No és la foscor ni la nit, sinó les tenebres, allò que porta la por. Cap claror, cap llum, cap esperança d’una imatge, d’un reflexe que ens console, sols... Por.
Cap soroll, cap paraula en te valor, en te sentit. No hi han raons ni conviccions que valguen res en aquells malèfics moments, sols... Por.
L’odi és un càncer de tenebres en la nostra consciència, generat, de vegades, per la por al tirà o al dèspota de les idees i la seua pragamatització social.
Ideals portats per l'absolutisme no són ideals. Ideals portats pels dogmes “així establerts”, no són ideals. Ideals així són ideals per l’odi. Quína veu pot penetrar, com un raig de llum, dintre la tenebra? No cap si abans no es llaura l’esperança que desperte un nou dia...
Aquell xiquet no sabia què era l’odi perquè no pertanyia a la seua condició i caràcter encara dúctil d’ésser humà. Era, doncs, feliç amb l’afany per viure una vida plena en allò que constituïa el seu món d’innocència i d’admiració. Però, de tant en tant, quedava paralitzat, immòbil, ullprès, davant l’estrèpit d’una bomba, d’avant d’aquells estranys que cremaven contenidors, autobussos, banderes, tendes... Observava, estupefacte, com homes uniformats amb casc, escut, porra i pistoles, s’enfrontaven a aquelles turbes humanes. Pertorbava la seua pau i el seu viure, veure caure a terra uns i d’altres, apallissats, entre sirenes i llums blaus bellugadises... Allí, des d’aquell cantó del seu carrer, no comprenia res, no estava preparat... Deuria estar-ho? Qui el prepararia?
Qui de nosaltres en te autoritat quan ens oblidem que amb ells està l’exemple i la virtut per poder exterminar l’odi?
