On és la felicitat? No és cap cosa tangible, ni es manifesta per les possessions. No es pot comprar, ni llogar ni traspassar. La felicitat és allò que fa del nostre comportament i actes un passaport per arribar a la satisfacció de la nostra ànima: autorealització, plenitud. És un procés personal, intrínsec i inherent a nosaltres mateixos... però, quina “idea” de felicitat tenim? És aquesta “idea” un ideal encertat? Sembla que avui, més que mai i a causa d’aquest model de societat que vivim, s'ha desvirtuat no sols el seu significat, sinó també la seua essència, que es el pitjor.
Analitzem doncs aquesta “idea contemporània” de felicitat: si preguntarem a la gent de quina manera se sentiria feliç, una gran majoria respondria d’aquesta manera: si em tocara la loteria! si tingués diners!... és clar, els diners com a paradigma de felicitat.
Però, tanmateix, dic jo: ¿qui, tenint una fortuna i estant per una o altra causa a les portes de la mort, no donaria tot el que te per salvar la seua pròpia vida? ¿Qui, per milionari que fora, no donaria tots els seus milions per salvar la vida del seu propi fill?
Malauradament, ens adonem que els diners, moltes vegades, sols son això: quelcom que no pot comprar el destí ni, moltes vegades, reparar les nocives conseqüències heretades de les seues companyes anomenades “ambició” i “avarícia”.
Quan encara era adolescent, una persona, ja vella i molt estimada per mi, de la qual vaig aprendre molt, em deia, cert dia, parlant d'aquest tema: “jo sempre sóc feliç”, i jo li respongué: per què? Ell va replicar: “perquè, simplement, tinc el necessari per viure i m'és suficient”. Evidentment, coneixent-lo com el coneixia, no podia dir el contrari, doncs malgrat viure amb sobrietat, sempre estava alegre amb tot i tots, és més, quan va morir la seua esposa recorde que li vaig dir: ¿com és que no estàs trist? Ell respongué: “durant més de cinquanta anys l'amor ens ha amerat de felicitat i alegria, ¿com, ara que sé què és l'amor i on es troba, puc plorar?" No el vaig poder entendre fins uns quants anys després.
Així doncs, la felicitat no és companya de negocis humans, de les coses materials, pensar així és una fal•làcia, però, ¿qui pot lluitar contra aquest sistema mediàtic que ens “matxuca” hora a hora, dia a dia, instant a instant, fent-nos creure el contrari?
Aquell que diu que és feliç perquè és posseïdor del “cotxe” de la seua vida, ¿no és cert que aquest auto es farà vell i acabarà a la ferralla? I si se'n compra un altre, ¿no acabarà al mateix lloc? Aquell que és milionari, ¿no és cert que les voltes de la vida el pot deixar en la roïna? Aquell que te un bon xalet, ¿no li ho pot “fotre” hisenda? Qui és feliç perquè te bon cos i és bell o bella, ¿no pot ser víctima d'una dolenta malaltia que desmunte tota la seua esvelta estructura? ¿Potser no hem d'acabar menjats pels cucs?... car, podem afirmar categòricament, que cap possessió material en aquesta vida és segura i definitiva, incloent-nos a nosaltres mateixos.
A partir d'aquest assentiment, jo em pregunte quin gènere de felicitat és aquell que ve avalat per allò que hui és i demà ja no hi és. Qui pense que és feliç sent concupiscent, és, simplement, un ignorant de la vida.
La felicitat no s'adquireix pel “posseir”, pel “poderejar”, sinó pel “desprendre's”, oferir per aconseguir un fi més elevat: la integritat del nostre ésser.
No es pot confondre mai l'alegria vinguda d’una vel•leïtosa fortuna amb la mateixa hilaritat establerta per una consciència elevada.
Que baix cau, moltes vegades, el gènere humà fent estèril la seua pròpia intel•ligència!... I parlant d'intel•ligència: ¿Què és, doncs, allò incorruptible que perdura per sempre en nosaltres?
La resposta està, per descomptat, dintre nosaltres mateixos!
