El lleó mata quan té fam o quan els seus cadells senten fam, i no caça la millor peça per menjar-la, sino aquélla que és ja caduca, aquella que ja és un destorb per la bandada és la que captura per saciar la fam. Ni el lleó ni qualsevol altre animal salvatge torna a matar fins que torna a tindre fam.
Tot el contrari són eixos malparits amb poder, que destrueixen i arranblen contra tot perquè en eixe moment ho veuen així i ho han de fer en nom dels seus propis interessos econòmics, què importa que siga la naturalesa? qué importa que siguen éssers humans? Cal destruir i es destrueix, cal assassinar, cada vegada amb més perfecció, amb més precisió. Quant de diner per destruir i quan poc per ajudar!
Però, encara més fills de la perversitat, de la immoralitat i la deshonra, són alguns mitjans de comunicació que oculten i silencien les iniquitats d'eixos endimoniats que, evidentment, tenen en nòmina a tota aquesta càfila de pseudo-periodistes que es dediquen a enganyar la ciutadania. Aquesta gentola que no es respecta ni a sí mateix perquè no s'avergonyeix de tan indigne procedir, intenten dia a dia que el ciutadà confonga allò despreciable amb allò digne de lloança, i allò honorable amb allò digne de vituperi. Tot per diner. Els periodistes íntegres, com els polítics, o són crucifixats o discriminats pel poder davant la societat.
Tanmateix, la realitat no es pot manipular, i quan aquesta faça vessar el got, aleshores ja serà massa tard per adonar-nos-en que hem negligit l'amor per la vida i, per tant, l'esperit humà. Rics i pobres, llestos i moniatos, honrats i lladres... Serem testimonis, baix el pes d'aquesta justícia mundi, que el món és un ésser viu amb consciència, i que allò que mai no canvia enmig del canvi, l'amor, és qui executarà la nostra sentència.
Fins la nova innocència, el nou dia, la nova primavera.
