Pau no és cap paraula superficial, com es fa palesa quan ornamenta discursos hipòcrites de líders que consideren, d'entrada, a "l'altre" com un enemic a batir (siga un rival econòmic, cultural, etc), i utilitzen l'exèrcit i l'amenaça en nom de la “seguretat” dels seus respectius països.
Pau no és absència de guerres o el resultat d’un èxit bel•lic, doncs cap guerra porta a la pau, sols a la victòria.
La Pau neix de la profunditat de l’ésser i es manifesta en forma d'agraïment per la Vida i del saber perdonar, desconnectar l'explosiu, treure el verí de la disputa a través de la llum de la consciència que, com el sol, il•lumina tot i tots. La pau sols coneix aquest camí d'harmonia i plenitud humana.
La Pau, com la Llibertat, són immanents a la Vida, per aquesta raó esdevenen drets universals: no podem parlar d’assossec i tranquil•litat d’una persona o nació si a l’altra part del món estan matant-se pels conflictes armats. Aquesta és la condició humana en sentir-se fill de la Mare Terra.
Però, desgraciadament, aquesta mateixa “condició humana” ha estat manipulada, instrumentalitzada, prostituïda, quan ha sigut valorada des d’una perspectiva concupiscent i egoista, allunyada d’aquest nexe d’unió amb la totalitat anomenat esperit humà.
El camí del transcendent és “l’Amor per la Vida”, primordial punt de convergència i centre en tot ésser humà, punt d’intersecció de la raó de ser de totes les cultures. Quan es perd aquesta transcendència, es perd també el sentit de la pau, llibertat, justícia i democràcia universals.
Des de la trascendència, dos consideracions: “No hi ha cap causa al món que meresca una gota de sang”. "Els exèrcits són incompatibles amb la pau i les democràcies".
La reflexió esta servida.
