Continuen ferint muntanyes
amb formigó metrallades.
Foradades sense pietat,
sucumbeixen nius d’aus estimbats
davant l’espantat vol dels
progenitors.
Allà baix, esmicolades llorigueres
i animals desnonats
en són testimoni
de la roïndat humana.
La pedra viva veu el cel
abans d’ofegar-se amb el ciment,
com carn alçada d’accidentat
en cura de mercromina.
Silenci! Les criatures se’n van,
la vegetació és un plany
que ningú no sap escoltar.
Cent pins han tallat
trencant el seu cicle de vida,
a ningú no li importa...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
Fileres de tarongers
cauen baix tancs
de talibans urbanístics
eixamplant pobles
envaïts per grues,
una aquí, l’altra allà.
Taulell rere taulell,
milers d’apartaments
reclamen els nous forasters...
Silenci! El llaurador se’n va,
les séquies no donen vida...
Què era una séquia?
A ningú no l’importa.
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
Centenars d’atracats
vaixells de luxe i d’oci
ocupen per la força del negoci
el port públic de les barques,
l’espai de les xàrcies
i un tros de mar
fet ciment amb norais,
mentre el fastuós navili
captura bagatges que canten i
riuen
a les Pitiüses fabricant diner.
Silenci! El mariner se’n va,
nu, orfe forçat d’un temps
de temporals i calmes,
de plenitud i tragèdia,
de peix i tradició,
de vents de sal i albir
d’oratges,
cultura... Mots naufragats,
ofegats, a qui li importa?
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
Els ulls ja no albiren
la muntanya des del poble,
l’entorn tampoc no dona pau,
soc víctima legal
d’un patrimoni natural
prostituït,
violat, res que contemplar
sinó autos, fum,
massificacions...
L’infern diari d’un món
que no és el meu.
Una turba de gent estranya
ompli carrers amb superàvit
de restaurants, d’immobiliàries,
les grans superfícies creixen com bolets
i les botigues de tota la vida,
moribundes, expiren amb la
indústria,
el mariner i l’home del camp,
però...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés.
La nova cultura culinària
fa rialla dels plats
tradicionals,
tothom es torna foll
pels àpats inaudits
de «chefs» venerats com ídols
i remunerats com ministres.
Tots volen ser cuiners!
I allà van les institucions
promocionant matriculacions
pels nous laboratoris
gastronòmics
dissenyats per satisfer
ventres gormands,
i allà van concursos d’alta cuina
i premis distingits amb pòdiums i
medalles
creant himnes pels seus plats
mentre més de mig món
passa gana, ara mateix.
Però, l’obscenitat urbanística
i culinària en nom del turisme
de masses fa pujar el PIB.
Tot va bé, doncs.
Les cases perden el seu espai secular,
en elles ja no hi viu la nostra
generació
perquè ja no hi són,
doncs grans edificis
amb gent
amuntegada
les ha soterrat, uns dalt dels
altres
ni es saluden ni es coneixen,
però consumeixen. Tot va bé,
doncs.
Rics forasters s’han apropiat
de bells indrets d’esbarjo
consuetudinaris, on l’esperit
dels nostres majors
trobava
assossec
i guanyava felicitat
mentre els
joves hereus,
foragitats del seu propi poble,
van pel món mendicant
vivenda que poder pagar.
Tradicions i cultura,
ritus i costums, allò sagrat,
respectat, venerat, pur,
inviolable,
ha sigut instrumentalitzat,
l’ànima del poble
esdevinguda mercaderia
a les fires de turisme,
mercantilitzant així
la nostra identitat a preu
competitiu
i transferida a la cultura
dominant
en nom de la «marca España».
Ja som folklore! I tots
contents...
Els del poble veuen turisme,
els del poble veuen progrés,
però, jo no, doncs em sent
un estrany al meu poble...
Si, en molts llocs no m’entenen
quan parle la meua llengua.
Rodejat d’autos
que ocupen l’estima
i edificis que exterminen
llars i focs pairals,
cap lligam em queda
per seguir llaurant llegat,
el fruit d’aquesta terra
es podreix a l’arbre...
I cau víctima
de la indiferència.
De soca i arrel, per tot arreu
han tallat l’arbre del progrés
humà,
l’altre progrés,
el
tecnològic-borsari-concupiscent,
és el que tot modifica i
transforma:
mar, muntanyes, camps, ciutats...
No en funció de les necessitats de la persona,
sinó de la cobdícia i l’afany
de lucre i de poder d’uns quants
als que la majoria segueixen
i volen imitar oblidant-se d’ells
mateixos,
lliurats així a una vida
estratègicament
dissenyada i instal·lada en la
línia de fuga
d’un futur mai no arribat,
per més que corren
contínuament cap a
ell.
Aquestos atletes
de la nova esclavitud
arrossegats pel consumisme
i deliri de poder,
lesionats d’estrès i desesperació,
buidats d'esperit,
cauen a les pistes del progrés
que defensaven sense que ningú
tinga cura d’ells, ja no són
útils
pels dirigents del nou ordre
establert.
Sí, aquest progrés que tot
contamina
i destrueix en nom del ditxós
futur
i que incita en la convicció
de poder viure el materialisme etern...
Cretins! Aquí teniu l’axioma
del veritable futur: Memento
Mori!
