Obligat a viure un món totalment materialista, tecnològicament configurat, on el valor del diner ha superat qualsevol aspecte de virtut humana, m’ha arribat el moment de trencar aquest endimoniat model de vida que ens arruïna física i mentalment, social i ambientalment.
Sí, vaig perdre el lligam amb la Vida, però, em vaig adonar a temps. Uns quants dies allunyat d’aquest mundanal càlcul de beneficis, connectat amb l’entorn de pau i assossec de la naturalesa i el cosmos, em serviren per a aprendre i comprendre els missatges transcendets de la Vida que, a l’abast de tothom, romanen a l’amagada senda d’aquest camí de llibertat que cal saber trobar.
Com els pares d’un jove quan
s’emancipa esperen vore el resultat de l’educació rebuda, així també la Vida
espera de nosaltres saber “habitar” aquest món; com els fills tornen als pares
quan es troben perduts, així jo, decebut d’aquesta societat ja desmembrada familiarment,
alienada, oblidada d’humanitat i militant de lo superficial, m’he deixat guiar
per la meua consciència en busca de la seua plenitud i realització, aquest
exercici de llibertat i de realitat que es fon amb mi.
Així doncs, amb immediatesa m’he
sentit obligat a rebutjar els valors dominants despullant-me de tot mentalment i
abandonant l’ego.
He deixat que el temps entre en mi
oblidant-me del rellotge. D’ara endavant, he de viure el present cada moment,
cada instant, com si fos el primer i com si fos l’últim.
He après que soc temps, la Vida
és temps... el temps, que s’origina en el present, és el ritme de cada ésser
viu, és l’ànima de l’Univers, i l’Amor, la seua força, la seua plenitud. En
aquest estadi, l’espontaneïtat humana esdevé acció pura, sense intenció d’obtenir
res a canvi, sense manipulació, sols sentir-te realitzat, sentir en el teu esperit
el do de la pau i la felicitat.
Perquè nosaltres, els humans, no
som l’eix del món ni els éssers superiors del planeta; ni el nostre judici l’única
norma a seguir. No som l`única espècie que té ànima, intel·ligència i
consciència.
Món, naturalesa, ésser humà, Univers
i divinitat, estem interrelacionats, no hi a un sense l’altre. Cal, doncs,
reprendre el diàleg amb la natura sent conscients que naturalesa, món i humans
som un únic cos. D’aquesta manera reafirmem un compromís de respecte amb l’entorn
natural, deixant d’intervenir en ell tot trencant els seus ritmes i les seues
interconnexions.
Aquesta ascesi, aquesta metanoia,
és necessària per trobar la pau interior i la consciència de pertànyer a un
Univers de totalitat del qual som part i som tot, on present, temps i eternitat
van junts i on la vida i la mort són el teixit d’una mateixa trama.
Però, som a un món tecnològic liderat
per milionaris egocèntrics i dominadors que no respecten res que no siga el
diner, incloent la vida de milers d’innocents. El seu llenguatge violent esdevé
opinió de molts i, com una epidèmia, l’actitud mercantilista generada pels seus models d’ús, enverina
i mata naturalesa, pobles i cultures per l’explotació contínua dels recursos naturals en nom del benefici econòmic d'una elit.
Aquestes actituds ens allunyen de
la nostra comesa en aquest nostre temps de pas per la terra. L’alienació humana
creix dia a dia separant el temps de la naturalesa i de l’ésser humà, tot
buscant un futur virtual de felicitat que degrada i negligeix l’esperit
abocant-nos al desesper.
Estem vivint el final d’una
civilització, d’una era, un final tràgic que, malauradament, ha de vindre si abans
no hi ha un canvi radical i urgent, un reset humà per tal d’emprendre una nova
innocència que ens reintegre amb la naturalesa i el temps.
