He arribat aquí, poble perdut entre muntanyes, quasi oblidat dels seus carrers, de la seua gent... pel seu vent ja no viatgen veus que un dia ompliren de vida la cultura d’aquestes despulles que ara les meues mans acaronen, com volent ressuscitar diàlegs darrere els gruixos de murs de pedra o mirades des dels travessers de fusta corcats de les arruïnades finestres.
Però, he arribat per quedar-me entre la naturalesa i la pau dels crits de criatures, a prop d’aquest rierol que encara segueix, esmortit, el corrent d’un fil d’aigua banyat de segles. Cóm seria en la seua plenitud per fer moure la roda de pal del molí allunyat? Les restes de la gronsa encara em parlen d’aquella vida dura, però autèntica.
Si, vinc d’un món malalt. Fugint d’aquella epidèmia he patit la incomprensió, el rebuig d’una societat instal·lada en l’esclavitud tecnològica, víctima d’una ideologia capitalista que transforma la seua ciutadania en concupiscència encarnada. Allí la llibertat ja no transita pels carrers sinó per vies pecuàries centrípetes cap el panòptic que controla tot moviment polític, social, econòmic... fins el racó més particular i íntim de cadascú.
Però, no s’arriba a la torre central, a adquirir aquest totpoderós afer, sent filòsof o savi virtuós sinó tot el contrari.
«Si no es llaura la terra no germinarà com cal la llavor, ni creixeran arrels a mercé de fongs i patògens. De la mateixa manera, sense una bona educació no hi ha saviesa, i sense saviesa no és possible jutjar amb integritat les coses, confonent allò menyspreable amb allò lloable, allò digne de vituperi amb el que mereix aplaudiment».
Si, he dimitit d’aquella societat, doncs no tinc cap dret, cap opció d’adquirir res per haver rebutjat fent cas omís de normes alienes a la meua manera de vore i entendre el món. Tractat com un boig pel sistema, he vingut a aquest poblet perdut, allunyat d’aquell mundanal desori.
I m’agenollaré cada dia davant l’eixida del sol per donar gràcies a la Vida. Treballaré la terra amb el fem dels animals per fer brotar nova vida que em done vida, mentre la gent del món d’on vinc es consumeix consumint al dictat de líders que no es respecten ni a si mateix perquè no s’avergonyeixen dels seus actes indignes i criminals, tot el contrari, són proclamats pels «seus» podrits mitjans de comunicació com pacificadors i garants de la justícia mentre provoquen guerres i genocidis, desintegren països i exterminen els limitats recursos naturals del planeta, arruïnant i contaminant tot en nom del diner i el poder.
Pobres mortals! dic, des de baix d’aquest garrofer, què poc tenen present la mort. Han abandonat el món del coneixement, de la raó i la contemplació, doncs han sigut extirpats amb la tecla «supr» de l’ordinador quàntic global. Negligit l’esperit, s’ha impossibilitat l’experiència de felicitat de l’ésser.
Les injustícies del diner no les provoca el propi diner sinó aquells que viuen per ell i tenen domini sobre ell... i poder i autoritat sobre les persones i la naturalesa.
No puc evadir-me d’aquest món, sols isolar-me, doncs, soc d’aquest món però no estic amb ell. Per aquesta raó seré en aquest allunyat poble fins el finar dels meus dies.
