He lliurat moltes vegades el meu esperit a les teues mans, i he segut feliç deixant-me portar per paisatges farcits d’harmonia, pels rierols i els llacs, dalt els turons entre mar i cel, dintre les coves escorcollant empremtes primitives, abraçat als arbres per sentir la seua saba, escoltant el so de les criatures...
He sentit tanta pau! Però, el meu temps va finant, prompte no podré arribar als cims majestuosos de la teua creació, ni donar les gràcies al sol quan asome a l’alba, ni sentir-me a un pas dels estels...
Allà dalt ja no hi serè quan el pas del temps no em deixe passar, l’inexorable pas del temps fa marcir l’alè del meu desig, però... No!
Generació, destrucció, renovació! Així com Tu cada primavera sempre ets jove, també jo ho seré...
Ara n’estic segur!
El meu esperit serà a les teues mans per sempre! Tornaré a Tu!
Perquè som U!
Gràcies, Naturalesa.
