Encara no veuen el ulls,
ni escolten els oïts
ni entenen...
Sols veiem la mar
quan mirem la mar,
sols veiem el cel
quan mirem el cel;
sols veiem la terra
quan mirem la terra.
És, com si la vida
fos buida d'essència,
no aprofundim en la seua estima!
Escoltem trinar els ocells
i no entenem,
escoltem el so de la pluja
i no entenem,
escoltem com bufa el vent
i no entenem.
És, com si les paraules
no tingueren significat,
no entenem el cant de la vida!
Perquè, allò que és a fora,
també es a dintre.
Un xicotet univers
viu dintre nosaltres
i molts no adverteixen,
ni poden entendre
els missatges del temps,
ni saben guardar
per després tenir,
ni saben tenir
per saber guardar.
El món... ai, el món!
El món és i serà el reflex
de nosaltres mateixos.
