dilluns, 3 de març de 2008

EL FRANCISCÀ DEL MONTGÓ




(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per tots, abillat amb un hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).


Germans!: en nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré en la llengua de nostre poble, que és lo més bell del món tenir estima i honra de nostra senzilla herència, doncs per indiferent i insignificant que pareixca als ulls d’altres, Déu ho tindrà en consideració quan ens examine de sentiment, puix en les xicotetes coses que us envolten estan la grandesa i els valors de la vida.



Déu, és l’ànima de l’Univers, l’Esperit que penetra a l’interior de totes les coses donant-los la vida, i per donar vida dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. Déu, és una immortal memòria que viatja envoltada de llum, allà on hi ha d’eixa llum, hi ha vida. Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels altres.
L’amor, ompli a desdir el cor i l’ésser d’aquell germà que desitje viure el lliurament en la seua plenitud, el qual no s’atura mai en el camí, sinó que, davant les dificultats, davant el dolor, davant el sofriment, seguix lluitant i, no sols es conforma amb això, doncs també dessitja agafar eixe dolor i eixa aflicció dels altres per fer-la pròpia i poder alleugerar d’eixe turment a aquell germà que el patix mitjançant la força de l’amor, sent menester aquest proïsme per purificar-nos i seguir avant.
Però, pobres d’aquells que utilitzen la hipocresia en nom de Déu!, pobres d’aquells que, havent pactat amb Déu una vida de donació i sacrifici, viuen plàcidament gormands de la bona taula i el bon ví acomplint la llei del mínim esforç!, a ells els dic: la Misericòrdia Divina, la Llum Eterna, l’Amor Suprem, no vol ni el dolor ni el patiment pels seus fills, sinó la felicitat sublim. Som els èssers de carn i d’os qui fem que allò no siga possible, nosaltres mateixos ens fabriquem el dolor, l’angoixa, la malaltia....per la nostra manca de fe, per la nostra poca harmonia, per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir diner, en acaparar, en dominar....tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.
Fins que no estiga'm desproveïts de tot allò que és caduc, de tot allò terrenal, de tot allò que avui és però dintre uns instants pot deixar d’ésser, el nostre esperit, la nostra ment, lo nostre cor, no serà lliure i no podrà actuar amb sutiletza, no podrà treballar amb eixa delicadesa i eixa fluïdesa que tenen els éssers que viuen despullats de tot. Per què, doncs, en feu ostentació de tresors, luxes i ornaments majestuosos? per què, doncs, sou hostes de l’exuberància i la mejestuositat que donen força a la hipocresia? Sí! ja sé que hi han necessitats que cobrir, però una cosa és cobrir les mancançes i l’altra és viure aferrats a allò que constituïx el poder i l’afer per sol.lucionar-les. Allibereu-vos, doncs, de totes les vostres riqueses en nom de Déu i en el de la humanitat!.


Una humanitat destruïda per la deixadesa, la desídia i la insensibilitat de l’egoísme, on milers de xiquets, dones gràvides i iaios, moren cada dia de set, de fam o de simples malalties per la desídia dels altres.
Una humanitat que és capaç d’exterminar una raça en nom dels recursos naturals que posseïx aquesta.
Una humanitat que utilitza els avanços de la tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la destrucció, i no al servei dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos....en nom de Déu beneïxen l’armament!, qui mou una guerra s’atrevix a impetrar Déu en nom dels seus soldats!, raça de vívores!.
Però, totes les consciències estan callades davant aquesta devastació...què està passant? per què ningú no parla? per què ningú no protesta? per què ningú no alça la seua veu i la seua bandera de la pau en nom de Déu, el Déu de Crist, de Mahoma, del judaisme, del budisme, de l'hinduisme, dels ateus, de la bondat humana....què més dona si a la fi s’aconseguix aturar el món davant aquest holocaust? No germans! Déu no permet tot açò!, Déu esta per sobre de la mesquinesa i dels interessos d’una economia que destruïx allò més sagrat: el seu Temple, lo nostre món i reflex d’ell mateix. Sinó, d’on tanta bellesa natural? vivim tan esbojarrats, tan abstrets amb els nostres treballs, tant d’aquí cap allà, sempre amb preses, que no hi ha temps d’aturar-nos per poder observar la natura, eixa naturalesa que ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona forces dintre nosaltres per seguir avant, eixe teatre natural on els seus actors oferixen un espectacle de franc, vital i necessari pels nostres sentits....escoltar el trinar dels ocells, els crits dels animals que corren d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua, eixe verd que descansa i assossega des de la carn a l’esperit....per què ho voleu fer desaparéixer?, fa temps que allò agonitza, les criatures són exterminades a poc a poc, els arbres, els boscos, les muntanyes, tot és massacrat!
El vell Montgó! joia de la mediterrània! bressol de criatures! alegria de vida! clam de la pluja! bellesa natural orgull d’antics deniers que et respectaven i protegien! que ha sigut de tú?
Haveu creat un culte maligne i vosaltres mateixos, portats per ell, caureu a l’abisme de l’obscuritat. Per què haveu desvirtuat el centre de vostra existència? per què ho haveu arrancat de soca i arrel? per què haveu ficat els diners al seu lloc? doncs per ells arriba la cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la malícia, la venjança, l’afany de poder i totes les immoralitats, indignitats i infàmies que procura eixe dimoni creat per vosaltres que presidix el món.
Viviu al costat del mal i no ho advertiu! Déu ens va fer lliures i ara, per aquesta raó, li lliurem l’enemic! Quan de diner per destruir i quan poc per construir!


Jo us reclame, a partir d’ara, sentiments de pau, de concòrdia, de fraternitat, de tolerància, de respecte, de pietat, que els vostres cors s’òmpliguen amb ells i visquen oberts a l’amor. Germans!, al darrere de l’obscuritat sempre està la llum, sempre està la veritat, l’estima, la corona d’espines, la creu, el flagell, l’escopinyada, els insults....no germans! no cregueu que tot açò fou el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més dolorós per Ell és eixe “el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen creients, la indiferència, la inestabilitat, eixe “estar i no estar”...això és el que realment colpeja el cos de Nostre Senyor. Potser cregueu que sentia dolor a dalt de la Creu? no! no el sentia perquè es va lliurar per amor cap a tots nosaltres i, tot aquell que es lliura per amor no sent dolor ni cansament. Mireu quan infanta una mare, no hi ha cap d’elles en tot el món que s’enrecorde del dolor quan té el nadó en ses mans! quant més no us voldrà Déu?
Mireu, al darrere de tot sofriment, hi ha una vida plena d’estima i de plenitud, no ens deixem, doncs, influenciar per eixe dolor extern i intentem aprofundir en tot allò que eixe pesar genera. No espereu que us ho donen tot fet, cadascú de nosaltres rebrà el do i el premi segons els nostres esforços, segons el nostre lliurament, mai no diguem: no hi ha ningú!, no ve ningú!, no germans, nosaltres estem obligats a mirar molt més enllà de la cobertura dels nostres ulls, estem obligats a mirar en profunditat a través dels ulls de nostre esperit, amb saviesa i humilitat, amb comprensió i amb amor, per poder transformar tot en llum, en pau i en harmonia.


“Sols allò que no es fa per estima pot damnar el nostre ésser”. Sols el que ens persuadix a idolatrar allò buit i inconsistent pot enverinar el nostre esperit. No us deixeu regir per allò extern, per l’atracció de la imatge, en vore belles formes, bells cóssos d’homes o dones, perquè tot això és caduc i el temps ho deteriora i destruïx. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’un cos no tan formós ni tan perfecte, doncs això mai desapareix, sempre és jove i està viu. Si us atureu a mirar sols les aparences externes,perdreu el temps inútilment i les vostres vides restaran envilides.
Tot aquell que posa el seu èmfasi en aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment atractiva i bella....quan equivocat està! doncs això és efímer, un simple accident, una simple malaltia pot enderrocar tota eixa estructura bella i esvelta per quedar tot reduït a un tros de gel que s’esvaïx, aleshores, quan arribe eixe moment, què serà de l’amor que sentíeu per eixa persona? Com podeu ser feliços d’aquesta manera? No busqueu a fora de vosaltres allò que teniu a dintre, no busqueu l’amor a fora del vostre principi fonamental que és el propi amor.
El vertader amor transcendix i commuta totes les coses, eixe amor esperitual que naix del sentiment i que fa palesa la necessitat que tenim d’estimar. L’amor en la seua puresa, en la seua grandesa, en la seua abnegació, és, no tan sols una conseqüència sinó també una prova de la nostra excel.lència moral, i eixe sentiment esperitual és el que ens fa senzills, humils, virtuts necessaries per poder entendre que els ocells, amb el seu cant, estàn donant gràcies a Déu, que cada flor, cada fulla de arbre, per xicoteta que siga, si els parlem, es poden comunicar amb nosaltres a través d’eixa estima que unix cor i paraula....missatges de pau i de felicitat!
Estimeu la vida i tot allò que us envolta! Oferiu cada dia que passa el vostre treball a la humanitat i no busqueu més medalla i més trofeu que aquell que Déu dona a l’anònim desapercebut que sap governar el seu pròpi esperit.
Jo, fills de Dénia, vull que entengau aquestes paraules i....en nom de Déu! pregue no desvirtueu, amb reconeiximents i títols materials, l’afer de tots aquells que segueixen el camí d’aquesta ordre mendicant.
Símplement, senzillament, viscau amb la pràctica d’elles a través de la memòria popular, generació rere generació, doncs, la memòria....mai mor! i amb ella estarà sempre viu eixe germà al qual venereu. Tot el demés és va.


Sigau amb Déu!