 |
L'arbre està trist,
l’ocell que
a la branca li canta
sembla un trobador
sense poesia,
i el fullam que
el vesteix,
un galan amb
roba vella.
La saba que
per dintre li corre
s’esforça per
donar-li salut,
però, els
seus verds ulls
capten la
realitat...
El cor de
l’arbre s’esquinça,
ferides que
no cicatritzen
clamen aterrides
a un cel commocionat
reclamant
empar a la Vida.
Els humans han
esdevingut foc!
respon la
veu del cel...
l’infern ha
esclatat pels brots
d’inconsciència,
d’indiferència
a la
integritat i interconnexió del món,
abandonant
les edats de la terra,
divorciant-se
de la naturalesa,
de la totalitat,
de si mateix!!
L’epidèmia s’anomena
egoisme
i aquesta malaltia
ja no té cura,
ningú no pot
lluitar contra
un poder de
pensament únic
que ha
penetrat les entranyes del planeta
imposant la seua
raó per la força,
sotmetent
les cimeres del clima.
L’arbre
morirà dempeus,
cremat,
carbonitzat,
i a sota una
humanitat
arrossegada viurà
la mort
respirant el
fum del seu progrés
i alimentant-se
de les seues cendres.
