Demòcrit, filòsof rival de Plató, tant d’enteniment i saviesa acumulà a la seua senectut, que arribà a perdre el seny, diguent i fent allò que per la seua imaginació passava. Aixì, anava amunt i avall de la ciutat tot glossant màximes i sentències sense cap ni peus, doncs ja el poble el tenia per desequilibrat.
S’assabentà del fet el famós metge Hipòcrates i anà a vore’l per curar-lo, després d’enraonar amb ell, se n’adonà que era l’home més savi del món, car tot allò del que va parlar amb Demòcrit en aquell breu temps foren discursos d’enteniment i no de la imaginació, on tenia el mal.
Donava, a la fi, les gràcies el famós metge, als folls i capfluixos que el feren anar a curar-se.
Així també, al nostre personatge, se li secà el cervell de tant llegir els clàssics grecs (dels quals, sense dubte, consideraríem exegeta), sobretot, dels discursos polítics de Demòstenes, els quals es sap de memòria, doncs, tant arriba a identificar-se amb ell que es fa anomenar Demostino. Així, creguent-se mestre de l'eloqüència, rua per la ciutat i, allà quan li ve, s’atura per donar els seus discursos polítics, els quals reflectixen la seua rebel·lia cap un món que titlla d’inculte, un món, segons ell, que ha deixat passar l’oportunitat de la felicitat:
“
... Doncs la cultura patix d’anèmia perquè s’alimenta d’una moral absurda i creix, cada dia més, la barbàrie. Desgraciats! El vostre progrés corre en contra la natura de l’home, aquesta civilització acabarà amb tots vosaltres, sí! Eixa que vosaltres mateixos heu engendrat amb els vostres avanços tecnològics i científics que sols servixen per esclavitzar-vos i depravar-vos! Oh, Zeus apleganúvols! Que rebente ja la teua ira contra aquesta raça cruel, immoral, cobard i destructora!
Així parla i així també, “cames ajudeu-me”, desapareix víctima de ciutadans exacerbats i ofesos pels seus discursos, els quals li llancen tota classe d’objectes que troben al seu abast.
Aquest personatge és contemporani, i viu, segons ell, al “dem d’Artemisió”, encara que de vegades s’adreça a la gent diguen-los “ciutadans de la Diana efesia”.
Una altra de les seues bogeries es batejar amb noms grecs els personatges de la vida social i política que en la seua imaginació identifica, entre els qual es troben, segons ell, el seus grans enemics “Pepèrides, el de mostatxo marcial” i “Georgimedont, l’occidor d´homes”, aquest ùltim l’acusa d’alienat i beodo responsable dels mals del món: “....perquè, estimats ciutadans, acàs no se n’adoneu de l’engany de Georgimedont, l’occidor d’homes? Potser no veieu que l’únic que perseguix aquest Agamèmnon americà és el control econòmic i militar al món?... No us ve a la memòria aquell dit castellà que diu “la cruz en los pechos i el diablo en los hechos” cada vegada que vegeu la seua imatge?
Necis! Fa més de 2000 anys que Marc Tul.li Ciceró digué que la guerra deu escometre's de tal manera que semble que sols es busca la pau. Beneitons! Les guerres no engendren la pau sinó l’odi! Les guerres no porten la pau sinó la victòria! La victòria sols porta a la victòria!
Oh, Atena! Prudent i sàvia, tu, protectora de ciutats, protegix aquest món d’eixos salvatges ilustrats que repartixen eixos llibres plens d’odi i d’horror que corromp l’humanitat!
I així va per la ciutat versant els seus discursos polítics aquest particular personatge anomenat Demostino.
... Doncs la cultura patix d’anèmia perquè s’alimenta d’una moral absurda i creix, cada dia més, la barbàrie. Desgraciats! El vostre progrés corre en contra la natura de l’home, aquesta civilització acabarà amb tots vosaltres, sí! Eixa que vosaltres mateixos heu engendrat amb els vostres avanços tecnològics i científics que sols servixen per esclavitzar-vos i depravar-vos! Oh, Zeus apleganúvols! Que rebente ja la teua ira contra aquesta raça cruel, immoral, cobard i destructora!
Així parla i així també, “cames ajudeu-me”, desapareix víctima de ciutadans exacerbats i ofesos pels seus discursos, els quals li llancen tota classe d’objectes que troben al seu abast.
Aquest personatge és contemporani, i viu, segons ell, al “dem d’Artemisió”, encara que de vegades s’adreça a la gent diguen-los “ciutadans de la Diana efesia”.
Una altra de les seues bogeries es batejar amb noms grecs els personatges de la vida social i política que en la seua imaginació identifica, entre els qual es troben, segons ell, el seus grans enemics “Pepèrides, el de mostatxo marcial” i “Georgimedont, l’occidor d´homes”, aquest ùltim l’acusa d’alienat i beodo responsable dels mals del món: “....perquè, estimats ciutadans, acàs no se n’adoneu de l’engany de Georgimedont, l’occidor d’homes? Potser no veieu que l’únic que perseguix aquest Agamèmnon americà és el control econòmic i militar al món?... No us ve a la memòria aquell dit castellà que diu “la cruz en los pechos i el diablo en los hechos” cada vegada que vegeu la seua imatge?
Necis! Fa més de 2000 anys que Marc Tul.li Ciceró digué que la guerra deu escometre's de tal manera que semble que sols es busca la pau. Beneitons! Les guerres no engendren la pau sinó l’odi! Les guerres no porten la pau sinó la victòria! La victòria sols porta a la victòria!
Oh, Atena! Prudent i sàvia, tu, protectora de ciutats, protegix aquest món d’eixos salvatges ilustrats que repartixen eixos llibres plens d’odi i d’horror que corromp l’humanitat!
I així va per la ciutat versant els seus discursos polítics aquest particular personatge anomenat Demostino.
