(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per
tots, abillat amb un hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell,
descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).
Germans! En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a
parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré en la
llengua de nostre poble, amb la qual pensem i sentim, que és lo més bell del
món tenir estima i honra de nostra senzilla herència, doncs per indiferent i
insignificant que semble als mancats d’estima, és en les xicotetes coses que us
envolten on resideix la grandesa i els valors de la vida.
Déu no és cap persona, no és substància, no
és u, ni dos, sinó relacional: no hi ha Déu sense humanitat, ni humanitat sense
Déu, ni Déu sense Univers. Déu és l’Esperit que penetra a l’interior de totes
les coses donant-los la vida, i per donar vida dona amor, doncs d’amor està
constituït el seu Esperit. Déu, és un immortal verb que transita envoltat d’una
llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida. Nosaltres, pobres
mortals, som fills d’eixa llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest
món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels
altres.
L’amor, ompli a desdir el cor i l’ésser
d’aquells que desitgen viure el lliurament en la seua plenitud, el qual no
s’atura mai en el camí, sinó que, davant les dificultats, davant el dolor,
davant el sofriment, segueix lluitant i, no sols es conforma amb això, doncs
també desitja agafar eixe dolor i eixa aflicció dels altres per fer-la pròpia i
poder alleugerar d’eixe turment a aquells que el pateixen mitjançant la força
de l’amor, sent menester aquest proïsme per purificar-nos i seguir avant.
Molts d’ells han estat i estan lluitat per la
justícia arreu del món, al costat dels explotats pel capitalisme, dels desheretats,
dels humiliats, de les víctimes grans corporacions i de grans terratinents que
estan devastant la naturalesa, assassinant vilment pobles i cultures arrelats a
ella. Bisbes, sacerdots que fan la revolució en nom de la justícia... mai de la
justificació!! Han estat assassinats i morts, oblidats per l’església oficial,
pels estats capitalistes i per l’ordre establert.
Pobres d’aquells que utilitzen la hipocresia
en nom de Déu! pobres d’aquells que, havent pactat amb Déu una vida de donació
i sacrifici, viuen plàcidament gormands de la bona taula i el bon vi acomplint
la llei del mínim esforç! Pobres d’aquells que han fet de l’església moneda de
canvi del capitalisme! Pobres d’aquells que abusen dels xiquets i de les dones!
A vosaltres, raça de d’escurçons, us dic: Déu no vol ni el dolor ni el patiment pels
seus fills, sinó la felicitat sublim. Som els éssers de carn i d’os qui fem que
allò no siga possible, nosaltres mateixos fabriquem el dolor, l’angoixa, la
malaltia... per la nostra manca de fe i justícia, per la nostra poca harmonia,
per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir diner, en acaparar, en
dominar... tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.
Fins que no estem desproveïts de tot allò que
és caduc, de tot allò que hui és però dintre uns instants pot deixar d’ésser,
el nostre esperit, la nostra ment, lo nostre cor, no serà lliure i no podrà
actuar amb subtilesa, no podrà treballar amb eixa delicadesa i eixa fluïdesa
que tenen els éssers que viuen despullats de tot. Per què, doncs, en feu
ostentació de tresors, luxes i ornaments majestuosos? Per què, doncs, sou
hostes de l’exuberància i la majestuositat que donen força a la hipocresia? Sí!
Ja sé que hi han necessitats que cobrir, però una cosa és cobrir les mancances
i l’altra és viure aferrats a allò que constitueix el poder i l’afer per solucionar-les.
Allibereu-vos, doncs, de totes les vostres riqueses en nom de la humanitat!
Una humanitat destruïda per la deixadesa, la
desídia i la insensibilitat de l’egoisme, on milers de xiquets, dones gràvides
i iaios, moren cada dia de set, de fam o de simples malalties per la desídia
dels altres.
Una humanitat que és capaç d’exterminar una
raça en nom dels recursos naturals que posseeix aquesta.
Una humanitat que utilitza els avanços de la
tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la destrucció, i no al servei
dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos... en nom de Déu beneïu
l’armament! Qui mou una guerra s’atreveix a impetrar Déu en nom dels seus
soldats! Maleïts sigueu!
Però, totes les consciències estan callades
davant aquesta devastació... Què està passant? Per què ningú no parla? Per què
ningú no protesta? Per què ningú no alça la seua veu i la seua bandera de pau
en nom de Déu, de Crist, de Mahoma, del judaisme, del budisme, de l'hinduisme,
dels ateus, de la bondat humana, de la Vida... Què més dona si a la fi
s’aconsegueix aturar el món davant aquest holocaust? No germans! Déu no permet
tot açò! Déu esta per sobre de la mesquinesa i dels interessos d’una economia
que destrueix allò més sagrat: el nostre món. Sinó, d’on tanta bellesa natural?
Vivim tan esbojarrats, tan abstrets amb els nostres treballs, tant d’aquí cap
allà, sempre amb preses, que no hi ha temps d’aturar-nos per poder observar la
natura, eixa naturalesa que ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona
forces dintre nosaltres per seguir avant, eixe teatre natural on els seus
actors ofereixen un espectacle de franc, vital i necessari pels nostres
sentits... escoltar el trinar dels ocells, els crits dels animals que corren
d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua, eixe verd que descansa i assossega
des de la carn a l’esperit... per què ho voleu fer desaparèixer? Fa temps que
allò agonitza, les criatures són exterminades a poc a poc, els arbres, els
boscos, les muntanyes, tot és massacrat!
Aquest vell Montgó! Joia de la mediterrània!
Bressol de criatures! Alegria de vida! Clam de la pluja! Bellesa natural orgull
d’antics deniers que et respectaven i protegien! Què ha sigut de tu?
Haveu creat un culte maligne i vosaltres
mateixos, portats per ell, caureu a l’abisme de l’obscuritat. Per què haveu
desvirtuat el centre de vostra existència? Per què ho haveu arrancat de soca i
arrel? Per què haveu ficat els diners al seu lloc? Doncs per ells arriben la
cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la malícia, la venjança, l’afany
de poder i totes les immoralitats, indignitats i infàmies que procura eixe
dimoni creat per vosaltres que presideix el món.
Viviu al costat del mal i no ho advertiu! Déu
ens va fer lliures i ara, per aquesta raó, li lliureu l’enemic! Quan de diner
per destruir i quan poc per construir!
Jo us reclame, a partir d’ara, sentiments de
pau, de concòrdia, de fraternitat, de tolerància, de respecte, de pietat, que
els vostres cors s’omplin amb ells i visquen oberts a l’amor.
Dones i homes! Al darrere de l’obscuritat
sempre està la llum, sempre està la veritat, l’estima, la corona d’espines, la
creu, el flagell, l’escopinada, els insults... no! no cregueu que tot açò fou
el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més dolorós per Ell és eixe
“el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen creients, la indiferència, la
inestabilitat, eixe “estar i no estar”... això és el que realment colpeja el
cos de Nostre Senyor. Potser cregueu que sentia dolor quan el varen condemnar
legalment a dalt de la Creu? No! No el sentia perquè es va lliurar per amor cap
a tots nosaltres fent la revolució, plantant-li cara als poderosos... perquè,k
tot aquell que es lliura per amor no sent dolor ni cansament. Mireu quan
infanta una mare, no hi ha cap d’elles en tot el món que s’enrecorde del dolor
quan té el nadó en ses mans! Quant més no us voldrà Déu?
All darrere de tot sofriment, hi ha una vida
plena d’estima i de plenitud, no ens deixem, doncs, influenciar per eixe dolor
extern i intentem aprofundir en tot allò que eixe pesar genera. No espereu que
us ho donen tot fet, cadascú de nosaltres rebrà el do i el premi segons els
nostres esforços, segons el nostre lliurament, mai no diguem: no hi ha ningú!
No ve ningú! No, nosaltres estem obligats a mirar molt més enllà de la
cobertura dels nostres ulls, estem obligats a mirar en profunditat a través
dels ulls de nostre esperit, amb saviesa i humilitat, amb comprensió i amb
amor, per poder transformar tot en llum, en pau i en harmonia.
“Sols allò que no es fa per estima pot damnar
el nostre ésser”. Sols el que ens persuadeix a idolatrar allò buit i
inconsistent pot enverinar el nostre esperit. No us deixeu regir per allò
extern, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes, bells cóssos
d’homes o dones, perquè tot això és caduc i el temps ho deteriora i destrueix.
Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’un cos no tan bonic ni tan
perfecte, doncs això mai desapareix, sempre és jove i resta viu. Si us atureu a
mirar sols les aparences externes, perdreu el temps inútilment i les vostres
vides restaran envilides.
Tot aquell que posa el seu èmfasi en
aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment atractiva i bella... quan
equivocat està! Doncs això és efímer, un simple accident, una simple malaltia
pot enderrocar tota eixa estructura bella i esvelta per quedar tot reduït a un
tros de gel que s’esvaeix, aleshores, quan arribe eixe moment, què serà de
l’amor que sentíeu per eixa persona? Com podeu ser feliços d’aquesta manera? No
busqueu a fora de vosaltres allò que teniu a dintre, no busqueu l’amor a fora
del vostre principi fonamental que és el propi amor.
El vertader amor transcendeix i commuta totes
les coses, eixe amor espiritual que naix del sentiment i que fa palesa la
necessitat que tenim d’estimar. L’amor en la seua puresa, en la seua grandesa,
en la seua abnegació, és, no tan sols una conseqüència sinó també una prova de
la nostra excel·lència moral, i eixe sentiment espiritual és el que ens fa senzills,
humils, virtuts necessàries per poder entendre que els ocells, amb el seu cant,
estan donant gràcies a Déu; que cada flor, cada fulla de arbre, per xicoteta
que siga, si els parlem, es poden comunicar amb nosaltres a través d’eixa
estima que uneix cor i paraula... missatges de pau i de felicitat!
Estimeu la vida i tot allò que us envolta!
Oferiu cada dia que passa el vostre treball a la humanitat i no busqueu més
medalla i més trofeu que aquell que Déu dona a l’anònim desapercebut que sap
governar el seu propi esperit.
Jo, fills de Dénia, vull que entengau
aquestes paraules i... en nom de Déu! pregue no desvirtueu, amb reconeixements
i títols materials, l’afer de tots aquells que segueixen el camí d’aquesta
ordre mendicant.
Simplement, senzillament, visqueu amb la
pràctica d’elles a través de la memòria popular, generació rere generació,
doncs, la memòria... mai mor! I amb ella estarà sempre viu eixe germà al qual
venereu. Tot el demés és va.
Sigueu amb Déu!
