dijous, 29 d’octubre de 2009

PERDUT PER SEMPRE


















Pels camins del món passegen les Nimfes,
pels boscos i les muntanyes,
per les fonts i els rius... s'astoren:
Ja no hi és la primavera!
Ni tampoc l'hivern!

Quelcom inefable s'ha perdut per sempre.

Estaran dormint! diu una,
estarem somniant! diu l'altra,
o hem perdut la virtut
i ja no som divines?
Som l'esperit de la natura!
pare Zeus! què has fet?
No tenim on viure, ni podem cantar,
nosaltres som Nereides... i açò no és la mar!

Quelcom inefable s'ha perdut per sempre.

Jo ja no sóc Déu!
Jo ja no sóc Zeus!

Aquest Olimp no reconec.
Ja no veig el cel, ni conec núvol, ni escolto el tro,
la pluja no em fa cas!
el raig no m'obeix!
el llamp ja no se on és!
Ni puc fer justícia perquè de res val,
ni sé on esta el bé perquè tot és mal.

Quelcom inefable s'ha perdut per sempre!