diumenge, 9 d’agost del 2026

EL PP I LA NOSTRA LLENGUA

 



A l’IES “Isabel Clara Simó” de L’Alcúdia de Crepins, volen canviar-li el nom, doncs diuen que “no representa al poble”, ni tampoc té mèrits per merèixer-ho.

* No volen que el valencià siga llengua vehicular d'À Punt.

* Deixen morir el Dret Civil Valencià, tot impedint que Les Corts puguen legislar en matèria       civil recuperant d’aquesta manera tot un atribut d’autogovern que es remet als Furs, abans   que el Borbó Felip V prohibira la nostra llengua a les institucions, notaries, registres, esglésies, cremara llibres, incloses bíblies, i imposara el Decret de Nova Planta (llei i   govern de Castella).

 * Aproven reclamar que Alacant siga considerada castellanoparlant. 

 * Mostren rebuig institucional a les Trobades d’Escoles en Valencià, com ha passat al nostre poble, Dénia, on uns s'absteniren i els altres votaren en contra d'assolir la seu de les Trobades aques any.

 * Fan tot el possible per fer fracassar concerts i esdeveniments culturals en la nostra llengua, etc. etc.

I jo em pregunte: Per què aquest partit polític i el seu complementari (que no anomenaré per respecte al diccionari, al llatí i a la cultura que representa), actuen d’aquesta manera davant la nostra llengua? Ja portem més de 40 anys amb la mateixa patranya política: “Això no és valencià, és català”, i a partir d’aquí comença la campanya anticatalanista de sempre, on s’inclou els Països Catalans, la independència i demés arguments adients al vot dels seus partidaris.

No, miren vostès: açò s’anomena “odi” a la nostra llengua, un “enemic” a batre. Fins aquest punt arriba l’extremisme d’aquells que creuen estar escudats per la posició de domini que representa “la unidad” en detriment de “la unió”.  

Al diccionari de la RAE hi han incorporades quasi 5000 paraules hispanoamericanes, les quals, la majoria ningú no coneix, però són un orgull i una riquesa cultural. Efectivament, així és. Tanmateix, no te s’ocórrega dir “avi”, “servei”, “aixeta”, “flassada”, perquè ja t’etiqueten de “català” i et miren amb mal ull, encara que els nostres avis les utilitzaren. I tan se val si els filòlegs ens asseguren que és la mateixa llengua o que el rei Jaume jurara, davant les Corts Valencianes, els Furs del Regne a la ciutat de València en... quina llengua? La qüestió és “ofrenar noves glòries” amb el blaverisme per un costat i, per l’altre, dividir i evitar la promoció de la nostra cultura. Se’n recorda algú de “Radio 4” a Radio Nacional i el seu programa “Àrea Mediterrània” als anys 80? Va desaparèixer quan s’advertia el seu èxit, doncs es promovia llengua i cultura comunes: català-valencià-balear.

Així, hem anat a pitjor, fomentant la discòrdia i l’enfrontament des de les mateixes institucions, vergonyós. A Orba... Orba! Fa pocs dies, varen increpar, en plenes festes del poble, una cantant per cantar en valencià, això ho diu tot.

El menyspreu a la nostra llengua creix dia a dia, veiem pares valencianoparlants dirigint-se als fills en castellà, sí, estan en el seu dret, però, què inferim d’aquest procedir? Quina és la influència que fa desarrelar-te de la teua herència, de la teua identitat, del llegat dels teus avantpassats? Cóm és possible no estimar allò que ens pertany? Quin tipus de sentiment és eixe? Cóm es pot considerar inútil una llengua pròpia? Som conscients que potser sigam l’última generació que parle valencià?

Nació és el territori on naix la persona. Tota Nació te la seua cultura pròpia, o siga, eixe conjunt de sentiments socials que es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que li pertoca donat per les circumstàncies històriques. El “mite” d'una cultura consisteix en la seua manera (diferent i única) de vore i comprendre el món.

La llengua d'un poble és la manifestació de la seua identitat nacional, l'experiència d’una seua consciència lliure, i això el PP i “els complementaris” no ho poden permetre.

Ma uela, desgraciadament, no s’aclaria parlant castellà, no li calia, vivia el seu “mite”. Tanmateix, el dia que va morir, la missa li la varen fer en castellà, una llengua la qual pràcticament mai havia emprat. Aquest és el resum de la nostra història, hui rematada amb la bandera “unívoca” a l’altar, al costat del sagrari, com aquí, a Dénia, per que tot quede ben clar.