dilluns, 4 de febrer de 2008

ACTE REPÚBLICA al cementeri de Dénia 2006





Som aquí, un any més, per rescatar el record del sofriment i de la injustícia d’aquells que foren afusellats i soterrats, els uns en llocs com el que hui hem som presents, però molts altres en foses comunes clandestines que encara avui ens impressionen.

Venim aquí, un any més, a recuperar aquell somni, somni d’un poble obrer, senzill, camperol, però també intel·lectual i poeta que observava aquells països on ja s’havien eradicat i extirpat les oligarquies clàssiques, el caciquisme, la superstició religiosa... La classe explotadora i tots els que vivien d’ella.

Era el somni de la democràcia, de la llibertat i del progrés, el somni de les reformes agràries i laborals, dels drets dels treballadors, de la creació d’escoles, de l’ensenyament, de la llei de divorci... Volien fugir de la ignorància, elevar el nivell cultural, humà, econòmic i democràtic de la societat, I S’ACONSEGUÍ! Era la República del 31, la República dels treballadors, on la classe explotada havia dit: PROU!

Però com deia Marx: “La història de la humanitat és la història de la lluita de classes”, i desgraciadament eixa paraula anomenada “lluita” es va desvirtuar al passar del vessant polític al bèlic per part d’aquells que no volien perdre els seus privilegis, els rics i els poderosos avalats per aquella església del 36 que honoraria més tard a aquell despòtic adalil per la gràcia de Déu. Aquells anys eren anys de silènci, de reixes a la llibertat, de poetes com Jordi Pere Cerdà que així expressava aquell planyivol sentiment:

Presoner d'un país
que pinta sobre el mpa
l'hexàgon ensuat
d'una sang que fou roja,
pres d'aquest país soc.



Presoner d'aquest poble
on el burgués tossut
ha barrat cada porta
sobre la ràdio oberta,
pres d'aquest país soc.



Una agra flor de dubte
dins la carn se m'arrela,
i aquella por podrida
de la nostra impotència,
pres d'aquest país soc.



Presoner del meu ésser
portant una revolta,
com el fre d'un cavall
remugant la sang seca,
pres d'aquest país soc.



Si obro la finestra
als murs de la consueta
serà sols per un deure
que el meu passat resenya.


Som aquí, companys i companyes, un any més, per fer necessària la reintegració a la memòria col·lectiva d’aquells que moriren per les seues idees, que en són les nostres, per defensar la llibertat, que avui gaudim, per defensar la justícia, que avui ens protegix, i per defensar la democràcia, que avui vivim, perquè avui, companys i companyes, ha retornat, com deia Jorge Guillem, tot allò que vare'm perdre:


¡Oh Luna! ¡Cuanto abril!
¡Que vasto i dulce aire!
Todo lo que perdí
volverà con las aves.