Ja res no
m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o
qualsevol prestigi que pugués adquirir.
He soterrat els
meus pecats amb l’esperit del perdó, m’he quedat nu per tu, diàfan,
transparent, amb una nova innocència per començar de nou... Si vols, si tu
vols.
Si no, deixaré
anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquest savi silenci,
comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de
debò... I ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.
Ho confesso: Deixar-se portar
per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vore belles formes,
és apostar per allò caduc, allò que el
temps deteriora i destrueix. L'atractiu no és suficient. Cal mirar la bellesa que viu amagada al darrere d’allò
que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és
jove i resta viu.
Sí, la veu de la consciència m’ho diu, però, ja és tard i visc en pena. En sóc conscient.
