Hola a tots i a totes, soc Enyorant I. Vaig néixer a València el juliol de l'any 1961, soc el major de cinc germans. Puc dir-vos que he tingut una infantesa feliç derivada de la relació familiar, doncs, els meus pares, malgrat les diverses etapes de difícil situació econòmica, sempre han tingut cura del benestar familiar a través de la bona convivència, establint llaços d'afecte, de col.laboració i comunicació que han fet sentir-nos animosos, segurs i feliços.
Així doncs, l'educació que he rebut dels meus pares, m'han fet conformar unes conviccions que avui em servixen per conduir-me vers uns valors socials i unes normes de vida que aporten, no tan sols el meu benestar, sinó el de totes les persones, perquè, la meua manera de viure confortablement ha de poder conciliar-se amb la manera de viure confortablement dels meus conciutadans. La nostra felicitat depén del fet que sapigam integrar-nos en un projecte social, que siguem capaços de col.laborar, entendre'ns, estimar, ser estimats, comunicar-nos: tots aquestos valors han sigut, d'alguna manera, estimulats durant la meua infantesa, des d'aquí done les gràcies als meus pares.
Soc llicenciat en filosofia. Per poder arribar a aquesta condició, treballava durant els estius per tal de sufragar les despeses de l'estudi. El 1985 vaig començar a treballar i un any després em vaig casar. La meua esposa, Marina, és també la meua amiga i la meua companya íntima, i entre els dos, dia a dia, instant a instant, assatgem l'art del saber conviure.
El més important de tot no és la conversa en sí, sinó el prestar atenció als sentiments, procurar ajudar en els problemes i estar interessat, sobretot, amb el progrés del nostre àmbit familiar que a la fi és el que aporta felicitat.Ideologicament coincidim perfectament. Cadascú, des de la seua independència i llibertat de pensament, unim els nostres camins en la recerca d'un mateix ideal: el bé comú mitjançant la pau, la igualtat, la tolerància i el respecte a la diversitat.
Desitgem la satisfacció nostra i la de tota la societat, el benestar físic, econòmic i psicològic, però, sabem que per aconseguir-ho, necessitem escoltar, dialogar, influir, explorar, crear, sentir-nos eficaços, col.laborar en tasques de les quals puguem sentir-nos orgullosos i, sobretot, estimar! És la inesgotable tasca que ens fa progressar humanament, i per la qual lluitem dia a dia.
Tinc un fill de 15 anys, 15 anys!... No cal que us diga més, això sí, intentem educar-lo en els valors necessaris perquè en el futur sàpiga conduir-se èticament davant la vida. El futur, eixe esdevenir que tant preocupa a la joventut!
Una de les tasques més importants en els afers polítics és la d'intentar mantenir sempre oberta la porta del mercat laboral pels joves. És molt decepcionant, després d'anys d'esforç i d'estudi, adonar-se'n, de sobte, que no hi hi ha feina per tú, que a qualsevol jove, en edat de treballar, li coste d'aconseguir. Aquest és un del meus compromisos amb la joventut i en aquestos darrers anys hem estat articulant idees per tal de contribuir a fer més còmode, mitjançant l'assessorament i les ajudes, eixos problemes que deriven dels primers anys d'emancipació.
Com a persona compromesa amb l'equitat de gènere, tot el meu treball, tota la meua energia, arrossega un compromís: aconseguir el reconeixement social i de respecte cap a la igualtat de tracte, principis, d'altra banda, fonamentals dels drets humans i de la democràcia. L'estabilitat de les relacions antigues es basava en l'asimetria i la dependència, la família era patriarcal amb rols masculins i femenins clarament diferenciats: l'espai públic corresponia a l'home, l'espai privat a la dona, exactament igual que a l'antiga Grècia. Encara que en els anys 20 es reconeguera el dret de sufragi universal a les dones, no és fins a partir dels 70 que aquest model d'eixa d'ésser hegemònic i ha de conviure amb altres models.
Els homes i les dones hem de coordinar el desig, l'anhel, de poder emprendre una vida independent, pròpia, sense interferències morals del passat, amb la compartida responsabilitat de convivència entre ambdòs per una banda, i amb el compromís, per l'altra, en una participació constructiva de convivència social mitjançant el respecte. Amb això estem.
La convivència social es fa present en l'àmbit de la ciutat. Podríem definir la ciutat com "l'espai artificial on es procura la convivència d'éssers vius baix un equilibrat model d'hàbitat", així doncs, la ciutat deu ésser, primordialment, per les persones. La ciutat deu recuperar urgentment la seua "filosofia", el seu "equilibri" entre el patrimoni natural, cultural i social: plaçes, parcs, peatonalització de carrers, rehabilitació d'edificis històrics, fluïdesa i claredat espacial, absència de zones privatitzades i de gueto, foment del comerç urbà (on hi ha comerç hi ha vida), accessibilitat concretada en uns recorreguts fàcils, còmodes i ràpids tan a peu com amb transport públic o vehicle privat, pàrkings..., tot un model de ciutat pública de cultura mediterrània.
A les ciutats vivim les persones: fonament de tots els afanys, de totes les decisions ideològiques mampreses per la classe política. És per aquesta raó que estic tan compromes amb el sentit permanent del deure cap a les polítiques socials.
Els nostres majors, els nostres xiquets, els incapacitats, els malalts crònics, els malalts mentals, les persones amb pocs recursos econòmics..., sempre i per damunt de tot són la prioritat en totes les nostres comeses, perquè, sobretot, si volem un món més humà, just, sol.lidàri, equànime, respectuós, tolerant i en pau, els primers a donar exemple som nosaltres: els polítics.
Gràcies a tots i a totes, una sincera salutació: Enyorant I de València
