dijous, 24 de desembre de 2009

L'AUTO-JUDICI


Quina sorpresa vaig tenir al obrir-me el llibre de la vida! Només alçar les seues lluentes i blanques tapes, el cor em va tremolar, esquinçat, al vorer que estava buit d’essència... continuava desesperat, esperitat, tot passant fulles per trobar allò que jo esperava però, era feina en va.

Les fulles negres d’aquell llibre de tapes blanques em varen deixar sense opció a res, era massa tard. Vaig caure a terra desmoralitzat i vençut per la ximpleria, allò fútil que vulnera el súmmum de la sàvia veritat.

Sent un privilegiat amb les paraules del savi mestre, feia cas omís, vivint els dies sense més i guardant pel final allò amb el que hauria d’haver viscut: que per no fer-li ús ja no hi trobava lloc al calaix de la memòria quotidiana... aquest va ser el meu càstig!

"Tot regal és va, doncs com el fum desapareix, uns perquè es trenquen, els altres perquè es perden, altres perquè tels furten i tots perquè, et mors i així fina la seua missió... tots menys les sàvies paraules, saps per què? Perquè aquestes queden gravades a la memòria i la memòria mai no mor. Són el brollar de la font de les accions humanes... i eternes. Tot esdevé en el present, viu-lo amb plenitud!”

Ara, a l’ocàs de la meua vida, només recorde aquestes paraules i la seua imatge, però, no m’atrevís d’alçar el cap...

Sols puc mirar aquest penós llibre que només m’ha donat la curta i traïdorenca alegria d’un regal!