Ser una “gran persona”, allò que genera veritable admiració en els altres, no s’aconsegueix siguent millors en tot o intentant que predominen les nostres conviccions davant la diversitat de cultures, de creences, de religions.
No consisteix la “grandesa” en ser els primers com si d’una competició es tractés. La vida no és una competició, sinó un passeig d’estima, seré, per aquest camí de bellesa que convida a la contemplació i que és inherent en nosaltres mateixos i en tot allò que ens envolta, que te vida i fructifica. Nosaltres som camí!
L’ésser humà posseeix el do de la raó i de les virtuts, no per ser egoistes i aprofitar-se’n d’aquestes buscant així una falsa felicitat que s’allunya dels nostres principis, sinó per ser receptors i comprendre missatges que dia a dia rebem d’existències que considerem insignificants i pobres i que, tanmateix, en són conseqüència d’una estima Magnànima que s’adverteix necessària, complementària i alhora lligada a nosaltres mateixos per naturalesa i que ignorem a causa del nostre, cada vegada més accentuat, individualisme.
Aprofundir en aquesta realitat ens duu a descobrir la veritable grandesa dels valors de la vida.
Intuïm que La Paraula és en el Principi del Silenci, Consciència, Pensament, Present, Eternitat, Temps... nosaltres som temps! Formem part del ritme de la vida.
Sols La Paraula pot guiar l’ésser humà cap a la veritable felicitat, Ella ens fa actuar espontàniament alimentant la nostra consciència tot allunyant-nos d’allò caduc, d’allò que avui és però que dintre uns instants pot deixar de ser. Sols així el nostre esperit, la nostra ment, el nostre cor, serà lliure i podrà actuar amb subtilesa, podrà afaenar amb eixa delicadesa i fluïdesa que tenen les persones planes i senzilles.
Intuïm que Déu no és substància, no és entitat, no és la persona, sinó el Principi i el Fi, l’Amor Incommensurable. Déu és La Paraula i La Paraula és Déu,així ho creguem.
Pare, Fill, Esperit Sant... Eternitat, Humanitat i Cosmos. Nosaltres podem intuir que som el complement d’aquesta Immortal Memòria o Consciència Universal constituïda d’amor, omnipresent, envoltada de llum i de vida: Déu. I som relació: no hi ha Déu sense homes, ni Univers sense Déu, ni homes sense Déu. Déu és Trinitat, Trinitat és Llibertat... la realitat és trinitària.
Tinc la convicció que sóc una petita espurna d’eixa llum i posseeixo una Consciència que beu d'un silenci benèvol per naturalesa. Per aquesta causa intueixo que l’Amor Suprem, la Llum Eterna, Déu, no vol ni el dolor ni el patiment pels seus fills, sinó la felicitat sublim.
Som els éssers de carn i d’os qui fem que allò no siga possible. Nosaltres mateixos ens fabriquem el dolor, l’angoixa, la malaltia..., per la nostra poca harmonia, per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir diner, en copsar, en dominar... Tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.
Davant un món destruït per la desídia i la insensibilitat de l’egoisme, on centenars de milions de xiquets moren de fam, de simples malalties. Davant una humanitat que és capaç d’exterminar una idiosincràsia en nom dels recursos naturals que posseeix aquesta. Davant una humanitat que utilitza els avenços de la tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la destrucció, i no al servei dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos, d’aquells que parlen amb llàgrimes. Davant aquestes despietats que s’allunyen de La Paraula, sóc conscient i dic: jo no sóc així. Quants hi han que escolten com jo?
Però, no hi ha temps d’escoltar, l’ésser humà viu tan precipitat, tan abstret amb el seu treball, tant d’aquí cap allà, que no hi ha instant per poder contemplar i meditar, per poder advertir eixa veu de la nostra consciència o per poder observar la natura, aquesta natura que ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona forces dintre nosaltres per seguir avant... Escoltar el trinar dels ocells, els crits del animals que corren d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua, eixe verd que descansa i assossega des de la carn a l’esperit... Per què es vol fer desaparèixer? Si, s’ha desvirtuat el centre de la nostra existència, l’hem arrancat de soca i arrel i l’hem substituït pels diners i el seu poder.
És per aquesta causa que arriba la cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la malicia, la venjança, l’afany de poder, indignitats que procura eixe dimoni creat per nosaltres mateixos i que sembla presidir aquest món. Podem entendre que Déu no ho vol així.
Cal ser sensibles per conèixer el sentiment de l’amor i així reconèixer la bellesa i llur fecunditat. Sols d’aquesta manera ens podrem lliurar per amor cap els demés, cap aquells que sofreixen pena i angoixa, sense sentir cap dolor ni cansament. I els podrem dir que al darrera de tot sofriment hi ha una vida plena d’estima i de plenitud, que no hem de deixar-nos influenciar pel dolor extern i que cal aprofundir en tot allò que aquest pesar genera, perquè, sovint, la persona desesperada creu estar sola i diu: no hi ha ningú! No ve ningú! I així ho creu perquè no sap escoltar La Paraula, per aquesta raó ignora que ha de mirar més enllà de la cobertura dels seus ulls, que ha de mirar en profunditat a través dels ulls de l’esperit, amb saviesa, humilitat, comprensió i amor per poder transformar tot en llum, en pau i harmonia. No hi ha mai cap motiu per la tristesa en tant que el nostre esperit siga el nexe d'amor amb la Vida. No hi ha cap motiu per la tristesa perquè... som mortals! I per aquesta raó tot Cristià ha de perdonar i ha de preferir patir la injustícia abans d’escometre-la, i si la injustícia és la mort, acceptar-la com a fills de Déu amb plenitud de Consciència, una Consciència que es sap immortal i sàvia, que transcendeix tot allò terrenal i viu, en essència, als mons de l’Univers la vertadera vida eterna. Per aquesta raó, intuïm que cap guerra és justa, cap causa en el món mereix una gota de sang.
Al darrere l’obscuritat sempre està la llum, la veritat, l’estima..., com ho està darrere la corona d’espines, la creu, el flagell, l’escopinada, els insults..., perquè Crist és la humanitat. Així, intuïm que la crucificació no és el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més dolorós per Ell és eixe “el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen creients, la indiferència, la inestabilitat, la trivialitat, eixe “estar i no estar”... Això és el que realment pensem que colpeja el cos de Crist, de la humanitat.
Per què busquem a fora de nosaltres allò que hi tenim a dintre? Per què busquem l’amor a fora del seu principi fonamental que és el propi amor inherent en tot ésser humà i centre d'ell mateix? El veritable amor transcendeix i commuta totes les coses, eixe sentiment que fa palesa la necessitat de viure’l a través d’actituds amb ànim de pau, de concòrdia, de tolerància, de fraternitat, de respecte a la diversitat, de pietat, per així poder omplir els cors amb ells i viure oberts a l’estima.
"L'amor per la Vida" és allò trascendent que uneix en la diferència, que fa del diàleg ponts d'unió fraterna i ens obri l'esperit tot dient-nos que el món és bell per la seua diversitat.
“Sols allò que no es fa per estima pot damnar el nostre ésser”. Sols el que ens persuadeix per idolatrar allò buit d’essència i inconsistent pot enverinar el nostre esperit. No consentim deixar-nos portar per allò extern, per l’atracció d’una imatge, en vorer belles formes, bells cossos d’homes i dones, perquè tot açò és caduc i el temps ho deteriora i destrueix.
Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrera d’un cos no tan formós ni tan perfecte, doncs això no mai desapareix, sempre és jove i és viu. Si ens aturem a mirar sols les aparences externes, perdrem el temps inútilment i les nostres vides restaran envilides.
Així, tot aquell que posa el seu èmfasi en aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment bella i atractiva... Quan equivocat està! Un simple accident, una simple malaltia, pot enderrocar tota eixa estructura bella i esvelta per quedar tot reduït a un tros de gel que s’esvaeix..., aleshores, quan arribe aquest moment, què serà de l’amor que sentíem per eixa persona? Així no podem ser feliços!
A la tardor de la vida, no ens examinaran d’altra cosa que d’amor, però de l’amor amb majúscules, de eixe Amor que no s’esvaeix, que cada dia que passa és més gran, més intens, fent la vida més sublim i senzilla, eixe Amor que no s’atura en lo carnal ni terrenal, sinó que va més enllà, cap a l’acompliment de l’Amor, cap a la realització total d’un sentiment pur i noble, ple de bellesa i harmonia, de lliurament i de sentiments de veritat i de llum... Així intuïm que sentència La Paraula.
L’amor ompli a desdir el cor i l’ésser d’aquells que desitgen viure el lliurament en la seua plenitud.
Però, tenint ulls per vorer, no veiem, tenint oïts per escoltar, no escoltem, és per aquesta raó que La Paraula no arriba als cors humans on paradoxalment viu, caldrà doncs, retrobar-li la senzillesa a les nostres vides per poder trencar la pedra que priva de Llum el nostre ésser. Cal obrir la nostra finestra al món per adonar-nos-en que som part d'un tot, som humans... i divins.
