Les
persones som els únics éssers al món que no
tenim hàbitat propi, no aixì els animals i
vegetals que viuen en llocs determinats del planeta i tenen tot allò que
necessiten per a subsistir.
Quina
paradoxa! doncs potser la Terra no haja estat predestinada pels humans, potser
siga, en rigor, inhabitable per a l'home!
Evidentment
açò no és així, l'home “modern” viu allà on es proposa, a qualsevol lloc del
planeta, això sí, modificant tècnicament el medi per adaptar-se a ell. L'home
no està vinculat a un espai determinat perquè aquest no ha sigut creat per a
ell, tanmateix, està condemnat a tenir un espai heterogeni respecte de tots
ells.
Ara bé,
parlant de condemna, pobra natura! perquè són tants els espais modificats
“tècnicament” que esdevenen territoris “usurpats” a tots els éssers vius que
per dret els pertoca.
Hi ha
una consciència universal en tot, en els animals, en les plantes, en l’aigua,
en les muntanyes... que viu en perfecta harmonia amb tot allò que l’envolta,
que complementa i completa el cicle dels ecosistemes. Aquestes criatures,
aquests éssers vegetals i animals, respecten i estimen la seua finalitat
existencial equilibrant la salut del planeta, generant oxigen i pluges, vitals
de necessitat.
Durant
milers d’anys, aquests éssers vius han fet comprendre a l’home d’algunes
cultures aborígens, la seua imprescindible complicitat amb tot allò que pertany
al desenvolupament natural i humà en tots els seus àmbits, la seua integració
en aquestes condicions feia possible una relació de dependència mútua tan
íntima que, fins i tot, hi havia comunicació en forma de missatges plens de
saviesa medicinal o farmacopea, social, espiritual, laboral, climàtica, etc.
Quan
l’ànima de la terra i l’ànima humana gaudien del mateix propòsit existencial,
la consciència universal revelava, a través dels diferents ritus i creences
bàsiques, la seua raó immortal i perenne de la qual els humans som hereus i
conseqüentment sublimment superiors.
Però,
quan l’home “modern”, mercè de la seua
llibertat, a través de sentiments que no existeixen en eixa unitat universal,
com són l’enveja, l’odi, el poder, l’egoisme, la sobergueria, la prepotència,
la vanitat, l’afany de lucre i l’avidesa de diner, va decidir conviure amb ells,
des d’aquell moment va trencar llur equilibri, procurant la situació angoixant
que viu la natura i la pròpia infelicitat humana. Conseqüències derivades
d’eixa inconsciència de l'home són transformades en catàstrofes “no naturals” i
en tantes altres calamitats sorgides del seu comportament.
Cal, si
es possible, buscar solucions... torne a “reflexionar” i a la fi, pare esment,
que sols hi ha una solució per la nostra
part: retrobar, a través del nostre
esperit, el nostre lloc preeminent d’integració en eixa perpetua i immortal
consciència universal.
