divendres, 4 d’abril de 2008

A LES MEMÒRIES DE LA REPÚBLICA




Fa setanta-un anys va esclatar una guerra fraticida, una guerra de bons i de roïns, de benefactors i de cruels.
Els bons eren ells: màrtirs que lluitaren contra la béstia marxista i masònica, aquells herois nacionals d’aquella Espanya franquista que avui, l’arquebisbat de València, indiferent davant cap agravi comparatiu i semblant declarar-li la guerra a la memòria històrica, els dedica una basílica i un macrosantuari per la seua causa, a més a més, construïts en sòl públic cedit per l’Ajuntament popular de València.

Els dolents, els malvats, la pesta infernal, eren els republicans, els “rojos”, aquells que van obtenir la victòria en les urnes democràtiques i no en la guerra, milers d’ells soterrats en una de les majors fosses comuns d’Europa situades al cementeri de València víctimes de la repressió franquista de la postguerra, a les quals, d’es d’eixe mateix Ajuntament de València, sel’s nega crear cap monument dedicat al seu record.

Per què passa açò després de tants anys? Per què s’alimenta l’enfrontament? Per què sembrem el conflicte? Veritablement, hem aprés la lliçò conseqüent d’aquella luctuosa etapa? De vegades, quan analitze el clima, l’ambient polític d’aquestos darrers anys, me n’adone que, de cada dia més, anem fomentant la unilateralitat en les proposicions, anem enaltint el dipòssit particular de la veritat dels assumptes deixant la raó sense el consens que la fa humana, i no ens adonem que aquestes determinacions uniformes i enfrontades poden esdevenir en espurnes que encenen el foc de l’odi entre les persones, el mateix odi que l’any 36 es va materialitzar en afussellaments, violacions, mutilacions, decapitacions, infanticidis, soterraments de vius, cadàvers devorats per les feres, apallissaments, fossars col.lectius, judicis sumaríssims..., cregueu-me, costen de dir aquestes paraules, tan com costa de creure allò que deia a principis de segle XIX Schopenhauer: “La font principal dels pijors mals que l’home patix és l’home mateix”.

Al cemeneri de Dénia es va portar a terme un dels episodis tràgics d’aquella guerra tan plena d’horrors. Front la paret encara foradada per les bales dels fussells, honrem any rere any la memòria d’aquells que expiràren l’ùltim alè de llibertat i democràcia, d’aquells defensors de la Constitució i els Drets, víctimes de la venjança feixista.

Però, aquell darrer alè, és el que avui emprem nosaltres per recordar la seua lluita amb paraules d’estima i fraternitat cap als nostres fills, als nostres nets, a la nostra societat, i dir-los que la pau i la llibertat, la fraternitat i la tolerància, són valors de la pròpia vida i que per trobar-los i conviure amb ells sols és necessari ser, simplement, una bona persona..., quàntes bones persones han mort per defensar les seues idees… Les idees deuen servir per intentar aconseguir un món més just i més digne on la pau òmpliga els espais humans, i no per imposar maneres de viure portats per una raó creguda infalible i ùnica. Sabeu que és allò que fa bell aquest planeta?: la diversitat!, per això la veritat es troba en la raó d’eixa diversitat, per això les personers estem obligats a respectar i a admirar les nostres peculiaritats…, per això tota ideologia despullada del valors humans, desemboca en l’enfrontament i el conflicte.

Si, les urnes democràtiques de la República foren humiliades, deixades núes, desproveïdes d’una voluntat popular segrestada que es va vore davant un monstre ideològic insocialble i menyspreable, per això avui, en aquestes, ja dècades, de cultura democràtica, ens sentim en el deure de preservar-la, de conservar-la, d’estimarla…, i una de les maneres d’enfortir aquest be social és arribant a la concòrdia en la memòria històrica i en els afers diàris d’una vida on tots i cadascu de nosaltres representem.