dimarts, 21 d’octubre de 2008

ELS DEVOTS DEL FORMIGÓ


Aquesta gent actua i medra en l’obscuritat, a cara descoberta i sense carasseta, doncs la nocturnitat amb que s’han elaborat les seues normes ho permet.
En aquest ambient no hi pot haver transparència, és més, bull en ell una tolerància administrativa que porta a efervescència aquest pudent caldo de cultiu que ens ha portat la nit al nostre País.

L’ambició i avarícia de personatges que embruten amb els seus afers ajuntaments i conselleries, ha omplert amb més de 300 milions de metres quadrats de formigó el nostre litoral, les nostres muntanyes i els nostres camps en tan sols deu anys.

Mireu-los, allà van amb el seu trage i corbata aquestos homenets que disposen del nostre territori en nom d’un progrés social i econòmic líder... Líder en desenrotllament insostenible i en mal ús de l’exercici polític!
Això si! Espavilats si que ho són, doncs valorar el sòl rústic comprat per les promotores a preus molt baixos, com si foren urbanitzables fins i tot abans de la seua requalificació..., escolteu! Això sols ho poden fer éssers dotats d’un do especial, quasi miraculós en tant que aconsegueixen, per a major glòria benefactora i misericòrde cap a eixos pobrets i famèlics promotors, que quatres xavos pagats per aquelles terres esdevinguen plusvàlues milionàries amb beneficis astronòmics.

I com la Providència és magnànima amb aquesta humil i desventurada gent que tant ha patit, ha volgut també dotar-los de la gràcia per la qual puguen comprar vivenda sobre plànol i vendre-la abans de la formalització de l’escriptura, generant així, Oh, miracle diví! Plusvàlues de fins el 846% en menys d‘un any.

També sel’s ha concedit el meravellós fenomen de convertir el 25% de sòl agrícola en paisatge de ciment i pilotetes que passegen entre forats. Què bonic!
“La LUV divina nos ha traido la prosperidad y la vanguardia a esta nuestra Comunidad” escoltant les pregàries de necessitats i desemparats empresaris, urbanitzadors, constructors, arquitectes, advocats i algun que altre polític amant de La Creació, de la seua flora, fauna i paisatge, als quals, i en atenció als immaculats sentiments d’aquestes resignades ànimes, la divinitat els ha enviat, quan ha sigut menester, eixos càndids querubins trànsfugues advocats de les causes impossibles, com per exemple la de Dénia.

I tan gran és la magnanimitat dels déus amb aquestos infortunats i menesterosos empresaris del taulell i afins que, davant aquesta injusta i traïdorenca crisi enviada per les forces del mal i responsable que no es compre ni tan sols un dels més de quatre milions de pisos buits que hi ha arreu de l’estat (quant suor i sacrifici per a res, què injust!), responsable també que el deute de les immobiliàries als bancs arriben als 313.176 milions d’euros (d’ells uns 10 en mora), la pietosa deïtat, dic, no ha consentit que els preus dels pisos baixen entre el 15 i 21% com als EEUU i Anglaterra, ni tampoc que els bancs els traguen al mercat per vendre-los i sanejar el seu balanç ni, per la mort de Déu! obligar la majoria d’aquestes pobres empreses a fer suspensió de pagaments i encetar així concursos d’acreedors, no!
L’omnipotent ésser diví ha procurat que l’estat injecte 50.000 milions d’euros per comprar deutes dels bancs, tranquil·litzant així a aquestes empreses tan desemparades, alhora que els propis bancs i caixes d’estalvi, fent honor a la misericòrdia, esdevinguen socis immobiliaris per tal d’engreixar el seu patrimoni en bens immobles abans que depreciar els seus actius... Ja vindran temps millors! Vosaltres sou forts, podeu esperar! Tingueu fe!... els exhorta la deïtat.

Mentre tant, l’opulent i multimilionari poble treballador (empleats de fàbriques, dependents de botigues, autònoms, etc.), obligats a obeir aquesta voluntat divina, està acomplint la seua altruista tasca: som els donants d’eixos 50.000 milions d’euros!

I per la part que ens pertoca als valencians, aquest ric poble del “levante español” que gràcies als seus devots tenim col.legis, instituts, hospitals i centres de salut a cada pam i dotats de les últimes tecnologies, hem d’estar orgullosos d’haver oferit, tots a una veu, eixes noves glòries que la nostra riquesa natural atresora per a bé del pobre i desconsolat món de la construcció dispensador de progrés.

Així doncs, unim-nos, germans, a través d’eixos càntics d’amor, per continuar oferint cada quatre anys la llum popular de nostres llanternes que il.luminen la nit de nostre poble. Això si, ja comencen a esgotar-se les bateries, preparem-nos a vorer fantasmes institucionals per tot arreu!

Preparem-nos a vorer la realitat.

video

2 comentaris:

MAX ha dit...

Com deia la cançó,
“per no frenar al final de la curva,
me’n vaig anar dins d’un barranc,
i en el taller, el mecànic em deia
‘burro, animal, per no frenar’ ...”

Si, ja se, que la nostra benvolguda comunitat, te himne, i no lletra (o almenys oficial), però aquesta oficiosa, podria ser ben gràfica de on se’n anem tots plegats si no posem un poc de seny i sentit comú entre els nostres adlàters.

Ens visiten moltes persones, i segurament, quasi totes es senten meravellats per la bellesa de les nostres costes, de les nostres muntanyes, dels fons marins. De tot allò que el creador, o l’accident còsmic, ha posat al nostre abast. I això esta bé.

¿Per què s’empenyen alguns en crear un mon de formigó, rejoles, i construccions que res tenen a vorer amb les dunes, platges verges, i muntanyes per a explorar?

Pensem com a xiquets, si encara podem.

Que magnífiques aventures entre els canyars, desembarcs a platges inhòspites, tresors amagats entre les dunes, cabanyes al damunt d’un pi, o baix d’un taronger.

¿No serà millor conservar en la memòria dels que vinguen en un futur, allò que fa encantadors els pensaments que encara conserven a la memòria?

No es tracta de ser ‘Peters Pan’, sinó de créixer a poc a poc, amb coneixement, madurant i cremant etapes, gaudint de cada instant, olorant l’aire pur que tenim, reconeixent el camí que tantes voltes hem fet, i ensenyar-lo als nostres fills, de manera reconeixible.

I, mentre tant, freneu, que si no se’n anem de cap dins del barranc, ... recordeu la cançoneta.

Una abraçada des de Xàbia,

enric doménech
http://marinaaltaxabia.blogspot.com

Pere ha dit...

Sempre, de tota la vida, la primera estima ha sigut la nostra mare, i la segona la nostra mare TERRA. En quina classe de fills ens hem convertit?