Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.
Aquesta bondat que no troba camins d’acollida;
Aquest noble art d’espontaneïtat humana absent d’ulls
de contemplació i esguard;
Aquest sentiment que obra l'estima destruït per la ignomínia i l'odi...
estima que exhaureix
per no deixar-te viure...
i la vida és estima!
Puresa d’un caràcter
condemnat pel criteri
d'aquesta societat de l'ego,
indiferent a la sublim sensibilitat...
Tu! Instant que representes
allò Magnànim,
testimoni perenne
del sentit de l’existència,
tresor d’un demà
de noves generacions,
eres Amor i Temps, Eternitat!
A fora d’aquest ultratge,
trobaré el camí perdut
que porta a la teua essència,
i allí, davant aquell
egregi lloc oblidat,
pouaré les paraules
que la desuetud va proscriure
i clamaré amb elles,
farcit de plenitud,
a les Consciències de la Justícia
per redimir aquesta
humana obscuritat.
Aniré a buscar les paraules fora d’aquest insult.
