienestar = paro”.

D'aquesta manera, sempre subjectivament, advertisc fàcilment el que ha passat: al PP l'han votat, per descomptat, els incondicionals conservadors, però també gran part d'una societat treballadora a l'única empresa (preponderant recurs econòmic) que la Generalitat dona suport, la T.A.S.O.C.V. (taulells, afins, serveis i oci de la Comunidad Valenciana), massa social aclaparada de préstecs i amb por de perdre o vore's minvar els seus ingressos en cas d'un canvi de govern, a la qual els importa un alficòs el que alguns dels seus mandataris estiguen imputats per corrupció. Açò és un procedir ètic? Digne? Generat pel sentit comú? No, sols és fruït d'un sentiment econòmic proteccionista, i per tant ètic dintre l'àmbit familiar.

Però, realment, amb aquesta actitud, estem preservant un futur social, econòmic i medi ambiental ple de garanties pels nostres fills? Permeteu-me la digressió: ens lamentem respecte del canvi climàtic, protestem contra la guerra d'Iraq (una guerra pel petroli), tanmateix, consumim tones i tones de plàstic, llancem al fem objectes no reciclables o agafem l'auto, moltes vegades, innecessàriament..., actuem amb consciència i coherència davant el nostre hàbitat? preservem així un futur saludable pel nostre món o estem perjudicant a ell i a nosaltres mateixos? Si, els ciutadans disposem de la nostra llibertat individual per actuar amb conseqüència sempre que no perjudiquem terceres persones, tanmateix no ens adonem que qui ha votat a un presumpte corrupte per que ens governe, està perjudicant, no sols a terceres persones, sinó també a ell mateix! Per què? En la seua explicació ha fallat (repetisc que és una opinió personal) el Partit Socialista.

La concepció del món, per a un socialista, deu basar-se en l'expressió coherent dels seus sentiments davant una valoració ètica de la realitat, ètica fonamentada o establida per la relació existencial, dinàmica, entre els valors humans i el respecte que mereix tot allò que ens envolta, que viu i fructifica al nostre entorn. L'ésser humà es perfecciona en el procés de la història, i eixa perfecció es pot accelerar a través dels canvis en les estructures polítiques, d'ahí la paraula “progressisme”. El progressisme suposa que l'ésser humà amplie els seus coneixements, augmente la seua consciència crítica i supere, a través de les institucions, els conflictes.

L'altre progrés és un progrés mecànic procurat per l'anterior, material, d'altra banda necessàri per donar qualitat de vida a l'activitat humana, però que, de vegades, quan traspassa el límit d'un equilibri establit per la naturalesa de les coses, es pot transformar en una trampa mortal.

Hem sabut, els socialistes valencians, executar la didàctica necessària per donar a conéixer i fer entendre a la ciutadania les conseqüències d'un concepte de progrés basat únicament en una economia de diner ràpid i abundant, fonamentada en la destrucció del nostre entorn, dels seus recursos naturals, i responsable de l'aniquilament de la diversitat de recursos econòmics al país Valencià? Ha penetrat en les ments de totes i tots els valencians aquest missatge vingut d'una consciència crítica socialista? Hem sabut il.lusionar la gent d'esquerres per anar a votar? Hem sabut ser, els socialistes valencians, com deia Pablo Iglesias, íntegres, seriosos i moralistes, donant exemple amb les polítiques urbanístiques dels seus Ajuntaments? Hi ha hagut una disciplina de partit ferma i conseqüent? Hem sabut, els socialistes valencians, vore més enllà de l'àmbit dels nostres ulls per aprofundir en els greus problemes de la nostra ciutadania? Som la consciència de la societat que volem? Hem treballat incansablement per defensar l'interés social de tots els que conformem aquesta societat plural i multicultural? Som socialistes del País Valencià o ens pleguem a les voluntats dels assessors polítics per buscar el vot moderat que, segons ells, preferixen escoltar el nom Comunidad Valenciana? Dotem, així, de dignitat la nostra llengua i cultura? Defensem, així, el nostre sentiment d'identitat, o també açò depén de Madrid? Hem sigut, els socialistes valencians, ferms i transparents amb les nostres decisions, o també depenen de Madrid? Hem fet l'esforç, els socialistes valencians, de vertebrar d'una vegada aquest País perplex més que mai? Si, aquestes preguntes me les planteje, també, en aquestos moments. Mentre, la veu de la consciència em dicta:

“Els bons socialistes tenim el deure d'anar cargolant l'anella que va conformant amb fermesa el progrés evolutiu de la llarga cadena ideològica socialista, però, aquesta tasca depén de l'honestedat i reputació individual de cadascú de nosaltres. Necesitem perfils humans responsables, necessitem companys disciplinats en la rectitud i no aquells que busquen la satisfacció personal dels seus desitjos i interessos, necessitem companys que estimen més el deure que la reputació, que rendisquen culte a la veritat i que sapien governar les paraules, sols amb aquestos atributs forjarem amb les noves eines del progrés aquesta cadena que avança pel demà, sols amb aquestos atributs, podrem portar amb èxit el nom de socialistes”.

El que cal fer ara mateix.

UNA ILLA ANOMENADA PSPV

Quan una persona (sensata) decidix col.laborar en un projecte polític, bé des de la seua afiliació a un partit, bé des de la seua opció més dinàmica com és la d'intentar ser representant públic de la particular confessió o, simplement, perquè combregues, simpatitzes, amb els seus ideals, sempre predomina un desig, un objectiu: el progrés humà, que teòricament deu aportar-nos benestar i qualitat de vida, claus de la felicitat.

En el moment que jo em compromet a defensar unes idees socialistes amb les quals coincidisc (els principis, per mi, són eterns i inextricables, per això aquestes paraules de Pablo Iglesias les tinc sempre presents: “per molt que valguen les idees, no podran prosperar en el grau que deurien si els seus sostenidors i, principalment aquells que ocupen les primeres files, no són integres, seriosos i moralistes. No sols fan adeptes els partits amb les seues doctrines, sinó amb els bons exemples i la recta conducta dels seus homes i dones”), ho faig des d'unes concepcions de “progrés humà” exclusivament “humanes”, o siga, el superar-se en les pròpies virtuts a través del respecte i l'estima universal. Aquest tipus d'evolució és l'únic que entenc per “progrés”, per mi no hi ha cap altre tipus o gènere que mereixca aquest qualificatiu.
I referit aquest obligat precepte de conducta individual que dec acomplir, em dispose (no sense tristesa) a exposar, des de la meua visió, el “panorama” socialista al nostre País (si encara es pot dir “País”):

Fa un temps, vaig escriure un article en el qual posava de manifest la diferència entre els conceptes “dreta” i “esquerra”, donat que, alguns analistes, creuen que aquestos (nascuts amb la revolució francesa) han caigut en confusió referencial. Desgraciadament (i sobretot darrerament), hi ha vegades que pose en dubte aquell article. Fent un anàlisi de la trajectòria socialista des dels anys seixanta (de quan la incipient i ferma voluntat de restaurar els drets històrics i la identitat del nostre poble com a vehicle “natural” per afrontar el futur amb la dignitat deguda, reflectits en el II Congrés del PSPV: “els socialistes partim del principi pel qual la lluita del País Valencià pel seu alliberament és la lluita per ser un poble normal, es a dir, un poble amb plena consciència de la seua identitat col.lectiva i amb els instruments d'autogovern suficients per desenvolupar-se d'acord a la seua identitat”) fins avui, me n'adone d'un fet: hem sigut les aigües de la mediocritat per on ha navegat el vaixell de la dreta més recalcitrant, la dreta del “regionalismo i el provincialismo bien entendido”, i avui, ja consolidat i imprés en les entranyes de la societat valenciana, no hi ha cap problema per declarar “tots a una veu”, en el nou Estatut, “nuestra Comunidad Valenciana como nacionalidad històrica”, perquè ja no arribarà el seu sentit d'arrelum, l'alba del sentiment innat, al fons de la nostra consciència, al fons del nostre esperit, doncs aquest ha sigut convenientment solapat amb els missatges doctrinals del blaverisme i l'anticatalanisme sembrats estratègicament des dels principis de la transició que, evidentment, avui, han donat el fruït desitjat. Aleshores?

Aleshores nosaltres continuem diguent que som d'aquells socialistes que no entenen una política (electoralment parlant), davant conceptes tan científica i jurídicament avalats com són la unitat de la llengua i els símbols d'identitat , QUE NO CLARIFIQUE I DEFENSE AQUESTA REALITAT, lluny de la conveniència circumstancial vergonyosa i mesquina de la confusió, de la imprecisió i de la incomprensió de la qual, en nom de la higiene política i cultural, sentim vergonya aliena.

Aleshores tampoc no entenem una política socialista que no faça constantment pedagogia (dintre l'àmbit de la interculturalitat) davant una societat contemporània tan pluricultural com la nostra, d'uns atributs rebuts a través d'una herència cultural conformada per les circumstàncies històriques que han de contribuir a defensar el dret a viure social, política, administrativa, legislativa i judicialment amb les peculiaritats del seu sagrat llegat.

Aleshores no entenem com, estimant com ens estimem la nostra terra, es consentix portar a terme polítiques urbanístiques basades, principalment, en la destrucció del nostre, també sagrat, patrimoni natural i de la nostra economia històrica com és l'agricultura (bressol de tota cultura).

Aleshores no entenem com, en un moment donat, es và abanderar la moratòria urbanística per més tard obviar-la.

Aleshores no entenem com es pot consensuar un Estatut amb els hereus i herois de l'antivalencianisme que parla “d'idioma valencià”, que no exigix el requisit lingüístic a l'administració sinó que ho deixa al “criteri” de la llei en quant a la seua aplicació, que allò del 3% per accedir a les Corts ho deixa a mercé d'una futura llei electoral (o siga, ja vorem…) i que continua definint el territori com el conjunt de tres províncies (allò de “la voluntad autonómica del pueblo de las tres provincias valencianas”), sense parlar de comarcalització.

Aleshores tampoc no entenem com durant la darrera campanya política, per poder vore les sigles “PSPV” un havia de tirar mà dels prismàtics (quan les hi havia) o, com després d'unes eleccions catastròfiques i decepcionants, aquélla cúpula socialista apel.lara a la disciplina per a, presumptament (...), defraudar la ideologia i la societat “col.locant artistes díscols d'altres partits”, amb una més que dubtosa competència, en cadires diputades (i amb quines condicions!). JA HI HA PROU DE DEMOCRACIA REPRESENTATIVA, JA ESTÁ BÉ DE DELEGATS I D'ACCIONS POLÍTIQUES A TERGO DEL POBLE, EL REPTE DEL SOCIALISME AL MÓN EN AQUEST SEGLE XXI HA DE SER L'ASSOLIMENT DE LA DEMOCRACIA PARTICIPATIVA.

A un se li desmunta, quan veus i “patixes” tot açò, tota eixa filosofia política referida al principi d'aquest article que, com un castell de sorra, cau sense remei. Així, tornem nadant a la nostra illa evitant els vaixells del cacic pirata que l'envolta, una illa cada vegada més llunyana i més oblidada, on poder gaudir, en aquell paradís de la decència, la transparència i la fermesa, de les nostres idees i dels nostres afanys (que són els que, en nom de l'esquerra i la dignitat ideològica, haurien d'haver viscut i obrat. Allí ens hem acostumat a esperar allò que desitgem mentre, lluny d'un progrés eufemístic i d'una política minsa i pudenta, suportem el que succeïx). Nosaltres no som nàufrags, som nadadors voluntaris que fugen d'una terra que no ens vol perquè no condescendim amb el geni de la mediocritat. Molts no volen tornar, altres intenten fer ponts, però, el vaixell pirata…

El socialisme valencià, o és d'esquerres i valencià o no mai serà... no mai.